Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo i Roger Palà

Sergi Picazo i Roger Palà

Periodistes i editors de Crític

Neix l’esperit del 14 d’octubre

Claus polítiques i socials que cal tenir en compte a partir d’ara per entendre què passarà a la Catalunya postsentència: s’ha acabat la Revolució dels Somriures; neix l’independentisme de resistència

14/10/2019 | 12:16

Convocatòria del Tsunami Democràtic a l'aeroport del Prat. Foto: Ivan Giménez

El nou cicle del procés independentista comença avui. La sentència del Tribunal Suprem és un punt final definitiu a la Revolució dels Somriures. No hi ha més fulls de ruta per assolir la independència en 18 mesos. L’independentisme màgic s’ha trobat, de manera brutal i sense cap misericòrdia judicial, amb un mur. La propaganda de l’antic Govern de Puigdemont anunciant que tot estava llest i preparat per construir un Estat propi es descobreix avui completament nua. El minotaure de la repressió que va posar-se en marxa l’1 d’Octubre, amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil irrompent a cops de porra als col·legis electorals, cavalca avui més segur que ahir. L’Estat espanyol no és feble, com diuen alguns, sinó tot al contrari.

La sentència judicial contra els dirigents polítics independentistes del Procés marcarà la política catalana de les properes dècades. En els darrers mesos s’ha construït un ambient a través dels mitjans de comunicació i via operacions judicials per advertir-amenaçar que no es tolerarà ni la mínima expressió de desobediència. Ho saben a ERC, ho saben a Waterloo i ho saben els gestors anònims que dirigeixen el denominat Tsunami Democràtic per evitar sortides de guió radicals. Tanmateix, a cada acció, reacció. L’independentisme està en fase de resistència antirepressiva, i en fases així és més senzill congregar un major suport tant de la població que en general no es mobilitza com dels partits polítics progressistes no independentistes. Tal com va passar el 3 d’octubre, la sentència pot ajudar a unir ponts entre independentistes i no independentistes, entre gent d’esquerres i gent de dretes, entre joves estudiants i jubilats amb energies renovades.

L’esperit del 3 d’octubre, però, va ser una reacció a la repressió policial però també en favor de la mobilització democràtica de l’1-O; ara, però, reviurà en l’esperit del 14 d’octubre —sorgit per i contra les sentències de presó de la cúpula independentista. Ha renascut, potser per tornar a morir jove, un nou ‘nosaltres’ contra les sentències, contra les detencions dels CDR i contra tot espectre del 155. Aquest nou ‘nosaltres sense nom’ és ara per ara més social, més ciutadà, més de base que no pas en forma de pactes o coalicions de partits polítics enfrontats en campanya electoral permanent. No és cap front d’esquerres: potser serà un front democràtic. Són ponts. Ponts, com a mínim, antirepressius. Quin serà, doncs, el mínim comú denominador? La bandera de l’amnistia… i poc més. Vénen temps foscos. ‘Winter is coming’? No. L’hivern ja és aquí.

Un aprofundiment del cicle repressiu

La condemna del Suprem als presos de l’1 d’Octubre va dels nou anys per als Jordis fins als 13 anys per a Oriol Junqueras. Finalment, el Tribunal ha descartat l’acusació de rebel·lió, que era la tesi esgrimida per la Fiscalia i l’acusació popular de l’extrema dreta. La condemna ha estat finalment per sedició i malversació, delictes molt greus, però que no requereixen l’ús de la violència de manera funcional i estructural. A més, hi ha un detall rellevant: el Tribunal descarta la petició de la Fiscalia que els presos hagin de complir necessàriament la pena a la presó fins a la meitat de la condemna.

Les condemnes han estat rebudes amb indignació per part de l’independentisme (i no només). I és lògic que sigui així, perquè es tracta de penes molt dures. Al mateix temps, també és cert que es tracta d’una condemna més lleu que la que havien apuntat alguns experts i analistes, i rebaixa a la meitat la petició de 25 anys de la Fiscalia per a Junqueras. Amb la condemna de nou anys, els Jordis, per exemple, podrien començar a gaudir de permisos penitenciaris a partir del gener del 2020. L’obtenció del tercer grau —que permetria fer vida fora de la presó— dependrà dels informes de la junta de tractament del centre i, en última instància, dels jutjats de vigilància penitenciària.

Després de la sentència, cal tenir en compte la ja anunciada reactivació de l’euroordre d’extradició de Carles Puigdemont

Un altre element a tenir en compte és la ja anunciada reactivació de l’euroordre d’extradició de Carles Puigdemont. No hi ha cap dubte que els poders de l’Estat volen veure Puigdemont entre reixes complint condemna a Espanya, i faran servir totes les eines al seu abast per aconseguir-ho.

L’ambient s’ha enrarit, i s’enrarirà més en els mesos vinents. En el flanc polític, fins i tot el PSOE va amb l’espantall del 155 com abans només feien el PP i C’s; i tampoc no permetran cap possibilitat que els polítics ja sentenciats siguin diputats ni eurodiputats. De fet, el PSOE, amb un resultat molt just en les eleccions i una dreta —tot i que dividida en tres— molt forta després del 10-N, poc podrà avançar en el curt termini en el camí de l’indult o de l’amnistia.

En el flanc judicial-policial, s’ha engegat una maquinària ja molt difícil d’aturar. Hi haurà probablement més detencions, els Mossos d’Esquadra seran durs contra les manifestacions, les operacions de la Guàrdia Civil sovintejaran. Ja ho van anunciar el Dia de la Guàrdia Civil a la caserna de Sant Andreu. El problema és que, un cop s’obre la via judicial, malgrat la politització de la Fiscalia i del Consell General del Poder Judicial, la situació deixa d’estar en mans de la política: s’engega una maquinària de detencions, sentències, anys de presó, que ja no es pot aturar, ni tan sols podria fer-ho un inimaginable Govern espanyol proindependentista.

És possible una acampada massiva i indefinida als carrers de Barcelona?

L’independentisme entra en una fase de resistència i antirepressiva. Ha de saber moure’s bé en aquest nou magma. Ha deixat de ser, parafrasejant Manuel Castells, una identitat-projecte per convertir-se en una identitat-resistència? Malgrat que un sector ultramuntà de l’independentisme continuarà pensant que la finestra d’oportunitat es tornarà a obrir aviat gràcies a un nou ‘momentum’, el cert és que les condicions reals de l’enfrontament mostren que la correlació de forces és contrària als interessos independentistes. No podran fer res, i, si ho intentessin, serien esclafats.

Una mobilització no només independentista i sostinguda en el temps podria influir sobre jutges i polítics

La sentència, sobretot en la part que afecta Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, és un avís a navegants. Les condemnes i, fins i tot, les darreres detencions d’activistes independentistes, amb acusacions de terrorisme i de rebel·lió sobre la taula, han generat por i preocupació en molts militants independentistes. Tanmateix, l’experiència de lluites obreres i socials a Catalunya i al món mostra que sempre hi ha un camí de mobilització possible i que, de vegades, culmina amb èxits dels de baix contra els poderosos. Una mobilització no només independentista sinó per la llibertat dels polítics empresonats i sostinguda en el temps durant mesos podria influir sobre els jutges i els polítics.

La història és plena d’exemples de com les masses al carrer sense més eines que la manifestació, les acampades en carrers o en places i els bloquejos de vies de transport han aconseguit doblegar estats poderosos: des de les mobilitzacions recents a Hong Kong contra la influència del Govern xinès —bastant més poderós que l’Estat espanyol— o les de l’Equador contra un decret neoliberal… fins a l’Euromaydan d’Ucraïna, els ‘armilles grogues’ francesos o el ‘Que se vayan todos’ argentí que va provocar la dimissió de quatre governs consecutius en poques setmanes.

Serà l’amnistia la nova bandera unitària?

Amb la sentència consumada, una de les claus dels pròxims mesos serà la demanda de l’amnistia, que podria convertir-se durant els pròxims anys en el pal de paller d’una nova majoria social i política capaç d’esberlar la política de blocs a Catalunya. La demanda de l’amnistia també pot convertir-se en un pont antirepressiu.

El reclam de l’amnistia per als presos polítics va ser una de les lluites que més unanimitat van generar entre tots els sectors de l’antifranquisme durant la Transició espanyola. A Catalunya, un ampli ventall de formacions polítiques i sindicals, de l’extrema esquerra al centre liberal, es van agrupar sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” en una sèrie de manifestacions històriques convocades per l’Assemblea de Catalunya. Quaranta anys després, el clam de l’amnistia encara ressona en la memòria popular de moltes persones, i pot ser la reivindicació que esdevingui el corrent polític central de la societat catalana davant la sentència de l’1 d’Octubre. Un clam que no hauria de ser patrimoni només dels independentistes, sinó que pot interpel·lar també sectors no independentistes de partits com els Comuns o el PSC.

De fet, ara l’amnistia —o l’indult o la reforma del Codi penal que plantegen els Comuns— serà amb tota probabilitat un dels punts centrals de l’argumentari dels partits per a la pròxima campanya electoral.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació