17/05/2018 | 19:12
Amb la investidura de Quim Torra com a 131è president de la Generalitat s’inicia una nova fase del procés. No la darrera ni la definitiva, simplement una nova fase. Una fase plena d’incerteses i d’interferències que fan impossible preveure, ja no com anirà i quant durarà la legislatura, sinó ni tan sols què passarà la setmana vinent. Els processos judicials oberts (i els que possiblement s’obriran) i la més que possible confirmació de penes de presó per als presos polítics; l’amenaça constant d’un nou 155 i de les esperables prohibicions des del Tribunal Constitucional davant de propostes com l’inici del Procés Constituent o la recuperació de lleis suspeses; la previsible tensió entre la CUP i el Govern dins del bloc independentista atesa l’evident distància ideològica entre el president i els cupaires; la influència, o fins i tot les interferències, que el Consell de la República o el president Puigdemont puguin exercir sobre Torra i el Govern de la Generalitat… són alguns dels revolts que haurà d’intentar superar sense descarrilar el nou president.
Alguns dels reptes que afrontem en aquesta nova fase són d’una rellevància especial per a les esquerres que hem apostat pel procés sobiranista com una possibilitat de transformació radical, d’emancipació i d’apoderament popular. El primer d’aquests reptes hauria de ser sens dubte dotar-nos d’espais per construir estratègies de futur que ens permetin fer realitat el que ara només sembla un ‘mantra’: fer República. Pensant en reptes, ara com ara, n’identifico 5 que per a mi seran centrals.
1. Fer front a l’excepcionalitat de la repressió
Sens dubte, una de les qüestions més centrals és com fem front al clima de repressió i de privació de drets i de llibertats que ha imposat l’Estat espanyol. L’estratègia de l’amenaça i de la por que desplega el Govern espanyol implica fer efectives les amenaces i mantenir, independentment del que digui el Codi penal, les preses polítiques a la presó. Haurem de desplegar estratègies de cura amb els i les preses, amb aquelles que estan a l’exili, les qui estan sent assetjades pels estaments judicials espanyols per haver defensat la República als carrers. Dels centenars de milers de cartes a les visites i altres mostres de suport, el missatge els ha d’arribar alt i clar: no us oblidem.
Cuidar-nos ha de voler dir crear espais per fer front a la repressió i per no caure en la teranyina de la por
Jesús Rodríguez afirmava fa pocs dies a CRÍTIC que l’1-O ha suposat una transformació en els valors i la mentalitat de molts catalans, en tant que l’experiència dels darrers mesos ja ha contribuït a construir “una societat més crítica, més disposada a arriscar, més oberta a noves formes d’entendre l’economia i les relacions socials”. Aquesta major predisposició al risc es trobarà de front amb un previsible increment de la repressió que desplega incessant l’Estat espanyol i, per tant, amb un nombre creixent de represaliades. Cuidar-nos ha de voler dir construir espais i estratègies col·lectives per fer front a aquesta repressió, però també espais que ens ajudin a mantenir la predisposició al risc, a no caure en la teranyina de la por. L’única manera que l’estratègia repressiva de l’Estat no suposi la paralització d’aquest procés d’apoderament social és des de la col·lectivitat. Per tant, serà essencial protegir espais, com els CDR, que cultiven aquesta col·lectivitat.
I finalment fer front a la repressió no solament des de les cures necessàries, sinó també des de la construcció d’estratègies de denúncia. En aquest àmbit és sorprenent la manca de mostres de solidaritat i d’indignació per part de l’esquerra espanyola, europea i internacional. Les esquerres, tradicionalment internacionalistes, haurem de redoblar esforços per explicar fora què està passant a Catalunya.
2. Construir una República inclusiva
Fa mig any ens trobàvem un grup de persones d’esquerres, militants de diferents espais polítics i moviments socials, amb la proposta d’aixecar la República, des de baix i de forma no subordinada a les agendes institucionals. Fèiem una crida a trobar-nos, pensar-nos i organitzar-nos sota el lema “Contra la foscor, la llum: el millor del nou i el poder popular. Aixequem la República!“. En aquesta primera trobada, que va tenir lloc l’1 de desembre de 2017, afirmàvem: “La República que volem és inclusiva, democràtica, igualitària, feminista, antiracista i posa la vida digna de tots i totes al centre de qualsevol política“.
La proposta del sobiranisme inclusiu ha de xocar necessàriament i frontal contra els nacionalismes identitaris. Davant els polèmics tuits i articles del president Quim Torra, lluny de treure ferro a les seves paraules (que revesteixen molta gravetat), hem de reafirmar-nos en les propostes que haurien d’acompanyar aquesta construcció d’una República inclusiva. No ja per convèncer (ser inclusius per eixamplar les bases del sobiranisme), sinó perquè és el que és just. Perquè, si no és amb tothom i per a tothom, teixint i no descosint, no és la nostra República.
Una República no es pot construir essencialitzant la catalanitat en lloc de celebrant les diversitats
Una República inclusiva és als antípodes d’una societat racista que menystingui un 15% de la població, persones migrants que a la Catalunya d’avui (a l’Estat espanyol i a la Unió Europea) troben negats els seus drets de ciutadania. Però tampoc no es pot construir sobre una proposta que essencialitzi la catalanitat en lloc de celebrar les diversitats. Una República inclusiva no pot ser de cap manera tampoc una “República neoliberal al servei de les noves i velles elits, ni un nou país amb les velles classes, les injustícies i els privilegis de sempre. No pot seguir subordinada als interessos del capital, d’estructures i actors supraestatals no escollits democràticament que decideixen sobre les nostres vides. No permetrem, tampoc, perpetuar una societat connivent amb l’explotació depredadora del territori, el racisme i el masclisme”, tal com afirmàvem en aquell acte de presentació d’Aixequem la República.
En aquest sentit, des de les esquerres independentistes, les que estan dins i les que estan fora del Parlament, haurem de desplegar una oposició frontal a les possibles polítiques neoliberals que pugui tenir la temptació d’aplicar el nou Govern català i a qualsevol intent d’imposar un catalanisme identitari. I haurem de construir estratègies per no cedir al xantatge de qui, de ben segur, i davant d’aquesta oposició, posarà en qüestió el nostre compromís amb el projecte republicà.
3. La temptació de les eleccions municipals
Ningú no ens pot dir si el nou Govern arribarà intacte al maig de l’any vinent. Però, en tot cas, la cita electoral del maig del 2019, amb les eleccions municipals i europees (i autonòmiques a les Balears, al País Valencià i en altres comunitats autònomes arreu de l’Estat), pot suposar un punt d’inflexió important.
El nou municipalisme que va fer eclosió amb les eleccions del maig del 2015 ha posat en evidència la potencialitat per construir realitats emancipadores i processos de transformació des de l’àmbit local. No solament les experiències de les alcaldies liderades per noves forces i coalicions polítiques d’esquerres en ciutats com Barcelona, Badalona o Sabadell, sinó també en ciutats i pobles més petits, ens estan demostrant que, des de l’àmbit local, es poden desplegar estratègies de transformació social molt potents. I, fins i tot en aquells municipis on governa la dreta, la societat civil i l’oposició d’esquerres tenen ara més fàcil impulsar iniciatives transformadores com les municipalitzacions de serveis, experiències de democràcia directa o polítiques de transparència (auditories), atesa una major adhesió a aquestes per part de l’opinió pública (i publicada). Es tracta de processos de transformació i de construcció d’espais de sobirania popular que segueixen ritmes i rutes diferents dels del procés sobiranista de país. Crec que hem de preservar aquests ritmes i rutes diferenciades.
És un error encotillar el potencial transformador del municipalisme a través de la proposta independentista
Ja fa temps que veiem com des de diferents forces polítiques sobiranistes es vol posar el procés independentista al centre de la precampanya de les pròximes eleccions municipals. Propostes com les de Jordi Graupera de presentar una candidatura independentista a l’Ajuntament de Barcelona tenen i tindran de ben segur el seu mirall en altres municipis. Personalment, penso que és un error estratègic provar d’encotillar el potencial transformador del municipalisme a través de la proposta independentista.
Les esquerres hem de ser conscients que el procés de construir un nou país, una República inclusiva, és un procés llarg, que implica un canvi d’hegemonies, així com transformacions en el ‘macro’ però també en el ‘micro’. El municipalisme és un terreny fèrtil per a aquestes transformacions, per a la construcció de sobiranies, que poden ser la base per a la construcció de Sobirania com a país. Sobiranies alimentària, energètica, residencial, sanitària, cultural, productiva, reproductiva…, que es poden desenvolupar en l’àmbit municipal sense esperar la consecució de la Sobirania plena en l’àmbit nacional. No comparteixo, per tant, la hipòtesi d’alguns que, sense una República Catalana efectiva no es pugui avançar en la transformació des del municipalisme. Hi ha marges, i considero que fer esperar el desplegament d’aquests marges a la poc probable consecució de la República en el curt termini és un error estratègic.
Hem de fomentar que el municipalisme sigui la base sobre la qual construir un nou model de relació amb el territori i entre els territoris. I per això s’ha de deixar marge al fet que aquesta construcció de sobiranies pugui brotar independentment del camí, ritme i full de ruta que segueixi el procés nacional. Una estratègia que afavoreix que les sobiranies puguin brotar també en municipis governats per no independentistes. Per mi, és evident que la coalició entre els comuns, ERC i la CUP en ciutats com Badalona pot generar espais de transformació molt més potents que una coalició independentista amb el PDeCAT. Posar l’independentisme al centre de les pròximes eleccions municipals trencaria d’arrel amb aquesta potencialitat de transformació.
4. Garantir el Procés Constituent
Quim Torra va posar èmfasi en els seus discursos d’investidura en la proposta de tirar endavant un Procés Constituent que culmini amb la redacció d’una nova constitució catalana. Davant d’això, Carles Riera va advertir que “un Procés Constituent no pot ser un taller de gomets”. Com es desplegui i què acabarà sent el Procés Constituent hauria de ser una de les preocupacions de les esquerres, no solament a les institucions (no tan sols de la CUP), sinó també dels moviments socials, incloent-hi els que no comparteixin l’aposta independentista. La potencialitat en l’àmbit de canvi d’hegemonies d’un Procés Constituent no hauria de ser menyspreada per ningú que estigui lluitant per la transformació i la justícia social, política i econòmica.
No podem permetre que es malmeti la possibilitat de realitzar un Procés Constituent per debatre-ho tot
Des dels moviments socials i forces polítiques d’esquerra no podem permetre que es malmeti la possibilitat de realitzar un Procés Constituent que realment ens permeti debatre-ho tot, canviar-ho tot. En aquest sentit, la nova realitat republicana, autoorganitzada, que ha aparegut després de l’1 d’octubre al voltant dels CDR i d’altres espais de base locals, hauria de formar part de la matriu del Procés Constituent. Un procés que volem protagonitzar des de baix per la gent, distribuït en el territori, no excloent, amb garanties democràtiques d’igualtat per a tothom. Això significa que els ‘lobbies’, representats per experts acadèmics, no poden passar per sobre de la ciutadania. I que la ciutadania no pot excloure ningú. Migrants (amb papers i sense) han de poder fer part amb veu i vot d’aquest procés. Adults però també joves i infants. Ningú no pot ser exclòs per raó d’origen, cultura, religió, edat, gènere o adscripció política. Si volem fer un país per a tothom, hem de comptar amb tothom per fer-lo.
El Procés Constituent sens dubte serà també focus dels embats repressius de l’Estat. Davant d’aquest risc evident, la gent, autoorganitzada, es veurà abocada a defensar-lo com vam defensar les urnes l’1 d’octubre. Més que defensar el procés institucional que es proposi des del Govern o el Parlament, haurem d’estar disposades a defensar el procés de base, el que ens permeti avançar en la construcció de noves materialitats que seran les que faran possible la República. I hem de ser conscients que per a un procés d’aquestes característiques la pitjor companya seran les presses. Mirem al futur amb amplitud de mires i abordem un Procés Constituent amb garanties, que vol dir dotant-nos del temps necessari.
5. Fer República sense presses
Per a moltes de nosaltres, República no és simplement una forma jurídica, no és una constitució ni noves fronteres; República no es construeix de la llei a la llei, sinó fent realitat espais i materialitats republicanes. República no és un Estat, sinó un procés de transformació que desemboca en un nou país millor. Un procés llarg que, novament, requereix temps que ens permeti construir República amb cura, per nosaltres i pel territori. Conformar un nosaltres que inclogui les convençudes però també les que no ho estan requereix temps. Reteixir les diferències i ferides en la societat que el procés pugui deixar requereix temps. Desplegar i reafirmar sobiranies requereix temps. Construir no solament un nou país, sinó un país millor en el qual exercir, des de baix, la sobirania plena, requereix molt de temps.
Dotem-nos d’aquest temps, amb estratègies de mirada llarga i de paciència infinita perquè el procés de fer República pugui, en efecte, posar la vida, la cura i la justícia social al centre. Aquest és el repte més gran que afrontem des de les esquerres si no volem renunciar al fet que fer República signifiqui generar un procés realment emancipador i en resulti un país de justícia social. Les presses potser podrien fer que el nou país arribi abans (tot i que no ho garanteixen), però no serà el país que volem. Dotem-nos no tan sols dels espais, sinó del temps suficient per trobar-nos, pensar-nos, organitzar-nos i construir República conjuntament.
