La Catalunya del macroprojecte

En la negociació dels pressupostos de la Generalitat, el PSC i Junts han posat sobre la taula tres exigències bàsiques a ERC: l’aprovació del pla urbanístic per al Hard Rock al Camp de Tarragona, la construcció del Quart Cinturó al Vallès i l’ampliació de l’aeroport del Prat. L’aprovació dels comptes a la cambra catalana penja d’un fil i a hores d’ara no es descarta una nova pròrroga pressupostària. ERC s’oposa a totes tres coses (o, si més no, a com estan plantejades actualment).

Tots tres projectes xoquen de ple amb la necessitat de posar fre a l’emergència climàtica. Però ens ha semblat força normal que el PSC i Junts els hagin posat com a condició per donar suport al Govern. Som presoners d’un model de país on tot ha d’avançar sempre a base de grans projectes de ciment, turisme i contaminació. Una forma d’entendre Catalunya i el progrés social mancada d’idees, amb tics de desenvolupisme i porciolisme, que no aporta cap mena de valor afegit i que ja feia olor de naftalina fa 30 anys. Ara és directament insostenible. Ho deien clar també 270 entitats socials i ambientals fa més d’un mes, amb aquest manifest on exigien uns pressupostos “coherents amb la crisi ecològica”.

L’aposta dels neoconvergents i dels socialistes per tota mena de projectes faraònics ha estat la tònica dels últims 40 anys

Aquesta Catalunya del macroprojecte no és nova. L’aposta dels neoconvergents i dels socialistes per tota mena de projectes faraònics ha estat la tònica dels últims 40 anys. Sempre es presenten acompanyats de grans titulars que prometen inversions públiques i privades a dojo i una enorme generació de llocs de treball. Durant els anys vuitanta, la gran fita mobilitzadora van ser els Jocs Olímpics. Més tard, Barcelona va apostar pel Fòrum de les Cultures per transformar el litoral. Però no només; al Camp de Tarragona van projectar el gran complex de Port Aventura i fa poc, el 2018, s’hi van celebrar uns Jocs Mediterranis: el Pavelló Esportiu de Catalunya, la gran infraestructura que es va construir per allotjar-los, avui encara cria pols i del negoci ruïnós dels Jocs ningú no se’n recorda.

La idea d’associar una gran competició esportiva amb un projecte d’impacte econòmic és un clàssic català. Fins fa quatre dies parlàvem dels Jocs Olímpics d’Hivern com a quelcom de desitjable per incentivar l’economia d’un Pirineu on la poca neu que estem veient aquest any la fan màquines subvencionades per la Generalitat en estacions privades. A Ponent també hi van projectar un aeroport que avui té un forat econòmic que ja no pot camuflar-se. El canal Segarra-Garrigues havia de ser la gran obra salvadora de l’agricultura, però ara per ara continua acumulant sobrecostos. En tenim exemples a dojo, alguns dels quals, recollits en aquest Mapa de conflictes ambientals publicat per CRÍTIC.

L’objectiu real del Quart Cinturó és fer possible la urbanització de zones que encara resisteixen l’especulació

Aturem-nos una mica sobre els tres macroprojectes que acaparen en l’actualitat més atenció. El Quart Cinturó, principal escull per a l’aprovació dels pressupostos, es va projectar per primer cop fa 25 anys i implica la construcció d’una autovia que travessa els dos Vallesos de punta a punta. De Vilafranca a Sant Celoni, més ciment i més cotxes. Es planteja com una solució de la congestió… Però la crua realitat és que no necessitem més espais per als cotxes, sinó menys cotxes. El que no es diu tant és que l’objectiu real del Quart Cinturó és fer possible la urbanització del territori en zones que encara avui han resistit l’especulació.

L’ampliació de l’aeroport del Prat, defensada per les grans patronals i lobbies empresarials, és incoherent amb els compromisos climàtics de Catalunya i d’Espanya. Ignora que l’aviació és el sector que més contribueix a l’increment d’emissions: el ,l’aeroport de Barcelona va emetre 7,5 tones de diòxid de carboni (CO₂), que, per tenir un ordre de magnitud, equivaldrien a més del doble de les emissions vinculades a la ciutat de Barcelona. Per no parlar de tot l’impacte que tindrà l’increment del turisme de masses sobre la conurbació de Barcelona. Però, ei, no passa res: deixeu de defensar els aneguets de la Ricarda i aposteu per l’economia productiva.

Aturem-nos també un moment en el Hard Rock. Aquest projecte de construir hotels i casinos al costat del complex ja sobreexplotat de Port Aventura, a Vila-seca i Salou, ha anat mutant: inicialment se’n deia Eurovegas, fins que algun assessor de comunicació devia detectar que no era un bon naming. Després se’n va dir Barcelona World, un nom que ben segur devia gaudir d’una gran acceptació al territori. Ara en diuen Hard Rock, però l’essència és la mateixa. Amb un petit detall: aquí també hi fa negoci La Caixa. I això a Catalunya no és un detall menor.

Ciment, totxo, turisme i alt impacte ambiental: aquest és el model que han defensat històricament els grans partits catalans

Ho expliquen la gent de la plataforma Aturem el Hard Rock en aquest article a CRÍTIC: Els terrenys on es pretén ubicar el megaprojecte són part del Consorci Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou, van ser expropiats forçosament per La Caixa durant el Govern de Jordi Pujol a més de 800 petits pagesos, sobre la base d’un suposat interès públic, i es van pagar a 30 euros el metre quadrat. Actualment, la Generalitat, a través de l’Institut Català del Sòl (Incasòl), pretén comprar una part d’aquests terrenys per 120 milions d’euros (115 €/m²). D’això, en llenguatge col·loquial, alguns en diuen pilotasso. La Generalitat aquí serà un pur intermediari: en realitat, avançarà diners que, en teoria, li acabarà retornant l’empresa privada promotora del projecte del Hard Rock… si s’arriba a fer, és clar.

Ciment, totxo, turisme i alt impacte ambiental i territorial: és dur de dir i d’assumir, però aquesta és la idea de progrés que han defensat històricament els grans partits que han governat Catalunya i els seus consistoris principals. També partits que es reivindiquen d’esquerres. Si hi estàs en contra, et diran que formes part de la “Catalunya del no”. Però tranquils: que igual que fem el Hard Rock, a través d’ACCIÓ donarem cupons de 6.000 euros a les pimes innovadores perquè puguin desenvolupar les seves idees. Mentrestant, la gent amb idees i talent es busca la vida com pot: segons la UGT, entre l’any 2009 i el 2018, 41.108 joves van emigrar a l’estranger per qüestions laborals, la qual cosa suposa un increment del 115% en nou anys.

Tot plegat recorda poderosament aquella escena de La haine, la mítica pel·lícula de Mathieu Kassovitz, on es fa referència a la història d’un home que va caient des del pis cinquanta d’un edifici mentre es repeteix, sense parar, per tranquil·litzar-se: “De moment, tot va bé”.

De moment, tot va bé, oi?