20/06/2019 | 18:40
Fa molt temps que entitats com la FaPaC denuncien el projecte de llei de contractes de serveis a les persones, però fa molt poques setmanes que s’ha aconseguit, via xarxes socials, arribar a l’opinió pública. Tot i això, els mitjans de comunicació no se n’han fet ressò, encara que és la llei més important que probablement aprovarà el Parlament de Catalunya en els últims 15 anys.
El Grup Republicà -així es fa dir ERC al Parlament- està decidit a portar al Ple una llei que estableix el marc jurídic idoni perquè siguin les empreses privades qui gestionin i prestin els serveis públics vinculats directament a garantir drets fonamentals. Ens estem referint a tots els serveis socials i de salut (des de serveis penitenciaris, serveis hospitalaris, trasplantament d’òrgans i cures, fins al Servei d’Ocupació de Catalunya); els serveis educatius i de formació (incloent-hi l’educació infantil, l’educació especial, l’educació per adults i qualsevol altre servei escolar); els serveis comunitaris, socials o personals, inclosos els serveis que es presten per sindicats, organitzacions socials i polítiques, associacions juvenils; entre molts altres.
ERC està decidit a portar al Ple una llei perquè les empreses privades gestionin serveis públics vinculats a garantir drets fonamentals
Són bàsicament cinc els arguments que estan utilitzant les forces parlamentàries per justificar la tramitació d’aquest projecte de llei. En primer lloc, que ho fan perquè els obliga la Directiva 2014/24/UE, del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre contractació pública. Això és fals, ja que la mateixa Directiva europea deixa un gran marge als Estats membres per regular com creguin oportú els serveis a les persones i es refereix clarament a què els poders públics prestin directament (sense la intervenció d’una empresa) l’educació, la salut i qualsevol altre servei social. La Directiva es refereix també a utilitzar formes no contractuals, com el conveni i el concert, per evitar el lucre econòmic en la prestació de serveis bàsics.
El segon argument esgrimit ha estat que ho han de fer perquè l’Estat espanyol, a través de la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic, els obliga. En realitat, la llei estatal simplement transposa la Directiva europea i, per tant, en els serveis a les persones deixa que les comunitats autònomes, en el marc de les seves competències, escullin com prestar aquests serveis.
La tercera fal·làcia és que el projecte de llei només es refereix a serveis que ja estan externalitzats. Els partits polítics haurien de saber que, ara mateix, només petites parts (que ja és molt) dels serveis bàsics de salut, educació, dependència, etc. estan en mans d’empreses privades i que de la resta se n’encarrega directament l’administració pública. Per sort, no hem arribat al punt que les famílies hagin de portar als seus fills i filles a escoles públiques de gestió privada o que el personal docent dels centres educatius públics sigui contractat per empreses privades.
Pensar que les pimes i les entitats del tercer sector ‘per se’ proporcionen millors condicions laborals és desconèixer la realitat de gran part de les treballadores
El quart argument amb què es justifica la tramitació d’aquesta llei és que permetrà que empreses petites i entitats del tercer sector puguin guanyar els concursos públics, en tant que el preu del servei ja no serà l’element més important i es valoraran aspectes com la qualitat del servei, la sostenibilitat mediambiental o les garanties laborals dels treballadors. Aquest argument pot no ser fals, però sí ingenu. Les grans empreses estan sobradament preparades per poder presentar propostes que compleixin, sobre el paper, amb aquests requisits. El problema de la contractació pública no es troba en la fase de presentació de propostes, sinó en controlar que es compleixen els contractes -i d’això no en parla aquest projecte de llei-. D’altra banda, pensar que les pimes i les entitats del tercer sector per se proporcionen millors condicions laborals a les seves treballadores és desconèixer la realitat de gran part de les treballadores catalanes.
Per últim, el cinquè argument utilitzat és que aquest projecte de llei no impedeix que els serveis a les persones es puguin seguir prestant directament per l’administració pública. Això és cert. Ara bé, per què tant interès per aprovar una llei de contractes de serveis a les persones tan expansiva si no hi ha intenció d’externalitzar els serveis bàsics?
Des de la crisi econòmica, s’observa una tendència dels governs de desprendre’s de la gestió directa dels serveis essencials
Des que l’última crisi econòmica va atrapar Catalunya, s’observa una tendència dels governs de desprendre’s, a poc a poc, de la gestió directa dels serveis essencials. Es veu en determinats centres d’atenció primària que han quedat en mans d’empreses privades, en les llargues llistes d’espera per poder realitzar una analítica o assistir al metge de família, o en la decadència de les condicions laborals del personal mèdic contractat per empreses privades. En educació, s’observa en l’entrada dels copagaments de les famílies a les escoles públiques per compensar l’infrafinançament per part del Departament d’Educació, en la substitució de personal especialitzat per personal extern precaritzat o en la reducció de places escolars públiques.
El sistema de col·laboració públic-privat ha esdevingut la solució màgica per a l’eficiència i l’optimització dels recursos i serveis públics. L’any passat, el Tribunal de Comptes Europeu va publicar un informe que qüestiona la col·laboració públic-privada com a fórmula per optimitzar recursos i assenyala els sobrecostos que ocasiona, la ineficiència i la manca de transparència.
Només una actitud política irresponsable o una clara intenció d’afavorir al sector privat per sobre de garantir els drets de la ciutadania justifiquen la tramitació d’una llei d’aquestes característiques. Si realment es volen garantir els serveis a les persones, s’ha de fer mitjançant una llei integral que blindi la no externalització dels serveis bàsics, reguli les figures no contractuals com el conveni o el concert en casos concrets, i estableixi la contractació pública com una fórmula residual de gestió de serveis.
