Crític Cerca
Opinió

07/03/2019 | 18:24

Quan penses en violència masclista, de seguida et venen al cap els centenars d’assassinats que patim les dones pel fet de ser dones, en mans de les nostres parelles o de desconeguts. Quan penses en violència sexual, de seguida et ve al cap una violació, i quan penses en violació, de seguida et ve al cap una penetració. Però el cert és que les dones patim violència al llarg de la nostra vida de forma continuada, fins i tot aquelles que no han patit la violència més explícita i que surt al telenotícies. La violència quotidiana hi és. Potser no la detectem, potser no identifiquem allò que ‘ens ha passat sempre’ amb violència masclista. Però la patim, i ho és. I tant que ho és.

Si fem un repàs de la vida d’una dona que, diguem-ho així, ha tingut sort, trobarà, de nena, que donen per fet el color que li agradarà i els jocs als quals jugarà. Quan sigui adolescent, haurà de patir per la gran enemiga, la regla, per fer-la desaparèixer tant com sigui possible, que els companys no la vegin mai. I després, haurà d’entendre que els seus companys, que no podrien entendre una taca de sang a la cadira o els pantalons, la mirin com la miren perquè s’està desenvolupant. Amb una mica més de sort, potser només la miraran així els seus companys i no els adults.

Haurà d’assumir tasques a casa o a l’escola que una norma no escrita diu que assumeixen les dones, i quan entri a l’edat adulta però encara no, passarà por quan torni a casa, potser per sempre més, i se sentirà incòmoda quan surti de nit, i el seu entorn l’alertarà de totes les coses que li poden passar. Després estudiarà o no, i acabarà en alguna feina en què les preguntes que li facin a l’entrevista seran diferents de les que respondran els seus companys. I si troba parella i finalment decideix ser mare, quedarà discriminada pel seu embaràs i la seva maternitat. Serà jutjada per tothom i a tothora pel tipus de maternitat que decideixi. Si tria la lactància materna estarà bé o estarà malament, i si l’allarga o no, ho fa estarà bé o ho estarà fent malament sempre en funció dels ulls de qui la miri.

Per descomptat, assumirà el 70% de les tasques domèstiques i de criança, i a la feina començarà a fer forat la bretxa salarial… I, el millor de tot: aquestes seran les violències quotidianes que patirà si és dona cisgènere, heterosexual, si entra dintre dels cànons de bellesa, si és blanca i europea, si té una feina estable, si és de classe mitja, casada i amb fills, i si no ha tingut complicacions al part i no ha respirat esterilitat per tots els porus de la pell. És a dir, si té tots aquests privilegis intactes. Si la dona en qüestió es desvia una mica, només una mica, d’aquesta definició, aniran apareixen més normes i violències patriarcals en el seu dia a dia.

Fins i tot si entres dintre dels paràmetres de dona amb privilegis però resulta que no tens sort, la violència es pot anar incrementant

Però fins i tot si entres dintre dels paràmetres de dona amb privilegis però resulta que no tens sort, la violència que pots patir es pot anar incrementant a mida que tinguis mala sort. El que fins ara hem entès que era mala sort, i no és una altra cosa que un sistema fet per i per a homes.

Per tant: en el millor dels casos, és a dir, dona amb privilegis i sort, ‘només’ patirà aquestes violències masclistes, patriarcals i del sistema. Però no ens enganyem: qui més qui menys se salta algun dels privilegis, o no té tanta sort. Les dones amb privilegis poden tenir un problema de tiroides i no detectar-ho a temps, o poden tenir endometriosi i haver pensat tota la vida que era un mal menstrual com el que ens han volgut fer entendre que tenen la majoria de dones, un dolor ‘normal’, o potser pateixen fibromiàlgia, o potser són estèrils, o mares solteres…. o potser no ho són, però tenen pèrdues gestacionals, o potser a la feina pateixen assetjament per part del seu superior.

I les que no tenen tots els privilegis, poden tenir exactament el mateix que les privilegiades, però sumat a la seva particularitat. Potser la dona en qüestió és musulmana i tothom la jutja perquè porta vel, o potser ho és però no en porta, i també se la jutja. Potser és negra, nascuda o no aquí, i el racisme l’ofega. O potser és lesbiana. O potser no ha nascut dona i el feminisme del segle XXI l’expulsa i diu que no, que la seva lluita no té res a veure amb la de les dones perquè una dona transsexual no és subjecte polític del feminisme: la transfòbia, dit d’una altra manera. O potser va néixer dona i ara no ho és, i també pateix la pressió social d’aquest sistema patriarcal. O potser no té la necessitat de definir-se, però la necessitat dels altres a que ho faci la pressiona. O potser és simplement una dona nascuda a un altre país, empobrida aquí i allà, i pateix el que pateixen totes les dones migrades (pel motiu que sigui): el mateix que els seus companys, més l’afegit de ser dona. I segur que me’n deixo, de casuístiques, de pèrdua de privilegis.

Abans que arribem a l’extrem de l’assassinat o la violació, hi ha una violència silenciada que sosté tot el sistema de dominació

Hem considerat, entre totes, que la violència masclista té un pic extrem que és l’assassinat, per una banda, i la violació per l’altra. I abans que arribem a aquest extrem, hi ha una violència silenciada que sosté tot el sistema de dominació. La violència no té només una forma: n’hi ha de verbal, sexual, simbòlica, física, emocional, psicològica, econòmica, patrimonial. I el millor que ens pot passar és que les nomenem. No per caure en el victimisme o el dramatisme. No. Perquè nomenar les violències, posar-ne exemples i sensibilitzar la societat de la part més quotidiana i subliminal, és l’única manera de prevenir-les i eradicar-les. Si no som capaces d’assenyalar els comportaments masclistes, vinguin d’on vinguin, seguirem perpetuant-los com hem fet fins ara.

Fa un temps, jo mateixa hagués negat que fos víctima de violència masclista. Pensava, simplement, que les coses que em passaven, em passaven perquè estava viva, perquè el món és així, perquè no sempre és fàcil, perquè he tingut mala sort dintre de la bona sort de ser una dona amb tots els privilegis. Potser hagués pensat que era una víctima del sistema, per com està muntat, obviant que és precisament aquest sistema androcèntric qui garanteix que el patriarcat i el masclisme impregni la vida de les dones.

Tot allò que és específic de les dones, o bé està silenciat i ens aïlla, o bé és un tabú i ens aparta, o bé no té caràcter d’universal i per tant no està polititzat. Per això és tan important que anomenem tota aquella violència, per petita que sigui, a risc de semblar unes boges, histèriques i mal follades, que és el que hem semblat sempre que hem alçat la veu. En fi, com us ho diria: no hem vingut a ser simpàtiques, ni a complaure els homes que tenim a la vora. No hem vingut a quedar bé a la foto i a no queixar-nos. I aquesta ràbia vella però per primer cop encoratjadora, és l’inici del nou món que estem creant totes, en xarxa.

El feminisme ja forma part de l’agenda política, i aquesta és una de les nostres victòries

Fa temps que dura, la reivindicació, no ho negarem pas. I la lluita per l’alliberament de la dona serà la més llarga de les lluites. Hem vist com, al llarg de la història, moltes altres lluites ens han pres el lloc de prioritat, però el feminisme ja forma part de l’agenda política, i aquesta és una de les nostres victòries. No perquè ja haguem assolit la plena igualtat, no perquè la discriminació sigui menor. Sinó perquè el relat de les feministes s’ha instal·lat en el debat central de les nostres vides, hem condicionat la resta de relats, fins al punt que ha sorgit el feminisme liberal, que no és una altra cosa que un feminisme de classe, autocomplaent, que diu no voler excloure l’home del moviment, com si els homes es poguessin excloure de cap moviment: ells són el centre del món, la mirada de la dona sempre ha quedat supeditada a la seva. És impossible ignorar-los en un sistema que els permet conservar les seves quotes de poder i representativitat.

En tot cas, hem condicionat d’una manera inevitable el relat polític, el discurs públic. No hem canviat, encara, gaire res, però en un sistema com l’actual, en què el capitalisme, la imatge i la publicitat són tan importants, estem veient com trontollen els que fins ara estaven per sobre del bé i del mal. Encara ho estan, però ara han de fer veure que no. I preocupats com estan per perdre els seus privilegis i que el món ja no depengui de la seva visió, les dones, mica en mica, ens estem fent un lloc que la història ens devia. I el conquerirem. I ho farem per sempre més, d’una vegada per totes.

Jenn Díaz és escriptora i diputada d’ERC al Parlament.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'Homenatge a Catalunya'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació