09/11/2016 | 09:56
La pitjor catàstrofe al món occidental des del 1945, diu Owen Jones. L”establishment’ ha rebut un dels cops més forts de la història. El milionari Donald Trump serà el president del país més poderós del planeta. Cap dels especialistes que CRÍTIC va consultar els darrers dies no podia apropar-se el més mínim al resultat final de les eleccions als Estats Units. O potser sí? Tothom parlava de què passaria al Partit Republicà en el futur. Ara, però, la clau és saber què es farà del Partit Demòcrata.
Aquestes són les principals claus per entendre un dia històric als Estats Units i, en conseqüència, al món. Tot pot canviar a partir d’ara.
Hillary Clinton: perfil caduc i proper a l’‘establishment’
Hillary Clinton ha perdut les eleccions. Una representant de l’elit econòmica vinculada des dels noranta al neoliberalisme que transmetia a la societat nord-americana valors que la ciutadania dels Estats Units considera poc sòlids. La incapacitat de l’aparell demòcrata per entendre que calia tornar a un populisme socialitzant i a l’esquerra —potser una barreja entre el dels anys trenta i Roosevelt— ha comportat la victòria clara, per vots electorals, de Donald Trump. Les primàries demòcrates, on el candidat d’esquerres Bernie Sanders havia plantat batalla a Clinton, mostraven que alguna cosa estava passant. Sembla que el sandersisme, i tot aquell moviment i magma social, eminentment juvenil, que Bernie Sanders havia aconseguit mobilitzar, no ha optat per la candidata demòcrata. Un 15% de mil·lennistes ha votat altres opcions.
Donald Trump és un autèntic populista que toca la fibra a la gent
La política de les emocions guanya. Els seus eslògans finals s’assemblen a la campanya de l’ala esquerra demòcrata de Bernie Sanders. En l’apel·lació a ser un moviment social, a la corrupció del sistema, als interessos de l”establishment’… i al concepte d'”us” —’nosaltres’—, especialment. Mirem aquest anunci:
Trump ha canalitzat les ganes de canvi soterrades. L’odi a l”establishment’ i contra les polítiques que han destruït milers de llocs de treball. Les xifres macroeconòmiques han millorat. Però el salari mínim està a set dòlars. Només calia donar una ullada al compte de Twitter de Paul Krugman, economista demòcrata de capçalera, per endevinar, aquesta nit, algunes de les manies que han fet que l’elit progressista s’allunyés progressivament de la ciutadania en general, de la classe treballadora i de la possibilitat de convergència amb altres opcions. A l’inici de la nit, en un tuit donava a entendre que sense la candidatura de la verda Jill Stein —a la qual han donat suport personalitats d’esquerra com Susan Sarandon i Viggo Mortensen—, Hillary hauria pogut guanyar a Florida i ho comparava amb els vots del també ecologista Ralph Nader, que el 2000 li mancaren a Al Gore per fer front a Bush en aquell estat. No tenia sentit; només cal mirar-se els resultats. El colofó ha estat la piulada següent: “No he sabut interpretar el meu país. Me’n vaig a dormir”.
Els anomenats ‘swing-states’ —o ‘battle ground states’— han estat clau
Eren 11 estats pèndol, que no se sabia cap a on anirien a parar, que no es decantaven clarament per l’ase ni per l’elefant. Estats que no eren, d’entrada, ni republicans ni demòcrates. Clinton només havia de guanyar a Florida i en un parell més d’aquests estats, i tenia la victòria a la butxaca, però no ha guanyat en gairebé cap dels estats decisius. Ja des de l’inici de la nit era en boca de tothom que la seva centralitat seria important per fer decantar la balança. Virgínia, Ohio, Carolina del Nord, Pennsilvània i, sobretot, Florida, l’autèntica joia de la corona dels ‘swing-states’, eren determinants. L”establishment’ comunicatiu ha trigat moltes hores —ben bé des de dos quarts de tres fins a les cinc— a reconèixer que Florida, un estat amb una important població d’origen hispà, queia de la banda republicana, i, amb ella, els seus 29 vots electorals. S’ha dit que cubans i porto-riquenys —el 49% dels llatins de Florida— han votat diferent que els mexicans i altres col·lectivitats, decantant la balança a favor de Trump.
El vot ètnic en bloc cada cop té menys significació als EUA
Ohio, que des del 1960 marca tendència i qui el guanya s’emporta la presidència, també és avui un estat republicà; igual que Pennsilvània i Carolina del Nord. O que Wisconsin, tot i ser l’estat de Paul Ryan, el rival moderat de Trump dins el Partit Republicà. Pel que fa a Virgínia, la terra de Jefferson i de Tim Kayne, candidat a vicepresident de Hillary Clinton, un catòlic moderat, ha quedat en mans de la demòcrata.
Trump tenia els estats del sud tradicionalment republicà garantits, però el seu salt ha anat més enllà de menjar-se quasi tots els ‘swing-states’. Ha arrasat als dos cinturons: especialment al Bible Belt, el ‘Cinturó Bíblic’, allà on la dreta evangelista —malgrat la seva atomització interna i la fractura arran dels polèmics posicionaments morals del milionari— té un posicionament important; però també al Rust Belt, el ‘Cinturó d’Òxid’, la zona industrialitzada al voltant dels Grans Llacs, destruïda per les deslocalitzacions i per la reconversió.
Els blancs pobres han votat com si fossin una minoria ètnica. Amb un sentit de la cohesió poc habitual en la classe treballadora blanca. Eren molts, aquesta matinada, els comentaristes nord-americans —com el jove periodista conservador de ‘The New York Times’ Ross Douthat— que animaven a llegir aquest article del mes de juny signat per Nate Cohn. Llegiu-lo. És important.
Què ha passat amb el vot de les dones i amb el vot dels llatins? En teoria, era un vot anti-Trump. Només en teoria! Segons les primeres enquestes de vot, el 65% de les dones sense estudis i el 45% de les dones amb formació universitària han optat pel magnat Donald Trump malgrat les seves expressions masclistes. El vot llatí sembla que pot haver passat d’estar en uns percentatges del 75% per a Obama a representar un 63% cap a Trump. Això, si es confirma, trencaria molts tòpics.
Les conseqüències: Trump voldrà revertir els tímids avenços d’Obama
Donald Trump voldrà revertir els tímids avenços socials de l’Administració de Barack Obama. Fins i tot la reforma sanitària: l’accés a la sanitat de 10,4 milions de nord-americans pobres o de classe treballadora depèn del pla d’ajudes impulsat per Obama, i ara no saben què passarà.”Quan guanyem el 8 de novembre i triem un Congrés republicà, podrem derogar i reemplaçar immediatament l’Obamacare”, va prometre Trump. Els republicans mantenen la majoria al Congrés i al Senat, les cambres que han de validar una gran part de l’acció presidencial —l’elecció dels jutges del Tribunal Suprem hauria de ser en part validada, per exemple. Trump té una mala relació de ferro amb Paul Ryan, president de la Cambra de Representants —Congrés— i amb Mitch McConnell, líder de la majoria republicana al Senat. Ambdós són RINO —’Republican is only a name’—, la forma despectiva amb què es defineix els sectors moderats del Partit Republicà.
L’aïllacionisme jacksonià de Trump pot canviar tota la geopolítica internacional. Trump ha assegurat en campanya que vol construir un mur contra els migrants a la frontera de Mèxic. Ho farà ara que ja és president? Trump ha assegurat que trencaria acords comercials com el TTIP amb la Unió Europea. Ho farà ara que ja és president? Trump ha assegurat que vol centrar el seu Govern a “reconstruir” els Estats Units, reduir la presència militar a l’exterior i dedicar una forta inversió a la construcció, a la indústria local, al comerç i per generar ocupació en lloc de seguir fent de policia del món. Ho farà ara que ja és president?
Qui felicita Trump al món? Polítics com Marine Le Pen, candidata del xenòfob Front Nacional en les properes eleccions franceses.
Félicitations au nouveau président des Etats-Unis Donald Trump et au peuple américain, libre ! MLP
— Marine Le Pen (@MLP_officiel) November 9, 2016
El rol dels mitjans de comunicació fa dubtar de la seva eficàcia
Els mitjans de comunicació s’han posicionat massivament. A favor de Clinton. No tenen influència? Què faran ara? Mitjans tan diversos com ‘Foreign Policy’, ‘Vogue’, ‘US Today’ o ‘Jacobin’ han fet campanya de forma clara en favor de la candidata demòcrata. El rol dels mitjans, de la mateixa manera que en el cas dels especialistes, fa dubtar de la seva eficàcia. “De l’opinió publicada a la realitat hi ha molta diferència”, com explicava un columnista de ‘The American Conservative’.
Una postdata optimista. Dos exemples progressistes en referèndums enmig de la foscor electoral. S’han fet 162 referèndums, a banda de les eleccions presidencials i la renovació de cambres. Maine tindrà a partir d’ara un sistema de vot proporcional, i Califòrnia ha implantat l’ús recreatiu i mèdic de la marihuana.
