Crític Cerca
Opinió

Guia per a catalans que baixareu el 7-F a la colònia de més enllà de l’Ebre

05/02/2016 | 00:10

Si la música amanseix les feres, l’humor endolceix la indignació. Presentem un breu text que pretén, des de la ficció literària, generar perspectiva, i crítica, sobre el fons de la manifestació contra els transvasaments i per una nova cultura de l’aigua i del territori d’aquest diumenge, 7 de febrer, a Amposta.

–Bon dia, foraster. Benvingut, a la colònia de més enllà de l’Ebre. Passeu, passeu, que veureu el piset…

Ai, no m’he presentat. Dispenseu, és l’hàbit. Em diuen Jezabel i sóc ampostina. Des d’inicis d’aquest 2021 que sóc responsable d’Afers Exteriors de la República independent de Més Enllà de l’Ebre. Calçada, com podeu veure, amb l’uniforme reglamentari –barret de palla al cap, espiga d’arròs a la boca, fusell a les mans–, m’ocupo de la política de duanes i estrangeria al territori. Qui i què hi entra, qui i què en surt.

No ho cregueu, que no és cap mesura capriciosa. Des dels temps de La Gran Desconnexió que hem hagut d’elaborar un estricte protocol respecte a això, per pura necessitat. En deu haver sentit a parlar, veritat? No? Vaja. Sap què passa? Aquí vetllem perquè l’aïllament respecte a tot allò català sigui absolut. És fet des de l’afecte, eh: res de personal. Forma part del “pla quinquennal per una cultura autocentrada” que va endegar el Govern Provisional que constituírem l’Any U. Just després del seguit d’esdeveniments que la historiografia europea, anglesa i entesa anomenen “el darrer Procés anticolonial de la Mediterrània”.

Imagino que no en deveu haver sentit a parlar, tampoc. Que us ve de nou, tot això. És normal: no passeu ànsia. No se’n parlava gaire, abans. Ni en els mitjans, ni en la política catalana, ni en els cercles econòmics o intel·lectuals, ni entre la progressia, ni res. Després sí, és clar: tot foren plors i laments. “No ho fareu”, deien. Recordo, com si fos avui, la Marató de TV3 de 2017, de lema “Salvem els ebrencs”. Just quan iniciàrem la Primera Vaga Energètica, abans de bloquejar durant un mes l’N-340 i el corredor mediterrani. Quins temps, aquells!

Va ser tot prou ràpid. No estem per hòsties, aquí baix, i un dia vam explotar. Massa anys havíem aguantat, encara. Situem-nos: el 2016, entre les quatre comarques de les Terres de l’Ebre (la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Montsià) es produeix un 75% de l’energia de Catalunya. El model energètic pujolista, seguit de forma entusiasta pel Tripartit i allò de després, d’intel·ligent, no ho era: ni a mitjà termini, amb perspectiva a un parell de generacions vista, ni a l’hora de pretendre una eficiència real i un equilibri territorial, més enllà d’una política de terra cremada i resultats immediats. Al capdavall, el 2016 el model energètic català consisteix en tres cafeteres nuclears (defectuoses en termes de seguretat, velles, suïcides si les anivellem a qualsevol estàndard no espanyol) i una anècdota eòlica que, massificada i mal planificada, bruteja el que hauria de ser energia verda.

Imatge 2
Infants que juguen a l’Ebre, a l’altura d’Amposta

Territori, doncs, productor d’energia, però sense un retorn equilibrat en l’àmbit d’infraestructures i inversió per part dels diferents governs, català o espanyol. Territori d’elevadíssim èxode juvenil, d’on als 18 anys marxes a estudiar i rarament hi tornes. Territori, de fet, d’aclaparadora presència al capdamunt dels Top 10 de Pobresa en l’àmbit català, essent-ne la cosa nuclear paradigma i broma de mal gust: mentre el producte interior brut de la població d’una comarca de la Ribera d’Ebre es troba entre els més rics de Catalunya, l’índex de desenvolupament humà de les comarques ebrenques és de país en via de desenvolupament: a les Terres de l’Ebre es genera molta riquesa, però se’n va tota fora mentre el territori i la seva població s’empobreixen. En ciència política, d’aquesta relació, és tradició dir-ne situació colonial. Les Terres de l’Ebre, segons dades de l’Idescat, és la zona de Catalunya amb els nivells de renda familiar més baixos, tant pel que fa a municipis com en l’àmbit comarcal.

La de l’aigua és, doncs, una batalla important, però que demana memòria i que va molt més enllà del discurs “Espanya ens roba”. Espanya ens roba, correcte, i també l’aigua: però no oblidem que tots els governs des de la mort de Franco (catalans o espanyols, conservadors o progressistes) han projectat, i sovint executat, transvasaments: a Tarragona, a Barcelona, en forma de regadius, sequera, grans infraestructures o connexions de xarxes.

Imatge 3
Un grup d’ebrencs ensenya el Delta a un amic de l’Empordà

La qüestió de l’aigua no era, per tant, sinó la punta d’un iceberg.

Una muntanya que inclou delictes ambientals, processos de privatització de la gestió de l’aigua potable que n’encareix el servei i contribueix a l’exclusió social, una xarxa ferroviària deficient (l’únic canvi els darrers 60 anys en aquest àmbit fou l’aturada del Tren d’Alta Velocitat… un transport, al capdavall, econòmicament inaccessible per a la majoria de la població local) o una xarxa viària d’altíssima sinistralitat (un miler d’accidents i vora 150 morts immediates, sense comptar-hi hospitalitzacions, només entre els anys 2010 i 2015). Realitats semblants a altres geografies rurals catalanes agreujades, tanmateix, per la situació d’espoli energètic estructural.

Encara més: es tracta d’una realitat que les forces vives catalanes podrien haver compensat, ja que no econòmicament, almenys en forma de capital simbòlic. Tanmateix, tampoc. La no-representació de les comarques meridionals en el relat nacional català, des dels vells temps del noucentisme fins als tics neonoucentitzants de part del modern Procés. La presa en consideració de la realitat local només des del punt de vista folkloritzant. La no-inclusió de parles de la llengua catalana que no siguin el central ni en els mitjans de comunicació públics, ni en privats considerats de país. Gotetes, tot de gotetes d’aigua –com la del riu que esteu a punt de travessar– que van portar, finalment, a allò que hem anomenat La Gran Desconnexió…

Explicat això, foraster, enteneu moltes coses, ara, veritat? Sigueu doncs benvingut. Gaudiu d’aquesta terra acollidora, de la seva gent. Passeu, passeu. I deixeu quartos!

Oriol Fuster és periodista i traductor. Nascut a Amposta.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a casa dues revistes: 'Justícia Global' i 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies