25/09/2017 | 19:00
La idea que més m’interessa de les teories ‘queer’, si no l’única, és la de la identitat com a procés, d’una banda, i com a acumulació d’interseccions, de l’altra. Destruir el concepte monolític de ser alguna cosa estable (catalana, dona, lesbiana) i definir-se en un ‘anar esdevenint’ que accepta mutacions (‘xarnega’ amb herències del sud i simpaties nòrdiques, ‘butch’ amb dies d’expressió ‘femme’, ‘pansexual’ a estones). No es tracta de complicar les etiquetes. Es tracta, a falta de poder-les destruir, d’obligar-se a revisar-les, matisar-les, obrir-les perquè deixin respirar el que anem sent a cada moment. Quan diem ‘pansexual’, estem dient, simplement, jo què sé, ja ho veurem, avui m’atrau x però ahir era z, la vida és estranya. I el convenciment profund que qui es creu establement ‘hetero’, establement ‘homo’, pels segles dels segles, amén, en realitat està afirmant que no té cap intenció d’escoltar-se cap desig fora de la norma, si aparegués.
Si em dic ‘queer’, estic dient que el meu ser dona és en realitat la caixa on m’han ficat des que vaig néixer, contra qualsevol evidència, contra qualsevol altra cosa que pogués emergir de mi, contra les meves poques ganes de sotmetre’m. Quan van escriure “dona” a la casella del registre civil, jo acabava de néixer i ningú no em va preguntar qui era. Si volia la caixa, si em podia servir. Tot el que he anat sent ha quedat tenyit de rosa, per molt que jo preferís el vermell encès. Tant, que sí, sóc una dona. Sóc una dona perquè estic segura que no sóc un home, i en societat no hi ha cap opció més. Sóc una dona perquè ningú no em pregunta abans d’aplicar-me els premis i els càstigs que corresponen al grup “dones”.
Què hi ha de més ‘queer’ que unes fronteres borroses, dins de les quals hi cap qui se sent només català, i també qui se sent català i francès, o mallorquí i espanyol?
Semblarà un salt mortal portar aquest raonament al moment polític que estem vivint, però crec que podem fer-lo sense trencar-nos el coll. No hi ha un moment més obert a sortir de la capsa i preguntar-nos qui som, com volem ser, que ara mateix. Si la lluita col·lectiva desemboca en la independència, el debat sobre la nova constitució, sobre les normes per les quals ens volem regir, serà una oportunitat d’or per desfer-nos d’algunes de les cotilles que ara mateix no ens deixen respirar. Si no ens en sortim, el debat és igualment vàlid i potser encara més necessari. No ens trobem bé dins de la capsa, això és clar. Com ho fem per sortir-ne?
El mapa del nostre país és intrínsecament ‘queer’. Diem Catalunya perquè som possibilistes i sabem que ara mateix és improbable reunir tots els territoris dels Països Catalans en una sola entitat jurídica amb reconeixement no solament internacional, sinó fins i tot propi. Però què hi ha de més ‘queer’ que unes fronteres borroses, dins de les quals hi cap qui se sent només català, i també qui se sent català i francès, o mallorquí i espanyol? Què hi ha de més ‘queer’ que sentir que la identitat catalana no depèn del dialecte ni del passaport?
En aquest país que volem construir hem de deixar necessàriament la porta oberta a un canvi de fronteres, per si mai els germans d’altres llocs dels Països Catalans s’hi volen incorporar. Estem d’acord ja des del principi que no pot ser un país estàtic, perfectament definit. La nostra cultura i la nostra història, els nostres llaços, ens obliguen a dibuixar les noves fronteres amb llapis i tenir la goma ben a mà.
Calen unes regles del joc que eliminin les discriminacions de qualsevol mena
I, encara més enllà, què hi ha de més ‘queer’ que aquest anar esdevenint poble, anar incorporant costums i maneres de fer, i que sigui precisament aquest mosaic el que ens sembli més autèntic? El pa amb tomàquet (d’Amèrica), la barretina (de les terres que ara ocupa Turquia), la sardana (que es diu que podria venir dels balls de les bruixes), són part de l’essència de la catalanitat i, alhora, tenen orígens del tot heterodoxos.
El país que estem mirant de definir ha de tenir la porta prou oberta per deixar-nos respirar, doncs. “Sóc catalana” ha de poder incloure “sóc negra”, “sóc ‘bollera'”, “sóc vegana”, “sóc ballarina de claqué”. I, perquè això sigui possible, calen unes regles del joc que eliminin les discriminacions de qualsevol mena, que donin a tothom les mateixes oportunitats efectives d’anar esdevenint el que els surti d’esdevenir.
Això només és possible des dels feminismes, i, més concretament, des dels feminismes que tenen en compte les interseccions de raça, de classe, d’orientacions sexuals i d’expressions i identitats de gènere. Els feminismes són els únics corrents que preveuen la lluita per totes les persones, són les trinxeres més transversals.
Les teories ‘queer’ no sempre tenen en compte tots aquests eixos, però hi poden sumar. De fet, quan penso en el procés constituent, m’imagino un gran diàleg en què tu puguis sumar-hi el que jo no sé. En què ens puguem escoltar obertament, sense pressa, i veure com la meva llibertat ha de ser necessàriament la teva. Com el meu ser només té sentit en la mesura en què permet (i fins i tot facilita) el teu ser, i viceversa.
Vindran els reis de l’immobilisme, els que tenen tots els privilegis i no es preocupen de les opressions dels altres
Que ho hem de poder discutir “sense pressa” no és una afirmació innocent. Vindran els reis de l’immobilisme, els reis del ‘canviar-ho tot per no canviar res’, els reis de les capsetes ben endreçades en què ells tenen tots els privilegis i no es preocupen de les opressions dels altres, i ens diran que hi ha pressa i que ja ho trobarem. Que de moment fem una constitució semblant a la que tenim ara i que ja anirem fent.
Aquest serà el moment de plantar cara i exigir una manera de fer molt més inclusiva. Des dels feminismes, veure clar que per fi ha arribat el nostre moment, i no deixar-lo passar. Perquè resulta que les feministes, les ‘queer’, les integrants de tots els grups LGTBQI, també som catalanes, també ho hem de poder ser. I, si deixem passar l’oportunitat de seure a la taula de negociació, podríem trobar-nos de nou als marges, pidolant drets amb què els altres neixen. I així, en què seríem independents?
