27/10/2016 | 00:05
“El periodisme que anomenem transformador hauria de ser el normal”. Això comentava una assistent de la jornada Periodismes diversos, periodismes transformadors, celebrada ahir i organitzada per la Xarxa BCN Antirumors. L’objectiu de la trobada era posar el focus en els mitjans de comunicació com a actors per combatre els estereotips i els rumors que a vegades ajuden a reforçar. A partir del diàleg entre periodistes i entitats que treballen la diversitat sociocultural, es van dibuixar algunes línies d’acció i de reflexió per caminar cap a un periodisme divers i inclusiu. En resumim vuit claus.
1. Tots partim d’una mirada concreta
“Jo sóc dona, blanca, de classe baixa, majoritàriament heterosexual,i a partir d’aquí és com miro el món”, deia Joana Garcia Grenzner, periodista especialitzada en comunicació i gènere, a la taula rodona de cloenda. La perspectiva de tothom ve determinada per una sèrie de característiques i, per tant, la manera de fer periodisme no és neutral. Segons Garcia Grenzner, assumir que hi ha privilegis i opressions que ens travessen -no és el mateix ser home que dona, ser blanc que ser negre, ser ric que ser pobre-, pot portar a tenir pràctiques periodístiques més honestes i a reconèixer que la mirada pròpia no és absoluta.
2. Donar veu a la diversitat
Tot i ser una observació que pot semblar òbvia, va ser un dels apunts més repetits per les entitats que van participar de la jornada. “Les nostres veus són invisibles, i per tant la nostra imatge la construeixen els altres”, explicava Pere Garcia, membre de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya(FAGiC). Per exemple, segons un informe del CAC, el 70% de les vegades que es parla d’immigració els mateixos migrats no tenen un paper protagonista. Una de les propostes per tractar els col·lectius com a actors i no com a subjectes passius va venir del grup de periodistes ‘SomAtents’, de la mà d’Oriol Soler i Helena Roure, que practiquen el que van anomenar “acció periodística”: “trencar amb el periodisme unidireccional per un canvi de rols on el ciutadà no és només la font i mer instrument de la notícia, sinó posar-nos a la seva alçada i donar-li eines perquè pugui explicar-se”. Un exemple d’aquesta perspectiva és el projecte de Retrats circulars, on ensenyaven fotografia a joves del Besòs perquè ells mateixos ensenyessin el barri.
3. Fer entrar la diversitat a les redaccions
Comptant-se a ella mateixa, Lucía Mbomio, periodista madrilenya d’origen equatoguineà, només pot enumerar vuit reporters televisius negres a Espanya. Sense cap mena de dubte les redaccions no són un reflex de la societat, un problema que s’accentua, segons Mbomio, en ràdio i, sobretot, televisió, on els accents i l’aparença prenen molta rellevància. Omaira Beltrán, periodista colombiana, apuntava que, al haver estat una eina de normalització lingüística, els mitjans catalans encara incloïen molt poques persones que no parlessin un català estàndard. El desert de diversitat entre els propis professionals del periodisme, doncs, provoca una manca de referents que afecta a les generacions més joves. “Quants estudiants de periodisme d’origen africà, llatinoamericà, divers, hi ha a les universitats?”, es preguntava Mbomio. “Pensen que deu ser cosa de blancs”.
4. Trencar mites
Per començar, de l’Estat espanyol marxa més gent de la que hi arriba, segons dades de l’INE. Espanya també és un país emissor de persones, no només receptor. La imatge d’una arribada massiva i descontrolada de persones migrades és una de les més comunes en la darrera dècada. Un altre dels mites és el terme “subsaharià”, que normalment associem a l’Àfrica negra. Tot i així, segons Mbomio, la majoria de migrants africans arriben de països com Mali, travessats pel Sàhara. A més, cal comprendre que la identitat pot ser una cosa líquida. Una persona pot identificar-se amb més d’un origen, i cal deixar d’associar una raça o una aparença a una nacionalitat concreta. Per exemple, els migrants de segona generació segueixen sent llegits com a migrants, tot i ser nascuts a l’Estat espanyol. La periodista reconeixia que Espanya encara no es reconeix com a un país divers, tot i tenir quasi un 10% de població estrangera, un percentatge que a Catalunya augmenta fins al 14%. “I si no es reconeix com a divers, tampoc es pot reconèixer com a racista”, concloïa Mbomio.
5. Responsabilitzar-se de la informació
Xavier Giró, professor de periodisme a la UAB, explicava que no n’hi ha prou en fer informació i desentendre-se’n un cop publicada, sinó que part del procés de creació de la informació és pensar quin ús social tindrà un cop publicada. El periodista, segons Giró, ha de responsabilitzar-se d’aquest ús. Amad Hussain Sultana, activista social i col·laborador de ràdio i televisió, desenvolupava una idea semblant en parlar dels marcs comunicatius que s’estableixen des del periodisme. “El periodista fa una selecció de la realitat per mostrar-la”, explicava Hussain, “i ha de ser conscient de que una persona que no conegui aquella realitat es prendrà la selecció com el total”.
6. Fer periodisme amb rigor
Moltes vegades els mitjans contribueixen a la rumorologia simplement per falta de rigor. Per exemple, donar xifres de persones migrades sense donar un percentatge contribueix a la magnificació de l’impacte que pot tenir. Espanya es va comprometre a acollir aproximadament 17.000 refugiats, però molts pocs mitjans van destacar que aquesta xifra suposa una ratio de quatre persones refugiades per cada 10.000 habitants, o que un païs com Luxemburg, molt més petit, n’acolliria més del doble. A banda de les xifres, el rigor periodístic també és assegurar-se de parlar sobre un tema amb coneixement de causa, segons exposava Medir Plandolit, actual editor de ‘Vice Espanya’. “Cal que els periodistes tinguin el peu al carrer per relacionar-se amb els col·lectius dels quals parlarà”, va recomanar.
7. Repensar el llenguatge
Hi ha certes expressions i paraules molt integrades en el llenguatge periodístic que connoten negativament fenòmens relacionats amb la diversitat. Mireia Chavarria, periodista de la ‘Directa”, assegurava que “com a periodistes som responsables del discurs que creem, i cal vigilar el llenguatge”. Un dels exemples que ha posat és la utilització de l’expressió “pis pastera” per parlar d’habitatges sobresaturats, normalment per persones migrades. Aquesta expressió té unes connotacions nefastes i fins i tot ofensives per les persones sobre qui tracta la informació. No és l’únic exemple: segons un estudi de Red Acoje, l’arribada de persones migrants normalment es relaciona amb paraules de connotació negativa: “avalancha”, “marea”. Un titular estudiat deia: “Entran 60 inmigrantes en un asalto masivo”. Moltes altres accions col·lectives de 60 persones mai serien descrites com a “massives”. D’altra banda, el mateix estudi qüestionava l’adjectiu “il·legal” després de parlar dels migrants sense papers. “Mai denominaríem un lladre o un assassí com a persona il·legal, per què sí a algú que ni tan sols està cometent un delicte?”.
8. Aplicar els codis deontològics (que ja existeixen)
Molts dels ponents de la Jornada van insistir en l’existència de codis deontològics i de dossiers de recomanacions elaborats per les entitats sobre el tractament de determinats temes. Codis deontològics i dossiers que moltes vegades acumulen pols tot i dir moltes de les coses que es van treballar a la Jornada. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes contempla “actuar amb especial responsabilitat i rigor en cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural”. Les recomanacions del CAC sobre el tractament de la informació sobre immigració també insta a contemplar les persones migrades com a font imprescindible, o explicita que les informacions sobre immigració han d’evitar “l’espectacularització o la dramatització innecessària”.
