25/05/2017 | 20:00
Miro les notícies al meu país d’origen, els Estats Units, amb cert terror últimament. Donald Trump, el president teòricament elegit democràticament, no para de tuitejar mentides calculades per concloure una campanya que va iniciar Ronald Reagan i que vol desacreditar no solament el Govern actual, sinó el concepte de Govern. Recordo molt bé la tàctica de Reagan: atacava la ineficiència de fins i tot els ministres que semblaven propers a ell com el de Defensa, per exemple. Mostrava una partida de 750 dòlars per una cafetera i ens deia: “Ho veieu? El Govern no funciona, no té sentit. Hem de podar-lo, treure-li el que sobra, netejar-lo de tot malbaratament”. I així anava eliminant aquells que no li agradaven. L’efecte era molt calculat: fer que la gent desconfiés del Govern, cregués que és ineficient i que no en podia sortir res de bo. L’efecte general d’aquesta manera d’obrar és la desconnexió. La gent perd la confiança, no creu que el Govern pugui ser part de la solució i deixa de creure-hi.
Aquí també patim aquest mal. Constantment escoltem que els polítics es limiten a aferrar-se al poder i s’enriqueixen pel camí. La imatge del servidor públic, a la disposició del país, ha desaparegut. Si algú és activista, immediatament es qüestionen els seus motius: quin rèdit personal en volen treure? Ara que podem saber-ho tot de tothom, hi ha molt poca gent que pugui passar l’examen. Qui és perfecte? Qui és una persona 100% íntegra, que no solament no té comptes a Suïssa, sinó tampoc a La Caixa, que no ha comprat una hamburguesa a McDonald’s ni una camisa a Zara? Un amic d’una antiga lluita contra un gran magatzem al meu poble a Massachusetts ens va dir una vegada que, un dia, ens trobaríem tots comprant calçotets al Wal-Mart. No hi ha ningú pur.
D’acord. El problema és que s’utilitza aquesta idea de manca de puresa, d’impossibilitat de tenir-la, com a motiu per no creure mai ningú. Per no diferenciar unes faltes d’altres. Aquesta equivalència moral és molt nociva. “Tots ho fan, què hi farem?”, ens diuen. Però l’actual crit irònic d'”i els seus correus electrònics?”. Als Estats Units, la comparació entre les suposades mancances de Hillary Clinton amb les reals de Trump ens mostren que no tot és equivalent.
La base del nostre èxit en la lluita per la independència serà la confiança
Per mi és molt interessant veure com generem i mantenim l’autoritat i la credibilitat, sobretot aquests dies de connexió mundial i massiva. Abans de Twitter, les eines que teníem per jutjar la veracitat dels polítics eren els mitjans amb algun periodista perspicaç i a través de les declaracions públiques. Però abans, com ara, era molt fàcil ‘tunejar’ els discursos per complaure segons qui. Ara que disposem d’aquesta connexió directa per Twitter, tenim molt més context per jutjar la seva credibilitat.
Però, és clar, aquest context pot ser problemàtic. Si utilitzem les experiències en un àmbit per explicar-ne un altre, arribem ràpidament a conclusions que poden ser equivocades. Si vas mentir sobre els impostos, potser també vas mentir sobre aquell contracte que no hi tenia res a veure. Si vas encobrir haver entrat al Watergate, potser també vas influenciar indegudament les eleccions. Si vas cridar el teu fill en públic, potser no seràs solidari amb les persones més pobres. Aquesta comparativa té sentit per un costat: si tens integritat, per què no has dit la veritat sempre? Si ets bo, per què no ets bo sempre? Però també impossibilita que ningú mai faci res. D’una banda, perquè pot haver-hi diferències reals sobre les intencions i la justificació d’aquell acte i, de l’altra, perquè la imperfecció per una banda no necessàriament implica la imperfecció per l’altra. Bill Clinton va ser molt bon president, al meu parer, però era mentider. Estem disposats a acceptar l’un per tenir l’altre?
Explico tot això perquè crec que la base del nostre èxit en la lluita per la independència serà la confiança. Vivim una situació que és fora del normal, fora del reglamentari. Estem intentant fer una cosa per a la qual no hi ha regles ni precedents. Per tant, no ens podem orientar amb les estructures normals, seguint les regles escrites, les normes o la tradició, tan preuades per la societat catalana. Estem cantant sense partitures, fent acrobàcies sense xarxes. És un ambient totalment nou en què les estructures normals són sospitoses, i haurem d’agafar altres proves per saber on som, per saber què és real.
Si mirem enrere, tot són penes. Vint-i-tres anys d’un poder fàctic que ens deia: “Això ara no toca”. Un Govern tripartit desinteressat per la independència. Una CUP molt intransigent. Una ICV que es mou massa entre ‘la puta i la Ramoneta’. Uns Comuns que es neguen a definir-se. Corrupció rampant per les Espanyes i Déu n’hi do per aquí. I no solament això, sinó que hi ha diferències que són perfectament justificables. Dubtem de si han fet això per fer malbé el Procés o perquè realment creuen que és el millor camí. Són botiflers o tenen una altra opinió?
Em preocupa que Puigdemont digui que negociarà la data i la pregunta del referèndum fins a l’últim moment
Però, ara que toca mullar-nos, tots volem saber si ens podem fiar del tot del company del costat. És per això que abans no preguntàvem qui era i ara sí. Necessitem el context per jutjar si ens en podem fiar. Ara que porten la gent a judici, si m’implico jo, em donaran suport o em deixaran penjada? No són qüestions menors. El tema de la confiança és primordial i regirà totes les nostres actuacions d’aquí endavant.
Crec que està bé parlar clar. No podem arribar a una situació on l’emperador vagi nu i ningú ho digui. Personalment, crec que anem molt bé. Puigdemont, Junqueras, i Gabriel i els altres 69 diputats tenen la meva confiança. També crec que els Comuns hi seran en el moment de fer el referèndum, però no abans. El referèndum oficial i vinculant és la millor eina i tenim la majoria al Parlament i a la societat per convocar-lo. Davant tenim un Estat sense lideratge i sense idees. Bé. Tot i així, no tinguem por de preguntar, de dubtar, de no acceptar.
A mi em preocupa quan el president diu que negociarà la data i la pregunta i els termes de validació fins a l’últim moment. No sé com es farà això en la realitat. Estic bastant segura que l’Estat espanyol mai no negociarà res, però em sembla que el president Puigdemont es passa amb el bluf de manera innecessària, ja que tenim el dret a decidir la data i la pregunta, sense haver de prometre canviar-les a l’últim moment. A més, el fet que no les decidim crea ansietat i dubte sobre la celebració mateixa del referèndum.
Em preocupa molt que a quatre mesos del referèndum no tinguem ni data ni pregunta ni campanya
La voluntat expressada d’acordar la validació del resultat també em preocupa. Si volem fomentar la participació entre unionistes i Comuns, la manera de fer-ho no és donar credibilitat al boicot, sinó al contrari: explicar-ho com ho feia Puigdemont al principi, que sí que m’agradava. El president ha dit que aquest referèndum tindrà conseqüències: quan guanyem amb un 50% + 1 dels vots emesos, declararem la independència. Aquesta és la manera de fomentar la participació.
Em preocupa també que no tinguem les estructures d’Estat que ens va prometre Artur Mas el 2012, fa cinc anys. No em convenç allò de “no ho podem dir perquè això seria revelar massa les nostres cartes”. Ja és hora d’ensenyar algunes cartes. La gent hem demostrat molta generositat durant molt temps per merèixer més proves i més informació. Em preocupen els que parlen d’eleccions i que fan campanya. Em preocupen els que diuen que un determinat partit o un altre són un llast, perquè tots sabem que no tenim els números per menysprear cap partit. Em preocupen els que no es defineixen o que compten amb suport de l’Estat. Em preocupa no haver aprofitat prou les 1.385.628 firmes recollides el 9-N a favor de fer un referèndum o les 750.000 que es van recollir a les parades de l’ANC amb la campanya “Signa un vot”. Em preocupa que el sistema de votació electrònica no estigui llest, que els catalans a l’estranger no puguin votar i que ningú no se n’estigui preocupant. Em preocupa molt que, a quatre mesos de la segona quinzena de setembre, no tinguem ni data ni pregunta ni campanya. Si em voleu callar els dubtes, convoqueu el referèndum. El setembre és molt a prop.
El lideratge actual no acaba de saber unir una ANC dividida ni aprofita tota la seva força
Per mi durant molt de temps, l’Assemblea era l’única força que podria ‘mantenir honestos’ els polítics. Va néixer apartidista i de gent anònima, i ha lluitat per continuar sent-ho. Érem gent de carrer, no érem polítics, no volíem ser polítics, insistíem a no convertir-nos en polítics. Ara s’ha fet gran i pateix els problemes que vénen amb l’edat, mida i pes, i, fins a cert punt, és normal. El que preocupa més és que hagi perdut confiança entre la gent. En part, pel lideratge actual, que no acaba de saber unir una Assemblea dividida, ni aprofitar tota la seva força, ni donar-li ales. Com pot ser que a quatre mesos del final de setembre encara no tinguem una campanya pel sí? Com pot ser que no es noti la presència de l’ANC, ni la seva empenta?
Crec 100% en la gent de l’Assemblea: són la gent més dedicada, creativa i treballadora que conec. Però ara més que mai és necessari que exigim també al nostre lideratge ‘civil’ que parli clar i que faci la seva feina de fiscalitzar aquest procés i no solament serveixi de crossa. Per tot arreu sento “Necessitem una Assemblea forta” i no hi puc estar més d’acord. Les territorials, que són la font de la força de l’ANC, han de rebre el suport i la direcció que necessiten per tirar endavant. I els dubtes que tenim, dubtes com els que explico més amunt i d’altres que sorgeixen, s’han de parlar en veu alta i hem de demanar i rebre respostes.
Aquest procés funcionarà perquè els polítics hi són compromesos, però també perquè ens tenen a tots nosaltres darrere: en part, com a suport i, en part, per recordar-los exactament per què els vam votar.
Necessitem una societat civil organitzada i forta perquè mai no ens hem de fiar del tot de ningú: la gent canvia i té molta pressió. Però tampoc no hem de desconfiar del tot: que un no sigui perfecte no vol dir que no pugui tenir-hi un paper. De fet, això també és molt important. A vegades desconfiem tant que malmetem els aliats. Si imaginem que tots són fantasmes, peguem sense adonar-nos qui són els amics. Tinguem present aquella escena de ‘Romeu i Julieta’ quan la infermera intenta ajudar Romeu i els seus companys sospiten tant d’ella que la maltracten fins que acaba traint-lo. Hem de saber ser generosos, utilitzar totes les eines al nostre abast per jutjar el context, parlar clar quan faci falta, callar en els moments adequats, acceptar la imperfecció, rebutjar els botiflers, i confiar en la mesura del possible els uns en els altres perquè puguem arribar tots junts a l’objectiu. Poca broma.
Ho tenim absolutament tot en contra excepte a nosaltres mateixos. Que pugui funcionar un moviment civil d’aquesta envergadura deu fer pànic als poders fàctics llunyans. Deuen pensar: “Si els catalans poden crear un nou Estat emprant només eines democràtiques, això vol dir que els nostres sistemes antidemocràtics i basats en el subterfugi poden ser susceptibles”. De la mateixa manera que ningú no serà lliure fins que sigui lliure tothom, el poder no està consolidat mentre ens escapem uns quants de ser controlats pel poder. La democràcia a Catalunya, a Espanya, i no sé si més enllà, depèn del que passa a Catalunya. Si podem donar aquest exemple, podem donar molta confiança a altres moviments de canvi democràtics arreu del món.
