09/05/2018 | 19:00
Vaig explicar el meu relat a les xarxes socials arran de la campanya #Metoo, però potser ara és l’hora d’endinsar-me una mica més en aquella nit.
Tenia uns 21 o 22 anys. No recordo exactament la data (ni falta que fa ara que hi penso). Va ser durant la meva estada a Monterrey el curs 2005-2006. Aquells 11 mesos van significar molt i van suposar un punt d’inflexió en la meva vida personal i acadèmica. Mèxic està en mi, per sempre, amb totes les seves llums i ombres. Aquella experiència no va tenir res a veure amb el típic Erasmus perquè la sensació d’estar de pas, va desaparèixer ben aviat. Va haver-hi molta festa, això sí. (Recoi, teníem 20 anys! El cos aguantava molt millor les ressaques que ara…). I precisament en un d’aquests espais d’oci, suposadament segurs i envoltada d’amics, va ser un dels llocs on més vulnerable m’he sentit a la vida…
Estàvem al ranxo del tiet d’un bon amic. Va ser un dia magnífic amb calor, piscineta i cervesa a dojo. Tenia un punt de festa gringa d’aquestes que surten a les pel·lis, però en versió mexicana, que sempre té més gràcia. Tinc fotos molt maques d’aquella festa perquè llavors jo anava sempre carregada amb la meva Minolta Dynax 404si amunt i avall. Me l’havia regalat el meu pare quan vaig començar les classes de foto a la universitat amb el Paco Elvira. En totes les fotos surto somrient.
No recordo molt bé qui hi havia en aquella festa més enllà del meu grup d’amics, però sé que hi havia companys i companyes de la universitat del Manuel, l’amfitrió, que estudiaven QBP (Químico Bacteriólogo Parasitólogo) i, suposo, que com en totes aquelles festes, també hi havia els mítics acoplats: l’amic de l’amic de l’amic, vaja.
A la nit ens vam distribuir pel ranxo com van poder. Habitacions, menjador, exterior… Jo dormia en un cotxe amb qui llavors era la meva parella i crec que una altra parella d’amics. No ho recordo bé. No sé si per la borratxera o, perquè he volgut esborrar part d’aquella nit.
De matinada em vaig despertar i vaig sortir del cotxe per anar al lavabo. Anava amb el biquini i una samarreta a sobre. Vaig passar per la sala de la casa i vaig veure un amic que dormia i més gent estirada al sofà. Vaig entrar al lavabo i abans que pogués tancar el pany, un noi va empènyer la porta i va entrar darrere meu -avui dia recordo només la seva expressió, però no la seva cara-. Jo li vaig dir que què feia allà, que marxés. Ell em va encastar contra la paret, em va subjectar i va intentar fer-me un petó. El vaig esquivar, el vaig empènyer amb força i em va dir que per què el rebutjava, que ho estava demanant a crits així vestida, passejant-me amb el biquini per la casa amb tants homes que hi havia per allà, que no eren de pedra… Estava morta de por, em tremolaven les cames i buscava la porta amb la mirada.
Després, no sé ben bé per què, vaig utilitzar el seu propi marc mental de mascle contra ell, em vaig posar molt seriosa i molt digna –amagant la por sota la pell- i li vaig dir que si cridava en aquell moment, ell no sortiria ben parat d’aquella casa. Encara no sé d’on vaig treure aquell to d’amenaça a ‘lo Chuck Norris’. Qui sap si m’hagués sentit algú, qui sap si optar per la resistència podria haver empitjorat molt més la situació.
Ell va riure jocós, em va dir que tampoc era per tant i es va apartar de la porta. Jo vaig sortir corrents fins a la sala i em vaig arrupir en un dels sofàs al costat d’un bon amic, tancant fortament els ulls per no veure passar aquell paio, per fer-me petita i invisible i que ell tampoc no em veiés.
L’endemà ens vam llevar i vam dinar de camí a casa. Jo recordo estar molt més callada i només, en un moment de calma, li vaig explicar el que havia passat a la meva amiga i companya de pis. Ara per ara em penedeixo de no haver-ho compartit amb qui llavors era la meva parella i amb tots els amics homes que estaven amb mi aquella nit –potser se n’assabenten ara si llegeixen aquest article-, no com a catarsi ni buscant protecció, sinó per fer palès que la violència sexual no passa només en carrerons foscos, ni l’exerceixen monstres, ni és només patrimoni de violadors en sèrie amb passamuntanyes com ens diuen les sèries i les pelis policíaques… També és cosa d’aquell tio tan “maco” de la feina, de l’amic, del company de classe tan “normalet” i “bona persona”, dels seus propis col·legues, i potser, alguna vegada, en major o menor grau, per acció o per omissió, fins i tot, d’ells mateixos.
“Explica-ho”. Jo avui explico un intent d’agressió sexual. O no va ser un intent? Si no hi ha violació, no hi ha agressió? Jo em vaig sentir profundament intimidada i agredida, humiliada, atemorida. Em vaig culpabilitzar i, durant algun temps, vaig creure’m allò que potser sí que anava provocant, que com se m’havia acudit anar en biquini, que… I no és just. No és de justícia haver de mirar de cua d’ull si ve algú al darrere quan entres al bany en una discoteca o quan tornes sola a casa de nit, ni pensar que les portes no són llocs segurs i que tampoc ho són les cases dels amics ni els espais de militància ni els llocs de treball.
Som moltes les que en els darrers mesos hem compartit i visibilitzat algunes de les nostres experiències d’assetjament i violència masclista –dic algunes, perquè per explicar-les totes, necessitaríem moltes hores i moltes pàgines, tuits i paraules que encara no s’han inventat-. Això, sens dubte, és positiu, perquè allò que no es nomena sembla que no existeix, però també hem de posar sobre la taula les nostres experiències d’autodefensa perquè una agressió ens converteix en víctimes per un sol moment, però en supervivents de violència masclista tota la vida, i això, no arronsar-se, ja és un acte de resistència.
