27/09/2017 | 19:00
En començar els anys vint a Catalunya, la lluita dels irlandesos pel canvi d’estatus de l’illa respecte al Regne Unit va impactar en gairebé totes les faccions catalanistes. La separatista es va emmirallar de manera principal en l’Alçament de Pasqua del 1916, en què un grup de joves va proclamar la República d’Irlanda i va endegar una revolta armada que va fracassar. Ja hi comptaven. Pádraig Pearse i els seus van fer, a consciència, el que se’n va dir un sacrifici de sang.
És a dir, una acció que, encara que no reeixís, deixaria un record de repressió posterior que actuaria de tallafoc amb el passat. Així, les generacions posteriors d’irlandesos ja no podrien sentir-se properes als repressors i al Govern de Londres i seria impossible trobar una solució en el marc britànic. La majoria de caps de la revolta van ser executats, però el seu diagnòstic va ser encertat. Cinc anys després, una part de l’illa era independent.
Els ideòlegs del moviment independentista català han endegat una estratègia similar, encara que pacífica, posant damunt la taula el referèndum unilateral. Conscients d’on s’anava —perquè no hi ha hagut entre governs l’acord tàcit de celebració que hi va haver amb el 9-N—, s’ha dut, i més que se’l durà, el Govern de l’Estat al límit. S’ha fet ben a propòsit per demostrar a Europa la tesi segons la qual Espanya no és una democràcia homologable a les de la Unió perquè no vol acordar un referèndum. No hi ha més estratègia rere la convocatòria del referèndum que fer caure les màscares i esperar la intervenció europea.
Els ideòlegs del procés sabien que l’important de l’1-0 no era votar, sinó despertar el ‘minotaure’ espanyol
En aquest joc de com pitjor, millor, la ciutadania és una peça més. La gran majoria de favorables al ‘sí’ durant mesos —i encara avui— quedaven contrariats quan se’ls deia que no podrien votar en condicions normals. Volien votar, el Govern català i els líders de les plataformes del procés els havien dit que votarien i qualsevol altra opció no passava pel marc mental que els havien creat. Els ideòlegs de l’operació, però, sabien que l’important de l’1-O no era votar —perquè, per molts escarafalls que es fessin, sense acord amb Madrid, la lectura hauria estat la de la repetició d’un 9-N—, sinó despertar el minotaure.
Els portaveus de l’independentisme s’han presentat davant els mitjans de comunicació com el gendarme de Casablanca —que fa veure que no sap que al local d’en Rick s’hi juga, mentre de sotamà rep la seva comissió—, simulant sorpresa per la intervenció de la Generalitat. Ja s’hi comptava. El que ha generat estupor no ha estat el fet en si, la intervenció i les detencions, sinó la manera com ha anat. S’esperava el pas previ de l’aprovació de l’article 155. En una jugada arriscada s’ha apostat al tot o res en l’espera que l’acció repressora del Govern de Rajoy engegués els ressorts europeus. Però la Unió Europea és un club d’estats amb interessos particulars i una maquinària lenta.
El Govern d’Espanya n’és conscient. D’acord amb aquesta lògica, i tal com esperaven els ideòlegs del procés, Rajoy s’ha apuntat al sacrifici de sang sociològic amb el desplegament dels cossos i forces de seguretat de l’Estat a Catalunya per no permetre ni tan sols un segon 9-N que hauria rebaixat la tensió. El minotaure aturarà el referèndum; però, amb les detencions, amb la intervenció dels comptes de la Generalitat, amb l’intent de fer-ho dels Mossos d’Esquadra i el que vindrà, perdrà de manera definitiva, com a mínim, prop de dos milions de catalans, que no seran recuperables per bastir un projecte espanyol reformat a partir del dia 2.
S’ha apostat al tot o res que l’acció repressora de Rajoy engegués els ressorts europeus, però la reacció és lenta
Si la carta europea no resulta i no ho fa de manera immediata, el joc a què s’haurà abocat la ciutadania tindrà un cost molt alt per a tothom. Des dels inicis del procés, l’independentisme ha posat en circulació la paraula ‘unionisme’, que remet al nefast conflicte d’Irlanda del Nord. Els assessors i ideòlegs de l’estratègia del Partit Popular, amb uns resultats molt modestos al Parlament català, és ben probable que hagin fet càlculs i hagin vist que aprofitar l’escac de l’1-O per ‘ulsteritzar’ Catalunya ‘sine die’ li resulta políticament. Socialment, sotmetre a aquesta situació el motor econòmic de l’Estat no surt a compte a ningú. Però a qui menys convé una situació d’estat d’excepció prolongat, per molt èpic que pugui semblar d’entrada, és a la població catalana, al catalanisme, a la llengua i a la cultura catalanes.
El Govern d’Espanya ve d’una victòria policial, sense concessions, sobre ETA i d’una estratègia de limitar el flux de diners cap a determinades organitzacions i la inhabilitació i la negativa a formacions polítiques de poder-se presentar als comicis mitjançant la Llei de partits, que, per dubtosa que sigui des del punt de vista democràtic, ha donat els seus fruits. Només cal veure com l’independentisme viu a Euskadi el son dels justos. En l’estratègia d’aquests dies del Govern espanyol aquest fet és molt present, encara que se’n parli poc.
Escollir amb cruesa
L’estratègia d’ambdós governs aboca la població catalana a una tria dramàtica, a fer l’irlandès. L’any 2006, Ken Loach va estrenar la pel·lícula ‘The wind that shakes the barley‘ (‘El viento que agita la cebada’), que narra la història de dos germans durant la guerra d’independència irlandesa. En un dels seus moments àlgids, un grup de xicots de l’Irish Republican Army (IRA) executa un dels seus, un vailet, que s’havia vist forçat a descobrir l’amagatall d’alguns dels seus companys. La delació causa tres morts i un seguit de detinguts a les mans de la policia paramilitar britànica, els Black and Tans. Abans de disparar al seu amic, l’executor, turmentat, diu: “Espero que aquesta Irlanda per la qual lluitem pagui la pena”.
L’escena il·lustra la desesperació amb la qual molts irlandesos van participar en aquell conflicte i els extrems a què van arribar. Els hi empenyien moltes qüestions, però la seva insostenible situació econòmica, les pèssimes condicions de vida, les vexacions de l’autoritat, fos anglesa o irlandesa, anaven al capdavant. Les diferències religioses o culturals eren, com de costum, un embolcall que venia després. L’escena de la pel·lícula mostra també que com més dolenta perceben que és la seva situació, menys tenen a perdre els qui es revolten. I és aleshores quan tenen possibilitats de guanyar.
A Catalunya, molta gent estaria disposada a abraçar els canvis sempre que hi hagués un referèndum acordat
L’impuls per aconseguir la independència d’un territori respecte d’un altre, de la substitució d’un centre de poder per un altre, és el resultat del simple balanç entre quedar-se com s’està o veure amb esperança un canvi radical. En essència, la secessió té possibilitats de triomfar si bona part de la població pensa que sumant-s’hi, o no oposant-s’hi, si aquesta s’implementa, viurà millor. És un mer balanç de percepcions entre com un percep la situació en la qual es troba i l’especulació de com es trobarà després del canvi.
A Catalunya, en els darrers anys, en molta gent ha crescut la sensació que amb la secessió del territori d’Espanya els anirà millor, que millorarà l’economia, que hi haurà més feina i millors infraestructures, que deixaran de sentir la pesada càrrega d’haver de demanar perdó per pensar en català o simplement per pensar, entre d’altres. És la gent que ha sortit al carrer en les darreres manifestacions de l’11-S i els votants de Junts pel Sí i de la CUP. És la gent que està convençuda que votar sempre és millor que no poder fer-ho siguin quines siguin les circumstàncies.
Des de fa anys també és molt evident per a aquesta part de la ciutadania, però també per a molta més, que a Catalunya hi ha moltes qüestions per millorar, polítiques, socials, econòmiques, que són conegudes i no cal enumerar aquí. Molts d’aquests ciutadans, no sabem si més o menys de la meitat dels electors, estarien disposats a abraçar l’esperança del canvi en condicions d’un referèndum acordat com els del Quebec o d’Escòcia. La qüestió és, però, que no ens trobem davant d’aquest escenari, sinó davant d’una possible secessió sense acord previ amb l’Estat que es deixa.
La via unilateral només triomfa quan els ciutadans han entès que empitjorarien més si mantenien l”statu quo’
Ciutadans que, davant d’un referèndum a l’escocesa no tindrien dubtes, davant l’actuació repressora i hiperlegalista de l’Estat aviat n’afrontaran. Això no tindrà només els seus efectes en convertir a l’independentisme aquells qui estiguin en contra de l’actuació del minotaure, sinó que també farà que molts es preguntin fins on estan disposats a arribar per combatre’l o per resistir. El balanç ja no solament és entre quedar-se com s’està o anar a millor, sinó entre posar en risc allò que es té i, potser, anar a millor. La diferència és notable. Per això en la història de les secessions unilaterals, sense referèndums o acords polítics, han triomfat només les que partien d’uns ciutadans amb una situació que entenien que no podia empitjorar més si mantenien l”statu quo’, les dels que no hi tenien pràcticament res a perdre.
Cal estar molt segur que es compta amb un gruix important de la població disposat a qualsevol cosa perquè aquesta via triomfi. La convocatòria del referèndum unilateral i la col·laboració inestimable de l’estratègia policial del Govern de Rajoy aboquen els ciutadans a fer un balanç cru d’allò que cada ciutadà esperançat amb una República catalana està disposat a posar en risc per aconseguir-la. Al voltant de l’1 d’octubre no hi haurà revolució dels somriures. Els impulsors de la unilateralitat no han previngut els esperançats, els qui han fet caminar sobre les aigües, que més aviat que tard haurien de tocar de peus a terra. S’ha dut una part de la població a creure que pel fet de viure en el marc europeu hi hauria accions que el Govern espanyol no endegaria. Però, per molta Llei de transitorietat que s’esgrimeixi, a ningú no se li escapa a hores d’ara que l’Estat anirà a totes abans de permetre la seva demolició.
Aprofitar el moment
L’any 1922, sota l’influx de l’Alçament de Pasqua, de la guerra d’independència irlandesa, de l’IRA i del seu braç polític, el Sinn Féin, Francesc Macià va fundar el moviment politicomilitar Estat Català. Per completar un exèrcit que alliberés Catalunya de l’Espanya monàrquica arnada, calia en primer terme reclutar xicots. Una vegada aconseguit això, dotar-los d’armes i d’una mínima instrucció militar. Macià va trobar un públic entre el jovent que aspirava a deixar de fer de saltataulells i de pixatinters per passar a formar part d’un funcionariat d’un promès Estat Català, independent, federat o confederat amb Espanya; això no s’entretenien a teoritzar-ho.
Macià va provar un cop insurreccional que no va funcionar en gran mesura per la manca de seguidors
Es tractava de participar, d’obtenir plaça, en aquest “cos d’Estat” que havia teoritzat Enric Prat de la Riba i que havia començat a bastir amb la Mancomunitat. Però calia dotar-lo de més múscul, de tenir una Administració pròpia gruixuda perquè això volia dir optar a feina, ben remunerada i possibilitats de grimpar en l’entramat social. El cabdill separatista prometia satisfer aquests anhels per la via insurreccional. Els diumenges al matí es convocava en secret tot aquest jovent abrandat a aplegar-se a la serra de Collserola per exercitar-se en la pràctica militar.
A l’hora de la veritat, però, a penes es podia formar un petit grup. La majoria de xicots, després d’haver treballat tota la setmana, dissabte inclòs, fins a les vuit del vespre, i malgrat mantenir un llenguatge exaltat i considerar-se ‘patriotes de pedra picada’, s’estimava més de quedar-se al llit fent el ronsa, anar a les ballades de sardanes o aprofitar per festejar alguna mossa. Volien anar a millor, però la seva situació no era tan desesperada per fer l’irlandès.
En els anys que van seguir, i malgrat els esforços i múltiples viatges de Macià, el seu projecte insurreccional no va anar enlloc, en gran mesura per la manca de seguidors. El fracàs de la seva empresa més elaborada, en canvi, el complot de Prats de Molló del 1926, propagandísticament va anar molt lluny. Els set anys de repressió de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) hi van contribuir moltíssim. Va ser per això que el cabdill separatista, ja convertit en l’Avi, el 1931 en va treure tant de rèdit i amb el ‘coup de théâtre’ de Lluís Companys i d’ell, l’exmilitar i els seus xicots van aconseguir bona part dels seus objectius amb la consecució de la Catalunya autònoma.
Macià va aprofitar que la dictadura de Primo de Rivera havia fet clar als ulls de tothom que el règim monàrquic d’Alfons XIII no donava més de si i va col·laborar amb altres forces de l’Estat per bastir un règim nou. Va saber usar la publicitat que li va donar la seva insurrecció fallida per començar un projecte polític que pogués satisfer la majoria de la població catalana. Ho va fer, com a ell mateix li agradava recordar, no pas com havien fet els irlandesos, sinó “sense vessar ni una sola gota de sang”.
La democràcia consisteix també en això, a no fer polítiques en contra de la pròpia gent
Ara que el minotaure ja ha ensenyat la pota i s’intueix fins on està disposat a arribar, seria intel·ligent aprofitar el moment i convocar eleccions a Catalunya i a Espanya, posar els comptadors a zero i trobar una sortida pactada. El PSOE té molt a dir-hi en aquesta tessitura. És obvi que no serà senzill, potser fins i tot caldrà canviar lideratges; però, si la carta europea que l’independentisme espera no resulta, i no ho fa aviat, la situació pot enquistar-se i degenerar en fets encara més desagradables que els que s’han viscut. Els ciutadans, tant els que volen votar en un referèndum acordat —que són majoritaris entre l’electorat de tots els partits a Catalunya— com els que no, en seran els perjudicats principals. La democràcia consisteix també en això, a no fer polítiques en contra de la pròpia gent.
