Contenidors cremats a Gràcia: fer visible l’invisible

La pel·lícula francesa ‘La haine’ (‘L’odi’), dirigida per Mathieu Kassovitz l’any 1995, comença amb una escena memorable i simptomàtica. Veu en off amb fons negre: “Aquesta és la història d’un home que cau d’un edifici de 50 plantes. El ‘tio’, a mesura que va caient, es va repetint per assegurar-se a si mateix: “Fins aquí, tot va bé; fins aquí, tot va bé; fins aquí, tot va bé”. Explosió! Però, conclou, “l’important no és la caiguda: és l’aterratge”.

Torna l’esclat social, tornen els aldarulls, torna la violència urbana a Barcelona. Torna la Rosa de Foc. Els barris de Gràcia i de Sants, espais d’alta intensitat social, d’identitat cultural i d’entramat organitzatiu de llarga durada, són els espais de la revolta permanent al segle XXI. Després de l”efecte Can Vies’… hi haurà un ‘efecte Banc Expropiat’?

Manifestants ferits, mossos d’esquadra ferits.

Sí, també aparadors d’alguns bancs trencats i algunes motos per terra, sí.

Un contenidor cremat és la forma que tenen els invisibles de fer-se visibles.

El subcomandant Marcos, com bé explicava Vázquez Montalbán a ‘El señor de los espejos’, sempre deia això:  “Y miren lo que son las cosas porque, para que nos vieran, nos tapamos el rostro; para que nos nombraran, nos negamos el nombre; apostamos el presente para tener futuro; y para vivir… morimos”.

Tota acció violenta, com diria Umberto Eco, és una acció comunicativa.

El sociòleg Manuel Castells, a la seva obra magna ‘Poder i comunicació’, estableix que “en les societats democràtiques les crítiques polítiques més radicals desapareixen dels mitjans de comunicació majoritaris perquè es considera que no estan a to amb la realitat del país i, per tant, que no interessen a l’audiència”. Segons Castells, professor a la Universitat de Berkeley, “només generant notícies, poden els discursos radicals travessar la barrera dels mitjans”. Com? Una manera és fer manifestacions coloristes o utilitzar tots els recursos de l’infoentreteniment; o una altra manera és “amb un toc de violència després de la intervenció de la policia”.

Per descomptat, el recurs a la violència urbana dels moviments socials els permet, segons Castells, “superar la barrera de la invisibilitat però els marginalitza encara més”. Els activistes que aposten per generar moments de tensió urbana haurien de tenir en compte que el relat narratiu i l’ús del llenguatge dels mitjans de comunicació no té lloc en un marc neutre, sinó que ve determinat per les relacions de poder. Amb un sol contenidor cremat a la televisió, sempre sortiran perdent els mateixos. L’ús de la violència és, èticament, un fracàs, i estratègicament, en la societat democràtica actual, una errada. Manca autocrítica sobre això en organitzacions o activistes socials si volen generar simpaties entre la població a la que diuen representar.

Però, més enllà de la violència, crec que la pregunta més interessant seria intentar saber per què passa tot això? Quin és l’origen de tanta violència?

Tot això no passa només perquè un centre social ‘okupat’ sigui desallotjat. De tant en tant hi ha desallotjaments de cases ‘okupades’. El que sembla evident és que la tasca social que feien la gent del Banc Expropiat comptava amb el suport d’una part dels moviments socials de la ciutat. Si no tingués cap suport, no estaríem parlant d’això.

La Barcelona de l’any 1 del Final Oficial de la Crisi Econòmica pateix una situació tan dura, tan deteriorada, tan desigual i tan conflictiva que només necessita una guspira perquè tot esclati pels aires. Barcelona és un decorat de cartó pedra on tot funciona a meravella fins que comences a rascar la superfície. Surten, aleshores, totes les esquerdes.

Fet i fet, com deia el sociòleg i activista de La Ciutat Invisible, Ivan Miró, “el desallotjament del Banc Expropiat és la manifestació visible d’una violència quotidiana i silent: la dels inversors apropiant-se Barcelona”. La pau no és només l’absència de violència directa. Un dels pioners en l’estudi sobre resolució de conflictes, Johan Galtung, en el seu Triangle de la Violència, explica que hi ha una violència directa -visible- però per sota hi una violència estructural del sistema que no es veu, que se silencia, que s’oblida. “El que és realment estrany és que després de 500.000 desnonaments no estigui tot el territori en flames”, concloïa en un tuit l’activista de la PAH de Manresa Berni Sorinas.

Barris com Gràcia són la ciutat aparador, preparada per al turisme i asfixiada pel ‘boom’ immobiliari, on els ciutadans només servim si fem de comparsa i consumidors silenciosos del negoci.”Volen crear guetos per a les classes ‘creatives’ i amb poder adquisitiu. I projectes com el del Banc Expropiat no encaixen en el decorat”, reblava el clau també a la xarxa l’activista cultural, amb anys de trajectòria a l’Ateneu Popular de 9 Barris, Xavi Urbano. Antropologia urbana d’una ciutat on els barcelonins han sigut massa temps figurants d’una pel·lícula rotllo ‘Vicky, Cristina, Barcelona’. Tot això ho explica brutalment l’antropòleg Manuel Delgado al llibre ‘La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del Modelo Barcelona‘ (Catarata).

Anem al fons de la qüestió. Això no passa perquè sí. Passa ara i aquí. Per què?

Hi ha un conflicte social, amagat sota l’ala del suposat final de la crisi econòmica.

Hi ha una indignació col·lectiva contra la banca i contra els governs de l’austeritat.

Hi ha una joventut sense feina —45% d’atur juvenil— ni oportunitats de futur.

Hi ha lloguers pels núvols, i la impossibilitat de comprar-se un pis.

Hi ha un curtterminisme perillós als governs de tot tipus. Ahir, el mateix Antoni Bassas, en un article al diari ‘Ara’, al·lucinava amb el fet de “com va ser possible que la solució del govern de Trias fos pagar el lloguer del local ocupat (cosa que només ajornava el problema)”. Després hem sabut que la Fiscalia investigarà aquests pagaments per un possible cas de malversament de fons públics.

I, per completar el quadre, hi ha una part del cos d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra que llança benzina a les flames a cops de porra, corredisses pels carrerons i llançaments de boles de foam.

Hi ha un malestar, un cabreig, una frustració, fins i tot diríem una fractura generacional.

L’Estat espanyol, amb Catalunya i amb Barcelona encara dins, és el segon Estat amb més desigualtat de la Unió Europea, només per darrere de Letònia.

Aquesta és la cara B de la Catalunya que tenim l’any 2016: 

— 486.000 aturats.

— Més de 29.500 llars que sobreviuen amb la renda mínima d’inserció.

— 124.000 llars sense cap ingrés.

— 218.000 llars amb tots els adults a l’atur.

— Un 42% no fan ni una setmana de vacances l’any.

I, tot i que en el dia a dia, superficialment, no es veu, no destaca a les portades de la premsa… de tant en tant, una guspira crema i es produeix un esclat en forma de ràbia.

“Gràcia no és més que un símptoma del greu conflicte social, econòmic i polític dels nostres dies”. El periodista Èric Lluent, en un interessant article publicat a ‘La Marea’ titulat “Claves para entender el conflicto en las calles del barrio de Gràcia”, assegura que “tan sols amb l’eradicació dels problemes d’arrel, els símptomes desapareixen. A Gràcia, i en tants altres barris i ciutats del sud d’Europa, som a anys llum d’un escenari de resolució del conflicte”.

Torno a imaginar l’escena: “Fins aquí, tot va bé; fins aquí, tot va bé; fins aquí, tot va bé…”.