17/06/2020 | 06:00
Això és Ciutat Meridiana. Entre els mesos d’abril i de maig passat. En plena crisi de la Covid-19. Som en un dels barris més pobres de Barcelona, dels que ja patien una crisi social, de salut i d’habitatge, molt abans que hi arribés la pandèmia. La batalla contra el virus, vist el que ha passat aquests mesos arreu de l’Estat espanyol, sí que ha entès de territoris, de classes socials, d’edat, de lloc de procedència i d’estatus jurídic.
Com cada migdia, un equip sanitari format per una metgessa i una infermera es disposa a començar la seva ronda de visites domiciliàries. El seguim càmera en mà durant diverses setmanes dels mesos d’abril i de maig gràcies a la col·laboració amb l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut. Avui visiten, en primer lloc, el domicili d’una dona que ha descrit per telèfon símptomes de la Covid-19. Després d’aparcar el cotxe, i abans de prémer el timbre, han hagut de seguir escrupolosament un nou ritual al qual s’han hagut d’acostumar en pocs dies. Per sobre de l’uniforme ara cal enfundar-se els equips de protecció individual: un vestit impermeable que anomenen “la granota”, la bata blava, una doble capa de guants, dues mascaretes, els protectors de peus, el protector de cabells i la pantalla protectora facial. I, tot això, amb diverses dosis de gel hidroalcohòlic a les mans i seguint el protocol per fer-ho sense risc de contagi, especialment a la sortida, quan caldrà fer el procés invers.
Som el 17 d’abril, en plena crisi sanitària, quan la corba de contagis i morts està disparada i la incertesa de com evolucionarà aquesta epidèmia acapara totes les converses. Aquell dia, a l’Estat espanyol van morir 410 persones per la Covid-19, i se’n van contagiar 5.153 persones, amb una suma acumulada de 20.453 morts i 202.502 contagis (dades del Ministeri de Sanitat del 18 d’abril).
Els sanitaris donen algunes indicacions a l’home que obre la porta: cal mantenir la distància de seguretat i minimitzar el contagi. El temps, la simptomatologia de la pacient i l’actuació per part dels sanitaris permet que la visita es faci al seu pati, a l’aire lliure, per minimitzar el risc. La pacient explica que durant els darrers dies ha tingut diferents episodis de febre i malestar físic. L’equip sanitari li pren la temperatura, mesura la saturació d’oxigen a la sang amb un oxímetre de pols i li ausculten els pulmons i el cor. La intervenció és la mateixa que s’acabarà repetint en gairebé tots ‘els domis’, com anomenen els professionals les visites domiciliàries. El marit es troba bé de salut ara, però també va tenir símptomes semblants fa algunes setmanes. Explica que li han fet un ERTO a la feina i no sap ni si cobrarà ni quan, ni si tornarà a treballar.
L’equip de professionals sanitaris duu a terme una altra tasca igual d’important que la purament física. I és que, en moments de tanta incertesa i inquietud col·lectives, quan un pacient presenta possibles símptomes de la Covid-19, la por pot esdevenir el pitjor dels agreujants. Alhora, l’acompanyament emocional i l’empatia poden ser la millor recepta. La metgessa i l’infermer escolten i tranquil·litzen la família i els donen alguns consells per fer l’aïllament domiciliari, el seguiment i control dels seus símptomes i com actuar en cas que el seu estat de salut empitjori. La pacient no podrà confirmar el seu diagnòstic amb un test perquè no es fan als possibles pacients positius que no presenten complicacions. A les notícies es diu que el virus és més greu si afecta persones grans o amb patologies prèvies. No és el cas d’aquesta pacient jove; però, igualment, ella està preocupada i la tranquil·litza saber que la metgessa li trucarà demà per saber com es troba. Per sort, després de diversos dies de repòs la pacient millora i supera el probable contagi de la Covid-19.
El virus sí que entén de territoris, edats, classes socials, lloc de procedència i estatus jurídic
La salut de les persones està condicionada en gran manera per les seves condicions de vida. Factors com la situació laboral, l’habitatge o l’accés a serveis fonamentals com l’educació afecten directament la qualitat de vida de les persones i la seva salut. I en un barri com Ciutat Meridiana, amb un 30% de persones migrades, el fet de tenir ‘papers’ o no i la possible exclusió dels drets de ciutadania determinen la salut de les persones que hi viuen. L’Agència de Salut Pública de Catalunya estima que un 80% dels determinants de la salut són fora del sistema sanitari.
A Ciutat Meridiana, el 2018 el 22,8% de les persones de més de 65 anys vivia sola. I, a partir dels 75 anys, el percentatge augmentava fins al 28,1%. Aquests dos factors, la vellesa i la soledat, esdevenen factors de vulnerabilitat potencial, especialment al barri amb la renda ‘per capita’ per persona més baixa de Barcelona, amb una mitjana de 7.777 euros l’any, segons les darreres dades publicades pel Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona, el 2017. Després, el seu barri veí, Torre Baró, amb 8.144 €/any. I, en tercer lloc, Vallbona, amb 8.559 €/any de mitjana. Precisament aquests són els tres barris als quals dóna cobertura el CAP Ciutat Meridiana. A l’altra banda de la pobresa, la mitjana a les Tres Torres és de 29.684 €, gairebé quatre vegades més que a Ciutat Meridiana. A Pedralbes és de 28.391 €. I en tercer lloc Sant Gervasi, amb 26.675 €.
Estudis com el de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya ‘Desigualtats econòmiques en el nombre de casos i la mortalitat per Covid-19 a Catalunya afirmen que, com més baix és el nivell socioeconòmic de les persones, les taxes de contagis i de mortalitat per la Covid-19 són més altes.
Ciutat Meridiana és també el barri amb més desnonaments, no solament de la ciutat sinó de tot l’Estat espanyol. Potser també és el barri on més solidaritat veïnal hi ha, ja que molts d’aquests desnonaments s’aturen o, més ben dit, s’ajornen per les concentracions veïnals per impedir l’accés policial als habitatges afectats. Abans de la pandèmia, segons l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana hi havia una mitjana de quatre a cinc ordres de desnonament setmanals, una xifra molt més baixa que durant els anys més durs de la crisi econòmica i social de fa una dècada, quan es va arribar a conèixer aquest barri com a “Villadesahucio”. I segurament també és el barri on més habitatges ocupats hi ha. L’Associació de Veïns en sap d’uns 250, però calcula que n’hi pot haver fins a un centenar més.
La majoria de les persones que fan servir l’atenció domiciliària són autòctones. No hi ha un percentatge d’usuaris equitatiu al percentatge de persones migrades de Ciutat Meridiana, del 30%. Això és degut a diferents motius, un dels quals, l’edat. Una gran part de la població usuària de l’atenció domiciliària és gent gran. Però la població migrant és més jove, i això fa que requereixi en menor mesura el servei. De les 765 persones migrades censades a Ciutat Meridiana, el 69,15% tenen entre 15 i 44 anys, i només el 3,39% tenen entre 65 i 84 anys. Si agafem les dades generals de Barcelona, entre els 15 i els 44 anys, es troba el 39,4%, és a dir, 30 punts menys. I dels 65 als 84 anys, el 17,4%, cinc vegades més que la població migrant de Ciutat Meridiana.
D’altra banda, des de plataformes de defensa de la sanitat universal, com la Pasucat o Jo Sí Sanitat Universal, denuncien el que anomenen “buroexclusió”, tota una sèrie de traves burocràtiques que dificulten molt l’accés al sistema sanitari de les persones migrades. “Hi ha hagut molts canvis en relació amb les lleis sanitàries a Catalunya pel que fa a l’accés de les persones migrants, tant en situació irregular com regularitzades amb NIE, i això ha generat confusió i falta d’informació del personal administratiu que no ha tingut mai gaire clara la normativa”, explica Andrea Vivas, membre de Jo Sí Sanitat Universal.
Alhora, l’empadronament, un requisit indispensable per accedir a la sanitat, esdevé sovint una altra trava per a moltes persones. “De vegades aconseguir el padró és un tràmit d’una gran dificultat, especialment l’empadronament sense domicili fix, que es triga molt a aconseguir”. També apunten al pagament del servei d’urgències: “Moltes persones migrades s’han vist obligades a pagar una factura per poder ser ateses als serveis d’urgències dels centres públics, fet que vulnera la normativa vigent, ja que estan obligats a oferir una declaració de manca d’ingressos en lloc de la factura, cosa que sabem que no s’està complint del tot a Catalunya”.
L’atenció domiciliària en temps de la Covid-19
L’atenció domiciliària és segurament la més propera per al pacient i la que permet una millor pràctica clínica als sanitaris de l’atenció primària. Visitar un pacient a casa seva permet conèixer tots aquells condicionants que afecten directament la seva salut; permet apropar-se en un sentit figurat i també literal: on viu, com viu, si té suport familiar, si segueix mesures d’higiene, quina és la seva alimentació, etc., i també facilita que es pugui generar un vincle de confiança amb la seva metgessa o infermer: “Al domicili el pacient s’obre i es mostra vulnerable, però ho fa en un context de seguretat i de confort”, explica Anna Cartanyà, metgessa del CAP Ciutat Meridiana.
‘A priori’, no hi ha lloc al món on una persona se senti més còmoda i més segura que a casa seva per poder explicar què, com, quan, on i el perquè del que li passa. A més, al domicili hi ha un intercanvi de rols, ja que és el pacient qui rep el professional sanitari i no a la inversa. I aquest fet fa més horitzontal la relació entre el professional i el pacient. “Els pacients també estan contents que hi vagis a visitar-los. Estan a gust sent els amfitrions, i et fan sentir còmoda. Moltes vegades no ens n’adonem perquè anem amb les presses, però és molt maco quan, per exemple, t’ofereixen un cafè i unes pastes. El domicili es presta a aquest tipus de relació. Això a un hospital o fins i tot a la consulta és més difícil”.
Però la Covid-19 ha tingut efectes negatius en l’atenció que es dóna als pacients per totes les mesures de seguretat que s’han hagut d’implementar per garantir la seguretat del pacient i del professional. Com diu Mònica Torrent, infermera del CAP Ciutat Meridiana, “ara les visites són molt més impersonals, són visites més fredes, distants, ràpides. No pots tocar, gairebé no et poden veure, i, si vas amb la protecció ocular, encara menys. Alguns pacients ni et reconeixen. Són visites amb por, de contagiar jo el pacient o de ser contagiada. També s’ha de mantenir la distància de seguretat, però en les cures és impossible”.
Sovint, els pacients són població de risc, bé per edat, bé perquè la seva salut és fràgil o perquè tenen malalties prèvies i, per tant, cal extremar les mesures de protecció amb ells perquè, si se’n contagien, poden tenir moltes complicacions. “A mi em fa més por poder contagiar-los a ells, que ells a mi. Nosaltres en principi ja sabem que no n’estem contagiats, però ens anem movent de domicili en domicili. Jo sempre dic que, si totes les partícules d’una Covid quedessin pintades, tots els domicilis se n’emportarien una part”, explica Mònica Torrent.
A més, molts pacients s’han vist sotmesos a un aïllament enorme, no solament per la situació de confinament general, sinó pel fet de no poder o no voler sortir de casa pel fet de ser població de risc i tenir por de contagiar-se. Aquest aïllament pot generar soledat i ansietat. I en aquest context, per a molts pacients, el fet de rebre la visita dels professionals de l’atenció domiciliària suposa sentir-se acompanyats perquè algú es preocupa per ells, especialment en aquells casos en què no tenen suport familiar. “Molts pacients estan sols, i la visita del metge pot ser l’esdeveniment del dia o de la setmana per al pacient“, comenta Anna Cartanyà.
En definitiva, és un servei basat en la proximitat. La territorial, perquè es dóna al barri, però també l’emocional. “Per a persones que veuen reduïda la seva mobilitat, i, per tant, el seu món, quan tu vas a casa passa una mica com als pobles quan vas a visitar algú. Això passa sobretot amb els pacients crònics, que no tenen una patologia aguda que s’ha de resoldre, sinó que es tracta més de veure quines necessitats tenen, revisar el seu pla de medicació o veure com està la persona pel que fa a mobilitat, en l’àmbit sensorial, de nutrició. Es tracta sovint de xerrar i preguntar com està, com viu la vellesa, la soledat”.
I és que, l’atenció domiciliària, i més en temps de coronavirus, no són només visites mèdiques: són també, sobretot, visites i trobades personals i socials en què el vincle humà pren rellevància possiblement com no ho havia fet abans.
