07/03/2019 | 13:04
Amb les declaracions testificals dels comandaments policials d’aquesta setmana al judici de l’1 d’Octubre s’ha posat de manifest quelcom que ja era evident: si algú pretén sostenir que durant els mesos de setembre i octubre de 2017 hi va haver un complot rebel coordinat en què el paper (passiu) dels Mossos d’Esquadra va ser clau, no té massa sentit, o gens, que els seus responsables siguin investigats i acusats en un altre procediment, en aquest cas a l’Audiència Nacional.
Així les coses, el principal afectat, el Major dels Mossos Josep Lluís Trapero, no podrà rebatre amb les garanties pròpies de la condició d’acusat les greus afirmacions que es fan al judici del Tribunal Suprem (TS) i, tot i això, es podrà veure afectat, amb més o menys intensitat, pel que acabi declarant-se provat de la sentència que en resulti, abans que no es dicti la de l’Audiència. A més, la no presència al judici de qui, aquesta setmana, semblava, sense ser-ho, el principal acusat, pot perjudicar a la resta d’acusats: és evident que, de ser jutjat al TS, la seva defensa, que disposa d’un major coneixement de causa, podria haver intentat rebatre amb més contundència les afirmacions fetes per certs testimonis, en benefici de tots els acusats.
Del que vull parlar, però, és de la sorprenent elasticitat processal que ha presidit les investigacions judicials sobre els fets de setembre i octubre de 2017. Alguns jutjats (com el d’instrucció 13 de Barcelona) ho han investigat tot (tots els fets vinculats al referèndum) però respecte d’un reduït nombre d’investigats l’àmbit d’actuació dels quals quedava clarament desbordat per les diligències d’instrucció acordades. És a dir: tot i que l’objectiu d’investigació era el referèndum, instrucció 13 ha indagat en l’actuació de directors generals, càrrecs intermitjos o funcionaris de la Generalitat, però no dels consellers ni del President de la Generalitat.
Aquesta descoordinació entre els àmbits objectius i subjectius de la investigació no cridaria massa l’atenció si no fos perquè moltes de les diligències practicades pel jutjat 13 han nodrit la causa del Suprem, en una clara manifestació d’aquest desequilibri entre objecte d’investigació i subjectes investigats. La implicació en termes de defensa és evident: com que els acusats del Tribunal Suprem no són investigats en el jutjat 13, les seves defenses no tenen accés a la causa. Si a això s’hi suma que no s’ha admès la unió a la causa del Suprem de la totalitat de les actuacions seguides al 13, l’afectació al dret de defensa esdevé més nítida.
Veiem, en definitiva, una estranya propietat elàstica de les causes penals que afecten el “procés”: en uns casos s’encongeixen inexplicablement. Per exemple, els responsables de Mossos no són jutjats al Suprem, amb clar perjudici dels comandaments de la policia catalana i de la resta d’acusats. En d’altres (instrucció 13), s’amplia miraculosament el seu objecte, per poder-ho investigar tot, però sense la corresponent ampliació subjectiva, quant als investigats, amb una clara afectació al dret de defensa dels acusats al Suprem, que es nodreix amb els subministraments probatoris procedents del 13.
A aquesta preocupant i estranya propietat elàstica dels processos penals relatius al “procés”, s’hi afegeixen, per si no era suficient, els claríssims dubtes existents sobre la competència objectiva tant del Suprem com de l’Audiència Nacional, ja que, si acudim a la normativa aplicable, el cas l’hauria d’estar coneixent el TSJC. La perplexitat jurídica que genera l’efecte acumulat d’aquestes dues anomalies va adquirint, a mesura que avança el judici, majors proporcions i implicacions.
Únicament quedaria desitjar, com a petició de mínims, que aquesta elasticitat, projectada, fins ara, en qüestions processals, no s’acabi traslladant a la valoració de fons o substantiva del delicte, a la valoració de si els fets encaixen, o no, en el tipus de rebel·lió o de sedició. Si ja hem tingut processos elàstics, el que no hauríem de tenir són delictes elàstics. No volem sedicions o rebel·lions fetes a mida.
