Crític Cerca
Opinió

Camins més enllà del bloqueig

08/02/2018 | 19:26

I

Només hi ha una situació comparable a la qual estem vivint actualment. Comparable però també amb dues radicals diferències.

L’octubre de 1934 Lluís Companys va declarar, en “solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i el Dret”, l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Ho féu en un context on la qüestió rabassaire, una de les principals qüestions socials del primer terç del segle XX, havia estat la principal tensió mantinguda entre l’autogovern de Catalunya i el govern central, recolzat pels sectors de dreta de Catalunya. Alhora, l’arribada al poder de la CEDA, partit que s’havia declarat “accidentalista” en relació a la mateixa República, portava als pitjors auguris en un moment d’ascens del feixisme a Europa. La insurrecció minera a Astúries i l’intent de vaga general a tot Espanya per evitar aquest ascens fou en aquest sentit el marc de l’octubre català. El resultat, tanmateix, fou la detenció de Companys i tot el seu govern al Palau de la Generalitat, exceptuant a Dencàs que fugí, condemnats posteriorment a trenta anys de presó i la suspensió de l’autogovern de Catalunya. Situació que només se superà amb la victòria del Front d’Esquerres a Catalunya i del Front Popular a Espanya dos anys després.

La recuperació de l’autogovern el 1936, després d’un període de forta divisió de les forces progressistes, es va segellar com un nou pacte per una nova etapa. Això deia Companys un cop alliberat: “El Govern i cadascú de nosaltres hem d’aportar tots aquells valors i ressorts que recollim i exaltem del poble català, per servir-lo, inesgotables i generosos; vibrants d’emoció i d’energia, assegurant la pau i el benestar i hem de fer-ho enllaçats amb els altres pobles d’Espanya”.

Ell sabia, fora de qualsevol full de ruta i de qualsevol debat estèril sobre la unilateralitat, que no hi ha canvi a Catalunya si no és també canvi a Espanya. I a la inversa: que Catalunya no podia deixar de banda la seva vocació d’ajudar al canvi de tots els seus pobles germans si es volia ajudar també a ella mateixa, si no es volia perdre a ella mateixa. Tanmateix, per arribar a aquest punt, a la victòria enfront dels que havien intervingut l’autogovern, molts actors polítics i socials, i la mateixa societat catalana, havien metabolitzat al llarg de dos anys el que havien viscut per produir un nou horitzó de canvi.

II

Res és com ahir i res serà com ahir encara que es cregui que restaurar el que hi havia és l’única forma d’avançar. Han passat massa coses. D’una banda les nostres jornades d’octubre van marcar un punt brutal de no retorn que va evidenciar el fracàs de l’Estat a Catalunya i la incapacitat de generar una legitimitat a partir de la Constitució i el marc autonòmic, però el cert és que el va esdevenir després també ho canvià tot. Els fulls de ruta promesos, dissenyats per la coalició governamental catalana, van mostrar tota la seva nuesa al confrontar-se amb la realitat. En aquest sentit, si l’1 d’octubre va generar àmplies onades de solidaritat i obertura a Catalunya, Espanya i Europa, la DUI va suposar un tancament total de les oportunitats de canvi. I, més enllà, de la seva incapacitat en allò que es proposava, el fet fonamental del seu fracàs és que va deixar més de la meitat de la població de Catalunya enrere, amb la sensació que era expulsada del seu govern i del seu país. El resultat del 21D és clar en relació al 155, i la repressió contra dirigents socials i polítics, hi ha una àmplia majoria que rebutja l’acció del govern del Partit Popular i d’aquells partits que li donaren suport, Ciutadans i PSC, però també ho és en no avalar aquella DUI.

Tot això, en el joc del legitimisme, difícilment s’assumeix. Perquè a més, el legitimisme permet una gran varietat de missatges per agrupar a una base electoral diversa. Es tracta de restaurar l’autogovern? O la legitimitat de la DUI, i per tant quan es parla de polítiques republicanes es fa a partir d’aquesta DUI? No s’és clar sobre això. Sublimar-ho tot en la figura de Puigdemont pot servir per mantenir una base política, però difícilment serveix per fer política més enllà d’aquesta base. Es pot pretendre així liderar un bloc, i encara precàriament en el mitjà termini, però no un país. Es pot mantenir, però no avançar.

Aquests límits es fan encara més evidents quan parlem de la qüestió social, en una societat travessada de profundes i creixents desigualtats. S’ha reiterat fins a la sacietat, més com una fórmula que vol conjurar la seva absència real que no pas com una realitat, que s’ha de construir, que no hi ha emancipació social si no és emancipació nacional. Front això tenim presents les declaracions recents d’un diputat de la CUP que, en un gest de sinceritat absoluta, ha afirmat que ells van aprovar uns pressupostos antisocials per tal que el procés cap a la independència pogués avançar. S’ha sacrificat llavors una emancipació, la social, en ares a l’altra, la nacional, i fent-ho no se n’ha aconseguit cap de les dues. Paradoxalment, els mateixos partits d’esquerres que han fet això han estat incapaços de donar el seu vot positiu a uns pressupostos, els de l’Ajuntament de Barcelona, que són els que fan una major inversió social de tot l’estat. No tindrà conseqüències polítiques: els ‘pressing’ en aquest país existeixen només cap a una banda. Però sí que en té en termes d’explicar allò que et defineix. I en té més en allò que indica de les insuficiències en qualsevol intent d’ampliar la base social, més enllà d’intents massa clarament instrumentals i no de projecte real que difícilment convenceran a una part del país esgotada d’aquesta contradicció.

III

La fi per sobre del mitjà arriba al seu màxim esplendor precisament en el debat sobre la recuperació de l’autogovern i de les institucions catalanes en aquests moments en mans del PP. Es considera massa sovint en aquest sentit que l’autogovern i les institucions catalanes no són altra cosa que una garjola filla del règim del 78 i per tant un instrument que es pot boicotejar perquè, en realitat, al fer-ho s’està boicotejant el propi règim. Aquest és el camí més segur cap a la derrota. No perquè aquestes institucions no siguin transformables, que ho són, sinó perquè es parteix de considerar que el que ha costat anys de lluita és un pur instrument en una ofensiva absolutament suïcida.

La creació de la Generalitat de Catalunya contemporània és producte directe del pacte gestat el 14 d’abril de 1931 entre les forces polítiques catalanes que havien declarat la República i les forces republicanes espanyoles i la seva reinstauració el 1977 es va guanyar al carrer i en les eleccions de 1977, prèviament a l’elaboració de la Constitució espanyola. En un període de forta reacció, el primer és precisament preservar les conquestes del passat i no cremar-les en “estratègies” inexplicades i inexplicables.

“Els moments defensius són aquells en els que s’ha de lluitar per preservar les conquestes realitzades”

El cert, en aquest sentit, és que tota l’estratègia independentista governamental, amb un sistema mediàtic propi, no ha aconseguit avançar ni un gram en conquestes de noves fites de sobirania des del 2012 fins el dia d’avui. El sobiranisme ha posat en crisis el mateix Estat, i ha estat un moviment amb una força fora de qualsevol dubte, però estratègicament s’ha passat dels fulls de ruta que amb 18 mesos ho tenien tot solucionat amb un estat independent –que la “pragmàtica” Europa rebria amb els braços oberts– al referèndum o referèndum; del “confieu en nosaltres encara que no us podem explicar què estem fent”, al “Puigdemont o Puigdemont”.

Estem en una etapa amb un fort component reaccionari on les diverses forces del canvi incorren en el perill de quedar absolutament atrapades. El Congrés de diputats, precisament quan el bipartidisme ha estat ferit de mort, pràcticament no legisla, bloquejat per una Mesa dominada pel PP i Ciutadans –amb la inestimable ajuda del PDCAT en la seva configuració– i un PSOE que no vol ser alternativa immediata al PP. Catalunya es troba intervinguda i el mateix resultat de les eleccions catalanes marca l’ascens de C’s a tot Espanya. Alhora, la contradictòria acció de les forces que es van alçar amb la victòria el 21D ens porta o a noves eleccions, i per tant al manteniment de la intervenció de l’autogovern, o a un govern probablement sense cap full de ruta real sobre la taula. Les aliances d’aquesta possible majoria governamental estan en realitat més basades en un passat compartit, que les legitimava, que no en un futur clarificat. Cosa que farà cada cop més contradictòries aquestes aliances.

“Cal una aliança politicosocial abans que institucional. Es pot gestar en iniciatives transversals com la Taula per la Democràcia”

En aquesta situació es necessita una recomposició de fons que difícilment passarà ara centralment pels bloquejos de la política institucional. Els moments defensius són precisament aquells en els que s’ha de lluitar per preservar les conquestes realitzades i ampliar les aliances trobant un programa i un llenguatge comú que interpel·li com més sectors de la població millor en cercles concèntrics, tant en termes catalans, com espanyols, com europeus. Una estratègia d’aquest tipus és en primer terme defensiva per esdevenir, si és exitosa, finalment també generadora de noves realitats i horitzons de canvi. Aquesta aliança haurà de ser politicosocial abans que institucional, es gestarà més en iniciatives transversals com el que va ser recentment la Taula per la Democràcia o els punts cardinals de l’Assemblea de Catalunya els setanta que no en combats legitimistes. Haurà de ser una estratègia que alhora preservi i faci avançar els grans pols de canvi, com els ajuntaments del canvi, el mateix autogovern o els avenços que s’han fet en la creació de nous espais econòmics, socials i culturals basats en el bé comú. De la mateixa manera s’haurà de dirigir a sectors socials diversos: evidentment els treballadors i les treballadores, les dones i els joves, però també als autònoms i el teixit productiu amenaçat per noves realitats com el TTIP (que tenen els suport aparentment contradictori de formacions com C’s i PDCAT).

Caldrà ampliar els horitzons, per fer possible que hi hagi horitzó. Res més, però tampoc res menys que el que va postular l’últim Salvador Seguí que, mentre alguns encara pensaven en la possibilitat d’una revolució immediata, ell ja albirava la possibilitat de la reacció que es va encarnar amb la dictadura de Primo de Rivera o, el mateix, Lluís Companys quan es va convertir en un dels màxims defensors de l’estratègia frontpopulista que li va permetre sortir de presó per afirmar: Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a guanyar. Res més, tampoc res menys.

Xavier Domènech és coordinador general de Catalunya en Comú i diputat al Parlament per Catalunya en Comú Podem.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Mama desobedient' d'Esther Vivas

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació