Crític Cerca
Opinió
Eduard López

Eduard López

Secretari de Formació d’Esquerra Republicana

La Guàrdia Civil és com la Stasi?

Les operacions contra l’independentisme que ordeix la Guàrdia Civil necessiten l’esfera pública. Sense els recursos d’una societat oberta, aquesta repressió perdria tota eficàcia

01/12/2020 | 06:00

Operació Volhov de la Guàrdia Civil/ Foto: MAR MARTÍ

La darrera batuda de la Guàrdia Civil contra l’independentisme, batejada ben reveladorament com Operació Volhov pels seus mateixos autors, ha estat tan grollera en la seva execució que ha provocat tota mena de reaccions crítiques, força més enllà dels cercles més propers a les persones detingudes. No és casualitat que, a partir de l’ús que s’ha fet d’unes escoltes telefòniques molt discutibles, hi hagi hagut comentaristes que l’hagin comparat amb les pràctiques que es produïen, en un context històricament molt distint, a l’extinta República Democràtica Alemanya (RDA). Enric Marín, en concret, n’ha parlat fent memòria de La vida dels altres, un film dirigit per Florian Henckel von Donnersmarck que el 2006 va obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. 

La vida dels altres, situada al Berlín Oriental de 1984, gira al voltant de les circumstàncies d’un dramaturg crític amb el règim que és sotmès a una exhaustiva investigació per part de la Stasi. Un desplegament que inclou, d’acord amb els usos i costums d’aquella sinistra policia política, seguiments, punxades de telèfon i la instal·lació de micròfons a l’interior mateix del seu domicili. No en faré un espòiler però, en qualsevol cas, val la pena retenir que la tensió narrativa de la producció se centra en l’efecte que té sobre l’agent encarregat de la vigilància la contemplació -a la manera d’un voyeur- de la quotidianitat del seu objectiu. Diguem de passada, això sí, que es confirma que l’art de l’espionatge té força menys glamour del que sovint se sol pregonar. Queda prou clar que les ànimes senzilles que n’han fet el seu ofici menen una existència tediosa, burocràtica, gris, embrutidora i, per postres, amb una vida afectivosexual escassa i tirant a pobra.

L’art de l’espionatge té força menys glamour del que sovint se sol pregonar

El cas és que tot plegat m’ha fet recordar dues lectures excel·lents que vaig fer fa una pila d’anys i que tenen en comú, des de punts de partida diametralment oposats, la denúncia dels mètodes de control i repressió que s’utilitzaven a la RDA: Autobiografía de un marxista alemán, de Robert Havemann, publicat el 1974 per Ariel, en traducció al castellà de Feliu Formosa; i El expediente, de Timothy Garton Ash, que va editar Tusquets el 1999. Havemann, un prestigiós científic alemany que el 1943 havia estat condemnat a mort com a opositor actiu al nazisme i que va sobreviure a la guerra quasi miraculosament, escriu des d’una molt particular lleialtat a un Estat que ha contribuït a construir i que, malgrat les deficiències de tot ordre que hi observa, creu encara, a inicis de la dècada dels setanta, que es possible regenerar en la línia d’un socialisme de rostre humà com el que s’havia intentat posar en pràctica durant la Primavera de Praga. Garton Ash, per contra, és un joveníssim historiador anglès format a Oxford, de bona família i ferm partidari dels valors de les democràcies occidentals, que el 1980 té l’oportunitat de fer una estada d’estudis al Berlín Oriental. Anys després, amb posterioritat a la caiguda del Mur, torna a Alemanya per informar-se del voluminós dossier que li va obrir la Stasi al llarg del seu període de residència a la RDA i aprofita per aprofundir en els motius de les persones que van col·laborar en la seva elaboració.

Tant el llibre de Havemann com el de Garton Ash inclouen reflexions prou sucoses sobre la cultura de treball -disculpeu l’eufemisme- de la Stasi. Havemann, que va haver de suportar llargs interrogatoris en dependències policials en relació a qüestions que afectaven directament a familiars directes, amics i col·legues de feina, s’ha de resistir, sobretot, al xantatge ideològic al qual se’l vol sotmetre: ¿si de debò és un bon ciutadà, recte i partidari del socialisme, quin sentit té no col·laborar amb els que defensen la RDA dels seus enemics exteriors? El que l’ajuda a no perdre la dignitat és la convicció que l’estalinisme havia estat una expressió bàrbara i primitiva del socialisme, una mena de romanalla del passat condemnada a anar-se dissolent de manera més o menys gradual. I, amb tot, tal com és fàcil d’imaginar, a l’hora de la veritat, el preu a pagar per la no col·laboració va ser considerable: l’expulsió del partit, l’exclusió de la docència universitària, l’empresonament dels fills per activitats subversives i la condemna a un cert ostracisme social. 

Garton Ash, per la seva banda, emprèn una recerca -a cops dolorosa- que el fa confrontar-se amb persones en les quals havia confiat i que, per por a les amenaces o a canvi de petits avantatges socials, havien acceptat fer d’informadores. També s’entrevista amb els antics agents de l’Stasi que l’havien espiat, cap d’ells amb una especial mala consciència en relació al paper que desenvolupaven. La certesa de moure’s en el rígid i maniqueu context de la Guerra Freda, amb un adversari poderós que sotjava de ben a prop, és el mantell rere el qual es justifica tot. I aquí, l’estudiós anglès, avui professor universitari i articulista d’anomenada internacional, s’embranca en una digressió final al voltant de la funció, els marges d’actuació i les zones d’ombra que emparaven també, en aquell període, els serveis d’intel·ligència de les potències occidentals, amb especial atenció a l’MI5 britànic. Tot plegat, de tota manera, sense fer trontollar ni per un moment el seu declarat alineament amb el bàndol de les democràcies liberals.

La RDA i la seva via policial al socialisme es va esfondrar amb la caiguda del Mur de Berlín, el novembre de 1989. El seu record, així com les vanes esperances de Havemann de construir-hi un socialisme democràtic i l’ingenu optimisme del Garton Ash d’aleshores que amb la desaparició de la política de blocs naixeria un món més harmònic i respectuós amb els drets humans, esdevé cada vegada més pàl·lid. I, amb tot, és curiós com, de tant en tant, i amb l’Operació Volhov ha estat inevitable, el nostre imaginari encara ens hi transporta. Per damunt de les similituds pel que fa a l’opacitat de la investigació policial i en les tècniques de seguiment i control utilitzades, el que crida poderosament l’atenció és, sobretot, el contrast entre un marc no democràtic i un altre en el qual, almenys sobre el paper, segons quines pràctiques no haurien de ser concebibles.

Les operacions contra l’independentisme que ordeix la Guàrdia Civil necessiten l’esfera pública

I és que si la repressió a la RDA era una realitat que es tendia a mantenir relativament en silenci -almenys en comparació amb els processos espectacle i altres sacramentals tan característics del primer estalinisme-, les operacions contra l’independentisme que ordeix la Guàrdia Civil, en canvi, necessiten l’esfera pública. En altres paraules, que sense els recursos dels quals es disposa al si d’una societat oberta -particularment els mitjans de comunicació lliures– aquesta repressió perdria tota eficàcia. No és cap casualitat que les detencions es filtrin prèviament a periodistes amics, es puguin seguir gairebé en directe per televisió i que la versió que s’imposi des de bon començament sigui la que ha posat en circulació el mateix cos policial responsable de l’assumpte; per imaginativa que sigui, per cert, tant és que es tracti de la preparació d’atemptats amb explosius –com en el cas dels CDR del setembre de l’any passat– com de la hipotètica ajuda a la independència de Catalunya per part de 10.000 soldats russos a les ordres del Kremlin.

La Guàrdia Civil, tot i les aparences, no és la Stasi. Aquesta darrera actuava en un marc no democràtic i el seu engranatge de control de la ciutadania no tenia cap necessitat de legitimar-se ni fer-se publicitat. El que li calia potenciar eren les vies subterrànies i, sobretot, el silenci. La Guàrdia Civil, per contra, és ben conscient que es mou en un context diferent, en el qual no només necessita conrear l’autobombo sinó, sobretot, comptar amb el concurs d’altres actors institucionals i socials per tal d’estendre l’efecte del verí que pretén escampar. En realitat, ni tan sols el calendari de les seves actuacions és innocent, sempre aspira a obtenir-ne un efecte polític: a Catalunya, a Madrid o a ambdós escenaris alhora.

Ni la por, ni el desànim, ni el dubte, ni la llavor de la divisió al si de l’independentisme serien possibles si no tingués la col·laboració inestimable de la casta més conservadora del poder judicial i d’uns potentíssims altaveus mediàtics que amplifiquen el missatge de les seves miserables operacions. El seu imaginari latent remet més a les suposades gestes bèl·liques de la División Azul que no pas als principis que haurien d’animar la tasca d’un cos policial democràtic. I, amb tot, sap prou bé el context en què es mou –el d’una democràcia vigilada, plena de tabús i línies vermelles– i se n’aprofita. En aquest sentit –i, ho remarco, només en aquest sentit– estic temptat de dir que és força més democràtica que la policia política que, fa un munt d’anys, empaitava Havemann i Garton Ash al Berlín Oriental. I en fer-ho, m’adono que el fet no em tranquil·litza gens ni mica.

Aquest article ha estat publicat en el blog Pensaments despentinats

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies