Crític Cerca
Opinió

06/04/2017 | 20:00

El 8 d’abril de 1971, a Orpington, un suburbi del sud-est de Londres, es van reunir representants de les comunitats gitanes europees. En països com Romania existia una tradició associativa que venia dels anys trenta i en altres països europeus havien sorgit diverses personalitats capaces d’aglutinar campanyes civicopolítiques, com el pintor i poeta Helios Gómez a Barcelona o l’escriptora Katarina Taikon a Suècia. Tot i això, l’activisme sociopolític gitano a escala europea era encara feble. La majoria dels participants representaven una nova fornada d’activistes compromesos amb els drets del poble gitano que havien anat sorgint durant els anys cinquanta i sobretot els seixanta conjuntament amb les reivindicacions de drets civils, de gènere i d’identitat arreu del món. Les 23 persones reunides a Londres van sintetitzar un programa comú que iniciava la reivindicació de la identitat gitana contemporània.

Només fa 46 anys d’aquella primera trobada, que els assistents van anomenar Primer Congrés Mundial del Poble Gitano i que va acordar els principals símbols de la comunitat; la bandera blava-verda amb el ‘txacra’ vermell, el lema “Opre Roma!” (“Dempeus, Poble Gitano!”) i l’himne amb la melodia de la cançó tradicional “Gelem Gelem”. 46 anys és temps molt limitat i durant el qual s’han succeït debats sobre la identitat i l’estat nació a escala mundial que afecten de ple la consideració del poble gitano, encara pendent d’autoidentificar-se plenament com a nació sense estat, ètnia minoritària d’origen hindustànic o grup(s) cultural(s) diferenciat(s).

El debat sobre la identitat del poble gitano no és gratuït i té causes tan greus com la persistent discriminació social patida arreu d’Europa acompanyada d’un immens estigma sobre la ‘romanipen’ (la consciència de ser gitano, terme preferit a ‘gitanitat’). L’últim informe de l’Agència de Protecció dels Drets Fonamentals de la Unió Europea és demolidor: fins a un 80% de la població gitana estudiada en l’informe està en risc greu d’exclusió social. No són estranys els casos de ruptura amb la comunitat i d’autonegació, de baixa autoestima i d’ocultació per la intensa connotació negativa de la pròpia identitat. Durant el mil·lenni de presència gitana a Europa s’ha tractat la població gitana com un cos aliè, mòbil (“nòmada”) i endogàmic, impenetrable, com un fenomen sovint molest i sempre susceptible de ser criminalitzat i en massa ocasions exterminat a la força. La convivència amb l’estat nació de base liberal no ha millorat la situació: la relació ha continuat estant basada en la desigualtat extrema, amb polítiques que han basculat històricament entre la total assimilació o la completa i estricta marginació. La història del poble gitano és una història de supervivència i de resiliència contra les persecucions, les expulsions i els pogroms. Avui encara, a casa nostra, perviu aquesta visió (“els gitanos són un cos extern”, “són inadaptats i inadaptables”, “desarrelats”, “no participen de la comunitat amb normalitat”). Per tractar “el problema gitano”, predomina la visió condescendent, propera al mite del bon salvatge, i ben sovint actituds assimilacionistes poc dissimulades.

Amb el poble gitano, els estereotips i les generalitzacions tenen via lliure i cap resposta

Un exemple als mitjans de comunicació: l’editorial d”El Periódico’ “Armisticio entre clanes gitanos en la Mina“, del 27 de març de 2017, que hauria de fer saltar l’alarma de qualsevol persona sensibilitzada amb la discriminació, no ha aixecat la menor remor social, ni tan sols entre l’activisme antiracista. La tesi principal de l’editorial, derivat d’una notícia localitzada al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, és que la població gitana ha de renunciar a una suposada “llei gitana” indesitjable per poder conviure amb normalitat amb la resta de la població i evitar episodis “antisocials”. En concret, es refereix a l’existència de “codis ancestrals”, “llei de l’’omertà’ de l’ètnia” o “codi penal propi”, tots rebutjables del tot.

S’accepta com a normal i plenament consolidada aquesta visió del ‘romanipen’, de la identitat del poble gitano, amb codis absolutament diferenciats de “la resta” de la població, adjectivats com a delinqüencials sense més matisos. No solament això, sinó que les mateixes zones habitades per persones gitanes són molt sovint pintades com a “ciutats sense llei”, on l’Administració no actua normalment, sinó com a força colonial entre població estranya. El relat és tan intens que les administracions responsables de polítiques públiques al voltant del poble gitano han arribat a justificar en el passat la seva manca d’intervenció sobre el terreny amb excuses basades en suposades qüestions culturals impossibles de canviar o d’abordar des d’un punt de vista d’inversió social en educació, salut, cultura, o fins i tot infraestructures bàsiques. Aquesta caracterització extrema i totalitzadora és encara ben present en tots els mitjans de comunicació, i per extensió en la societat, a pesar de l’existència de plans específics de treball del i amb el poble gitano, tant a escala local, nacional, estatal o europea.

Quan es tracta del poble gitano, els estereotips, les generalitzacions i l’antropologia de mercat de diumenge tenen via lliure i cap resposta. El tractament de la diversitat a casa nostra no és un tema que afecti només una comunitat humana o una altra, o que hagi de sorgir només de manera reactiva, responent a una agressió evident. La diversitat de la gent que ha viscut i conviscut als Països Catalans ens defineix com a poble, no solament d’ara, sinó històricament. Vivim en diversitat i n’hem de prendre consciència plena. I com ens podem definir conciutadans si no ens coneixem ni ens reconeixem entre nosaltres?

La romanologia (més pròpiament estudis romaní o gitanologia) és una disciplina molt jove, l’última filla inesperada dels ‘ethnic studies’, els corrents acadèmics principalment del món anglosaxó que tracten d’estudiar des d’una perspectiva interdisciplinària les cultures o ètnies minoritàries, o ‘diferents’ de les representades per les dominants en cada societat. El congrés de Londres del 1971 va ser el primer reflex de les conclusions romanològiques que s’havien estat tractant en l’àmbit acadèmic i associatiu entre activistes i intel·lectuals després de la Segona Guerra Mundial i sobretot a partir de les reflexions sobre l’holocaust patit pels gitanos (el Porrajmos). A Catalunya, la UAB ha estat pionera en el tractament dels estudis sobre el poble gitano, amb diversos grups interdisciplinaris (GEDIME, EMIGRA, GRIM), però han tingut poca incidència mediàtica i social, i una relativa coordinació amb l’associacionisme massa sovint acabada en rituals deliberatius inconclusius.

La commemoració del 8 d’abril no ha estat exempta de crítica dins la mateixa comunitat gitana

La convivència secular i l’intercanvi cultural dinàmic (molt present, per exemple, en l’àmbit lingüístic català, últimament ben estudiat per Eugeni Casanova) no ha servit per canviar la percepció ni la mirada cap al món gitano. Massa sovint, encara és una mirada assimilada a una població migrant, a pesar que la majoria de la població gitana porta segles establerta aquí. Sobretot no ha servit per impulsar una mirada no generalitzadora ni estigmatitzadora. Les diverses campanyes cíviques i de l’Administració encara fracassen a l’hora de trencar tòpics criminalitzadors i en cap cas interroguen la societat per extreure conclusions. Però algú ha de fer les preguntes, i s’haurà d’iniciar el debat algun dia, un debat seriós i de fons dins i fora de la comunitat. Com es compatibilitza en l’actualitat multiidentitària la identitat gitana, el ‘romanipen’? S’autodefineixen igual totes les persones gitanes? Com han afectat les migracions, recents i històriques, el poble gitano establert en l’àmbit dels Països Catalans? Quin tractament es dóna, dins i fora de la comunitat gitana, al mestissatge (ètnic, cultural, conductual)?

Manca un diàleg obert i sense apriorismes encara avui en dia, i, davant d’aquesta manca, qualsevol afirmació ha de ser necessàriament cauta i parcial. La primera conclusió en un procés de reflexió al voltant del poble gitano i la seva identitat és que la cultura gitana no és homogènia internament, tot i tenir molts trets comuns en els diferents grups. El ‘romanipen’ és un marc que també està en evolució (i molt ràpida) i que no afecta igual en situacions socials de marginació o d’integració ‘reeixida’. La realitat gitana és diversa i complexa, i no totes les famílies es regeixen pel mateix tipus de relació. No totes les persones gitanes responen a un patró com el popularitzat als mitjans, i la immensa majoria estan exposades als canvis socials i identitaris del seu voltant, tal com ho està la resta de la població. No hi ha cap excusa perquè se segueixi fent etnologia amateur i un ús desbocat dels clixés antropològics des de les tribunes d’opinió i d’informació dels mitjans de comunicació (per no parlar dels ‘realities’ televisius) amplificats des de les xarxes socials. És pràcticament impossible, per exemple, trobar cap referència a parelles i famílies mixtes, donant per fet que és impossible el mestissatge amb la comunitat gitana, amb la qual cosa de retruc s’alimenta l’endogàmia i relats nativistes intracomunitaris.

La commemoració del 8 d’abril no ha estat exempta de crítica dins la mateixa comunitat gitana. L’activisme que el va iniciar era i encara és percebut com a elitista, allunyat de la realitat de la població i amb nul·la incidència en les situacions de marginació del dia a dia. L’ascensor social és un fenomen no atribuït a la consciència identitària, sinó més aviat al contrari: com menys gitano siguis, més podràs ascendir, i, per tant, el fet gitano porta com a conseqüència inevitable la discriminació i la manca de mobilitat social. L’única excepció és el camp artístic i especialment el musical, on l’expressió del ‘romanipen’ sí que pot tenir una connotació positiva i, per tant, permet un desenvolupament personal sense limitacions. L’associacionisme i l’activisme gitanos contemporanis encara lluiten contra aquesta percepció de poca utilitat per a la comunitat de l’apoderament identitari, i contra una forta tendència cap a l’endogàmia nascuda com a protecció grupal durant segles de persecució.

Cal obrir debats que permetin un enfortiment de la presència gitana als mitjans més enllà dels tòpics

Cal aprofitar, doncs, la commemoració del 8 d’abril per fer un plantejament sobre l’equació identitat-empoderament-millora de la qualitat de vida. Reflexionar sobre el paper del poble gitano en un món on l’estat nació domina les relacions socials però on alhora aquest concepte del segle XIX i romàntic idealista està sotmès a un intens debat global. Recalcar el dinamisme i adaptabilitat cultural, una característica comuna a totes les comunitats gitanes molt poc explicada, i construir un relat que permeti fixar bases sòlides i positives per a les generacions gitanes que vindran.

Aprofitar també l’oportunitat per debatre a fons la ‘romanipen’ moderna, la gitanitat en el món contemporani en el qual ens toca viure, sobre la visibilització, sobre el paper de la dona gitana i el seu apoderament. Fer un debat obert sobre la política i com les pràctiques clientelars impedeixen la creació de teixits sòlids a la comunitat. Fer una reflexió seriosa sobre la xenofòbia i com s’ha utilitzat contra el poble gitano, llançant fins i tot de vegades comunitats gitanes unes contra d’altres en casos tan llastimosos com els de la Badalona de García Albiol. Obrir debats que permetin un enfortiment de la presència gitana als mitjans més enllà dels tòpics.

Abordar entre tots la societat diversa i què significa de veritat ha de ser el gran objectiu del 8 d’abril. Els Països Catalans som diversos; no ens ho podem deixar de repetir. La diversitat ens defineix i ens ha definit durant tota la nostra història. Conèixer-nos, escriure i parlar-nos amb propietat hauria de ser el fonament de qualsevol projecte de convivència que tinguem, en cas que aspirem a la convivència, és clar. Al contrari, si allò a què aspirem és a la creació de guetos que no ens molestin gaire els nostres apriorismes, el camí més senzill és el que ens marquen els editorials: un armistici etern entre veïns mal avinguts i en perill d’enfrontament constant. Les flors als rius, símbol del fluir de la cultura gitana, ens mostra que l’únic perill és estancar-nos tots plegats en bassals de prejudicis.

Jordi Perales Giménez és politòleg.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació