Crític Cerca
Opinió

El feminisme com a brúixola

10/01/2019 | 18:20

Un grup de noies de Barcelona d’uns 20 anys viatja al metro de Bilbao, de ressaca de festes. Les observo de reüll: sandàlies còmodes, cames sense depilar i ben obertes. Entre rialles, intenten repetir un parell de frases en basc: ‘Gora borroka feminista’ (‘Amunt la lluita feminista’) i ‘Erasorik ez erantzunik gabe’ (‘Cap agressió sense resposta’). “Heu estat a la ‘mani’ nocturna?”, els pregunto. “Sí, ha sigut una passada!”.

Jo tenia la seva edat quan vaig anar a la meva primera manifestació feminista. Calculo que era el 2004. Vaig anar-hi sola. Era una protofeminista autodidacta i estepària. Vaig estar tallada, però vaig gaudir mirant aquelles dones que cridaven “Abajo las Barbie, arriba Barriguitas” o “El Papa no nos deja comernos las almejas”.

Jo era l’estranya de la meva quadrilla de Mungia, el poble de Biscaia on vaig créixer i on l’única feminista que coneixia era una professora de llatí. Entrava amb el diari ‘Diagonal’ sota el braç al bar en el qual passàvem les tardes del diumenge. M’intentava saltar el guió preestablert que dictava que els nois veien el partit de l’Athletic recolzats a la barra mentre les noies fullejàvem revistes femenines. En realitat, no m’interessaven ni el futbol ni la moda.

El feminisme va ser la meva brúixola per explorar camins diferents dels de l’heteronorma

La meva perspectiva de futur a curt termini era treballar en un diari, casar-me amb el meu xicot i tenir dos fills. Una part de mi imaginava altres vides possibles. Volia anar-me’n de brigadista a Chiapas o a Cuba. Però temia arriscar la meva relació amb aquest xaval maco i divertit, amb carnet del PNB, que em muntava escenes de gelosia quan tornàvem de festa. Vaig trobar feina al diari dels meus somnis, però al meu xicot el molestava l’eufòria amb la qual parlava de l’ambient d’una redacció molt masculinitzada i dels meus admirats companys, el masclisme dels quals em resistia a identificar.

Dos anys després vaig fer un reportatge sobre grups d’homes per la igualtat i em vaig enamorar d’un d’ells. Era insubmís, internacionalista i defensor de la llibertat sexual. Conèixer-lo em va desencadenar una revolució interior. Vaig decidir que volia cremar la vida com els focs bojos del conte d’Eduardo Galeano que es va convertir en el meu ‘mantra’.

Vaig deixar el meu xicot, vaig deixar Mungia, vaig començar a militar al moviment antiracista de Bilbao, on vaig conèixer altres feministes. Vaig muntar la xarxa de periodistes per la igualtat de la qual va sorgir ‘Pikara Magazine’. Em vaig fer nudista, em vaig alliberar del sostenidor i vaig deixar de comprar cremes anticel·lulítiques. Amb el pas del temps vaig deixar també l’home per la igualtat —que va fer llufa. Vaig viatjar a Colòmbia, a Cuba, a Nicaragua, on vaig conèixer feministes que van obrir la meva mirada. Vaig follar amb molta gent; em vaig espolsar tot el que vaig poder l’estigma de la promiscuïtat, i després el de la lesbofòbia internalitzada. El feminisme va ser la meva brúixola per explorar camins diferents dels de l’heteronorma, aplanats per tantes dones focs bojos que van trencar amb el guió preestablert en èpoques i contextos més fotuts que el meu.

El feminisme ens fa més lliures, però només té sentit si es teixeix, s’enriqueix i s’expandeix en col·lectiu

Miro aquestes noies del metro i em pregunto com deu ser haver pogut comptar amb aliades des de l’adolescència. Davant la meva solitud, elles naveguen en un maremàgnum de referents mil·lennistes (‘YouTubers queers’, ‘memes’ feministes, ‘reggaeton’ lèsbic…) i de missatges contradictoris: que si la joventut és cada vegada més masclista, que si el feminisme és moda, que si cal parar els peus a les ‘feminazis’ i a la ideologia de gènere. S’emeten documentals sobre micromasclismes en ‘prime time’ i fins i tot a ‘First dates’ parlen d’identitats ‘trans’ i de poliamor. El seu context és molt diferent, però intueixo que els tallers d’autodefensa feminista, les trobades TransMarikaBollo o les Ladyfest han transformat les seves vides de manera similar a la meva. Moure’s soles amb menys por, identificar el masclisme quotidià (a la feina, a la família, a la casa ‘okupa’, a la ginecòloga) sense sentir-se paranoiques, passar de la rivalitat femenina a la sororitat, reconciliar-se amb els seus cossos, descobrir altres desitjos…

Aquesta és la part més agraïda, la que ens fa més lliures i fortes. Però l’altra part necessària és la que ens fa més crítiques, la que ens cou. Aquestes noies catalanes que viatgen juntes pel País Basc són, com jo, blanques, universitàries i de classe mitjana. Em pregunto si reflexionaran també sobre els seus privilegis. Si les inquieta l’absència de persones ‘trans’, racialitzades o amb discapacitat en els espais on fonamenten la seva identitat política. Confio que els seus referents mil·lennistes incloguin Stop Gordofobia, Afroféminas, Las Kellys, Gitanes Feministes per la Diversitat. Confio que donin voltes a com evitar el ‘feministòmetre’: aquesta dinàmica que blinda en una bombolla les feministes privilegiades mitjançant els seus propis dogmes, prejudicis, exclusions i miopies.

El feminisme ens fa individus més lliures, però només té sentit si es teixeix, s’enriqueix i s’expandeix en col·lectiu, evitant les avantguardes i articulant des de les perifèries. Un feminisme necessàriament anticapitalista, antiracista, interseccional, si no volem que s’assembli massa als eslògans de les samarretes d’H&M.

June Fernández és  periodista, fundadora i una de les coordinadores de ‘Pikara Magazine’
Aquest contingut forma part de la revista ‘Feminisme(s)‘, guanyadora del premi Montserrat Roig 2018 de l’Ajuntament de Barcelona en la categoria de periodisme social.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies