17/01/2019 | 18:25
L’etapa de fer-se grans, d’arribar a la jubilació i de sentir —ara sí com una vivència, no com una idea abstracta— que la fi de la nostra vida s’acosta ens planteja a les dones reptes molt diferents dels que se’ns han plantejat en les edats anteriors de la vida. Dificultats i avantatges nous. Per això hi ha dones que viuen aquesta etapa amb molta felicitat, com una plenitud tranquil·la, mentre que d’altres la viuen molt malament, com una pèrdua inadmissible.
Elements negatius que se’ns plantegen, i que potser no són nous, però que ara s’aguditzen: el primer de tot és el de la solitud. Les dones hem estat educades per ocupar-nos dels altres, per dedicar-los la nostra vida, per sentir-nos felices si les persones amb qui compartim la vida estan bé i ens estimen. Però, molt sovint, la vellesa comporta solitud: pot ser que el company ja no hi sigui; que els fills i les filles hagin marxat; que calgui donar un cop de mà amb els néts i les nétes, però quan als joves els convé. Els puntals afectius de la nostra vida van desapareixent, els amics i les amigues van marxant. Per fi, les dones hem d’assumir —les que no ho han fet abans— la nostra soledat, que ara fa més por, precisament perquè el cos va fallant i sabem que necessitarem ajuda. Però és sobretot la dificultat de compartir els dies, les festes, les petites coses quotidianes, allò que augmenta la sensació de solitud.
Les pensions de les dones són inferiors a les dels homes perquè hem cotitzat menys i hem tingut salaris més baixos
Segon element negatiu: per a moltes de nosaltres, la manca de diners s’aguditza, o es planteja per primera vegada. Les pensions que cobrem les dones són, de mitjana, molt inferiors a les que cobren els homes, perquè hem treballat menys anys, hem cotitzat menys, hem tingut salaris més baixos. Resultat: cal aprendre a gestionar cèntim a cèntim, a allargar la vida de vestits i de sabates, a estirar cada euro per arribar a tot. Sovint per poder, fins i tot, ajudar fills i filles que en els darrers anys han tingut tants problemes. I tenint present sempre que, el dia que no ens puguem valdre, necessitarem més diners dels que ara arriben cada mes per poder tenir ajuda, de manera que es crea l’angoixa de què passarà.
Tercer element: no formalment, però sí realment, deixem de ser ciutadanes per convertir-nos en “àvies”, tinguem néts o no en tinguem. És a dir, que ens anem tornant invisibles. Invisibles com a dones: ja no som maques, la nostra cara i el nostre cos es van deteriorant, per molt d’esforç que hi posem per evitar-ho. Invisibles com a treballadores: ja hem deixat la vida activa i és molt poc freqüent que algú ens demani una opinió. Invisibles com a ciutadanes: no som protagonistes de res, ni de pel·lícules o obres de teatre, ni de novel·les, ni tenim càrrecs polítics, ni sortim a la ‘tele’ més que com a espectadores de serials i concursos tronats.
En la tercera edat guanyem una llibertat única en la vida, per gaudir del nostre temps i fer-ne el que vulguem
Però no tot ens és advers en aquesta etapa; cal tenir-ho clar. Guanyem una llibertat única en la vida; la llibertat de ser per a nosaltres mateixes, per gaudir del nostre temps, per fer-ne el que vulguem! Generalment queden lluny les responsabilitats indefugibles, les moltes obligacions que ens hem imposat, el respecte de les convencions socials. Ens queda la llibertat, tresor extraordinari, que, malauradament, no totes les dones són capaces de gaudir, però que, de generació en generació, és més descobert i apreciat. A mesura que ens fem velles les dones que, ja en la joventut, vam decidir que la nostra vida era fonamentalment nostra, que no era cap obligació dedicar-la a ser esposa, o mare, o professional. Que no calia pensar que, si estàvem soles, la nostra vida era un fracàs. En les noves generacions hi ha cada vegada més dones que ho saben, i que arribaran a la vellesa preparades per gaudir d’aquesta etapa com un regal que ens fa la vida.
Perquè, vist així, aquests anys que ens queden són extraordinaris. La nostra vida ja està feta; ja no cal patir per si l’encertem o no. Hem adquirit experiència, sabem el que ens agrada i ens dóna plaer i el que no, i no cal que ens entretinguem en accions o cerimònies només per quedar bé. Podem dir el que pensem: potser no ens escolten gaire però, almenys, no cal fingir; hem perdut la timidesa, i ens dirigim a tothom amb naturalitat. Des d’aquest punt de vista, és una etapa perfecta, que només té un únic inconvenient: el de saber que cada dia que passa ens acosta més a un final en què tot això ho perdrem de cop i per sempre.
