Crític Cerca
Opinió

22/11/2017 | 18:23

Carme Forcadell, en un acte quan era presidenta de l’ANC / JORDI BORRÀS

L’independentisme no té més adeptes avui que fa deu o vint anys. El que hi ha és una massa de gent descontenta per tot el que ha passat a l’última dècada, gent que finalment ha après, com tantes vegades a la història, a unir-se a la contra: contra un Estat espanyol que es resisteix a canviar des de l’establiment del règim constitucional, contra unes institucions corrompudes, contra una partitocràcia exasperant, contra un poder judicial polititzat, contra unes lleis antisocials, contra una connivència estatal intolerable amb la banca i amb la gran empresa, contra l’atur galopant, contra els lladres que han robat el futur d’una generació, contra una política exterior que sembra guerres perquè després els ciutadans particulars recullin atemptats terroristes…

Aquest descontentament amenaçava l’enèsim govern reaccionari a Catalunya, que no va tenir cap altra pensada, veient que l’encabronament popular no remetia, que exacerbar-lo però dirigint-lo cap a fora: el vell joc de les banderes. Jordi Pujol va fer d’aquesta política pràcticament la identitat de la Catalunya postfranquista, però les circumstàncies socials extremes, líders polítics de menor carisma i un factor imprevist com la CUP, han convertit l’inofensiu victimisme pujolista de sempre en una olla a pressió que està per rebentar en qualsevol moment.

Tot i així, o potser per això, mantinc que tot aquest auge de l’independentisme és fictici. Que el procés independentista ha estat una ficció ho demostra el fet que no hi ha hagut cap intent real de bastir estructures d’estat, o d’apropiar-se de les que legalment eren espanyoles, en el moment de declarar la independència. Dit d’una altra manera, s’ha declarat la independència de l’èter. En podem culpar els polítics, però si no s’han fet estructures d’estat ha estat perquè realment no és el que la gent volia. La gent no vol una guerra, ni tant sols una recessió, per coses com el dret d’autodeterminació, ni l’ha volguda mai, diguin el que diguin les rondalles romàntiques. Em sap greu si algú s’ofen per aquesta comparació, però tota la gent que brindava amb cava per la declaració de la república el 27 d’octubre no estava fent res de diferent del que fem els culers quan celebrem un títol: era una mena de competició televisada en què el públic prenia partit.

Irònicament, qui més ha fet per fer-nos creure que tot plegat va de debò ha estat el govern de Madrid (i el poder judicial, la politització del qual és facilitada per la mateixa Constitució): les seves sobre-reaccions, mig per electoralisme mig per autèntica incompetència, han donat a l’independentisme un aire de perill que no li escau de cap manera. Si haguessin volgut resoldre el problema, ho haurien pogut fer molt ràpid amb algunes concessions de bona fe. No era molt més complicat el problema d’ETA i bé que van seure a parlar?

Però no ho han fet, han preferit tensar la situació, i negar-se a negociar, i humiliar l’oponent. I tot i així, de veritat la gent no ha volgut la independència? Com s’expliquen llavors aquestes macromanifestacions i l’1-O, més enllà dels llocs comuns com “la majoria silenciosa”?

Els últims anys els independentistes han intentat de totes totes, i ben obertament, sumar conversos per a la causa. El que han fet és aprofitar la franca irritació de molta gent per afegir-los a un projecte potencialment rupturista. Engruixir la llista de partidaris a costa d’aigualir l’objectiu original ha estat el destí de gairebé tots els moviments socials importants: no és possible trobar molts seguidors d’una mateixa doctrina o política radicals si no és aglutinant persones que en realitat persegueixen objectius diferents –molt diferents, a vegades– però comparteixen temporalment la necessitat d’eliminar aquell obstacle comú.

L’obstacle comú podia ser el PP, el règim del 78, el capitalisme, la banca, però ha resultat ser Espanya en bloc. Això ha dividit la societat catalana: no tothom pensa que el problema sigui un país sencer, i no tots entre aquests són “fatxes” o “espanyolistes”. Però sí que molta gent ha vist l’oportunitat de desafiar un règim caduc. Molts d’aquests han cedit el seu vot a l’independentisme militant. D’altres no, i si no ho han fet fins ara no ho faran mai. És una qüestió de principi, de plantejament: pots veure exactament els mateixos problemes que la persona del costat, no és que que siguis cec, però els pots atribuir un origen diferent, i per tant proposar-hi solucions diferents.

En tot cas, els independentistes s’han obsessionat amb la idea que ells representen la gran majoria de Catalunya. Però no és així. En el millor dels casos, i amb totes les reserves exposades, sumen la meitat de la població, i és molt improbable que arribin a més, fins i tot amb els lamentables fets dels últims dies (i quin bé els farien independentistes “en calent”, que poguessin retirar el seu suport tan fàcilment com l’haguessin donat, per un cop de rauxa?). Han aplicat aquella lògica defectuosa segons la qual si l’altre no té raó, això vol dir que jo sí (o vice-versa) i, com qualsevol que es creu investit amb la raó exclusiva, han abusat del seu poder sempre que ho han necessitat. Han fet un mal ús de les institucions catalanes, les quals han utilitzat per a finalitats partidistes amb la racionalització del “mandat del poble”, entenent la democràcia com una penosa dictadura de la majoria (per justeta que sigui), quan precisament la democràcia ha de consistir a pactar i protegir els drets de les minories. Amb tots aquests actes han perdut bona part de la primacia moral que poguessin tenir: si no abandonen les pretensions secessionistes unilaterals, això no passarà de ser un xoc qualsevol entre dos oponents, dels quals un és més fort que l’altre. Europa, i el món, comprensiblement, se’n desentendran, com han fet fins ara.

El camí ha de ser unir la societat catalana, que no s’unirà mai sota l’independentisme, i si ho fa per pur despit en unes eleccions que tindran molt frescos en la memòria els empresonaments del govern català, el resultat serà una aliança forçada, inestable i trencadissa. Hi ha un estendard al qual tothom es pot agafar i que tothom pot defensar a fons, amb el cap calent o fred: el referèndum pactat. Si aconseguim que la Generalitat sigui la institució dels catalans, enlloc dels “catalans de bé”, si aconseguim que el Parlament no es perdi el respecte a si mateix, evitant col·locar-hi de president persones com Carme Forcadell, que ha rebaixat la dignitat d’un dels parlaments més antics del món amb un partidisme fora de lloc, aleshores podrem unir Catalunya pràcticament sencera. Tots haurem de cedir una mica, no només els independentistes –pensem que un referèndum sobre independència no és la prioritat per a molts– però haurà de ser en benefici del nostre autogovern i de la nostra història.

Aleshores, tot resta en mans dels independentistes. Els independentistes tenen ocasió de fer possible un front català unitari per forçar un referèndum pactat. És una solució que convenç més catalans dels que mai podrà convèncer l’independentisme unilateral, i que és viable. Si les enquestes no erren espectacularment, es diu que hi ha un 82% de catalans a favor d’un referèndum. Si amb un 82% de la població a favor no és viable, llavors no res no és viable.

Això sí, el tràngol seria amarg: si els independentistes fessin aquest pas, estarien admetent implícitament que l’aprovació de les lleis de transitorietat i del referèndum va ser un abús (amb totes les conseqüències que això té), que el referèndum mateix no té la validesa que han estat proclamant, i que la declaració d’independència del Parlament va ser precipitada i buida.

Però la unió de la immensíssima majoria de catalans contra el despotisme de l’estat central tindria un valor incalculable. Això sí que tindria un ressò internacional i, sobretot, europeu. Això faria trontollar l’immobilisme espanyol, això relegaria les faccions més reaccionàries i “cuarteleras” que encara fan fortuna a Espanya, això commouria Europa, això obligaria els partits que segueixen el joc al PP sota el pretext de la llei a posicionar-se veritablement a favor o en contra de la democràcia, i PPC, PSC i Ciutadans saben que llavors tot el que fos seguir de la banda del PP i del 155 seria el suïcidi.

Els independentistes serien capaços de fer aquest pas? O s’agafaran mesquinament al 50+1 i a les racionalitzacions sobre el mandat del poble per seguir dictant condicions impossibles? Fer el pas seria una demostració de patriotisme gegantina. Seria demostrar a l’Espanya més reaccionària allò que no ha entès mai: que és més patriota qui més sap cedir pel bé de tothom i no qui enarbora les banderes més grans i crida les consignes i canta els himnes més fort.

Aleix Vallejo (@endoctrinateur) és subscriptor de CRÍTIC

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies