Esquerra nacional, poble nacional

El procés, monotema

L’excepcionalitat de la situació política que viu Catalunya, immersa en un complexíssim procés d’emancipació nacional, ha comportat la priorització pública de tot allò que s’hi refereix, deixant a un segon nivell, pel cap baix, tots els altres aspectes del discurs polític i també, sovint, de la dinàmica parlamentària i de l’obra de govern. La pràctica totalitat de llibres de temàtica política que van apareixent, la majoria d’articles a la premsa, bona part de les tertúlies a ràdio i televisió i no poques conferències, acostumen a girar a l’entorn, precisament, del procés en qüestió. La monotematització de l’opinió pública i de la publicada no deixa gaire espai per al debat, la reflexió i el contrast entre alternatives diverses al voltant d’aspectes essencials en tota democràcia madura i consolidada. I, certament, cal reconèixer que tenir presos i exiliats polítics no és el marc més plàcid i adient per a fer reflexions teòriques de manera reposada.

L’horitzó legítim de la independència ha propiciat pocs àmbits de reflexió crítica per la temença que fossin contraproduents per al procés independentista

És cert que, en pocs anys, la societat catalana ha adquirit un nivell de politització molt elevat i, sovint, de forma accelerada, sobretot pel que fa a certs aspectes relacionats amb la qualitat de la democràcia: la importància dels referèndums com a instrument de decisió popular, a més del vot cada quatre anys; la llunyania entre les direccions dels partits i la gent; l’incompliment de les promeses electorals o bé la corrupció política, els envitricollats viaranys de la qual poden afectar alguns dels agents del procés, de manera directa o bé indirecta, i per aquest motiu hom no gosa entrar-hi amb serenor, claredat i intensitat, per por que el perjudiquin o condicionin negativament.

L’horitzó legítim de la independència, de fet, ha congelat o anestesiat certs espais de debat i propiciat pocs àmbits de reflexió crítica per la temença que fossin contraproduents per al procés independentista, mentre aquest duri. I com que ningú no en pot preveure la durada, potser ja seria l’hora de començar a parlar una mica de tot, com a símptoma de maduresa democràtica. Al costat de la democràcia o la corrupció hi ha també un altre tema que havia estat objecte de debat i teorització durant la primera dècada d’aquest segle i sobre el qual havien anat sorgint reflexions tan innovadores com interessants: el concepte d’esquerra nacional.

Agents diversos, lluites diverses

L’enfonsament del mur soviètic va deixar al descobert un paisatge de misèria política i moral associat al règim comunista. I és cert que, si bé el comunisme ja no és el referent i l’horitzó desitjable per a la majoria de l’esquerra, la seva desaparició no ha comportat, tanmateix, la desaparició simultània de tot aquell enfilall de situacions injustes que en van motivar el naixement: l’explotació de la classe treballadora per una minoria obsessionada només amb l’acumulació de capital, la discriminació de les classes populars en l’accés a la cultura, l’educació i el poder econòmic i polític, la manca d’igualtat d’oportunitats per a prosperar al si de la societat o l’opressió nacional.

Són, aquests, malauradament, els aspectes que perduren encara en ple segle XXI, algun dels quals s’ha anat accentuant escandalosament. A aquests, caldria afegir-hi altres lluites sectorials, per dir-ho d’alguna manera clarament inexacta o insuficient, sorgides de realitats socials la majoria de les quals sempre han existit, però que mai no s’havien fet tan visibles com ara. Aquestes lluites combaten certes formes de dominació que no encaixen del tot en el concepte tradicional de dominació de classe del marxisme més ortodox, ja que, sovint, no entren plenament en la lògica clàssica de les relacions de producció.

Em refereixo als drets del col·lectiu LGTBI; el moviment feminista per la igualtat i la diferència, contra la violència masclista i la discriminació de gènere; l’ecologisme i el combat pel medi ambient i contra el canvi climàtic, en un planeta amb recursos naturals limitats; la lluita contra el racisme i la xenofòbia; els esforços per normalitzar una llengua minoritzada; el dret a l’habitatge o per una mort digna; l’anul·lació de la fractura digital i la pobresa energètica; el cooperativisme i l’economia solidària; l’acolliment de refugiats, immigrants i la solidaritat internacionalista o, fins i tot, la sensibilitat amb la protecció dels animals i la denúncia del maltractament d’aquests, etc. Lluites, totes elles, d’una dimensió política enorme – sovint amb una dimensió fins i tot revolucionària – no sempre reconeguda pels partits d’esquerra tradicionals, i amb una capacitat de mobilització social notable.

Hi ha moltes persones de cultura progressista que, davant l’absència d’una alternativa que acollís la diversitat de reivindicacions democràtiques, han optat per jugar a fons la carta d’una sola causa específica, a l’espera de poder connectar-la amb altres causes nobles que acabin posant fi a les situacions d’injustícia, misèria i a la marginalitat brutal de tantes formes de vida en què reposen les enormes desigualtats socials d’avui, amb índexs alarmants d’atur, pobresa i exclusió.

L’esquerra tradicional ha menystingut aquestes lluites perquè les entenia com a combats menors, no centrals

Sovint, l’esquerra tradicional, tan conservadora en tantes coses amb els pas dels anys, no ha valorat seriosament aquestes lluites, les ha menystingudes, a cops ridiculitzades i, en algun context, fins i tot perseguides, perquè les entenia com a combats menors, no centrals en el corpus teòric de l’univers d’esquerres basat en un altre tipus de dominació de caràcter quasi exclusivament econòmic. Vistes només com a microbatalles aïllades, es perd la perspectiva d’una confluència de distintes lluites enfront de diferents formes de dominació, a partir de la defensa de determinats valors.

I ja fa molts anys que algú com Michel Rocard va definir l’esquerra, precisament, com una federació de valors. Aquests valors s’identifiquen amb agents socials diversos i amb lluites també diverses. No es redueixen, per tant, a una sola lluita i un sol agent social, com s’ha pensat durant dècades i s’ha actuat en conseqüència a aquesta creença, sinó que, per les persones que lluiten des de cada àmbit contra una dominació, subordinació o injustícia concreta, aquesta és la seva centralitat principal i no una altra. La desconnexió entre els diferents combats dificulta la construcció d’una voluntat democràtica i popular comuna i allunya de bastir allò que el sard Gramsci anomenava una “hegemonia expansiva” que, com una taca d’oli, va estenent-se i guanyant l’adhesió majoritària de la societat. Mentrestant, l’hegemonia ideològica i cultural, mental, a la societat, pertany precisament als diferents protagonistes de cada dominació particular enfront dels quals caldria menar una lluita democràtica de substitució d’hegemonia.

Una esquerra desorientada

Els partits socialistes/laboristes/socialdemòcrates, artífexs de l’estat del benestar europeu, bastit sobre les cendres d’una Europa anorreada per la guerra mundial, ja fa anys que naveguen sense brúixola. De fet, la principal derrota de la socialdemocràcia no és només electoral o política, sinó sobretot moral, en reconèixer amb els fets, ja sigui a govern, ja sigui a l’oposició, que no tenen una alternativa real al capitalisme i al model econòmic neoliberal. Altrament dit, que no hi ha res a fer i que fora del capitalisme no hi ha salvació possible, ja que l’esquerra no sembla disposar de respostes per a tantes preguntes.

Incapaç d’anar construint un model distint que prioritzi els interessos de la majoria, l’esquerra europea, vençuda i desorientada, ja fa anys que arrossega massa derrotes. I la resignació per l’absència d’un projecte alternatiu no fa altra cosa que generar desesperança. Aquesta circumstància explica com no pocs sectors populars han sucumbit, malauradament, a la demagògia nacionalista de l’extrema dreta, la qual fa pagar tots els mals, tots els desequilibris econòmics i totes les injustícies a la població forastera, enfront de qui s’alça un mur identitari i cultural.

El populisme xenòfob elabora un discurs tan demagògic com efectiu entre les classes populars i les capes mitjanes

La desesperació d’una part de la població per les seves condicions de vida, en contrast amb l’ostentació pública de la riquesa i els luxes de les elits, ja va fer anar una part del vot del PCF cap al Front National de Jean-Marie Le Pen, un sector del qual ha fet ara, però, el camí de tornada cap a la France Insoumise de Jean-Luc Mélenchon. Molts assalariats, tanmateix, allà i aquí, decebuts dels partits polítics, han optat pel silenci electoral augmentant els nivells d’abstenció.

El populisme xenòfob cal reconèixer que ha elaborat un discurs antielits i contra l’oligarquia, antisistema, tan demagògic com comprensible i efectiu a les urnes entre les classes populars i les capes mitjanes de la societat, totes en procés d’empobriment creixent aquests darrers anys. Actualment, els laboristes de la mà de Jeremy Corbyn, amb un llenguatge diferent i amb conceptes nous, recuperen credibilitat per a l’esquerra i li donen un nou atractiu que fa forat entre les generacions més joves – una dinàmica força semblant a la que protagonitzà el candidat demòcrata nord-americà Bernie Sanders -, entre altres coses perquè surten de la resignació, la impotència i la desmoralització i comencen a dibuixar un horitzó d’esperança. Alguns gestos del Partit Socialista, a Portugal, o del Partit dels Treballadors, a Suècia, semblen voler recuperar també l’espai i el temps perdut amb les marrades ja descrites i plantejar un disseny de societat amb un nou repartiment del poder, la riquesa i el benestar.

El fracàs de la tercera via

El fracàs de la via Blair, el centre radical, la pretensiosa tercera via i l’obsessió per la denominació ‘centreesquerra’, abandonant el concepte històric d’esquerra, ha convertit alguns partits en simples gestors del capitalisme, seduïts per mots taumatúrgics, de dimensió quasi religiosa, com ara eficàcia, modernització, rigor, realisme o pragmatisme, sense cap bri d’humanitat o d’esperança. I tot el procés d’integració europea s’ha fet, malauradament, sobre les llambordes neoliberals d’aquests mots d’ordre, circumstància que explica prou bé la gran decepció ciutadana davant la realitat d’una Unió Europa burocràtica, freda, distant, insensible i inhumana davant la crueltat de les dificultats de la quotidianitat.

N’hi ha que, volent ocupar el centre, deixen de banda l’esquerra. Una esquerra amb la legítima aspiració de tenir fronteres molt àmplies ha de tenir clar en tot moment quin és el seu centre de gravetat, que no pot ser altra que l’esquerra. De cap de les maneres pot confondre la seva centralitat amb el centre polític, un espai suposadament neutre i, doncs, còmplice d’injustícies des del conformisme de la seva passivitat tècnica. L’aspiració màxima d’algunes forces sembla ser, tan sols, el reconeixement per part de les elits econòmiques que són bons tècnics, persones que saben gestionar bé, com si els problemes de dominació política, explotació econòmica, discriminació de gènere o de raça, o també d’opressió nacional, fossin simples problemes tècnics i no pas de naturalesa política.

Molts dels dirigents d’aquests partits acaben engrossint l’àmbit de les elits polítiques, i mitjançant les mostres d’agraïment que signifiquen les portes giratòries que donen directe als consells d’administració de grans empreses, al final d’un mandat institucional  -“la feina ben feta no té fronteres”-, de Felipe González a Gerhard Schröder, poden figurar en un lloc reservat al costat del poder real: les elits econòmiques. Gràcies a aquesta concepció tecnocràtica de la política, reduïda a una simple gestió -i per què no encomanar la governació, posats a fer, a una bona gestoria?- i a l’abandonament d’una ideologia anticapitalista capaç de dur l’esperança d’un món nou, més just, culte i lliure, no és estrany que siguem incapaços de recordar quan va ser el darrer cop que vam sentir parlar de socialisme a un líder socialista.

L’esquerra al govern ha estat molt poruga a l’hora d’adoptar polítiques públiques d’esquerres, de canvi real

És moment d’admetre que l’esquerra de govern, l’esquerra al govern, ha estat molt poruga a l’hora d’adoptar polítiques públiques d’esquerres, de canvi real, sobre la fiscalitat, la protecció social o bé el mercat de treball. I que no hi haurà polítiques d’esquerra sense que afectin l’àmbit econòmic, amb els referents de la igualtat i la solidaritat, per més que estiguin basades en certs valors culturals inqüestionables com el cosmopolitisme, la tolerància, la diversitat, la llibertat de costums, la llibertat d’expressió i de creació cultural o el reconeixement de les múltiples diferències de tota mena existents a la societat.

Malauradament, la dictadura dels mercats, convertida en autoritat suprema, duu a reduir el paper de l’estat, pràcticament, a garantir només el lliure mercat i el dret a la propietat privada, mani qui mani. De fet, qualsevol sortida o ampliació del guió prèviament establert pels dogmes de la globalització neoliberal és titllat, cuitacorrents, de radical, extremista, populista o, en el millor dels casos, bufanúvols, simplement per reivindicar una altra globalització de caràcter democràtic, social, cultural, educatiu, ecològic… La federació d’elits del poder (econòmic, polític, administratiu, judicial, religiós, mediàtic i cultural) converteix de seguida l’aparició de dissidències cíviques, de mirades crítiques, de models realment  alternatius, en discursos excèntrics, fora de la normalitat social i el seny ciutadà, justament perquè se situen fora del seu centre de gravetat -el manteniment d’una situació de dominacions diverses-, ja que disposen del seu propi centre: un ordre social nou, diferent, amb el motor de la justícia, la llibertat i la cultura com a dinamitzador permanent.

L’esquerra nacional

Cada país té el seu propi sistema de partits polítics, d’acord amb la seva pròpia realitat nacional. Només cal veure, per exemple, el cas de Catalunya, on el partit que rep menys vots és el que més n’obté a Espanya, de manera que el partit més irrellevant aquí és el més rellevant allà. A l’Amèrica llatina, com en alguns països d’Àfrica i l’Àsia, l’esquerra té un component nacional molt marcat, clarament patriòtic, de manera que es fon en un sol discurs, social i nacional alhora, resultat del pòsit i la memòria de lluites anticolonials i antiimperialistes. Ser d’esquerres a Cuba, Veneçuela o Bolívia, és una forma de ser patriota, o a l’inrevés.  El famós “Patria o muerte, venceremos!” és una síntesi clara del que dic. A Europa, però, en molts indrets, l’esquerra ha comès el gran error de regalar el país a la dreta, fent deixadesa de la llengua, la bandera, l’himne i tota la simbologia nacional, pensant en clau rància que “el proletariat no té pàtria” -potser perquè les té totes-, però oblidant que el que abans anomenàvem proletaris sí que en tenen.

Si ens hi fixem, en els mítings, assemblees i conferències dels partits conservadors hi dominen sempre els símbols nacionals de cada país, començant per la bandera que ha abandonat l’esquerra. En canvi, en els grans actes dels partits progressistes acostuma a veure-s’hi tota l’àmplia diversitat cromàtica que acompanya la imaginació estètica de l’esquerra, amb una profusió enorme de banderes d’una gran diversitat: vermelles, liles, verdes, de l’arc de sant Martí, totes les quals recorden causes nobles, sovint amb una excepció clamorosa: la bandera nacional, com si l’esquerra hagués de ser, necessàriament, apàtrida, o li fes vergonya reconèixer que s’identifica amb un país. Ja fa vora un segle, per cert, que davant aquesta incomoditat nacional de certa esquerra amb el país, els fundadors de la Unió Socialista de Catalunya, internacionalistes, van sentenciar: “A l’internacionalisme s’hi va des d’un punt de partida. Nosaltres, doncs, partim de Catalunya”.

L’anacionalitat de l’esquerra catalana acabava, per acció i omissió, reforçant la nació espanyola

A Catalunya, on l’alienació nacional ha fet més estralls dels aparents, vam viure aquesta situació per dècades durant les quals l’esquerra majoritària va obsequiar la dreta amb el país, el qual semblava que passava a ser de la seva propietat. D’aquesta manera, voluntàriament, certa esquerra va retirar-se del país que ja no li pertanyia perquè l’havia regalat i va refugiar-se en un cosmopolitisme ridícul que semblava que acabava convertint el terme municipal de Barcelona -a tot estirar, el conjunt de l’àrea metropolitana- en una nova nació, com a vaixell insígnia del país de l’esquerra. A la pràctica, però, l’anacionalitat de l’esquerra catalana acabava, per acció i omissió, reforçant la nació espanyola, el seu estat i la situació de subordinació de Catalunya. Si eres i et senties nacional català semblava que no podies, alhora, ser d’esquerres i si eres d’esquerres, et veies obligat a renunciar o a dissimular la teva pertinença nacional, no fos cas. Va costar un parell de dècades superar aquella batalla estèril entre CiU i PSC, fins a arribar a plantejaments clars d’esquerra nacional, sense cap mena de complex.

El neoliberalisme ha tingut un discurs individualista, atractiu per a les persones concretes, ja que estimulava l’èxit individual, el progrés personal, mitjançant una visió només basada en la competitivitat i, generalment, insolidària, aprofitant-se dels excessos burocràtics de l’estat, presentat com a incompetent. I mentre el capitalisme dels nostres dies ha disposat d’un discurs per a l’individu, l’esquerra no n’ha tingut cap.

Històricament, l’esquerra només ha vist l’individu no pas com un subjecte polític, com un protagonista social, ja que no l’ha vist en solitari, sinó sempre formant part d’un col·lectiu més ampli, com a membre d’una classe social, una raça, una nació, una comunitat lingüística, un sector de la producció, etc. En canvi, hi hauria d’haver un discurs d’esquerres pensat per a l’individu, a partir del llistat de causes nobles específiques que l’esquerra ha desconsiderat històricament i part de la qual continua encara sense valorar adequadament, perquè les considera no centrals, sinó microbatalles, oblidant que, de fet, cadascuna d’aquestes causes ha esdevingut central, bàsica i fonamental per als individus que n’han fet bandera personal i motor, mòbil i raó de la seva existència.

Justament, enfront de l’individualisme desfermat, competitiu i insolidari, promogut pel neoliberalisme, existeix una altra mena d’individualisme solidari, resultat de l’esforç personal de cadascú en el seu compromís amb una causa concreta. Una esquerra nacional catalana hauria de mirar el passat nacional i tenir la capacitat, el coratge i la intel·ligència d’anar a pouar també en les mateixes fonts i valorar positivament tota la rica tradició del moviment llibertari, tan vinculat a la història del nostre país, el llegat del qual forma part del patrimoni català d’esquerres.

Una esquerra radicalment democràtica ha de ser també profundament nacional, condició indispensable per a ser també internacionalista

Una esquerra radicalment democràtica ha de ser també profundament nacional, condició indispensable per a ser també internacionalista, i no ha de limitar-se només a recollir les aportacions més positives i útils, avui encara, del socialisme i el marxisme, així com de diversos moviments alternatius, sinó que no pot renunciar a acollir, alhora, les contribucions constructives procedents del camp llibertari, pel simple fet que aquesta sigui una tradició no existent i, per tant, no nacional d’altres països, però sí dels Països Catalans. La incorporació del millor de la tradició llibertària aportaria no sols genuïnitat, sinó també frescor, desburocratització i acció directa ciutadana.

Manuel Alegre, el gran poeta portuguès i home d’esquerres, candidat primer independent i després pel PS a la presidència de la República de Portugal, ja fa temps que va adonar-se d’aquesta anomalia nacional que també afectava els partits majoritaris de l’esquerra portuguesa. I va tenir la capacitat de lligar un projecte democràtic i social a un àmbit nacional concret, el portuguès, i va tornar a omplir de banderes del seu país els seus mítings com a candidat, al costat de les causes nobles específiques i la bandera vermella tradicional, associada a la causa històricament considerada principal. Ja durant el seu exili a Algèria, en plena dictadura salazarista, fundà el Frente de Libertação Nacional i és a ell a qui es deu el magnífic preàmbul de la constitució portuguesa, sorgida de la revolució dels clavells.

Coneixent-lo, segur que deu tenir alguna cosa a veure amb l’article 7.3. d’aquella constitució que diu: “Portugal reconhece o direito dos povos à autodeterminação e independência e ao desenvolvimento, bem como o direito à insurreição contra todas as formas de opressão”. El recordo un vespre, sopant a Lisboa amb ell i Mário Soares, quan, mirant el riu Teixo sobre el qual teníem una perspectiva magnífica, va dir-me amb un somriure franc de complicitat, allargant la mà cap a un punt indeterminat en la fosca: “Veus? Aquí mateix és on l’armada portuguesa va enfonsar les naus de la flota de Castella”…

Si, en condicions normals, l’esquerra d’un país té el deure de ser nacional, en un procés d’emancipació nacional ha de ser-ho més que mai, perquè l’únic que no pot ser és anacional, aixoplugant-se rere una inexistent neutralitat que no la fa altra cosa que còmplice de la subordinació, la dominació i l’opressió nacionals, ja que la situa a l’altra banda de la nació o, pel cap baix, fora d’aquesta. I encara menys no ha de ser nacionalista, com nacionalista és un PSOE que, com la dreta espanyola de sempre, ha tornat a fer el ridícul internacional tot reclamant un Gibraltar on el 99% dels seus habitants no vol saber res d’Espanya.

Democràcia i poble nacional

Una democràcia activa, dinàmica i crítica, aplegant al seu voltant una federació de valors morals i culturals, objectius polítics i econòmics i causes nobles diverses, no ha de permetre reduir la política a simples alternances en el govern, però sense que l’alternança comporti també l’arribada de polítiques alternatives a aquelles que s’han combatut. Canviar les relacions de poder, remoure els obstacles per tal de posar fi a les situacions de dominació o subordinació hauria de ser l’objectiu clar de qualsevol projecte d’esquerres, democràtic i alliberador. I això ha d’implicar, de totes totes, qüestionar de manera oberta les formes de subordinació que permet el liberalisme econòmic, bo i aprofitant, per a fer-ho possible, tots els instruments propis d’un liberalisme polític digne d’aquest nom, començant per la separació de poders en l’estat democràtic.

Es tracta d’anar construint un discurs nou, entenedor, fàcilment identificable, que faci possible retratar la minoria social que exerceix el poder des de la prepotència i l’opulència més indecents, per construir una nova cultura democràtica que obri la porta a una nova hegemonia social, la de la majoria: el poble i no l’oligarquia, els de sempre. Una nova majoria, un nou bloc social hegemònic que, des de la democràcia, adopti mesures econòmiques i de benestar pensades per a beneficiar el poble i no la minoria que, al llarg dels anys, sempre ha tret rèdits de totes les mesures legislatives i governamentals.

En aquesta conjuntura, la desproporció obscena dels sous escandalosos d’unes elits concretes també hauria de ser posada en qüestió, es tracti de futbolistes d’anomenada, cantants o alts executius d’empreses. Lògicament, certes decisions sobrepassen les possibilitats d’acció d’aquest desitjable nou bloc social català i exigeixen respostes supranacionals, començant per la necessitat imprescindible de disposar d’un moviment social europeu digne d’aquests qualificatius, en el qual l’acció política dels governs locals, regionals i nacionals pot ser tan decisiva com la dels estats.

La configuració d’una voluntat comuna, al voltant de la llibertat, la justícia social i la igualtat de drets, ha de vertebrar-nos com a poble

El poble esdevingut ja un nou subjecte d’acció democràtica ha d’aspirar a una hegemonia que tingui en l’estat democràtic, finalment, l’eina per combatre les desigualtats i poder redistribuir, així, el poder econòmic i polític i el benestar, tot convertint en realitat la vella aspiració de la igualtat d’oportunitats. La configuració d’una voluntat comuna, al voltant de les idees bàsiques de llibertat, justícia social i igualtat de drets, ha de vertebrar-nos com a poble, plenament. I quan un poble té consciència nacional és ja un poble nacional, perfectament localitzable en el mapa, no com una excentricitat geogràfica, sinó com l’expressió d’una voluntat col·lectiva.

Un poble nacional és aquell que no amaga, ni dissimula, ni s’avergonyeix de la seva condició nacional, sinó que es reconeix, en primera instància, com a primer àmbit, en una comunitat humana amb qui comparteix interessos, emocions i referents i a la qual expressa la seva lleialtat i pertinença, sabent-se part de l’espècie humana tota, sense fronteres ni exclusions. Un poble així, amb cultura democràtica, actitud crítica i consciència nacional és aquell que, finalment, acaba demanant-se com és que ha trigat tant de temps a revoltar-se, com ha pogut estar tants anys sense desobeir, què justifica tants silencis allà on calia una veu clara i forta i per quins motius ha acceptat, resignadament, el relat d’una història que uns altres han escrit per ell i el disseny d’un futur on només figura com a subaltern. I un poble nacional així bé es deu merèixer una esquerra nacional digna d’aquest poble.