Crític Cerca
Opinió

Ada Colau, entre el desencís i l’esperança

05/06/2015 | 07:00

El 6 de gener del 2003, Luiz Inácio “Lula” da Silva, va prendre possessió del seu càrrec com a president. Jo vaig tenir la sort de viatjar al Brasil pocs mesos després per conèixer de primera mà el canvi revolucionari que aquesta elecció va suposar pel país i vaig seguir, també, l’efecte que això produïa a la resta del món.

És evident que no es pot comparar l’Ajuntament de Barcelona amb Brasil. Però la irrupció d’Ada Colau i la seva Barcelona en Comú en la nostra política municipal m’ha fet pensar en aquella experiència.

Aquesta setmana, la futura alcaldessa ha donat suport a la renovació del Mobile World Congress. I ja han caigut les crítiques (no les primeres). És l’inici de la decepció. Del desencís. Quan era al Brasil, Lula tot just començava a governar. I molts dels militants del seu partit, el Partido dos Trebalhadores, ja estaven decebuts. Lula va haver de pactar amb el diable. El capitalisme. I això suposava, per molts dels que li havien donat suport, una derrota. Una claudicació en tota regla. Lula era com els altres. Ja s’havia venut. Per això molts d’aquests militants van abandonar el seu suport i es van situar a la resistència. Però per a molts d’altres, encara quedava esperança.

Per a molta gent ara esperançada amb el canvi que pot suposar tenir Ada Colau d’alcaldessa, el suport a un congrés de mòbils de formes qüestionables ha estat la manera de veure’s venuts. I vençuts. Perquè ser d’esquerres és ser un infeliç. Perquè la realitat és de dretes. Perquè és evident que els desequilibris són evitables, però per eradicar-los cal canviar un sistema que, ara per ara, és el que mana. I mana molt per sobre de la política. El poder econòmic dicta les normes i per fer una societat més justa cal enfrontar-s’hi. Però per enfrontar-s’hi cal perseverança. I molta paciència. Que és la que fa avançar. Menys del que voldríem. Però més del que suposa tirar enrere o quedar-se encallat.

Els governs de Lula no van aconseguir les grans reformes que el país necessita i el seu període va quedar esquitxat per un mal endèmic del Brasil i de tants altres països: la corrupció. Però arribant a dirigir el país, Lula, un home sorgit de la classe treballadora, un dels seus, va fer avançar una societat que havia viscut amb la resignació que res no podia canviar. Que estaven sentenciats per generacions. Ho va fer Lula amb la seva persistència de presentar-se una vegada i una altra a les eleccions. Però ho van fer, sobretot, els qui finalment li van atorgar la confiança i la voluntat de fer el canvi. Aquest va ser el primer pas. Un pas que no va tirar el país enrere sinó que el va presentar, nou, al món. I el món el va començar a observar. En el nostre país petit també es pot observar un canvi en els esdeveniments polítics que s’estan produint. Per més que això no sigui el continent que és Brasil ni que ens haguem d’enfrontar a un territori inabastable.

En el seu discurs d’investidura, Lula va començar dient: “L’esperança finalment ha vençut la por i la societat brasilera ha decidit que ha arribat el moment d’obrir nous camins”. Hi ha un moment que aquesta necessitat de noves possibilitats es fa inevitable. I és evident que l’exigència per part dels militants de noves possibilitats és molt més alta que la dels militants de l’immobilisme. És per això que és molt més fàcil decebre els qui hi han posat moltes expectatives. I la realitat és que el discurs d’esquerres sempre crea moltes més divergències, perquè també crea moltes més possibilitats de diàleg.

Ara veiem que al Brasil queda moltíssima feina per fer. Veiem que molts brasilers tornen a estar enfadats i reclamen drets que porten massa temps reclamant. A mi també em produeix tristesa reconèixer que no n’hi ha prou amb una voluntat ferma ni amb un carisma com el de Lula. Que hi ha murs que sense ser impossibles, encara són infranquejables. Però no per això he deixat de creure que aquests canvis són essencials per modificar coses importants. I per lluitar contra el que suposa haver d’acceptar que no es pot crear a partir d’un full en blanc. Ada Colau s’equivocarà. El seu govern s’equivocarà. Però ser d’esquerres vol dir que s’ha d’anar alimentant l’esperança més que no pas abonar-se al desencís. I que això no ens fa més il·lusos. Si de cas, encara més lúcids.

Natza Farré és periodista.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'Homenatge a Catalunya'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació