El malestar de la llengua

D’algun temps ençà, l’estat del català s’ha convertit en un dels temes centrals en el debat públic del nostre país. La qüestió de la llengua sempre ha estat important pel fet de tractar-se d’un dels principals elements d’identificació nacional, però la sentència del Tribunal Suprem que pretenia fixar un 25% de classes en castellà a les escoles públiques va actuar com a guspira per reencendre el conflicte. Arran de la sentència i la consegüent polèmica a l’escola de Canet de Mar, una gran manifestació va recórrer els carrers de Barcelona per reclamar el blindatge de l’escola en català. Amb la paradoxa addicional que la manifestació, justament, va demostrar que el debat de la llengua va molt més enllà de les escoles i va molt més enllà de la immersió. Perquè, més enllà de la defensa del model d’immersió, s’ha evidenciat que el focus cal posar-lo en l’ús del català.

La polèmica encara cueja i l’últim exemple el tenim en la campanya “No t’excusis!”, promoguda per diverses entitats (la Plataforma per la Llengua, el SEPC, la Intersindical, la USTEC-STEs) i que ha omplert diverses ciutats del nostre país amb cartells que posen l’accent en els parlants bilingües pel fet de no utilitzar prou el català, en comptes de centrar-se a atreure nous parlants. Els cartells que diuen “A la família que parla català i canta cumpleaños feliz, ànims” són possiblement un dels millors exemples d’allò que no s’ha de fer per millorar la salut del català.

Ara bé, més enllà de les polèmiques, la pregunta pertinent que caldria fer-nos és com hem arribat fins aquí. Què ha produït que, gairebé 40 anys després de la primera aplicació del Programa d’immersió lingüística, ens trobem en aquesta situació de malestar lingüístic?

Per respondre és important partir de la conjuntura política i cultural en què s’està discutint. En aquest sentit, crec que és raonable considerar que, fins ara, el Procés ha estat un cicle polític emmarcat principalment en un debat al voltant de la qüestió de l’Estat que ha deixat de banda la discussió sobre què és Catalunya i què vol dir ser català al segle XXI, que, en el fons, és buscar la resposta a la pregunta sobre quin és el poble –el demos– català del segle XXI.

Tanmateix, en els últims anys s’ha tendit a entendre la idea de Poble com quelcom de fossilitzat, que existia per si mateix de manera permanent i estàtica. I hem estat incapaços de fer-nos càrrec i problematitzar les grans transformacions de fons que s’han produït des de l’última vegada en què es va donar aquest gran debat amb profunditat fa gairebé 40 anys, és a dir, en el marc de la lluita antifranquista i de la Transició.

Aquesta actitud és la que ha portat bastants a entendre que la llengua és un instrument al servei d’un projecte polític, la qual cosa comporta fer l’equivalència que només des de l’independentisme es pot defensar la llengua i la cultura catalanes.

Els castellanoparlants, així com els catalanoparlants, no són un bloc ni social, ni polític

Sense dubte, és un ús problemàtic de la idea de politització de la llengua i la cultura. I és que plantejar el focus de conflicte a través d’una concepció binacional de la societat és una idea, com a mínim, aventurada. Els castellanoparlants, així com els catalanoparlants, no són un bloc ni social, ni polític. No hi ha cap dada ni cap lectura històrica que suporti aquesta argumentació. Entendre Catalunya com un país on existeixen dues comunitats diferenciades, i on no hi ha convivència entre llengües, només pot ser fruit de no sortir al carrer.

Tal com afirmava el sociolingüista i membre del PSUC Francesc Vallverdú, “per raons polítiques, però també per raons sociolingüístiques, sempre ha estat discutible l’existència de «dos» grups etnolingüístics a Catalunya. Hi ha dos col·lectius, l’un predominantment catalanoparlant i l’altre predominantment castellanoparlant […], però la majoria de la població té opinions i sentiments compartits”. I hi afegia: “Avui crec que el concepte de diglòssia només és útil com a constructe teòric”. L’opinió d’un dels pares de la immersió ha de ser valorada al costat del que s’ha llegit últimament en moltes tribunes digitals.

És evident que la defensa de la llengua és una qüestió política, però és important no perdre de vista que l’objectiu sempre ha de ser ampliar els marges de l’ús del català, projecte pel qual les estratègies defensives són totalment inoperants. En aquest sentit, no és fútil recordar que, malgrat el malestar lingüístic, les dades demostren que la situació del català és millor del que podria semblar per tal com es desenvolupa el debat públic sobre la qüestió.

Segons dades de l’Enquesta d’usos lingüístics del 2018, el 94,4% de la població de Catalunya entén el català; el 81,2% el sap parlar; el 85,5% el sap llegir i, el creixement més espectacular de tots, el 65,3% el sap escriure (el 1981 només era el 31,5%). A més, les xifres indiquen que la freqüència amb la qual les persones inicien les seves converses en català ha passat del 67,9% del 2013 a ser ja un 70,6%. I de la mateixa manera, segons les xifres de l’estudi, el català no té un comportament de llengua minoritària, sinó al contrari, ja que qui no té el català com a primera llengua en qualsevol cas la transmet: amb l’avi utilitza el castellà, però amb el fill, el català.

Les solucions del malestar lingüístic només seran possibles fent una defensa del català des de l’hegemonia

Així doncs, les solucions del malestar lingüístic només seran possibles si centrem el debat en les correlacions de forces en les quals ens emmarquem i fent una defensa del català des de l’hegemonia i no des dels marges. I és que assumir la defensa de la llengua des d’una posició de resistència i a la defensiva és la via més ràpida cap a la mort del català.

Com afirmava Eloi Gummà recentment, “només posant abans l’accent en el substantiu cultura que en l’adjectiu catalana es podrà consolidar un punt de partida operant”. És a dir, cal obrir les finestres de la catalanitat a tota la nova realitat social catalana, i és que en els últims 20 anys la nostra societat ha patit transformacions comparables a les que es van donar entre el 1960 i el 1980. Sense aquesta actualització no existeix cap viabilitat d’afrontar un procés d’ampliació de què vol dir ser català, i, en conseqüència, de l’ús de la llengua.

És evident, doncs, que per centrar el debat cal partir de la identificació i modificació de les condicions socials i culturals discriminadores que es pateixen en l’accés a la llengua catalana. Això implica plantejar-nos si realment té algun valor analitzar les qüestions de la llengua i la cultura catalanes des del terreny psicològic, parlant d’alienació, d’adoctrinament o de complex d’inferioritat nacional, i fer-ho en termes d’anàlisi de model productiu, d’estratificació social o de funcionament institucional propi. Només així serà possible centrar un debat cultural ampli que actualitzi la catalanitat a les realitats de classe i de referencialitat cultural del nostre temps, que ha de passar, evidentment, per tornar a empeltar el catalanisme amb tots els elements de democratització i de transformació social.