Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Nicola Scherer “Els fons europeus podrien fer un rentat verd de cara a indústries molt contaminants”

Nicola Scherer és investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), especialitzada en temes financers i en deute públic. I això avui vol dir posar el focus en els fons europeus que finançaran la recuperació econòmica de la crisi de la Covid: el Next Generation EU. Scherer considera que aquests fons, que suposaran una injecció global de 750.000 milions d’euros, “no serviran per finançar un canvi de model econòmic, sinó per perpetuar “el nostre sistema actual, que és poc sostenible i gens resilient”. Una bona prova d’això és que a Catalunya els projectes presentats per rebre aquest finançament són empreses com Suez, Naturgy Group, HP, MediaPro o Celsa. Està tot perdut, doncs? Scherer considera que és un bon moment perquè la ciutadania reclami el seu “dret a rebre aquest fons, criticar el model i visibilitzar projectes bons que són realment transformadors”.

17/02/2021 | 06:00

Els fons Next Generation EU suposaran 140.000 milions d’euros per a Espanya per complir la recuperació econòmica, la transformació digital i la transició verda. D’on surten aquests diners?

El que anomenem Next Generation EU és un paquet d’estímul financer per als pròxims tres anys amb un total de 750.000 milions d’euros. Aquí també hi hem de sumar, per exemple, el paquet del Semestre Plurianual, que està dotat d’1,075 bilions d’euros. Tot plegat és una barbaritat de diners. Dins del Next Generation EU cal destacar els Mecanismes de recuperació i resiliència, que són els famosos plans nacionals que els estats redacten i expliquen a què destinaran els diners a juny del 2021. Si reben l’aprovació de la Comissió Europea, llavors començaran a rebre els diners. Aquests plans suposen un 90% dels fons Next Generation EU que rebran els països per a la recuperació de la crisi de la Covid.

Pedro Sánchez va presentar, a l’octubre passat, l’esborrany de pla España puede.

Sí, i ara és el moment en què el Govern de Pedro Sánchez està elaborant el pla definitiu d’España puede. Està avaluant les propostes que les comunitats autònomes han enviat a La Moncloa durant els últims 4 mesos. Cada comunitat autònoma ho ha gestionat a la seva manera: algunes, amb processos més transparents; d’altres, de manera totalment opaca. Paral·lelament, els ministeris estan llançant les seves “manifestacions d’interès”, que són les convocatòries a les quals es poden presentar projectes independentment de la gestió autonòmica. A La Moncloa arribarà una quantitat ingent de propostes que s’haurà de valorar si són òptimes per ser finançades. El problema és que no sabem com ni qui ho farà, però tot apunta que les encarregades seran les grans consultories.

De fet, el Ministeri de Transició Ecològica, per exemple, ja ha contractat Deloitte per fer l’assistència tècnica prèvia al repartiment dels fons. La mateixa consultoria que ha contractat Cepsa per captar diners dels fons europeus.

Deloitte avui és l’exemple més clar de contractació per part de l’Administració pública d’una consultoria d’antecedents dubtosos. Se’ls està donant tot el poder d’avaluar projectes que seran estratègics i que afectaran tots els territoris de l’Estat. I, òbviament, no seran imparcials.

Quin missatge es dona amb la contractació de Deloitte?

Ens diu que són conscients de la capacitat limitada de les administracions públiques per gestionar aquests fons. Podrien democratitzar els processos, dotar amb més pressupost l’Administració pública per contractar més experts, perquè de diners no en faltaran. Però, en lloc d’això, externalitzen la responsabilitat de l’avaluació cap a entitats privades. És una decisió política molt clara, que va en la línia de la gestió que fa dècades que s’està duent a terme, privatitzant els espais de responsabilitat pública.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El Next Generation EU pot obrir les portes que sectors industrials molt contaminants facin una rentada verda de cara amb diners públics”

Quins són els riscos principals del Next Generation EU?

Els riscos són bàsicament tres: el sobreendeutament; la repartició tremendament desigual dels fons, a favor de les grans empreses, i el greenwashing, que pot obrir les portes que sectors industrials molt contaminants facin una rentada verda de cara amb diners públics, gràcies a la falta de criteris i condicionalitats estrictes. Pel que fa al sobreendeutament, hem de pensar en números. En principi, a Espanya arribaran 140.000 milions d’euros, dels quals 72.000 milions seran en subvencions, a fons perdut, i 68.000 seran préstecs. Hem de tenir molt clar que, quan rescatem les empreses, qui ha de donar la cara davant la Unió Europea per aquest crèdit és l’Estat. Si una empresa entra en fallida, els diners s’hauran de tornar des de les arques públiques.

Això ja ho vam veure a la crisi financera del 2008, oi?

Llavors ens va costar quasi 65.000 milions d’euros el rescat a la banca privada. I ara estem parlant de 68.000 milions que destinarem a rescats… Amb això no vol dir que totes les empreses a les quals es facilitin crèdits amb els diners europeus entrin en fallida, però hi ha un risc alt. Sobretot tenint en compte que, segons diversos informes del Fons Monetari Internacional (FMI), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) i el Banc d’Espanya (BdE), a l’Estat espanyol cada vegada hi ha més empreses de les anomenades zombis, que són aquelles companyies que només sobreviuen gràcies a refinançaments continus dels seus deutes. Hi ha un perill real que moltes empreses no sobrevisquin a la crisi de la Covid. I la seva part del deute l’haurem de pagar nosaltres.

Com es trien les empreses rescatades i quines garanties d’avaluació de la viabilitat financera hi ha?

Tornem a la importància dels processos de presa de decisió i participació. Hi ha una sèrie de criteris financers, però amb això no n’hi ha prou. Necessitem criteris verds i de justícia social. Com que ja ens comprometem a molts anys vista amb les empreses, la ciutadania hauria de saber a qui van els diners. Des de l’ODG hem elaborat un catàleg de criteris, juntament amb l’Observatori de Multinacionals a l’Amèrica Llatina (OMAL) i Ecologistes en Acció, que creiem que s’haurien d’aplicar en la tria d’empreses que salvarem amb els fons europeus.

També és necessari comptar amb processos transparents.

Demanem transparència per saber quins són els criteris segons els quals es farà la tria. Se’ns oculta la informació de manera flagrant. Per exemple, durant la primera onada de rescats al teixit empresarial, l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) va deixar en mans de la banca privada les avaluacions per decidir a quines empreses es prestaven els diners. I aquests bancs no van publicar mai la informació: no sabem a qui hem avalat; però, un cop més, els riscos són per a la ciutadania. Si la dinàmica continua igual, amb els fons Next Generation EU rescatarem empreses, però no sabrem quines i amb quins criteris. Aquesta informació hauria de ser pública per poder reclamar i fiscalitzar des de la ciutadania el repartiment dels fons i a llarg termini poder fiscalitzar una empresa, per exemple, en cas que hagi incomplert els principis de “no danyar significativament” el medi ambient.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Amb la decisió de finançar la recuperació a través del deute, estem hipotecant la generació jove”

Com es finançarà, tot plegat?

Amb l’arribada de la pandèmia, es va prendre la decisió històrica de mutualitzar el deute i emetre bons amb la UE com a titular. Mai no s’havia fet. Això vol dir que es reparteixen els riscos entre tots els estats membres de la Unió Europea (UE), fet que fa que el mercat financer vegi aquest deute espectacularment atractiu. Les poques vegades que s’han emès bons, han tingut una rebuda fantàstica als mercats financers, perquè són un gran negoci. Qualsevol actor financer com fons d’inversions privats (com un Blackrock), assegurances, fons de pensions o bancs privats poden comprar aquest deute i revendre’l, comprar-lo i revendre’l. D’aquesta manera és com es finançarà la part dels diners que vagi destinada a les subvencions, que seran a fons perdut. Això vol dir que la UE finançarà el Next Generation EU, siguin subvencions o préstecs, a través de l’endeutament amb el mercat financer internacional.

Amb la decisió de finançar la recuperació a través de l’endeutament, estem hipotecant la generació jove, que haurà de retornar els diners als creditors privats quan vencin els bons, entre 5 i 30 anys després. En canvi, podríem haver apostat per una reforma fiscal, dissenyant impostos específics per a les empreses amb excedents. Perquè cal recordar que no totes les empreses ho estan passant malament amb aquesta crisi. Recordem Amazon o les farmacèutiques, per exemple, que estan guanyant molts milions. Sense anar més lluny, les companyes de la Plataforma per una Fiscalitat Justa han calculat com es podria cofinançar la recuperació, no amb sobreendeutament, sinó a partir de mesures molt concretes com una taxa Covid, la taxa Google o relacionades amb una reforma de la fiscalitat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Amb el ‘Next Generation Catalonia’, la Generalitat aposta per modernitzar l’economia catalana enfocant-la a l’exportació i no a les sobiranies”

Amb el pla España puede ha sorgit la figura dels projectes estratègics per a la recuperació i la transformació econòmiques (PERTE) que són una versió de les col·laboracions publicoprivades (CPP). Quines diferències hi ha?

Bàsicament són el mateix, però amb una diferència: els PERTE tenen el privilegi de saltar-se les normes de contractació pública a causa de la situació d’emergència. Com que tot és tan urgent, sembla que no hi ha temps per dur a terme alguns processos bàsics de control i d’avaluació. Per tant, els PERTE són més perillosos, perquè mantenen la idea de compartir els riscos entre l’entitat privada i l’Administració pública. Però ja hem vist que, en cas que un projecte no surti bé, per exemple, quan té sobrecostos o no se n’obtenen els beneficis esperats o no proporciona els serveis amb qualitat o quan té impactes ecològics o socials, qui hi surt perdent sovint és la part pública i la ciutadania.

Catalunya ha presentat fa poc el seu pla de projectes, i els consorcis entre empreses públiques i privades hi tenen un pes important. Què en destacaries?

El pla que ha presentat el Govern català és molt significatiu a causa del model de transició i de modernització que planteja. El pla Next Generation Catalonia proposa “27 projectes emblemàtics” escollits per la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Comissió per a l’Elaboració del Pla per a la Reactivació Econòmica i Protecció Social (CORECO) i el Comitè Assessor Catalunya-Next Generation EU. En total, parlem d’entre 13-20 persones. No sabem encara per què s’han triat aquests 27 projectes d’entre els 542 que s’hi van presentar. Sabem que el Departament d’Economia hi ha aplicat uns 10 criteris de priorització: la singularitat dels projectes, el seu grau de maduresa, l’import, el potencial de comercialització, la capacitat d’inversió en tendències de futur, el seu lideratge fort, la contribució a la reindustrialització del país, el foment de l’equilibri territorial, la contribució a la lluita contra el canvi climàtic i la capacitat de generar benestar i progrés social. Però no coneixem els detalls d’aquestes avaluacions.

Des del Govern asseguren que el procés s’ha fet seguint un enfocament bottom-up perquè han posat una bústia electrònica a la disposició de la ciutadania.

I ja està. Aquí s’acaba la nostra participació: en cap moment hi ha hagut un diàleg democràtic sobre la priorització de projectes i el model de transformació que volem; ha estat una decisió presa per unes quantes persones. Quin model de participació és aquest? El resultat ha estat, finalment, el que ens podríem esperar. Els fons haurien de servir per crear un model econòmic productiu resilient i sostenible perquè, evidentment, si el model actual ho fos, no caldria invertir-hi diners. Si la pandèmia ens ha demostrat alguna cosa, és que el nostre sistema no funciona ni per a la majoria de la ciutadania ni per al planeta i, en lloc de canviar-lo, el pla de la Generalitat aposta per modernitzar l’economia catalana per enfocar-se en l’exportació i no en les sobiranies.

Els fons europeus són els diners que Catalunya fa anys que espera per millorar la seva presència internacional. No s’aprofitarà el moment per millorar el model, sinó per perpetuar-lo. Això es veu molt bé amb números: dins el pla Next Generation Catalonia hi ha tres projectes enfocats a la modernització de sectors convencionals que s’enduran més de la meitat dels diners: la “carbon recovery“, el “battery Hub” i l'”Hydrogen Valley of Catalonia“.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El Govern català reconeix que encara no ha elaborat cap mecanisme per garantir l’accés de les pimes als fons europeus”

Aquests tres projectes tenen per objectiu fer de Catalunya un referent en la descarbonització i en la producció de bateries elèctriques i d’hidrogen verd. Són projectes ecosostenibles?

Des de la lectura crítica, diria que no; molts projectes no són ecosostenibles, I no sé com han pogut passar pels criteris de la Generalitat quant a “la contribució a la lluita contra el canvi climàtic i la capacitat de generar benestar i progrés social”. Per exemple, no cal ser experta per saber que convertir l’aeroport de Lleida-Alguaire en un port espacial tindrà greus impactes en el territori i en la biodiversitat. Com que no coneixem els criteris ni els condicionants que s’han aplicat a aquest pla, encara no en podem estar segurs. Ara bé, el que sí que ens confirma el Next Generation Catalonia és la por del repartiment desigual i del risc que els diners se’ls quedin les grans empreses. Encara que surten administracions públiques i consorcis publicoprivats, el protagonisme del pla l’entomen les companyies grans i multinacionals com Suez, Naturgy Group, HP, MediaPro, Celsa… No hi trobem ni autònoms, ni pimes, ni l’economia social i solidària, ni les xarxes de municipis.

Això, tristament, és molt incoherent amb el missatge que ha estat donant darrerament la Generalitat, que ha assegurat que una gran part d’aquests diners aniran a ajudar les pimes. I ho diuen en la introducció del mateix pla, en el qual asseguren que “perquè la recuperació sigui equilibrada, cal que els ajuts europeus arribin a les petites i mitjanes empreses, que representen el 99,8% del teixit empresarial català”. Però, poques pàgines més enllà, reconeixen que encara no han elaborat cap mecanisme per garantir l’accés de les pimes als fons europeus. Catalunya ha presentat propostes per un valor de 41.367,80 milions d’euros i només hi ha grans empreses.

Creu que finalment hi haurà espai per a les pimes, per als autònoms i per a l’economia social i solidària als fons europeus?

Ho creuré quan s’hi dediquin diners. Fins llavors, només serà fum. M’ho creuré quan hi hagi pressupost dedicat; per exemple, crear una consultoria pública per a les pimes, persones autònomes, cooperatives i entitats de l’economia social i solidària per donar suport en la formulació i l’execució de projectes podria ser una solució viable i eficaç. Una altra podria ser obrir convocatòries especials per a les economies socials, solidàries, feministes i cooperativistes. El moment per presentar mecanismes d’accés als fons per als actors més petits, però, és ara i encara no saben com fer-ho, quants diners podran demanar ni com. L’economia social i solidària, per exemple, és un actor essencial per fer una transformació real del model econòmic, però ens arriba a través del treball amb elles que no tenen la capacitat per pagar consultories privades que obrin la porta als diners del Next Generation EU.

Arran del treball que amb l’ODG fem dia a dia amb les xarxes, persones activistes, i també amb els municipis i ajuntaments petits i mitjans, estem recollint incertesa i descontentament des de molts sectors, que veuen que els diners acabaran en mans dels de sempre. La nostra feina consisteix a assegurar-nos que no llancin la tovallola i constituir una xarxa de petits actors perquè puguin presentar propostes i projectes conjunts.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’estratègia més important avui és fer visible que els fons europeus són per a la ciutadania i que necessitem un repartiment més igual i just”

Al pla Next Generation Catalonia hi ha una proposta relacionada amb la sanitat, el projecte Salut 2030. Què en penses del model que planteja la Generalitat per sortir de la crisi de la pandèmia?

Aquest projecte és un exemple clar de per què el pla de la Generalitat no apunta a una transició cap a models més resilients. No es pot dir més clar que no hem après res de la pandèmia. La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), quan parla de crear models resilients, es refereix a treballar i enfortir la salut pública a través de la prevenció i l’atenció primària, i tenint molt en compte els determinants socials de la salut. Doncs la Generalitat agafa les recomanacions de l’OMS, pensades perquè el sistema sanitari no es torni a col·lapsar en una propera crisi, i ho fa tot del revés. El pla parla de “potenciar la indústria de la salut per generar ocupació i riquesa”. Només hi ha una manera de generar riquesa a través de la salut i és mercantilitzar un servei essencial, que hauria de ser públic. S’hi promou un model de comercialització de la salut, en el qual els beneficiaris seran empreses i consorcis privats, companyies biofarmacèutiques o de tecnologies mèdiques.

Veient aquests senyals d’alerta, com es poden implementar mecanismes de participació ciutadana per a la fiscalització, el seguiment i la sol·licitud col·lectiva dels fons europeus?

Crec que, segons el moment, haurem d’adoptar una estratègia diferent. Ara és quan la ciutadania hauria de reclamar que té dret a rebre aquests fons, criticar el model i el dogma que se’ns està venent, segons el qual només les grans empreses poden fer una transició econòmica. Ens diuen que, com que som en un moment d’emergència, la recuperació a curt termini només la poden fer els actors poderosos i que ja arribarà el moment dels petits. Però ja sabem que no serà així.

Com ho fiscalitzem?

L’estratègia més important avui és fer visible que els fons són per a la ciutadania i que necessitem un repartiment més igual i just, perquè la transformació real només la poden fer els petits actors. Les grans empreses lideraran la recuperació econòmica, d’acord, però no estan disposades a fer un canvi cap a un model més resilient. Això ho hem de fer entre totes. Haurem d’avaluar amb profunditat la gestió dels fons, reclamant, visibilitzant i denunciant a qui se li donen els diners i per què. Per això és tan important que la ciutadania reclami en aquests moments de repartiment dels fons transparència i accés total a la informació. Hem de tenir dret a saber si un d’aquests projectes finançats amb diners de totes danya el medi ambient o vulnera els drets humans. I també tenim el dret a negar-nos a pagar el deute d’una empresa que vulnera aquests criteris. I paral·lelament, i més important que mai, hem de visibilitzar com volem que sigui la recuperació i transformació de la nostra economia des d’una perspectiva proactiva. En aquest sentit, és clau presentar i visibilitzar projectes bons i realment transformadors.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre 'En flames', de Naomi Klein, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies