28/09/2017 | 19:00
El món ens mira, sí. Probablement heu llegit en més d’una ocasió aquesta idea associada al procés sobiranista —sovint, en forma d’eslògan d’agitació i propaganda més que realment demostrable—; però, avui dia, sens dubte, la Revolta Catalana impulsada a partir de les grans manifestacions independentistes del 2012 té ja un caràcter excepcional en el panorama polític i mediàtic europeu. Aquests dies ens miren més que mai en la nostra història recent. Tothom aguanta la respiració en l’espera del que passi. L’1-O ja és en la pantalla internacional. Aquest diumenge s’escenifica físicament —al carrer— i simbòlicament —en el relat polític, els cables de les ambaixades i els mitjans de comunicació— l’esperat xoc de trens. L’Estat espanyol, segurament, no podrà derrotar l’independentisme. I, probablement, l’independentisme no podrà derrotar l’Estat espanyol. El Govern del PP, però, té policia, jutges i lleis; i el moviment independentista només té la força de la “mobilització permanent” als carrers. És un empat infinit. Tanmateix, el partit necessita un àrbitre: l’àrbitre hauria de ser la comunitat internacional, sobretot Europa.
Els moviments socials funcionen com una onada: viuen un primer moment àlgid per després passar per moments de ressaca, acabar en fracàs o aconseguir els èxits polítics que demanaven. En són exemples les marxes contra la guerra de l’Iraq o, més recentment, el moviment del 15-M. La marea sobiranista, però, s’ha mantingut alta durant els últims cinc anys. Costa trobar exemples d’una mobilització social tan àmplia, cívica i sostinguda en el temps. Vivim, doncs, un moment rellevant que cal no menystenir: potser no som a les portes de la “revolució dels somriures”, però l’independentisme no és ni una moda, ni un suflé, ni un ‘frankenstein’ agitat per la dreta catalana per tapar-se les vergonyes de la crisi i de la corrupció.
Catalunya, doncs, apareixerà aquest mes d’octubre en els titulars de tota la premsa internacional. La fita més rellevant en aquest àmbit han estat les últimes declaracions amb una sorprenent ambigüitat del president dels Estats Units, Donald Trump —amb Mariano Rajoy al costat a la Casa Blanca— i del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, però els exemples de com Catalunya s’ha convertit en un afer important de l’agenda política internacional són ja nombrosos. Un dels puntals de la internacionalització del conflicte català ha estat, sense que entenguem encara el perquè, l’activista Julian Assange a través de Twitter. El mateix Oriol Junqueras, en una entrevista a ‘Nació Digital‘ d’aquests dies, va arribar a dir que “en suports internacionals, anem molt millor que els països que ens han precedit”. I és, aquest, un canvi de tendència important. Els vells manuals de l’alliberament nacional ja ens explicaven que la internacionalització del conflicte és un element clau. I, en el cas català, aquesta ha estat una mancança històrica. A diferència del cas irlandès, Catalunya no ha comptat amb una comunitat a l’exterior prou àmplia per exercir de ‘lobby’.
Per això l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, segurament una de les figures polítiques més conegudes avui en l’àmbit internacional, ha enviat una carta als alcaldes de les capitals de 27 dels països membres de la UE per informar-los que Catalunya viu una situació greu, sense precedents en la història de la democràcia espanyola, en què estan en risc els drets i les llibertats dels catalans, i demanarà a la Comissió Europea que faci de mitjancera per trobar una sortida dialogada i democràtica al conflicte obert entre l’Estat i la Generalitat.
He enviat aquesta carta a 27 alcaldes de ciutats europees demanant suport a la petició de BCN perquè la UE s'impliqui en la crisi Cat/Esp pic.twitter.com/VxGWMsZrWx
— Ada Colau (@AdaColau) September 28, 2017
Hi ha una altra raó per la qual la causa de Catalunya, a diferència d’altres nacions sense Estat, havia estat relegada històricament en els titulars de la premsa internacional: el moviment d’alliberament nacional català, a diferència d’altres casos a Europa i arreu del món, no s’ha expressat gairebé mai de manera violenta. I els mitjans de comunicació, sotmesos a la dinàmica de l’espectacularització de la notícia, li han prestat menys atenció. Que ningú malinterpreti l’autor d’aquestes línies: aquest caràcter no violent ha estat i és una gran virtut i un triomf col·lectiu. Que avui la societat catalana no pateixi la fractura social que podria haver provocat un conflicte armat és quelcom que des de l’independentisme —que, durant els anys vuitanta i noranta, va practicar el que el politòleg Ricard Vilaregut va batejar com la “temptació armada— hauria de ser posat en valor més sovint. Encara més: un moviment de masses transversal i heterogeni com el sobiranisme sociològic seria impensable si a Catalunya s’hagués esdevingut un escenari de lluita armada com el d’Euskadi o Irlanda del Nord. Tanmateix, si durant l’1-O es produeixen episodis de violència, la reacció de la comunitat internacional pot ser diferent. Qui cometi l’error d’utilitzar una violència desmesurada pot ser castigat per l’opinió pública almenys a l’Europa democràtica.
En un context d’àmplia mobilització, de crisi econòmica i d’agitació política al sud d’Europa, el món ha començat a mirar cap a Catalunya. Però… Amb això n’hi ha prou perquè l’independentisme assoleixi els seus objectius? La resposta —per a frustració de molts dels qui creuen fermament que “ho tenim a tocar”— ha de ser inevitablement que no. La mobilització social catalana és fenomenal. El Govern català ha començat a fer durant els últims anys una important feina en el tauler de la política global. Però en la ‘realpolitik’ internacional i sota un sistema econòmic capitalista, els interessos del poder polític, dels mercats financers i de les grans corporacions hi tenen un paper central. I, en aquest àmbit, el projecte de la República catalana desperta poques simpaties. “És la geopolítica, estúpid!”, parafresejant la frase que va encunyar James Carville com a estrateg de la campanya presidencial de Bill Clinton l’any 1992.
I quina és, avui, la realitat geopolítica?
Espanya és un Estat fort econòmicament, políticament i militarment. No és, tot i que algú s’ho cregui, un país de fireta i poc respectat. Els cinc països amb dret de vet a l’ONU, els Estats Units, la Xina, Rússia, França i el Regne Unit, són ferms aliats seus. Ha estat convidada al G-20, és una peça bàsica dins la UE i l’euro i, pel seu pes demogràfic, sempre té poder a la Comissió Europea. És, segons l’FMI, la quinzena economia més forta del món i la cinquena de la UE. Les empreses transnacionals espanyoles (Inditex, Repsol, Telefónica, el Banc Santander o el BBVA) són la punta de llança del neoimperialisme empresarial a l’Amèrica Llatina. L’Exèrcit espanyol té una força militar moderna i integrada a l’OTAN. Té bases militars importantíssimes per als interessos dels Estats Units. És un soci clau en la lluita contra el terrorisme d’arrel islamista. Manté fortes aliances —monàrquiques— amb l’Aràbia Saudita i el Marroc. Espanya no és una broma. Espanya és una cosa seriosa. L’independentisme català hauria de fugir de la caricatura i ser-ne conscient.
Però… On és Europa? On són els Estats Units? Avui dia, tot indica que les grans potències mundials, tret d’una sorpresa imprevista, no volen sentir a parlar de més independències a Europa. Recordeu què va dir Obama sobre el referèndum d’Escòcia? “The UK is an extraordinary partner for America and a force for good in an unstable world. I hope it remains strong, robust and united”. El mateix que diuen ara sobre Espanya: “Volem una Espanya forta i unida”. Washington ha donat suport a Espanya malgrat els embolics en les declaracions que fa l’Administració de Trump a tres dies del referèndum de l’1-O. De fet, no és una actitud gens estranya. Els Estats Units van donar suport a Espanya fins i tot sota la dictadura de Franco, a canvi de bases militars i d’un mercat obert per a les seves empreses. I la UE ens farà cas si no ens deixen votar? França mira el cas català pensant en els melons per obrir a Còrsega, a la Bretanya, al País Basc o a la Catalunya del Nord; Itàlia no s’hi fica perquè té el mateix risc a Sardenya i el repte de la Lliga Nord; el Regne Unit ha lluitat sempre —fins i tot amb les armes!— per mantenir Irlanda del Nord i no acceptarà cap desmembrament, i a Bèlgica, amb el conflicte entre els flamencs i els valons, tres quarts del mateix. Què diu, però, la totpoderosa i reunificada Alemanya? Merkel dóna ple suport a Rajoy i només sembla interessada que els països del sud redueixin el dèficit i paguin el deute. La resta responen NS/NC excepte, suposadament, els països bàltics o alguns grups de diputats molt democràtics de països molt democràtics com Dinamarca o els escandinaus.
Quin és el context internacional del cas català? Les últimes independències (Montenegro, Kosovo, el Sudan del Sud o Ossètia del Sud) han comptat amb el suport dels Estats Units o de Rússia. Catalunya no té, ara com ara, la complicitat de cap gran potència internacional. Merkel dóna ple suport a Rajoy, a qui veu com un garant de l’estabilitat al convuls sud europeu: cal recordar que a Espanya no ha emergit cap partit d’extrema dreta i que l’onada de Podem sembla, de moment, continguda. Els indicadors econòmics espanyols comencen a recuperar-se després d’una crisi greu, malgrat que aquesta millora sovint no tingui conseqüències pràctiques sobre la vida real de la gent. La secessió catalana seria un sotrac per a la malmesa economia espanyola: perdria de cop el 19% del PIB, bona part de la capacitat industrial i d’exportació, s’hauria d’endeutar encara més… En un context marcat pel ‘Brexit’ i l’ombra de l’extrema dreta a França, l’estabilitat espanyola sembla un objectiu prioritari per a les grans potències de la UE.
En aquest context, poden ser els Estats Units de Trump o la Rússia de Putin aliats en la construcció d’una hipotètica República catalana? Ho serà la Xina autoritària postcomunista? Ho podria ser, com van dient des de la dreta liberal independentista, l’Estat d’Israel? No sembla, ara com ara, que a Catalunya aquests models despertin grans consensos, ni tampoc que aquestes potències econòmiques i militars prestin especial atenció al cas català. Ara com ara, al marge d’alguns països bàltics, els únics governs internacionals que s’han mostrat tímidament favorables a les aspiracions catalanes serien els governs progressistes de l’Amèrica del Sud. El Foro São Paulo, que uneix els partits d’esquerres de la regió, ha donat suport a les aspiracions sobiranistes. ERC, EUiA i la CUP hi tenen vincles allà i han fet una feina ingent per aconseguir el seu suport. Però, ai las!, la fotografia de Nicolás Maduro amb l’estelada va ser vista per una gran part de l’independentisme més com a part d’un problema que com una possible solució.
És cert, doncs, que el món ens mira. Centenars de periodistes de tot arreu estan arribant aquests dies a Catalunya per cobrir les jornades de l’1-O. Hi ha molts interessos, polítics i econòmics, en joc, ja que tothom sap que Catalunya és un dels motors empresarials del sud d’Europa, el Barça és una de les institucions més conegudes al món i el que digui Pep Guardiola ho difonen automàticament tots els teletips. Tanmateix, també és cert que no hi ha en el tauler internacional cap actor referencial que hagi donat suport explícit en públic a les aspiracions d’una hipotètica República catalana. Potser Junqueras i el conseller de Relacions Internacionals, Raül Romeva, saben més i no ens ho diuen. La Unió Europea, malgrat ser un club d’estats que es defensen a si mateixos, hauria de prendre protagonisme en la qüestió catalana, sobretot si el grau de repressió i l’ofensiva policial i judicial segueixen creixent.
En aquest context, doncs… Què fer?
Una de les claus, més que celebrar o criticar que el món ens miri, és començar a mirar-nos el món des de l’òptica catalana. Necessitem una visió pròpia internacional. Perquè és a força de mirar d’entendre allò que passa fora de la nostra zona de confort que podrem començar a prendre consciència de les dificultats que hauria d’enfrontar un projecte de ruptura democràtica independentista. I prendre consciència de les pròpies limitacions és el primer pas per mirar de superar-les.
En aquest sentit, les entrevistes del periodista i militant de la CUP Lluc Salellas al llibre ‘La rebel·lió catalana’ (recentment publicat per Pagès Editors) són un viatge d’anada i tornada molt recomanable per aquests dies de propaganda, soroll, trinxeres i tensió. L’objectiu del llibre és conversar amb dirigents de les esquerres europees sobre el cas català i, per això, parla amb Arnaldo Otegi, secretari general de Sortu; Martina Anderson, eurodiputada de l’irlandès Sinn Féin; Alberto Garzón, secretari general d’Izquierda Unida i diputat d’Unidos al Congrés; Judith Benda, enllaç a l’Oficina del Parlament Europeu de l’alemany Die Linke, i Bodil Valero, eurodiputada sueca militant dels Verds. En primer lloc, les converses són un bon exercici per constatar les complicitats que el projecte català pot despertar en una part de l’esquerra europea. Però també serveixen per endinsar-se en els grans debats del moment: l’ascens del populisme de dretes arreu del continent, la gestió de la crisi (o de la postcrisi) en un moment de retrocés per als drets socials més bàsics, les contradiccions en àmbits com la igualtat de gènere…, així com el debat en el si de l’esquerra sobre la Unió Europea actual. No són qüestions menors: són els debats centrals de l’esquerra del segle XXI.
L’independentisme d’esquerres té el repte d’entendre i participar d’aquests grans debats, i aportar-hi una mirada pròpia, sense superioritat moral i lluny del ‘panxacontentisme’ que de vegades sembla impregnar algunes mirades sobre la qüestió nacional. Escoltar i debatre amb algunes de les veus referencials de l’esquerra és un exercici intel·lectual estimulant que, de retruc, serveix per aportar al debat polític català una cosa de la qual sovint anem mancats: context. El context és un element necessari en qualsevol aproximació analítica, i l’autor d’aquest llibre, periodista de vocació i de formació, ho sap bé. De vegades, immersos com estem en la voràgine política del país, ens costa prendre distància per analitzar amb rigor quin és el nostre context actual. Tenir una mirada complexa sobre el món des de Catalunya és un dels reptes pendents d’una part de l’independentisme per així poder fer una anàlisi de la tàctica i l’estratègia a seguir de manera més realista.
