02/05/2022 | 06:00
En primer lloc, una mirada cap al futur permet albirar noves esferes de garantia de drets. Hi abunden les propostes, algunes de les quals ja materialitzades en constitucions avançades com les de l’Equador o Bolívia, com ara els drets de la natura, per exemple, o el dret a la ciutat; d’altres, recollides en declaracions com la de drets humans emergents. Ens referim a drets com la renda bàsica, un debat candent a Catalunya, o el dret a Internet, una eina indispensable per garantir l’accés a serveis i el dret a la llibertat d’expressió. Ara bé: sense un pressupost que permeti el desenvolupament i la realització d’aquests drets i d’altres de ja reconeguts, difícilment els podrem gaudir, com ha succeït amb la renda garantida de ciutadania i l’ingrés mínim vital.
En segon lloc, pròximament caldrà tancar el debat sobre la responsabilitat del sector privat en la vulneració de drets, més enllà dels estats. Fa anys que a l’Organització de les Nacions Unides s’està elaborant un Tractat vinculant sobre empreses transnacionals i drets humans. Per tant, un camí a recórrer és la possibilitat de denunciar (i condemnar) fons voltor que especulin amb l’habitatge, grans corporacions que vulnerin els drets de les seves treballadores o empreses extractives que contaminin el territori.
Amb un poder judicial conservador que fa prevaler els drets patrimonials per davant dels socials, els avenços legals resten inaplicats i estèrils
I així ho patim a casa nostra: mentre que tenim lleis que prohibeixen aquestes vulneracions, se segueixen cometent desnonaments il·legals o contractacions fraudulentes. I és que, en tercer lloc, necessitem enfortir els mecanismes de denúncia i d’exigibilitat dels nostres drets. Amb un poder judicial conservador que fa prevaler els drets patrimonials per davant dels socials, els avenços legals aconseguits per la força de la societat civil resten inaplicats i estèrils. Aquesta premissa comprèn des de l’esfera local (els poders econòmics de ciutats com Barcelona en una incessant batalla judicial contra l’Ajuntament per cada passa d’ampliació de drets), l’àmbit català (amb els recursos constants davant el Tribunal Constitucional de les lleis socials aprovades al Parlament), fins a l’esfera estatal, amb limitacions judicials a cada tímid
avenç en matèria social.
Certament, l’àmbit internacional ha estat un espai de salvaguarda de drets, tant pel que fa al sistema de drets humans europeu com a les Nacions Unides. D’una banda, s’està posant a prova la defensa de nous drets com els ambientals. N’és un exemple el cas Duarte Agostinho contra Portugal i altres presentat davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, on sis joves portuguesos demanden 33 estats pel fet de no adoptar mesures suficients contra el canvi climàtic. De l’altra, els darrers anys s’ha pogut conèixer de prop a Espanya l’efectivitat de les Nacions Unides, de bracet del centenar de mesures cautelars que el Comitè dels Drets Econòmics, Socials i Culturals ha emès per aturar desnonaments per risc de vulneració del dret a un habitatge adequat i les set condemnes a Espanya respecte a això.
Caldrà encarar, doncs, tres reptes profunds els propers anys: apostar pel reconeixement i per l’aplicació efectiva de nous drets socials amb la força dels moviments socials; garantir que el sector privat compleix els drets humans i repensar un poder judicial que apliqui el dret internacional dels drets humans, en un context global que reforci el sistema de drets humans
