02/11/2016 | 00:05
Postal núm. 1, 1991: Montserrat Roig escriu la seva darrera columna al diari ‘Avui’. Hi escriu: “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”.
Postal núm. 2, 1973: Montserrat Roig obre la carta d’un deportat: “Benvolguda Montserrat: L’afecte que promou la teva lletra m’ha tocat. Qui ho deia, que joves i vells no es podien entendre?”.
Postal núm. 3, 1970: 300 intel·lectuals es tanquen a Montserrat contra la condemna a mort de sis membres d’ETA. Entre la remor dels reunits, algú anuncia que la jove Montserrat Roig, present a la tancada, ha estat guardonada amb el premi Víctor Català pel seu primer recull de contes.
Les tres postals donen fe del seu compromís, però només l’última en subratlla la intensitat: tot el que va fer Montserrat Roig des del seu bateig literari ho va fer en només 20 anys. El grapat de novel·les, relats i assaigs que van renovar una llengua silenciada per la guerra. Les desenes de reportatges i d’entrevistes que van reivindicar la lluita feminista, catalanista i d’esquerres. Els fils que va estendre per fer ressonar les veus contra el feixisme. Tot, en només 20 anys. I, en tot, el compromís.
Com la mítica Ariadna, Montserrat Roig va teixir amb la seva obra el retorn a casa. A casa hi viu la memòria dels vençuts.
Ordint la trama (o de com una jove aficionada al teatre basteix amb preguntes la cultura d’un país)
“Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fines, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d’uniforme polidíssim i d’ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu, l’educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l’humor”
‘Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen’ (1970)
“La cultura és l’opció més revolucionària a llarg termini”
D’on sortia aquella noia “pallanca, camallarga, inquieta i conflictiva”, que en diria la Capmany? Ni Gabriel García Márquez, ni Mario Vargas Llosa, ni el seu futur editor, Josep Maria Castellet, també presents a Montserrat, n’havien llegit un borrall. El 1970, Montserrat Roig era un rostre desconegut en el panorama literari, però prou recognoscible entre la joventut antifranquista. De fet, aquella no havia estat la seva primera tancada. El 1966 ja havia participat en la Caputxinada com a membre de l’SDEUB, el sindicat d’estudiants que començava a tibar les costures del règim, i dos anys més tard passaria tres nits a la comissaria.
L’esperit inquiet venia de casa. Montserrat Roig era la sisena filla d’una particular família de la petita burgesia de l’Eixample. El pare, Tomàs Roig, “advocat, escriptor i pèrit cal·lígraf”, com li agradava dir a ella, era un home catòlic i conservador, afí a Acció Catalana. Un home de teatre amb contactes que també patiria l’arbitrarietat franquista. La mare, Albina Fransitorra, la influencia decisivament. Dona de lletres, catalanista, independent, reivindicava el paper de les dones en publicacions com ‘La Rambla’ i ‘La Dona Catalana’ i escrivia novel·les de duro.
Amb tot, no es pot dir que el camí formatiu de Montserrat Roig fos tan diferent del de la seva classe social: escola de monges (just davant de casa, al carrer Bailèn) i accés al gris paranimf universitari. La diferència, en tot cas, la marcava el seu pas per l’EADAG. Perquè l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual que el 1960 havien creat Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, no havia estat ideada només com una forja de renovació escènica, sinó també com una illa de resistència. Per això no era estrany que els seus joves alumnes es formessin en diàleg constant amb referents de diverses disciplines: Salvador Espriu, Ràfols-Casamada, Maria Girona, Josep Guinovart, Antoni Tàpies… Gairebé tots acabarien sent entrevistats per dues d’aquelles alumnes.
“Va guanyar el premi Serra d’Or amb un reportatge sobre les noves fornades de la cultura amb Ovidi Montllor, Benet i Jornet o Joan Lluís Marfany”
I és que, finalitzats els estudis, Montserrat Roig i la fotògrafa Pilar Aymerich havien decidit apostar pel periodisme. Aleshores no podien saber que al llarg dels 20 anys següents brindarien per la pau amb ‘vietnamesos’ parisencs, farien l’impossible per trobar Fidel Castro a l’Havana o foragitarien amb versos d’Espriu la possibilitat d’una bomba contra el cap del Front d’Alliberament Palestí (i contra el d’elles mateixes). Només sabien que volien fer el mateix que el 1969 els permetria guanyar el segon premi Serra d’Or amb un reportatge sobre les noves fornades de la cultura, representades per Ovidi Montllor, Josep Maria Benet i Jornet i Joan Lluís Marfany.
Aquell reportatge va encertar la tecla. I va obrir les comportes. Al llarg d’una dècada i escaig, desenes de figures de la cultura i de la política catalanes (renovadores, retornades de l’exili o exiliades interiors) passarien per l’ull i la ploma de les dues amigues: Lola Anglada, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Josep Benet, Xammar, Pla, Arderiu, Candel, Estellés…
Així és com Montserrat Roig va anar esmolant la mirada. Així és com va anar teixint la imatge d’un país. Era “una imatge real i crítica”, pròpia d’una cultura assedegada i plural que s’estenia més enllà d’Alcanar. Roig en sutura les veus “sense cofoismes ni nostàlgies. Sense perdonar-nos els defectes i errors només perquè hem estat perseguits. Sense plorar”. El seu és un moviment solidari i empàtic, propi d’algú que es reconeix part d’una història i d’una llengua que han estat condemnades per la força. “El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m’ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa. Veia que, si no retornàvem la paraula als que l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat”, dirà al pròleg d’‘Els catalans als camps nazis’. Tal com apunta Christina Dupláa a ‘La voz testimonial en Montserrat Roig’, Roig sap que sense la veu dels obligats a viure en silenci no pot participar en un projecte alliberador per a la seva cultura.
Les entrevistes faran de l’escriptora un personatge popular. El seu to serè, analític i proper oxigenarà el món del periodisme i de la cultura a través de revistes com ‘Serra d’Or’, ‘Triunfo’, ‘Destino’ o ‘Jano’, i el 1977 farà el salt a TVE. En plena Transició, l’huracà Roig esbotza les portes de les llars catalanes.
Pilar, què és el que feia única la Montserrat?
[Li ho preguntem a Pilar Aymerich en una entrevista a CRÍTIC. Al seu amplíssim pis de Gràcia, la fotògrafa sosté el silenci sobre la cendra quasi apagada d’un puret Toscanello. Dos, tres, quatre segons.]
“La Montserrat era una gran periodista, i sobretot una gran entrevistadora. Tenia aquesta cosa d’estimar la gent. Per ser periodista i fotoperiodista, has d’estimar la gent”.
Escenes primerenques d’una noieta de l’Eixample
Montserrat Roig, a l’escola, recitant en llatí el conte de ‘La Caputxeta Vermella’.
Montserrat Roig, teixint aliances amb les companyes que també han estat castigades.
Montserrat Roig, d’amagat, a casa, deixant escrits a la vista perquè els llegeixi el pare.
Temps de dones?
“Yo, encorsetada por las citas y muerta de miedo, vomitando su vida y su miseria a través de cifras y frases ‘brillantes’, yo, que estoy a caballo entre la naturaleza y la cultura. Yo, que ya no sé quién soy. A quién pertenezco. Cuál es mi mundo. Yo, que quisiera llamarme todos los nombres de las mujeres. Y no llamarme ninguno. Y quisiera saber si ahora ha llegado, de verdad, el tiempo de la mujer”
‘¿Tiempo de mujer?’ (1980)
Malgrat que la figura del pare és rellevant, Montserrat Roig creix en un món de dones: cinc germanes i una mare forta, la minyona, les monges, les amigues… Totes elles habiten un Eixample de postguerra, gris i moix. De patis i finestrals, de murmuris i esguards. És el món petit que Roig coneix i dissecciona des dels primers intents narratius (‘Molta roba i poc sabó…’, el 1970, i ‘Ramona, adéu’, el 1972), el món que, junt amb la ciutat que l’empara, farà passar pel sedàs de la història. Temps paral·lels, trames circulars, sagues familiars que es repeteixen: hi ha un món obstinat a repetir-se i una força, íntima i social, disposada a canviar-lo. O, com a mínim, a intentar-ho.
L’obra de Montserrat Roig és l’afany per fer emergir les veus femenines, oblidades i proscrites. De les dones finestreres de l’Eixample a les xinxes del Raval. De les vaguistes de Motor Ibérica a les mares de Leningrad. De les minyones que remuguen a les feministes que conspiren. A totes elles, les entrevista, les retrata, les dota d’un nou món on assajar la paraula. L’objectiu sembla clar: teixir una genealogia femenina, un fil infinit que a través del testimoni (ficcionat o no) uneixi l’experiència de l’opressió amb la rebel·lia solidària.
Roig s’havia distanciat del feminisme de la igualtat que abanderava Capmany. Ella ve del feminisme de la diferència.
“És veritat que la Montse també era una frívola. I no ho dic en sentit pejoratiu, eh? Al contrari!” Quan riu, la veu de Laura Tremosa (pell estriada, gest viu i elegant) s’engargussa com un cotxe que no arrenca a la primera. “Ella era més comprensiva i flexible. Les dones feien el que podien… Jo, en canvi, les culpava. Quan em deien ‘Senyoreta, això no és per a vostè’, pensava: ‘Si totes aquestes idiotes no surten de casa, mai no farem res’. I, és clar, quan comences a reflexionar i t’adones dels condicionaments socials…”
El 1976, amb 39 anys, Laura Tremosa ja era coneguda pel fet de ser la segona enginyera industrial a tot l’Estat espanyol. Tenia quatre fills i lluitava per fer-se un lloc entre els homes. A la Montserrat l’havia conegut en una trobada feminista convocada pel dirigent del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz, el ‘Guti’, que, segons diu, estava molt interessat en les I Jornades Catalanes de la Dona que s’havien de celebrar al cap d’uns quants mesos. Totes dues farien amistat organitzant-les.
“Mai he rigut tant com amb ella. Fins i tot en reunions serioses del partit. La Montse era molt vital, i contradictòria de vegades. En el fons, seguia sent una noia de l’Eixample amb arrels tradicionals i per això era tan interessant: allò és el que la feia arribar on no arribàvem altres. Feia confluir les reflexions més intel·lectuals amb la pràctica quotidiana.”
Lluny de la fascinació de la primera trobada a l’EADAG, Montserrat Roig s’havia distanciat del feminisme de la igualtat que abanderava Maria Aurèlia Capmany. Ella ve del feminisme de la diferència. “Érem a mig camí —aclareix Tremosa. Estàvem a favor de la igualtat però tenint en compte la diferència: jo vull ser ministra, però no com un senyor ministre. Partíem d’una sèrie de valors que es consideraven femenins, però que nosaltres volíem que entressin en totes les estructures. Volíem canviar la manera d’entendre el poder, volíem una revolució… I vam fracassar.”
Roig estudia. Estudia molt. Devora tot el que arriba de França, d’Anglaterra i dels Estats Units (Beauvoir, Friedan, el ‘queer’…) i construeix un feminisme de síntesi que, més que mai després de les Jornades, voldrà aterrar a la realitat quotidiana de les “seves” dones.
“Les Jornades van ser un cop de realitat. Mai hauríem pensat que hi vindrien 3.000 persones. L’entorn del PSUC va portar dones que mai no haurien vingut: de CCOO, de la SEAT… dones a les quals nosaltres no arribàvem perquè érem una mica ‘les pijas’ i el nostre era un feminisme molt intel·lectualitzat; però també hi havia dones de la democràcia cristiana, radicals… Va ser una explosió molt interessant. Les Jornades es van convertir en una fàbrica de feministes, es van començar a crear vocalies de dones a les associacions de veïns, l’agrupació de dones de CCOO, etc.”
“Eren temps del PSUC. Roig anirà a les llistes el 1977 com a número 10 per Barcelona”
Tremosa evoca aquells temps a la casa familiar de Sant Gervasi mentre sosté amb delicadesa un finíssim cigarret d’embolicar. Eren temps del PSUC. Ella entrarà al partit després de les Jornades, Montserrat Roig hi està tornant després d’un cert distanciament: el 1977 anirà a les llistes com a número 10 per Barcelona. Poc després, parlarà als companys: “Jo crec que el paper de l’home militant d’esquerres és, en primer lloc, assumir el seu paper d’opressor en aquesta societat; en segon lloc, deixar de banda el paternalisme, deixar de donar-nos lliçons i de tenir una actitud despectiva com la d’a veure què farem les dones amb la nostra lluita, amb la nostra reflexió, amb els nostres cops de cap contra la paret”.
Així era, diuen, la Roig, un vent huracanat que no deixava de contrastar els seus ideals amb la tossuda realitat. La seva tercera novel·la, ‘L’hora violeta’ (1980), és el punt culminant d’aquest joc de contrastos, la gran ficció on desemboquen les seves vivències i reflexions feministes, encarnades en dones que resolen com poden el xoc entre el desig d’autonomia i la cerca de l’amor romàntic. El que pretén Roig amb la seva obra, diu la professora Maria Àngels Francés, és estimular-nos per trobar respostes als conflictes que hi planteja: vol que assolim l’èxit allà on les seves protagonistes fracassen.
“No, la família de la Montse no era feminista, però era una família de dones i amb una mare forta”, continua Tremosa. “Ella tenia clar que s’havia d’espavilar com fos i tirar endavant i guanyar-se la vida i ser independent. Després se’ns enamorava i teníem problemes de dependència. L’amor era molt complicat amb la Montse.”
Guanyar-se la vida i fer-ho escrivint. A casa, Montserrat Roig hi tenia un model i un mirall. Sabia qui era la seva mare: una dona de lletres que, en casar-se, havia abandonat la possibilitat de dedicar-s’hi en plenitud. No serà el seu cas. La Roig no vol ser escriptora de diumenges (“són horrorosos, ensopits”, els diumenges), ni “deixar-se compartimentar entre vida privada i treball, com volen els poderosos”. Així que presenta batalla. Lluita fins al final per viure del plaer d’escriure i per ser reconeguda. Quan pot, compra amb periodisme el temps de la ficció. I segueix lluitant. Sense descans, lluita per crear-se un estil, també contra les paraules: “Que no semblin pedres, que no semblin rosegons de pa dur…”.
Qualsevol punt de la seva biografia ens retorna una dona intrèpida amb una capacitat de treball fora de la norma. El mateix 1976, per exemple: a banda de participar en les Jornades Catalanes de la Dona, publica ‘El temps de les cireres’ i la reedició de la biografia de l’històric fundador del PSUC, ‘Rafael Vidiella: l’aventura de la revolució’; escriu articles a ‘Triunfo’, a ‘Mundo Diario’ i en altres revistes, i es fa un lloc a la Junta de l’Ateneu Barcelonès per democratitzar-ne els budells. Tot, aquell 76, mentre furga en el pou sens fons de l’horror nazi.
L’allargassada ombra del feixisme
“Menjo, m’adormo amb vosaltres, allà… sento els crits dels SS, els cops, els lladrucs dels gossos… sento l’olor del podrimener, l’olor de la fumera que s’escapa dels forns crematoris… amb els ulls oberts, continuo vivint en un malson sens fi!”
Carta a Arthur London (1976)
“No, no i no. I perdona que em surtin aquests seguits de no. No hi estic d’acord. La meva generació no és millor ni pitjor que la vostra. Potser una mica més desil·lusionada de quan vosaltres éreu joves, d’acord. Però fixa’t bé que encara hi ha molts punts en comú entre nosaltres. I aquest vincle no ens ve donat ni per l’edat, ni pel país on hem nascut. Sinó, perquè a tu, vulgues o no, tampoc no t’agrada aquest món que t’ha tocat viure. I voldries transformar-lo. […] M’agradaria fer una llarga assentada amb tu i en Planes. Podrem?” No ho podia saber. Quan al febrer de 1973, escriu a Joaquim Amat-Piniella per parlar dels camps nazis, no podia saber que la recerca s’allargaria tant.
Tot ha començat un any abans, amb una altra sèrie de cartes. Montserrat Roig dirigeix la secció de crítica literària del ‘Tele-exprés’, i a les seves mans ha caigut el llibre d’un republicà exiliat per la guerra: ‘Cartes des dels camps de concentració’, de Pere Vives. Recollides i prologades per un dels seus destinataris, l’escriptor Agustí Bartra, les missives són l’estel d’un periple infernal: les primeres s’envien des del camp francès d’Agde, les darreres des de Mauthausen. Allà, als 31 anys, Pere Vives i Clavé mor d’una injecció de gasolina al cor.
El seu era un cas particularment cruel, però no podia ser l’únic. La Roig estira el fil. Primer, reconstrueix la vida d’en Vives amb l’ajut de la seva família i de tres supervivents (Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, l’autor de la novel·la ‘K. L. Reich’ que tant l’havia impactat). Després, segueix estirant. A l’historiador Josep Benet li han agradat tant els reportatges resultants que li proposa fer un treball més extens. Quants Vives havien acabat als camps nazis? Com s’havien salvat, els que s’havien salvat?
‘Els catalans als camps nazis’ es presenta a l’Ateneu Barcelonès a l’abril de 1977. L’impacte és immediat.
Viatge a l’abisme. París, Barcelona, París, Perpinyà… La Roig esprem el temps per localitzar els vius. No cal dir que la tasca és feixuga, perquè de l’existència de catalans als camps nazis no se’n sap res. Sense més referència, ordeix una sòlida xarxa de complicitats i d’afectes que li permetrà arribar a més deportats. Amunt i avall. Els mesos passen, la veu s’escampa. Quan ja no pot viatjar més, envia enquestes per correu. Cartes encreuades, postals, segells. Neus Català s’emprenya perquè ja no sap on trobar-la. ‘Els catalans als camps nazis’ s’ha convertit en un projecte magne que ha de compaginar amb altres treballs: els tres mesos de recerca inicials es multipliquen per dotze. L’ombra dels SS s’allargassa. Ressonen els cops, els lladrucs…
“Cap al final de la investigació, la Montserrat estava embarassada del seu segon fill i sovint em deia: ‘Pilar, no sé com em sortirà el nen; tot el dia estic escoltant històries horroroses’. L’angoixa que va passar va ser…”. També la Pilar Aymerich va patir malsons durant algun temps. A ella, li havia tocat positivar un misteriós paquet de negatius que, embolicat amb un vell cartró gris amb algunes anotacions en alemany, havia rebut la seva amiga a través del secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. “De tant en tant havia de mirar per l’única escletxa de llum que deixava passar la cortina de l’estudi, per dir-me que a fora encara hi havia vida”. Eren les fotos que Francesc Boix havia rescatat de Mauthausen.
Finalment, ‘Els catalans als camps nazis’ es presenta a l’Ateneu Barcelonès a l’abril de 1977. L’impacte és immediat. Montserrat Roig ho ha tornat a fer: ha exhumat els silencis, ha fet parlar l’ignot, n’ha esquinçat les despulles. L’obra, monumental, no deixa indemne. Al llarg de gairebé 600 pàgines, una cinquantena de testimonis donen fe del dia a dia als camps, de la tortura i de la mort veïnes, de la petita i vital resistència. Al final, tancant el llibre, l’inventari de la memòria: una llista amb els noms i la població d’origen de les víctimes dels camps nazis nascudes als Països Catalans.
Noms com el de Carme Bartolí, la pagesa de Vallmanya que moriria a Ravensbrück, bressada per les dolces paraules de la mestra Coloma Serós. D’aquella història, Roig en féu cançó.
“A banda de ser una primícia, és l’única obra de referència que perdura. Des d’aleshores s’han fet desenes d’estudis monogràfics, però una obra global com aquella no existeix.” Malgrat compartir passadissos a la Universitat de Barcelona, la historiadora Rosa Toran no havia tingut tracte amb la Montserrat. Però recorda bé el dia que el llibre va entrar a casa. Allà, el supervivent Jacint Carrió hi relatava les doloroses i fins aleshores desconegudes vicissituds que havia passat el seu ‘tiet’, mort a Güsen el 1942. “Menys mal que l’avi no viu per llegir-ho”, es deia la família. Gairebé 40 anys després, en un petit despatx de l’Amical de Mauthausen, Rosa Toran valora les dificultats que va haver d’afrontar Roig per escriure’l.
“Va ser un treball de base, llibreta en mà. Moltes dades no les va poder contrastar, perquè mancava informació sistematitzada. Va intentar arreplegar gent de diferents tendències polítiques i associatives, i se’n va sortir relativament. El fet de ser militant més o menys ortodoxa del PSUC li va obrir certes portes, però també li’n va tancar d’altres. A més, hi va haver gent que es va negar a ser entrevistada. A això cal afegir-hi els dubtes que va tenir sobre alguns relats obtinguts: la deportació no és un fenomen unívoc; entre els mateixos deportats hi havia diverses percepcions sobre la vida al camp, la resistència, els ‘kapos’… i ella en algunes ocasions va acabar inclinant-se per una o altra versió. Un altre ‘handicap’ van ser els terminis d’entrega. Penso que, quan va començar, no era conscient del temps que necessitaria”.
—D’aquestes circumstàncies se’n desprenen errades?
“Per la seva naturalesa global, l’obra té virtuts i defectes. Ella tampoc era historiadora. Hi ha errors grossos, però quines eines tenia? Si un deportat li deia quelcom de viva veu, en principi s’ho creia, tampoc podia comprovar-ho tot. Algunes xifres estan fora de la realitat. Per exemple, ella parla de 15 deportats a Buchenwald, que és el que li han dit, però n’hi ha més de 600. Tampoc s’hi comptabilitzen els que han estat traslladats des d’un altre camp o des de fora de França. Hi ha moltes variables que fins ara no han estat conegudes. Per això les xifres segueixen augmentant. És una tasca que no acabarà mai.”
“La vostra generació no ho ha viscut, però aquells anys van ser durs i perillosos”, emfatitza Toran. “Publicar aquell llibre va ser una autèntica gosadia. No només perquè parlava de la deportació, sinó perquè al seu voltant va aplegar exiliats amb la gent d’aquí. Allò no era habitual aleshores: el franquisme seguia viu, era allà.”
I tant que era allà. Al juny de 1976, encara sense llei d’amnistia i amb la matança de Vitòria fumejant, Montserrat Roig té l’oportunitat d’entrevistar l’exministre franquista Serrano Suñer. La pregunta és clara: qui era el responsable que milers de civils espanyols i catalans fossin enviats als camps d’extermini nazis? Aquell interrogant no obtindrà resposta, però ens deixa una altra certesa sobre el personatge: Montserrat Roig se la jugava pel que creia, anava per totes, hi posava el cos.
“El feixisme està en nosaltres, a les nostres cases, al carrer. Convertit en sexisme, en racisme, en classisme”, va dir Roig
Sobre l’horror nazi, insistirà: “Les cambres de gas, l’univers concentracionari, no són fruit d’una ment obscenament boja, sinó d’una planificació llargament calculada. Cal saber fins a quin punt va ser còmplice el capital alemany. Cal saber fins a quin punt la por de perdre el poder pot concebre monstruositats inenarrables”. Sobre el feixisme, repetirà: “Està en nosaltres, a les nostres cases, al carrer. Convertit en sexisme, en racisme, en classisme”.
Amenaçada, criticada, envejada. Lliure. Montserrat Roig és un torrent de vida que desborda els marges de la Transició.
“Va viure com va voler. No va claudicar, va fer el que volia fer, i això és l’important. Alguna gent ha viscut 80 anys i no ho sé, potser no ha valgut la pena… Ella va viure com va voler.” Pilar Aymerich s’aixeca a revifar el puret.
Polaroids quotidianes d’una escriptora lliure
Montserrat Roig, dins d’una banyera d’aigua i herba, llegint Shakespeare amb la seva amiga Montserrat Blanes.
Montserrat Roig, a Fornells, remant a les fosques fins a l’illot de la Sargantana.
Montserrat Roig, de vedet, fent una somiada aparició a El Molino.
Montserrat Roig, aprenent rus.
Digues que m’estimes encara que sigui mentida
“Memòria i oblit que m’han fet d’Ariadna en aquest viatge d’iniciació i que també m’han dut cap a la reconciliació de tot el que forma part de la meva matèria literària: la recerca de les paraules, el retrobament, sense cap imposició, amb la pròpia llengua, la qual he triat no solament perquè és la meva sinó perquè reflecteix, amb exactitud, el ‘nom de les coses’. El nom de tot allò que ens ajuda a no morir”.
‘100 pàgines triades per mi’ (1988)
“Qualsevol lector s’adona que aquesta història acaba malament.” I no es refereix al càncer que li detecten el 1990, puntualitza. Asseguda sobre un matalàs a peu de terra (pis eixamplí, passadís i finestres obertes, pòsters de Godard, d’Einseinstein i de Chaplin a la paret), Betsabé Garcia esgrimeix les raons: Montserrat Roig està de capa caiguda, els temps han canviat, la crítica li fa el buit. Són els temps d’aquella carta que ha escrit des d’Arizona a Benet i Jornet i que Garcia ha inclòs al seu llibre: “Llegeixo, escric… I, com sempre, m’adono que no sé res. Llegeixo tot el que puc de teoria de la novel·la… […] I… tinc por, molta por. M’agafen uns dubtes terribles: no seré, solament, una periodista brillant, intuïtiva, bona observadora, amb certa capacitat per a la memòria i prou? Per què m’entesto a escriure novel·les?”.
El llibre de Garcia, ‘Amb uns altres ulls’ (Roca Editorial, 2016), és la primera biografia de Montserrat Roig autoritzada per la família. És una obra exhaustiva.
—Quines llacunes calia omplir sobre la vida i obra de Roig?
—Totes. No se’n sabia res. Se n’han fet estudis, fins i tot en vida, però sobre la seva biografia mancaven moltíssimes coses. No crec que hagi estat manipulada de forma intencionada, però sí que ha estat convertida en certs estàndards que ella no hauria acceptat. Es tractava de tornar a encaixar aquest personatge dintre de la nostra cultura i de fer-ho des del rigor.
—En quin sentit se l’havia desencaixat?
—No ho sé… dintre del procés, sobretot. Certes banderes. Ja ho va dir el seu fill Roger: la Montserrat era molt crítica amb tot. Probablement s’hauria centrat en els interessos, en els enfrontaments, hauria donat una visió més radiografiada i depurada de certs triomfalismes.
Garcia parla amb la seguretat que dóna la intimitat. La intimitat, la hi han donat tres anys d’investigació sobre un personatge desbordant, excessiu. “He intentat transmetre tot el que he après d’ella. Aquest perfil de dona t’ajuda a créixer com a professional i encara pot ajudar més joves de 20-30 anys que estan lluitant per tirar endavant. Amb totes les dificultats que va haver d’afrontar, Montserrat Roig va esdevenir una mestra en la matèria.”
El 1980, les dificultats havien pres la forma d’una separació dolorosa de Quim Sempere, el dirigent del PSUC amb qui havia tingut el seu segon fill: “Va ser l’època en què va començar a sentir-se insegura, s’anava fent conscient del risc que comporta viure de ‘freelance’”, explica Garcia al llibre. “Separada, amb dos fills i amb una feina en què ha de viatjar contínuament, assetjada per múltiples compromisos, va sentir que havia de trobar la manera d’afermar-se econòmicament.”
Aquest afermament passava per consolidar-se en el panorama periodístic i literari espanyol. Aquell any, Montserrat Roig publicava ‘¿Tiempo de mujer?’, el seu recull d’escrits en castellà al voltant del feminisme, prologat per Laura Tremosa; la traducció d’‘El temps de les cireres’ (premi Sant Jordi 1977) acumulava sis edicions, i ‘L’hora violeta’ i ‘Ramona, adéu’, quatre. La seva darrera novel·la, en canvi, no tindria tan bona rebuda. ‘L’òpera quotidiana’ (1982) inaugurava un nou cicle en la seva narrativa, amb un home protagonista que, obligat a mostrar-se com un heroi, acabava destrossant tot allò que l’envoltava.
Queda marcada per la Rússia roja. L’editorial Progreso li encarrega un llibre sobre el setge nazi de Leningrad
A inicis d’aquella dècada, Roig segueix buscant en el periodisme l’estabilitat econòmica que no té. I, entremig, viatja. S’hi sent una mica estrangera, a casa. L’estima, però necessita tenir-la lluny (lluny del pujolisme i del centralisme espanyol, entre d’altres). Així que viatja. Per impartir classes o per escriure: Escòcia, Mèxic, Cuba, Nicaragua, Armènia… Roig coneixerà desenes de països, però cap no la marcarà tant com la Rússia roja.
Allà hi arriba per primera vegada al maig de 1980, amb un encàrrec sota el braç. ‘Els catalans als camps nazis’ li ha obert les portes de l’Editorial Progreso, que li ha sufragat una estada de dos mesos perquè escrigui un llibre reportatge. De la vintena de temes que li ofereixen, ella escull el setge nazi de Leningrad: escull els 900 dies de resistència d’una ciutat heroica, en molts aspectes semblant a Barcelona; escull el coratge de les dones que l’han teixit. Incansable, enamorada, Roig recorre les nits blanques vora el riu Neva, buscant testimonis [I que llaminer imaginar una trobada amb l’ara Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx en algun punt de la ciutat. Totes dues recollint els brins de la història, les veus…]
D’aquella visita, i de les que vindran, en sorgiran dues obres: ‘Mi viaje al bloqueo’ (1982), i ‘L’agulla daurada’ (1985), un excepcional relat de viatges i de memòria, amarat de reflexions literàries d’alta volada. Quan, l’any següent, aquest llibre rebi el Premi Nacional de Literatura, Montserrat Roig ja serà una escriptora total: haurà consolidat un estil i una mirada pròpia, haurà esdevingut un referent indiscutible de les lletres catalanes, amb ressò internacional i diversos estudis sobre la seva obra a les espatlles.
I, tot i així, més tard, aquella carta al seu amic Benet i Jornet…
La lletra l’ha escrit des de Tempe, la petita i àrida ciutat dels Estats Units on ha estat convidada a fer classes durant el primer semestre de 1990. Solitud, cactus i TV en mode ‘mute’. “Llegeixo, escric, rumio. Tinc temps i no l’he de robar, com a casa. Però ai, contradictòria com sóc, trobo que la nostra manera de viure, més càlida encara que més crispada, és superior. Aquí la incomunicació és total: per fer un sopar, has d’inventar-te tot un ritual”, escriu.
I torna. I en tornar, el càncer.
El cop de gel.
La urpada.
En l’any de vida que queda, la mare Albina (la seva fidel secretària) anul·larà xerrades i congressos, però Montserrat Roig seguirà entregada als fils de la memòria: enrere quedaran la seva darrera novel·la (‘La veu melodiosa’, 1987) i l’exitós recull de relats ‘El cant de la joventut’ (1989). Roig se centra en la redacció d’un nou llibre d’assaigs sobre el fet d’escriure (‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, 1991) i en la seva nova columna diària a l’’Avui’, però també es bolca en campanyes contra el càncer i contra la guerra de l’Iraq.
Per al darrer juny, queda l’estrena de ‘La reivindicació de la senyora Clito Mestres’, l’obra amb què l’escriptora torna al niu teatral. Aquella nit és una imatge: el Romea a vessar, el públic dempeus, aplaudint. Cau el teló d’una vida, però només és una imatge, un possible gest de comiat que ens permet preguntar: “Qui el tornarà a alçar?”.
Vint-i-cinc anys després de la seva mort, Montserrat Roig ha estat més present al carrer que a les llibreries. Més en la memòria dels lectors que en l’oripell institucional. D’iniciatives populars arreu dels Països Catalans en podríem comptar desenes (començant per les que ha impulsat la CAL, el Correllengua 2016). Els homenatges de dalt se’ls ha endut Llull.
Mentrestant, a baix i a l’esquerra, noves fornades segueixen ordint la trama. La periodista Neus Ràfols ha empès des de la Comissió Montserrat Roig, liderada per l’Associació de Dones Periodistes, perquè el fil no es perdi. Ara en prepara un documental (“Ella sabia que és a través de les històries de vida que s’explica la Història. Montserrat Roig forma part d’una genealogia d’escriptores en català que cal recuperar”).
La també periodista i escriptora Aina Torres acaba de publicar una altra biografia (‘Montserrat Roig: la memòria viva’, Sembra Llibres), aportant documentació inèdita i donant veu a una quarantena de companys de professió que l’homenatgen (“És una manera de demostrar que la Montserrat continua sent entre nosaltres. Les institucions no han fet justícia. La crítica literària androcèntrica no li va perdonar que fos una dona lliure i rebel. Per tot el que va lluitar, encara hi lluitem ara”).
“Hauríem d’estar avorrits de veure les seves obres”, diu Betsabé Garcia. “Què ha passat amb Montserrat Roig i la seva generació?” Arraulida al matalàs del seu pis eixamplí, la biògrafa de Roig busca respostes. “Ja ho va dir la Montserrat: Espanya tracta millor els seus intel·lectuals. I és cert. Em fa pensar en allò que li va preguntar la Capmany a la Marina Rossell: ‘T’hi has fixat, que Catalunya té forma d’escorpí? És un escorpí que es pica a si mateix. Això és Catalunya’”.
