Crític Cerca
Opinió

La diversitat funcional com a oportunitat per a les noves masculinitats

02/01/2019 | 20:29

Per a mi, la necessitat de reflexionar sobre la masculinitat és una qüestió personal. Als 13 anys em vaig trencar el coll i, amb això, qualsevol referència vàlida sobre el que podia significar “ser home”. Ni en l’entorn quotidià del meu barri de l’extraradi barceloní, ni en el món de la cultura que va posar al meu abast l’escola pública, ni en els (escassos) mitjans de comunicació, hi havia un sol home tetraplègic. Bé, menteixo: l’amic Ramón Sampedro treia el seu afable rostre en algun telenotícies, però el missatge resultava poc atractiu per a un xaval en plena adolescència. Per descomptat, tampoc no s’hi mostrava cap dona amb tetraplegia, ni tan sols alguna amb ambicions suïcides.

Atès que els metges i la resta de l’entorn cultural patriarcal m’havien convençut que res de relacionat amb la sexualitat no seria bona idea per a mi, vaig intentar enterrar aquests temes tan profundament com vaig poder, incloent-hi la qüestió de quin sentit tenia la meva identitat com a home. Per pura supervivència, vaig haver de prioritzar la construcció de la meva identitat com a “persona amb diversitat funcional”. Vaig seguir rigorosament el guió del “bon minusvàlid”: vaig estudiar, vaig aconseguir feina, habitatge i… vaig xocar amb el sostre de ciment. Quan als 32 anys la teva mare ha de seguir netejant-te el cul perquè els poders públics només hi són per agitar davant teu la pastanaga de la superació ‘made in Disney’, qualsevol idea de llibertat o d’intimitat queda buida de contingut (per a tu i per a la teva mare).

Afortunadament, vaig poder polititzar tota aquesta ràbia militant en el Moviment de Vida Independent. Les lluites i reflexions col·lectives em van ensenyar a veure que el problema no era el meu cos, sinó un medi social hostil a la meva manera de funcionar, de fer les coses. Des d’aquest convenciment, comencem a autoanomenar-nos “persones amb diversitat funcional”, aconseguim canviar lleis i engegar experiències pilot d’assistència personal que van permetre als qui hi van participar que s’emancipessin (jo entre elles) sense haver de viure ni recloses en institucions ni a l’aixopluc de la bona voluntat de (les dones de) la família.

Ens havíem de visibilitzar com a cossos sexuals; calia sexualitzar la diversitat funcional per polititzar-la

No obstant això, ni l’èxit de les proves pilot ni les possibilitats que obrien les noves lleis no van ser suficients per estendre de manera generalitzada el model de vida independent. Vam haver d’assumir que les lleis no escrites, aquelles que ens ensenyen com mirar, valorar i actuar davant una realitat determinada que ens resulta aliena, són més poderoses que les lleis sancionades pels parlaments. Essencialment, se’ns seguia considerant infants, éssers angelicals i naturalment dependents els quals cal protegir costi el que costi, fins i tot per sobre de la nostra llibertat personal. Aquí ens vam adonar que, si bé el “model social de la diversitat funcional” ens havia ajudat molt, establint que el cos no era el problema, d’altra banda s’havia quedat curt, s’havia oblidat de dir-nos que el cos no solament no era el problema, sinó que era la solució: havíem de visibilitzar-nos com a cossos sexuats, desitjants i desitjables, per trencar amb les dinàmiques infantilitzadores que naturalitzaven les situacions de dependència; calia sexualitzar la diversitat funcional per polititzar-la.

En aquest sentit, projectes com el documental ‘Yes, we fuck!‘ (2015), la pel·lícula ‘Vivir y otras ficciones‘ (2016) o la web www.asistenciasexual.org (2017) han contribuït a generar un incipient i nou imaginari col·lectiu sobre la sexualitat i la diversitat funcional, en complicitat política amb el ‘queer’, amb l’activisme ‘gordo’, amb el pensament descolonial, amb el treball sexual… Un procés tan potent en el camp personal (que és polític) com en el camp polític (que és personal). Aquell xaval de 13 anys s’ha vist, finalment i sense escapatòria possible, davant el mirall que li retorna la pregunta “quin sentit té identificar-te com a home?”. Una qüestió molt complexa en la qual resulta fàcil acabar divagant sense més, així que intentaré centrar-me en tres eixos que sustenten una certa construcció de la masculinitat i que s’han vist alterats per la meva experiència de la diversitat funcional: el cos, la sexualitat i els afectes.

Deixem de buscar-nos en els cossos que anuncien colònia, cotxes o maquinetes d’afaitar

El cos masculí és fort, vigorós, i competeix per ocupar l’espai públic. El meu cos tolit és feble, fràgil i sense cooperació tindria vetat l’accés a bona part d’aquest mateix espai públic. La veritat és que acceptar i valorar els cossos funcionalment diversos ha generat —per a tothom— un urbanisme i una arquitectura més amables, un transport públic més confortable i segur i una educació amb més i millors eines pedagògiques, per exemple. Així que, potser, si deixem de buscar-nos en els cossos que anuncien colònia, o cotxes, o maquinetes d’afaitar, i rebusquem en la història de l’espècie humana —que va basar el seu èxit evolutiu a fer de la seva fragilitat el motor de la cooperació comunitària—, podrem construir una idea de “cos masculí” interessant i més ‘vivible’, que ens convidi a assumir individualment i col·lectivament la nostra vulnerabilitat. El meu cos comença en mi, però som totes.

Per a la masculinitat hegemònica, la sexualitat es redueix a les pràctiques sexuals, i aquestes, al que el ‘porno’ ha establert com a legítim. Un univers eròtic tan pobre que cada vegada som més les que, des de la nostra corporalitat, orientació, identitat o preferències, diem que ni som allà ni hi volem ser, que reformar la normativitat imperant és impossible, que cal posar-la en qüestió en el seu conjunt i construir alternatives més respectuoses amb les llibertats i les diversitats en tots els seus aspectes. Si follem totes, follem millor. La diversitat funcional suposa estar fora d’aquest estret guió pornogràfic i, per tant, una oportunitat per construir una sexualitat més desgenitalitzada (en el sentit no de prescindir dels genitals, sinó de desposseir-los de la seva categoria de centre de l’univers eròtic), més lúdica (les pròtesis, les ortesis i altres aparells mèdics poden ressignificar-se per ampliar un ús, ja per si mateix generalitzat, de joguines eròtiques, per exemple) i amb més espai per a la comunicació (des de les mirades fins als jocs psicològics en general i de rol en particular). En la sexualitat tolida no hi ha manual.

La masculinitat arquetípica es construeix des dels rols de conqueridor i mascle proveïdor

Els homes no ploren. És a dir, que no senten, i, si senten, no mostren els seus afectes. Aquesta rigidesa de porcellana en el vessant emocional suposa una fragilitat extrema per a la identitat masculina, genera individus angoixats, incapaços de relacionar-se saludablement i, sovint, violents amb els altres i amb si mateixos. Així, els vincles afectius de la masculinitat arquetípica es construeixen des dels rols del conqueridor i del mascle proveïdor.

En tots dos resulta difícil encaixar des de la diversitat funcional. En el primer, pel fet de no complir els atributs corporals i estètics típicament masculins i, en el segon, per les barreres d’accés al món educatiu i laboral. Aquests desajustos i la necessitat de comptar explícitament amb “l’altre” per a moltes tasques quotidianes obren la porta a construir els vincles afectius de la masculinitat tolida des d’una comunicació constant i assertiva, amb un marcat accent en les cures emocionals. Més enllà dels mites del superheroi de la superació i de l’esclava abnegada, l’escenari dels afectes queda bàsicament configurat per una reciprocitat empàtica en la comunicació i en la cura emocional com a única possibilitat de fer sostenible allò quotidià.

Els homes ens hem d’alliberar nosaltres mateixos dels privilegis que estableixen unes relacions de dominació

Per descomptat, tot l’exposat fins aquí respon a una experiència petita i amb unes coordenades concretes de raça, de classe, d’orientació sexual, etc. No és, per tant, generalitzable, però tampoc obviable, perquè és real. En particular, tal com s’han presentat algunes qüestions, podria semblar que trencar-se el coll és quelcom de meravellós. Ja sabem que la realitat resulta més complexa i difícil, i també que habitualment s’assenyala la diversitat funcional solament com a problema. Aquí he volgut presentar-la com a oportunitat, un possible punt de fugida per a la construcció de noves masculinitats. Posar fi al masclisme és responsabilitat de totes, però el nostre paper en les lluites feministes no és el de fer el ridícul pretenent alliberar les dones, sinó alliberar-nos a nosaltres mateixos dels privilegis que estableixen unes relacions de dominació en les quals totes som infelices i, no ho oblidem, elles són assassinades.

Als ulls de la meva àvia, tant jo com les meves amigues i amics podríem ser considerades transgèneres (en cas que la meva àvia hagués conegut la paraula) respecte al món en què ella va créixer. L’esperable i desitjable és que aquest procés s’intensifiqui, de manera que les identitats sexuals siguin cada vegada més diverses, permeables i ‘vivibles’, menys pures i imposades. Acceptar la diversitat funcional com a part de la inesgotable varietat de maneres en què la unicitat irrepetible de cada vida humana ens permet ser i estar al món hauria d’ajudar-nos a avançar en el camí d’assumir, finalment, que el gènere és un conte, i els contes contes són.

Antonio Centeno és activista social a favor de la diversitat funcional.
Aquest contingut forma part de la revista ‘Feminisme(s)‘, guanyadora del premi Montserrat Roig 2018 de l’Ajuntament de Barcelona en la categoria de periodisme social.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies