13/02/2020 | 19:00
Amb prou feines havia passat un mes des que vaig parir quan llegia aquest article de la Clara Blanchar. Em vaig sentir profundament identificada amb el relat que feia dels tabús del primer mes de postpart. Em va fer pensar. I vaig decidir que, un cop em recuperés del meu part, escriuria la meva experiència. Ho he intentat més d’un cop, però han hagut de passar 9 mesos per tenir prou forces com per mirar dins meu i trencar aquesta pàgina en blanc. Com a mare, periodista i feminista, estic convençuda que explicant les nostres experiències lluitem contra la invisibilització de la maternitat.
Ho reconec: malgrat creure que durant els gairebé 9 mesos d’embaràs m’havia informat prou per afrontar el part i postpart de manera respectada, ignorava completament les hostilitats a les quals ens exposem moltes dones un cop som mares. Però, per quin motiu s’amaguen aquestes ombres? Com pot ser que l’embaràs compti amb un seguiment rigorós de la salut de la dona i, en canvi, el sistema de salut públic ens abandoni havent parit? Per què se’ns estigmatitza a les dones que denunciem la violència obstètrica?
La pressió social i la contínua idealització tant de la maternitat com del postpart també posen pals a les rodes a totes aquelles dones que ens fem preguntes com aquestes per treure la maternitat real de l’armari, com diu la companya Esther Vivas. Vivim en un sistema patriarcal que fa un ús utilitarista de la dona, sobreprotegint-la desmesuradament al llarg de l’embaràs, i lliurant-la a la solitud un cop realitzada la seva funció: portar una nova criatura al món.
M’han qüestionat el meu desig d’un part respectat, la lactància materna, les joguines i fins i tot el color –rosa— del xumet del meu fill
Mentrestant, per fer-ho més fàcil, els amics, la família, els veïns i, fins i tot, la gent que no et coneix de res, s’atorga la legitimitat de passar la línia vermella de la intimitat i jutjar-ho tot. Sí, tot. M’han qüestionat el meu desig d’un part respectat, el temps que vull dedicar al meu fill, la lactància materna, les joguines sense estigmes ni gènere, i fins i tot el color —rosa— del xumet del meu fill. Tothom coneix millor que tu el teu propi fill. Resulta esgotador haver de justificar-ho tot i sentir-se constantment examinada, i quan rebutgem aquest tractament de condescendència se’ns mira malament. Per això, amb aquest text em vull sumar a totes aquelles valentes que denuncien sentir-se invisibilitzades i haver estat maltractades al part. Sí, la violència obstètrica existeix i jo també en sóc víctima.
I començo amb dues veritats cabdals: tan cert és que la vida de l’Eki li devem, en bona part, a la bona feina dels professionals de nounats de l’Hospital de Sant Pau —agraïment etern a la sanitat pública—; com que el nostre no va ser un part respectat. I ho explico. L’Eki va néixer, després d’un dolç embaràs, el maig passat a l’Hospital de Sant Pau. Vaig ingressar d’urgència un divendres a la nit a causa del que es coneix com “trencament espontani de bossa a terme”. Després de lluitar per un part natural respectat, amb patiment fetal i infecció de placenta —possiblement provocada per una intervenció mèdica excessiva, amb un alt número de tactes—, em van treure el fill del ventre un diumenge a la nit, 40 hores després. I dic que me’l van treure perquè la decisió de la cesària de l’equip mèdic es va imposar a la meva voluntat, i malgrat la preparació per un part natural, vaig ser incapaç de defensar els meus drets a causa del deteriorament físic i psicològic.
Al llarg de les 40 hores em van fer més de 15 tactes, que per cert, no consten a la Història Clínica que he sol·licitat. A banda, via vaginal, també em van practicar quatre proves per agafar una mostra de pH del cap del nostre fill que, finalment, va determinar la pèrdua de benestar fetal. Aquest excés d’intervenció ha provocat que 9 mesos després del part encara tingui seqüeles en el sol pelvià. I no només això. Com els passa a moltes dones, també em va provocar un rebuig cap a la meva sexualitat. Recentment he obert un expedient a una de les llevadores que, en dues ocasions i sense consentiment, va introduir els seus dits pel meu coll de l’úter practicant el que es coneix com la maniobra de Hamilton: un tacte en què, provocant un dolor insuportable, girava els dits per tal de desprendre les membranes de la bossa amniòtica, i així, accelerar el procés de part. Ho denuncio perquè no és no. I perquè sí, em van agredir en un dels moments més importants de la meva vida.
Els hospitals anteposen les seves necessitats a les recomanacions dels organismes de la salut
El cas és que, segons dades de l’Institut Nacional de la Salut i Excel·lència (NICE), el trencament de bossa precoç passa només en al voltant del 8% i el 10% dels parts, i davant d’això, hi ha dues opcions: esperar fins que el part comenci per si sol —de fet, del 60% al 95% de les dones ho fan 24h després, motiu pel qual aquesta mateixa font recomana no induir-lo abans d’aquest termini— o, pel contrari, induir-lo. El nostre desig era no intervenir el part, però l’equip mèdic de l’Hospital de Sant Pau ens va dir que el seu protocol contemplava la intervenció 12 hores després del trencament de bossa. Vam aconseguir allargar aquest termini 4 hores més, però no va ser suficient. I, com sospitava, aquesta decisió va fer que el part culminés amb cesària i infecció neonatal. Aprofito per recordar que segons l’Institut Nacional d’Estadística, l’any 2018, del número global de parts a l’Estat Espanyol i a Catalunya, el 26,23% i 28,6%, respectivament, van ser per cesària. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que la tassa ideal de cesàries no hauria de superar entre el 10% i el 15%. Un cop més, els protocols dels hospitals anteposen les seves necessitats a les recomanacions dels organismes de la salut, obrint la porta d’aquesta manera a la vulneració dels drets de les dones.
Bé, la primera setmana de vida del nostre fill —envoltat de cables i sondes— va estar marcada per inacabables dies a l’UCIN. De sobte, vam viure en una bombolla on no podíem diferenciar els dies de les nits. Una realitat per la qual, sorprenentment, ningú ens va preparar. No ja en els cursos prepart, que no dediquen cap sessió a la possibilitat d’acabar en una unitat de nounats, sinó durant l’etern part, quan era fàcilment deduïble que teníem moltes probabilitats que acabéssim allà —segons Gemma Ginovart, Directora de la Unitat de Neonatologia de l’Hospital de Sant Pau, el 15% dels naixements acaba a la unitat de nounats—.
Recordo que, un cop tenia el nostre fill a sobre, amb el cos i el cor trencats, em perseguia una pregunta: fins a quin punt haguéssim pogut evitar aquell desenllaç? Però no em volia torturar, després de tantes hores i amb el dolor intens de les contraccions que em provocava la inducció d’oxitocina, vam ser incapaços d’aturar la medicalització a la què ens van induir. I dic que vam ser incapaços perquè, malgrat el patiment, si d’alguna cosa n’estic orgullosa és de la connexió i suport indestructible amb la meva parella. Els que em coneixen saben que sóc forta i perseverant. Però aquells dies vaig caure. I quan els professionals de Sant Pau ens van dir que la salut del nostre fill depenia d’una cesària, vam perdre la batalla. Tant és així que, amb la situació de vulnerabilitat en la qual em trobava, no puc entendre que m’impedissin estar acompanyada durant la intervenció. L’acompanyament no pot dependre del tipus de part, principalment perquè es molt més necessari quan aquest es complica i ha d’acabar amb una cesària d’urgència. Em falten paraules per explicar el dolor que em provoquen aquests records.
El filtratge que determina la depressió postpart i que dóna accés a l’atenció psicològica implica que insinuïs que et planteges treure’t la vida
Sempre he pensat que amb el naixement del nostre fill va morir una part de mi i en va néixer una altra. I 9 mesos després segueixo treballant per reconciliar-me amb mi mateixa. Ho faig pel meu compte perquè, a causa de les retallades de la sanitat pública, el filtratge que determina la depressió postpart i que, per tant, dóna accés a l’atenció psicològica al postpart, implica que insinuïs en un test que et planteges treure’t la vida. Les vivències de part i postpart són bèsties per a tothom, i cal que la sanitat pública acompanyi amb suport psicològic aquesta etapa de vital necessitat. Personalment, intento tatuar-me al cor, encara sense èxit, les paraules d’una psiquiatra de nounats: “la cicatriu és una medalla per a les dones”. Però, tot i el romanticisme d’aquelles paraules, a hores d’ara sóc incapaç de mirar la meva cicatriu sense que em provoqui un dolor profund.
I perquè cap dona més vegi els seus drets agredits, acabo amb una doble crida. La primera, a les mares. Expressem-nos. No permetem que les nostres vivències siguin silenciades. Fer-les públiques ens fa més fortes. I la segona, al feminisme. Abordem, també, aquesta qüestió. Ara més que mai, cal que els feminismes combatin el decalatge entre els discursos favorables als parts respectats i l’intervencionisme que vivim als hospitals.
