22/07/2018 | 18:34
Menjar, beure i respirar són necessitats humanes irrenunciables. Tant, que, si no podem satisfer-les, morim. Podem afirmar que en el futur immediat tothom tindrà garantit l’accés als nutrients bàsics? La resposta no és senzilla i dependrà del sistema econòmic dominant.
Vulnerables
Dependre de tercers per garantir els aliments que la ciutadania necessita converteix un país en vulnerable. I més quan hi ha malalties causades pel sistema econòmic i polític, que afligeixen la humanitat i la biosfera. En són exemples la regressió dels drets i la desigualtat —especialment sobre les dones—, els desplaçaments i migracions forçades, la inestabilitat internacional, el sistema financer, el comercial o el deute. Però també la pèrdua de biodiversitat, la supeditació del planeta a l’economia, la finitud dels recursos, la crisi energètica i la climàtica que inclou l’augment de la temperatura i la insolació i la disminució de la disponibilitat d’aigua que afectaran terres, conreus i collites.
Precisament l’augment de temperatura és un element important a tenir en compte per al conreu d’aliments, entre moltes altres afectacions. A Catalunya, la temperatura haurà pujat 2 °C l’any 2025 i 3 °C el 2045, mentre que, arreu i de mitjana, s’arribarà als +2 °C en relació amb la temperatura dels anys cinquanta del segle passat.
Robert Savé, coordinador de vitivinicultura de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i professor de biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, planteja algunes preguntes i reptes per a Catalunya en l’àmbit alimentari i agrícola: “És possible avançar cap a una millor sostenibilitat/suficiència alimentària? Sense caure en l’autarquia, fins a on és possible avançar a Catalunya en la producció autònoma d’aliments? Són millors els comestibles de quilòmetre zero per fer front als nous riscos? Fins on hem de menjar amb gaudi i fins on pensar a nodrir-nos, que no és el mateix? Amb els factors que limiten la producció agrícola (temperatura, sòl, energia, aigua, biodiversitat), la governança és lògica i justa? Ho ha estat en algun moment?”.
Corre pressa abordar totes aquestes preguntes, segons assegura Mario Giampietro, professor i investigador de l’ICREA (Institut Català de Recerca i Estudis Avançats) i de l’ICTA (Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona). “Hem fet una simulació. Si el 2050 hi ha 9.000 milions d’habitants al planeta, probablement no hi haurà prou menjar per mantenir l’actual patró alimentari. El perill és que la guerra al canvi climàtic la facin els bancs i les grans multinacionals. Cal una revolució, no una guerra, i que la faci la gent”, explica Giampietro.
La salut
El sistema agroindustrial dominant no és culturalment ni sa ni apropiat. Tot i produir més aliments dels que calen, aquest sistema causa fam, alimentació deficient i les malalties derivades. Som davant de la primera generació de fills que, per culpa dels contaminants ambientals, moriran abans que els seus pares. Són els anomenats ‘malalts climàtics‘.
A Catalunya, la meitat de la població té problemes de pes: el 35,3% té sobrepès, i el 14,6%, obesitat
Marta Guadalupe Rivera, directora de la càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic-UCC i membre de l’equip que redacta l’informe d’impactes, adaptació i vulnerabilitat del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de les Nacions Unides, afirma: “Paguem el deteriorament ambiental. En l’àmbit productiu, s’explota la mà d’obra, doblement la femenina, i la natura. Pel que fa al consum, es produeix menjar barat que no és cap estalvi si en tenim en compte les conseqüències: 800 milions de persones passen gana. Més de 1.000 milions pateixen obesitat. Més de 2.000 milions són víctimes de deficiències alimentàries, gana amagada”.
A Catalunya, la meitat de la població té problemes de pes: el 35,3% té sobrepès, i el 14,6%, obesitat, segons l’Enquesta de salut de Catalunya 2016. Rivera sosté que “el país es podria quasi alimentar a si mateix si canviés l’orientació del que es considera agricultura i, en lloc de ser un negoci, es tractés com un dret humà que millora el benestar de la societat”. Avui dia, el sistema agroalimentari no està pensat per posar fi a la fam, sinó per generar beneficis econòmics. “Seria més barat canviar de model que no pas pagar els costos en salut que està causant”, diu Rivera.
Producció i suficiència
Catalunya produeix aproximadament el 40% de la seva sobirania alimentària. Aquesta proporció és insuperable o és la conseqüència del model impulsat/imposat per les elits / l’Administració i donat per bo per la societat?
L’ús que es fa de l’aigua és discutible: les xarxes tenen pèrdues i la demografia i la demanda no s’aturen
Per tendir a la suficiència alimentària, assegura Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya, caldria ser capaços d’incidir en tres aspectes clau que no tenen res a veure amb els recursos físics (sòl, aigua, energia, etc.). El primer és controlar el mercat dels aliments, és a dir, tenir capacitat d’intervenció en el preu que se li paga al productor de l’aliment i en el preu que en paga el consumidor. El segon aspecte passa per decidir què volem alimentar, persones o animals (porcs, gallines, conills…). El tercer, tenir capacitat de planificar la tipologia de conreus a produir i garantir l’accés a la terra. I encara hi ha un quart i més determinant en un clima mediterrani com el nostre, la disponibilitat d’aigua. Els conreus han d’adaptar-se a l’aigua disponible, no pas a l’inrevés com passa ara.
L’aigua
A Catalunya, només reguen el 30% dels pagesos. El 70% de la superfície agrícola és de secà. L’ús que es fa de l’aigua és discutible: les xarxes tenen pèrdues i la demografia i la demanda no s’aturen. Malgrat l’abundància d’enguany, els rius habitualment baixen eixuts i els embassaments estan com estan. Al Segrià, s’estan regant ametllers amb fins a 12.000 m³ d’aigua per hectàrea i any, que és la mateixa dotació dels camps d’arròs del Delta. L’embassament de Rialb podria buidar-se si no es canvien les dotacions influents. Amb el descens de cabals del Segre, i amb la demanda de reg actual, és probable que a partir del 2030 un mes l’any Rialb es quedi buit. Si és cada any o cada dos o tres, dependrà de les sequeres, segons els resultats del MEDACC. Amb l’augment de la temperatura, la disponibilitat el 2040 serà del 20% inferior de mitjana. Tres vegades més a la zona meridional. Això sí, la conscienciació envers l’aigua com a recurs escàs i bé públic augmenta a tot el país.
Tenim aigua per plantejar-nos la suficiència alimentària? Josep Mas Pla, professor del Departament de Ciències Ambientals de la Universitat de Girona i investigador de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua, és escèptic i argumenta: “Aquesta utopia és hídricament factible? La xarxa d’abastament regional de la gran Barcelona consumeix entre 230 i 240 hectòmetres cúbics anuals d’aigua. Estarien disponibles per a l’agricultura? Podem transformar els conreus actuals en d’altres que necessitin menys aigua. A l’inrevés és impossible. Una zona de secà no la podem fer de regadiu”. Pla en posa exemples: “Una quarta part del blat de moro és per exportar, una quarta part és per als porcs i, la resta, per a nosaltres. Podríem reconvertir la quarta part del porc en menjar per a nosaltres: què passaria si, en comptes de blat de moro per als porcs, produïm carabassons, albergínies, pebrots o pomes? No caldria comprar-los a Huelva. I estalviaríem d’un 40% a un 50% d’aigua. Anem cap a l’eficiència hídrica”.
Ara, a Catalunya, el 64% és superfície forestal, i al voltant del 32%, terra utilitzada
D’aquesta qüestió, CRÍTIC ja se’n va fer ressò en aquest reportatge, on se subratllava que “des dels anys setanta del segle passat no s’explota el bosc com cal. Els arbres han aprofitat la manca de gestió i la terra abandonada per proliferar. Hi ha conques que han guanyat entre el 10% i el 12% de massa forestal. Són vertaderes bombes hidràuliques. Es perd el 20% de l’aigua disponible en les capçaleres dels grans rius de les conques internes“. El reportatge afegia: “«Als conreus recuperats als boscos hi podríem fer patates; llegums no», diu Mas Pla. «Valdria la pena perquè guanyaríem molta aigua»”.
La superfície
S’ha perdut molt territori agrari des dels anys cinquanta. Ara, a Catalunya, el 64% és superfície forestal, i al voltant del 32%, terra utilitzada. Es pot comprovar en aquest enllaç, amb fotografies —fetes amb el conegut per ‘vol americà’— de cada municipi de l’any 1956 i en l’actualitat.
La província de Barcelona ha perdut el 60% dels seus conreus i ha multiplicat per quatre la superfície urbanitzada des del 1956. Els boscos han crescut en 5.000 hectàrees i, d’ocupar el 41,49% del territori, han passat a ser-ne el 50,16% el 2009, segons el CREAF, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), també des de l’any 1956, s’han perdut 6.000 hectàrees de conreus. D’11.000 a 5.000 hectàrees. Actualment, aquestes 5.000 proveeixen una quarta part dels aliments de l’AMB. Si es disposés del doble, es podria augmentar fins a la meitat?
Annalisa Giocoli, arquitecta del servei de redacció del Pla director urbanístic metropolità de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, explica que, de cara al futur pla urbanístic, volen incidir en tres línies. “D’una banda, l’aigua, que cal preservar. La segona, l’espai agrari. L’Àrea Metropolitana de Barcelona té una varietat de productes agrícoles que no pot perdre. L’agricultura ens interessa per prevenir el canvi climàtic, per protegir el territori dels seus efectes. La tercera línia de treball són els ‘espais de vora’. Es tracta de recuperar els espais naturals o agrícoles entre ciutats. Relligar allò que vam perdre: el lligam entre la ciutat i el territori. Són espais molt interessants, de diàleg, d’intercanvi, entre la ciutat i el medi”.
Giocoli també explica que “les urbanitzacions que ocupen les muntanyes podrien retornar l’aigua que utilitzen depurada a les rieres, que les mateixes urbanitzacions contribueixin al manteniment del cicle de l’aigua”. Una activitat agrària de muntanya podria protegir les urbanitzacions del risc d’incendi. En municipis com Viladecans o Sant Boi de Llobregat hi ha pastors que fan ramaderia extensiva amb aquesta finalitat. “Si treballem i gestionem bé el territori, aquest també et cuida”, finalitza Giocoli.
Recuperar sòl no és fàcil
Canviar l’ús del sòl pot comportar problemes diversos. L’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, per exemple, vol convertir l’única zona agrícola que li queda a la ciutat —630.000 metres quadrats— en 26 gratacels per a hotels, oficines i comerç. El projecte està pendent de dos contenciosos administratius i ha rebut moltes crítiques. També està pendent de resolució el Centre Direccional de Cerdanyola, amb diferents projectes a valorar.
En 15 anys, el 50% de les explotacions familiars agràries han tancat i d’altres han acabat en la indústria agroalimentària
Més enllà de les ciutats, el 55% de les terres agrícoles estan en mans de cinc famílies. Hi ha gent que té interès a tornar al camp, però no hi ha terres en venda. Moltes, inactives, les tenen en l’espera d’una nova bombolla per especular. I no tota la terra val. Hi ha d’haver reg i sòl en condicions. I ha d’estar garantit que es pot viure del que es produeix, si cal, amb ajudes fins que les terres siguin productives.
Segons l”Atles de la Nova Ruralitat‘, el món agrícola català representa l’1,7% de la població activa. El nombre d’explotacions ha passat de més de 200.000 el 1962 a poc més de 60.000 en el darrer cens. Molts dels antics propietaris ara treballen per a les fàbriques. En 15 anys, diu Gabriel Borràs, les explotacions familiars agràries se n’han anat en orris. El 50% han hagut de tancar. I la majoria, que tenien una tipologia de conreus diversificada, han anat a parar a la indústria agroalimentària, que fa allò que li interessa: proteïna animal.
“No veig clara una transformació agrària a cop de decret”, diu Mas Pla, professor del Departament de Ciències Ambientals. “Si la societat comença a canviar els hàbits alimentaris, es pot preveure que a Catalunya hi hagi una part de l’agricultura que ho faci”.
El menjar
“Seria interessant caminar cap a una dieta estàndard”, diu Gerard Batalla, pagès i membre d’Assemblea Pagesa. “La quantitat d’energia que dediquem a produir carn és profundament ineficient. Té costos econòmics, ecològics i de país. Té un impacte bestial sobre el canvi climàtic. Tot és a base de químics, gasoil, aigua, contaminació”, afirma.
Es malbarata un 30% d’aliments, sosté Carles Riba, enginyer industrial, professor emèrit de la Universitat Politècnica de Catalunya i president del Col·lectiu per a un Nou Model Energètic Social i Sostenible (CMES). Als països rics, entre els quals Catalunya, aquest malbaratament és posterior a l’arribada dels aliments a la taula: es llença menjar. Als països menys desenvolupats és a l’inrevés: es perd entre el conreu i la distribució.
Josep Tusón, enginyer tècnic agrícola i membre de l’associació ERA (Espai de Recursos Agroecològics), està convençut que Catalunya es pot autoabastir. “Amb la meva dieta, pensant que tot el territori fos de secà, caldrien 850.000 hectàrees, quan en tenim 840.000. I, si hi comptem el territori de regadiu, tindríem superproducció”. La dieta de Tusón, però, és molt dura: “Esmorzo un bol de beguda de civada, dues llesques de pa integral untades amb crema d’ametlla o d’avellana, d’hummus de cigró o de pèsol o torrades amb oli. Dino normal, sense que em pesi l’estómac. Bereno molt fort: una llesca de pa integral amb crema d’avellana, un te i un grapat de nous, avellanes, llavors de carabassa, alguna galeta o magdalena. A les nou, una sopeta de civada i poca cosa més”. Robert Savé, coordinador de vitivinicultura de l’IRTA, discrepa de Tusón: “Es pot canviar la composició i el nivell energètic que mengem, però no li pots dir a una família que els fills han de menjar a l’escola bressol un model alimentari nou i restrictiu perquè d’aquí a 25 anys hi haurà determinats canvis; cal valorar que hi ha excessos que s’han d’eliminar, però l’alimentació de la nostra societat, basada en la dels individus, requereix molta energia somàtica per desenvolupar molt més que la supervivència, la vida plena en societat”.
Per millorar l’autoabastiment alimentari a Catalunya, caldria doblar la superfície de conreu de 7.800 km2 a 16.500
Carles Riba ha fet un càlcul d’acord amb el coeficient d’hectàrees per habitant que ara defineix la productivitat agrària al món: 0,22 ha/hab. Si ho apliquem al nombre d’habitants que hi ha a Catalunya (aproximadament 7,5 milions), ens dóna que calen 1,65 milions d’hectàrees. En quilòmetres quadrats, 16.500: el 51,4% del país. Ara mateix, només la meitat estan dedicats a l’agricultura: 7.800 km² de terres de conreu. La superfície de Catalunya és de 32.100 km², dels quals, a més a més dels agrícoles, 3.300 km² estan dedicats a la ramaderia, el 10,3%. Les zones artificialitzades —zones urbanes i infraestructures— ocupen 2.160 km², el 6,7%. Riba també ha calculat l’espai requerit per a la captació d’energia renovable, uns 600 km², l’1,9 del territori. Per Riba, sobre el paper, amb agricultura convencional i territorialment, seria possible millorar, i molt, l’autoabastiment, tot i que caldria doblar la superfície de conreu: passar de 7.800 km² a 16.500.
Robert Savé, per la seva banda, s’interroga sobre les persones a alimentar: “Quan parlem de sostenibilitat alimentària, de qui parlem? De nosaltres o dels 19 milions de turistes que vénen cada any? A Catalunya, el 2050 serem pel cap baix 8 milions de ciutadans i 23 milions de turistes i haurem de proporcionar-los aliments a tots, lluitant alhora contra la globalització i el canvi climàtic”. Sobre aquesta base, hi ha prou territori disponible? Estarien en condicions, serien reciclables? Com ajudaria la recuperació de sòl ocupat pels boscos? Es disposaria de recursos, aigua, terres, nutrients, fòsfor, nitrogen…? Si ara amb la meitat de superfície s’assoleix el 40% de sobirania, podem dir que amb el doble s’arribaria al 80%?
Quanta gent es pot alimentar?
Enric Tello, historiador d’economia agrària i catedràtic de la Universitat de Barcelona en el Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial, i Roc Padró, tècnic d’investigació a l’Àrea d’Ecologia i Territori de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, afirmen que la resposta a la pregunta d’aquest encapçalament està determinada per l’agricultura —una activitat que, tot i ser la que més condiciona l’estat ecològic del territori, és la que genera menys valor afegit i menys ocupació— i condicionada per la dieta: “Quin tipus d’agricultura fem determina molt què passa amb la biodiversitat i amb els serveis ecosistèmics que es deriven d’aquesta biodiversitat”.
Negoci o aliments són objectius diferents, diu Rivera. Si considerem un monocultiu convencional i analitzem els quilograms de producció obtinguts per hectàrea, la productivitat/negoci seria més gran que en un conreu ecològic. Per contra, si el que tenim és un policultiu sotmès a guaret i rotacions, on plantem productes diversos (arròs, blat de moro, patates, cebes, enciams), aleshores la quantitat de biomassa/menjar produïda amb agricultura ecològica és major que en la convencional.
“L’activitat agrària ha d’acostar-se al màxim als processos naturals”, diuen Enric Tello i Roc Padró
Un càlcul que han fet Tello i Padró demostra que la producció de porcs o pollastres alimentats a base de pinso no és un sistema tan eficient com pot semblar. En realitat, ho era molt més quan es practicava una producció agrícola diversificada i integrada amb la ramaderia, que generava no solament carn, sinó també fems, escalfor i força de tir. Era un cicle rodó en què s’aprofitava tot; pràcticament no hi havia excedents. “Quan l’energia s’ha fet tan barata, s’ha perdut la necessitat i, amb aquesta, la virtut. A més, aquestes integracions generaven paisatges en mosaic, que no deixen de ser cobertes del sòl diferenciades, molt bones per a la conservació perquè hi habiten espècies de tota mena. En els punts de transició entre els diferents sòls, s’acaba generant molta biodiversitat associada al mateix agrosistema. Això és possible, i ja ho feia aquesta saviesa tradicional”.
Hi ha tres característiques que s’han de complir a l’hora d’organitzar el sistema agrari, continuen Tello i Padró: “Que sigui factible ecològicament, que sigui desitjable socialment i que sigui viable tècnicament i econòmica. La nostra concepció des de l’economia ecològica és que l’activitat econòmica ha d’estar subjugada a les altres tres (que sigui factible, desitjable i viable). Perquè, si ho plantegem des del punt de vista econòmic/negoci, no es compliran mai les altres. L’activitat agrària ha d’acostar-se o assimilar-se al màxim als processos naturals, als ecosistemes naturals, per garantir la seva sostenibilitat al llarg del temps”. Ho afrontem des de l’agroecologia.
Agroecologia
Neix com una ciència holística, explica Marta Guadalupe Rivera, directora de la càtedra d’Agroecologia de la UVic. Amb tres dimensions: sociopolítica i cultural, socioeconòmica, i la tècnica i productiva, que es correspondria amb la finca/granja/masia. Només un terç de l’agroecologia, doncs, està directament relacionada amb la producció. Els altres dos terços són qüestions culturals, polítiques, de justícia social, de redistribució, de drets, de conseqüències, mediambientals, de salut pública. No n’hi ha prou amb l’agricultura ecològica.
En el balanç de productivitat de l’agricultura ecològica hi entren també costos socials, culturals i ambientals
Els criteris que s’han fet servir per definir què era una agricultura ecològica han estat molt centrats en el benestar de les persones; s’ha vist molt des de la perspectiva sanitària, del fet que els productes no ens facin mal, però no per evitar grans explotacions de monocultius, com pot passar amb la soja, per més que sigui ecològica. Tampoc n’hi ha prou si els aliments coneguts ecològics que es produeixen viatgen molts quilòmetres (transport/refrigeració), s’emboliquen amb productes derivats del petroli, o s’obtenen explotant/desposseint/desplaçant la població. En el balanç de la productivitat hi han d’entrar els costos socials, culturals i ambientals que causa el sistema de producció a les persones/col·lectius/societat. Si el sistema de producció agrari, bàsicament l’industrial, sigui ecològic o no, no té en compte tots aquests condicionants, s’estalvia la reposició dels danys que causa i que acabarà pagant la societat.
“Hem estat molts anys analitzant quina era l’eficiència dels sistemes agraris actuals i constatem que se n’ha perdut”, asseguren Tello i Padró. “Des de la nostra òptica, amb el sistema capitalista serà ineficient per força, perquè no té en compte les externalitats, els efectes que està tenint sobre altres recursos que no són avaluats perquè no tenen preu, com, per exemple, la contaminació d’aqüífers per purins, que no s’explica sense l’existència de combustibles fòssils”.
Ramaderia
El sòl utilitzat per a la cria d’animals ocupa el 83% de les terres agrícoles del món. En canvi, tan sols significa el 18% de les calories que s’obtenen segons un article recent a ‘Science’. La major part del valor nutricional es perd en la conversió de la proteïna vegetal en animal. Un porc, per produir un quilo de proteïna, en necessita cinc de vegetals, la qual cosa significa malbaratar recursos. I, això, sense comptar que aquests porcs, el 67% dels quals s’exporten, excreten i emeten metà. Les filtracions de nitrats als aqüífers, als pous, són una amenaça creixent, insostenible.
“S’ha de descartar el porcí”, diu Rivera, que també alerta contra la “fal·làcia” que proposarà el duet indústria agroalimentària / Administració. “Afirmaran que, per combatre el canvi climàtic, s’han d’eliminar remugants (que s’han d’eliminar perquè són molt contaminants per emissions de metà). Ho faran, però, per afavorir la indústria del pollastre i del porc, que, segons elles, contaminen menys“, afirma Rivera. Al marge de les condicions en què (no) viuen aquests animals —és previst prohibir les gàbies, la qual cosa reduirà la producció, i s’apujaran els preus—, la pol·lució no és tan diferent si es té en compte el cicle complet: importació de soja, desforestació pel monocultiu, pesticides, antibiòtics…
Per produir la carn, enviem a l’atmosfera 86 milions de tones de gasos amb efecte d’hivernacle
“Produïm porcs per vendre’ls a mig món i blat de moro per alimentar els porcs i per fer-ne biofuel”, explica Mas. El planten al maig, el cullen al setembre, però com que, si és per a biofuel, no cal que et maduri la panotxa, en poden fer dues collites. Això vol dir doble collita, doble fertilització, doble consum d’aigua”.
La producció industrial d’aliments està pensada per al consum dels animals. Cal reduir el consum de carn com queda demostrat en l’informe de Greenpeace ‘La insostenible petjada de la carn a Espanya’. És necessari reduir, i molt, la ramaderia intensiva i apostar per l’extensiva de boví i de caprí, que ajuden a gestionar el bosc. Les cabres, amb el seu cicle alimentari, adoben el terreny i combaten els incendis forestals i el canvi climàtic, i permeten fer aliments en territoris on no es pot produir cap altra cosa. S’ha de menjar menys carn, que en la seva producció és responsable de l’abocament a l’atmosfera de 86 milions de tones de gasos amb efecte d’hivernacle.
Economies locals
Davant la finitud de la Terra, la crisi climàtica i la incertesa energètica i comercial mundial, s’ha de jugar fort en favor de les economies locals, diu Sergi Cutillas, economista, investigador d’EKONA i membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. “Quan fas l’anàlisi profunda, entens que cal democratitzar els mitjans de producció i la terra. El gran capital té el peu a l’accelerador i està fent una ofensiva contra les nostres democràcies, acaparant tota la terra i tots els recursos que pot, generant unes tensions geopolítiques entre les diferents elits que ens porten totes les guerres, crisis migratòries i d’altres, que tenim. Hem de fer el plantejament que no ens calen només retocs en el sistema, sinó que hem d’anar a projectes ambiciosos per transformar la societat”.
Tornar als aliments de temporada és una necessitat compartida. Eliminar tantes importacions com es pugui. El menjar importat ha recorregut molts quilòmetres, ha gastat molta energia en el transport i la refrigeració, ha contaminat i ha contribuït molt a l’escalfament. L’han collit abans d’hora, no ha madurat a l’arbre, ha perdut qualitat nutritiva. Se l’ha empaquetat emprant plàstics. S’ha de preguntar d’on ve el menjar i ser conscient de les despeses ambientals i socials que costa aquí i en origen. I fer que constin als balanços. S’han de posar aranzels a les importacions de menjar fabricat per fer negoci i no per produir aliments. Negoci basat en l’expulsió dels camperols de les seves terres i basat en monocultius. Per què Barcelona no grava l’entrada de soja pel seu port? Per què a les escoles, als hospitals, als centres de dependència, no hi ha menjar de proximitat/qualitat?
Cal tornar als aliments de temporada. Els importats generen petjada energètica i perden qualitat nutritiva
Marta Guadalupe Rivera va més lluny: “Hem de preservar els sabors“, diu. Per ella, “no tenim cap dret que els nens i les nenes no puguin gaudir de determinats sabors perquè mai els han tastat. És una obligació que els coneguin. Seria fatal que els sabors perduts es convertissin en oblidats”. Hem de seguir el principi de subsidiarietat. El que es pugui produir a escala nacional no s’ha d’anar a buscar a un altre nivell. Ens espera un llarg camí perquè som en un marc mercantil contrari, on, si tens diners, tens menjar. “Totes les polítiques van encaminades que desapareguis com a petit artesà”, sosté Batalla.
Les llavors són femenines
Ens alimentem de ‘quatre’ productes. S’ha perdut molta biodiversitat. Des dels anys noranta hi ha un tractat internacional que obliga els estats a aprovar lleis per fer bancs de conservació de diversitat agrària, varietats i races tradicionals. A partir d’aquí, estats i administracions, tot i que tard, han començat a fer coses. Ha estat, però, la societat autoorganitzada qui ha començat a fer recerca del que la gent gran encara conservava. “Ho estem protegint”, diu Batalla. “És fonamental que la biodiversitat no es privatitzi, que no es patenti, que es mantingui com un recurs viu, que no sigui un objecte al servei de les multinacionals”, afirma.
“Les dones —sosté Marta Rivera— són qui ha seleccionat les llavors i n’ha tingut cura”. Segons Rivera, “atacar les llavors és agredir les dones camperoles que han estat al capdavant de l’economia de subsistència. Que s’han resistit a l’agricultura industrial que s’entesta a equiparar la subsistència amb la pobresa per desacreditar-la”. “El futur és de les dones, la principal amenaça del capitalisme. Això, però, no vol dir que la família pagesa sigui feminista. Al camp hi ha violència de gènere, les dones no són cotitulars de la majoria de les explotacions, no cotitzen a la Seguretat Social i, fins i tot i en proporció, hi ha pocs divorcis”, acaba Rivera.
La terra és de tothom, i totes les persones hi estan compromeses
“El canvi global cap a un sistema més públic, més comú de l’alimentació, no el podem fer segurament ni en 10 anys ni en 15. Ens ho hem de plantejar com a objectiu prioritari, hem d’anar creant institucions de pagesos i de consumidors, per anar acordant preus i allò que és just. No hem d’esperar que ho faci l’Administració. Si creiem que al país s’ha de produir tanta quantitat de verdura, de cereal, de lleguminosa, de carn, de fruita, de peix…, hauríem de saber construir aquesta idea i defensar-la políticament, amb mobilització. Establir quins són els preus justos en institucions on hi hagi pagesos i ciutadania en general”, defensa Batalla.
S’ha de posar sobre la taula una renda bàsica, i es podria començar per la pagesa. És una mesura que se li hauria d’exigir a l’Administració per començar a debatre-la. “Permetria treballar més tranquil·lament”, conclou Batalla. “Suprimir tot el sistema d’ajuts per hectàrea de la PAC. Cal anar cap a un sistema més personal, no per hectàrees, sinó per pagesos”, considera.
La suficiència alimentària elimina negocis especulatius que s’han apoderat d’un bé comú
“El model econòmic —manté Savé— ens ha portat a aquesta situació i no ens en pot treure. Hem de canviar hàbits de funcionament en l’alimentació i els sistemes de producció. L’alimentació hauria de sortir del mercat. Igual que la salut que n’havia sortit encara que ara vulguin tornar a entrar-la. Confio sobretot en l’educació”. Què dirà sobre l’alimentació i l’agricultura el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC)? De la conversa amb Rivera en deduïm sis coses: proximitat, agroecologia, menys carn, drets de les dones, equitat i justícia global i transformació del sistema. “El 2050 caldrà fer un reajustament. Esperem que sigui sense una guerra. Tindrem problemes de gent que no menja o no té energia abans de patir els efectes més greus del canvi climàtic”, sentencia Giampietro.
Cap a la suficiència… i la sobirania
És el moment de pensar a no dependre en excés de tercers i, sense negar el comerç, limitar el transport, posar l’autoabastiment a la taula de les polítiques a desenvolupar. El sistema agrari capitalista manté que el lliure comerç s’ha de garantir per no perjudicar els productors d’altres països. No explica, però, que aquests productors ja no són els camperols originaris, que han estat expulsats/desposseïts de les seves terres per companyies transnacionals. Ni tampoc que els sòls són espremuts fins a la infertilitat per monocultius industrials. “No importar aliments que siguin el resultat de monocultius agroindustrials no perjudica les pagesies dels països d’origen expulsades de les seves terres; al contrari, els retorna la sobirania alimentària usurpada”, assegura Gustavo Duch, coordinador de la revista ‘Soberanía Alimentaria’.
Treballar per la suficiència alimentària no treu sobirania a ningú, sinó que elimina negocis/beneficis especulatius a les transnacionals que s’han apoderat d’un bé comú. Apropar-se a la sobirania alimentària és transformar l’alimentació en un dret inalienable per a tothom. És reconèixer que els béns comuns són propietat de la ciutadania.
