Fujitsu, Hewlett-Packard o El Corte Inglés, denunciades per abusos laborals en la seva cadena de producció, són algunes de les empreses més beneficiades per la Generalitat en matèria de contractació pública. CRÍTIC ha analitzat a fons les compres dels darrers quatre anys de l'administració autonòmica en els sectors del tèxtil i l’electrònica: gairebé 300 contractes. En el cas de l'electrònica, el 68% de les empreses contractades disposen d'algun tipus de certificació ètica o codi de conducta per als proveïdors. En el cas del tèxtil, la xifra s'eleva al 81,5%. Tanmateix, les certificacions i codis de conducta no són una garantia absoluta que no es cometin abusos, com va demostrar el sinistre del Rana Plaza a Bangladesh o detallen informes de centres de recerca independents com DanWatch. Iniciatives com Electronics Watch, en la que participa l'ONG Setem Catalunya, reclamen utilitzar el poder de compra de les institucions públiques per forçar les grans empreses a acabar amb les situacions d'explotació i violacions de drets en les seves cadenes de producció. Per fer-ho possible, el primer pas és conèixer on i com s'ha fabricat allò que es compra. Un requisit en el que la Generalitat suspèn.
La Generalitat de Catalunya pot garantir que tot allò que compra ha estat produït en compliment dels estàndards laborals fixats en els convenis laborals de l'Organització Internacional del Treball (OIT), que fonamentalment tenen per objecte promoure els drets laborals, fomentar l’oportunitat de treball decent i millorar la protecció social? La resposta és clara: no. Així ho ha reconegut a Crític Teresa Pitarch, directora de l'Oficina de Supervisió i Avaluació de la Contractació Pública (OSACP) de l'executiu. «L'administració ha de ser la primer en ser responsable, la primera a donar exemple i la primera que contracti amb cap empresa que no ho sigui», afirma Pitarch. Ara bé, Pitarch assumeix la incapacitat actual de la Generalitat per fer o conèixer la traçabilitat d'allò que compra, és a dir, per saber quines condicions s'amaguen rere la seva producció.
CRÍTIC ha analitzat els contractes de subministrament de gairebé els últims quatre anys —des del novembre del 2011 fins al juliol d'enguany— en tèxtil i electrònica, i en aquest període la Generalitat i el sector públic dependent han adjudicat al voltant de 100 contractes per a l'adquisició de productes tèxtils per un import total de més de 15,5 milions d'euros. En el sector electrònic, s'han atorgat uns 200 contractes de subministrament, per un total de més de 40 milions. En aquest darrer àmbit, 12 companyies acaparen el 85% de l'import, que fonamentalment va anar a parar a empreses que compten amb algun tipus de codi de conducta propi per als proveïdors (45%) o alguna certificació ètica (23%). En el tèxtil només deu empreses acumulen el 95% del total adjudicat, que es reparteix entre el que va a parar a companyies amb certificació (58,9%), les que tenen un codi propi (22,6%) i les que no tenen res o no han donat informació (18,5%). Cal matisar que aquestes certificacions i codis de conducta no són una garantia absoluta que no es cometin abusos, com va demostrar el sinistre del Rana Plaza a Bangladesh o detallen informes de centres de recerca independents com DanWatch. El detall dels contractes el trobareu a l'apartat de dades del reportatge.
Rere el producte final que compren les institucions i els ciutadans occidentals s'hi amaguen, en alguns casos, jornades laborals maratonianes, amb l'obligació de fer un ingent nombre d'hores extres cada mes, a canvi d'uns salaris tan baixos que no permeten viure dignament i que ni tan sols arriben al sou mínim de la regió. Investigacions d'ONG també parlen de l'exposició a gasos tòxics sense les mesures de protecció adequades i de treballar sota una enorme pressió psicològica que, en nombroses ocasions, té conseqüències tràgiques. No són excepcionals els empleats amuntegats en naus amb una disciplina d'inspiració militar en què normalment es fabrica alhora per a diverses marques occidentals. Tot el descrit és comú en moltes factories del països del sud que formen part de la cadena de producció de grans companyies transnacionals de nombrosos sectors, com el tèxtil i l'electrònica.
Mei Wu —nom fictici per qüestions de seguretat— té divuit anys i és una estudiant xinesa de Direcció d'Empreses que, a més, treballa a la fàbrica d'informàtica Wistron Corporation Zhongshan. En una entrevista de l'ONG DanWatch explica que la seva jornada laboral comença a les vuit del matí i no acaba fins a les vuit del vespre, ja que «treballem hores extres gairebé diàriament». La jove treballa de dilluns a dissabte i descriu la feina com a «molt dura», ja que ha d'estar dreta tot el dia. Comptant les obligades hores extres, guanya uns 3.000 iuans al mes —uns 420 euros—, que utilitza per pagar-se els estudis, a banda del menjar, l'aigua i l'electricitat. Mei Wu detalla que fins i tot ha de «demanar permís per anar al lavabo» i reconeix que «ningú ens ha dit res sobre els nostres drets i no en sabem res ni d'assegurances ni de sindicats». El seu cas no és ni de bon tros una excepció en un sector en què les víctimes de l'explotació tenen, fonamentalment, nom de dona.
Els autoregulats codis de conducta i les polítiques de responsabilitat social corporativa d'empreses globals sovint no funcionen
Gràcies a l'allargassada cadena de subcontractacions —una de les característiques de l'actual capitalisme global—, es fa difícil saber quina és la traçabilitat d'un producte i, sobretot, en quines condicions ha estat fabricat. Els autoregulats codis de conducta i polítiques de responsabilitat social corporativa d'empreses globals sovint no funcionen i amaguen una crua realitat que surt a la llum amb informes d'organitzacions independents, com l'esmentada DanWatch, SETEM o China Labor Watch, i que es repeteix a les maquilas mexicanes i centreamericanes que proveeixen el gran veí del nord, a centenars de tallers tèxtils marroquins i a un ingent nombre de factories de tot tipus de la Xina i el sud-est asiàtic.
Un model més opac
La situació no és nova i progressivament han sorgit campanyes i organitzacions que advoquen per utilitzar el poder de compra per posar fi als abusos i garantir el respecte als drets humans i als drets laborals en tota la cadena de producció d'un producte determinat. En l'àmbit tèxtil existeix des del 1989 la Campanya Roba Neta (CRN), que aplega ONG, sindicats i organitzadors de consumidors. I enguany s'ha constituït Electronics Watch, impulsada per diverses ONG europees i que també ofereix un sistema de supervisió independent de la indústria electrònica. L'organització SETEM Catalunya participa a les dues iniciatives. Malgrat que els abusos laborals continuen, és cert que els darrers anys hi ha diversos exemples d'experiències positives de compra pública socialment responsable, també a Catalunya. No han arribat a la Generalitat, malgrat que Teresa Pitarch recalca la voluntat de contractar empreses «socialment responsables».
El nou format de provisió de material electrònic és més opac, dificulta la fiscalització ciutadana per saber quins productes hi ha darrere de cada contracte i també redueix el grau de coneixement de la Generalitat sobre allò que compra
Tot i això, des del 2012 l'executiu compta amb un nou model d'obtenció de material electrònic, que en dificulta la fiscalització i n'augmenta l'opacitat. Aquell any, el govern va convertir pràcticament tots els subministraments en serveis a través de l'anomenat «diàleg competitiu», un sistema de converses en què van participar les dues parts —empreses privades i Administració pública— i que va culminar amb l’adjudicació de grans contractes per a períodes d’entre sis i deu anys dividits en quatre àrees: les telecomunicacions, les aplicacions, els llocs de treball i l'atenció als usuaris —que inclouen el proveïment d'aparells electrònics— i els servidors. El nou model, centralitzat a través del Centre de Telecomunicacions i Tecnologia de la Informació (CTTI), va permetre agrupar milers de contractes en menys d'una quarantena. Són contractes de serveis que inclouen la provisió temporal d’equipament electrònic en forma de rènting. El CTTI no ha facilitat el detall dels productes incorporat a cada contracte, malgrat la petició de CRÍTIC.
L'Administració catalana ha signat diversos contractes els darrers anys amb grans companyies internacionals denunciades per abusos laborals en la seva cadena de producció
Amb el diàleg competitiu van adjudicar-se 2.000 milions d'euros, dels quals només una part correspon a equipament electrònic. Els contractes van anar a parar fonamentalment a grans empreses com Telefónica, T-Systems, IBM, Indra, Hewlett-Packard (HP) o Fujitsu —entre totes van sumar el 75% de l'import global del diàleg competitiu—. El nou format de provisió és més opac, dificulta la fiscalització ciutadana per saber quins productes hi ha darrere de cada contracte i també redueix el grau de coneixement de la Generalitat sobre allò que compra, segons admet Teresa Pitarch. «Ara per ara és complicat fer un control de la traçabilitat» en els productes electrònics que rep la Generalitat, bàsicament perquè amb el diàleg competitiu «no comprem el producte en si, sinó un servei que també incorpora el producte».
Escàndols en empreses proveïdores de grans companyies
A l'hora d'intentar evitar els abusos laborals i les vulneracions dels drets humans en les factories encarregades de fabricar els productes, les administracions públiques hi poden tenir un paper molt important a través de la capacitat de pressió que poden exercir amb el seu poder de compra. Ho explica Martina Hooper, coordinadora del consorci europeu que impulsa Electronics Watch: «El poder de compra del sector públic té una gran influència en les decisions que prenen les grans marques del sector perquè hi ha en joc aproximadament un 20% de la seva facturació en alguns casos». No és fàcil trobar dades sobre el volum de compra pública de material electrònic, però ja el 2007 la xifra a escala europea ascendia a 94.000 milions d'euros en productes, serveis i software d'aquest àmbit. I Electronics Watch té com a objectiu, precisament, «millorar les condicions dels treballadors en el sector electrònic a través de la compra pública socialment responsable».
En el període analitzat, i centrant-nos només en els subministraments —l'únic camp amb totes les dades disponibles—, les empreses més beneficades per la Generalitat en la compra de productes electrònics són Fujitsu, amb més de 13 milions en contractes, i El Corte Inglés, amb 6,2. En el cas de la multinacional japonesa, la xifra es va disparar gràcies a un encàrrec del 2013 per assumir el «subministrament, amb opció de compra, i el manteniment d'equipament audiovisual al Departament de Justícia», que li va permetre ingressar 13 milions, gairebé la totalitat del que ha rebut els darrers quatre anys en contractes de subministrament. Entre els principals adjudicataris també hi ha altres intermediaris, com ITGlobal, Servicios de Microinformática o Abast, que proveeixen de material electrònic del qual poques vegades s'especifica el fabricant, i fabricants globals com Ricoh, HP i Canon. Fujitsu i HP, a més a més, també van rebre contractes multimilionaris en el marc del «diàleg competitiu».
A l'hora d'avaluar les garanties que ofereixen els proveïdors de la Generalitat en aquest àmbit, Martina Hooper subratlla que «no hi ha electrònica ètica», més enllà de «petites iniciatives» com Fairphone, que actualment no tenen capacitat per satisfer la demanda del sector públic. D'aquí que l'aposta d'Electronics Watch passi per millorar la situació en la cadena de subministrament de grans empreses, que al cap i a la fi són les que directament o indirectament venen els aparells electrònics a institucions públiques i particulars. «Les grans marques són responsables de la situació d’explotació amb què es treballa a les fàbriques que subcontracten», apunta Hooper, que també descriu les condicions als proveïdors de les grans marques: «Els salaris no cobreixen les necessitats vitals, es coacciona més o menys obertament a qui intenta sindicar-se, i les mesures de salut i seguretat a les fàbriques són sovint insuficients i donen lloc a malalties ocupacionals d’extrema gravetat».
Anant al detall, la recerca Electrónica Low Cost, elaborada el 2013 pel centre d'informació i investigació DanWatch amb China Labor Watch, SETEM i cinc altres ONG europees, posa de manifest les pèssimes condicions de treball que es pateixen en quatre fàbriques xineses analitzades i que són proveïdores de marques com Dell, Fujitsu, HP o Phillips, entre d'altres. De totes aquestes, la Generalitat en té productes, ja sigui comprats directament a l'empresa o adquirits a través d'intermediaris. La investigació va constatar vulneracions dels drets laborals a les quatre factories, com no respectar els principis de l'OIT, la mateixa legislació xinesa i les normatives de l'Electronic Industry Citizenship Coalition (EICC), un organisme al qual estan adherides, per exemple, Dell i HP. Fujitsu disposa d'un codi de conducta per als seus proveïdors, però Electrónica Low Cost demostra que no se'n garanteix el compliment.
Altres investigacions també posen de manifest les vulneracions de drets existents en companyies subcontractades per HP a la Xina, així com en proveïdors d'Apple, marca d'alguns dels productes electrònics adquirits pel govern català els darrers anys. Més enllà dels 13 milions obtinguts en contractes de subministrament, Fujitsu va beneficiar-se —en companyia d'altres empreses— d'una adjudicació de 125 milions d'euros el 2012 en el marc del diàleg competitiu, mentre que HP en va rebre dues —també formant part d'unions temporals d'empreses (UTE)— que ascendien a 128 milions.
Pel que fa a les empreses intermediàries, la majoria no han respost les demandes d'informació sobre si exigeixen algun tipus de certificació als seus proveïdors sobre compliment de drets humans i drets laborals. En tot cas, entre els partners d'aquests negocis hi apareixen grans marques com Dell (en el cas d'ITGlobal) o HP (ITGlobal, Servicios de Microinformática o Abast) que, com han constatat diversos informes, estan darrere d'unes condicions de treball deplorables en factories asiàtiques. I això sense entrar en l'origen de minerals com el coltan, imprescindibles per a la fabricació d'aparells electrònics i que sovint actuen com a combustible d'eterns conflictes armats a l'Àfrica central.
Certificacions que no són garantia
En l'àmbit tèxtil, Iturri, SA, Fábrica Española de Confecciones, SA i El Corte Inglés són les companyies que més volum de negoci han fet amb la Generalitat i el seu sector públic. Iturri, amb contractes per més de 7,2 milions, ha assumit encàrrecs per proveir de roba el Servei d'Emergències Mèdiques (SEM), el cos de Bombers o els Mossos d'Esquadra, entre d'altres. La companyia té la seu a Sevilla i disposa d'una fàbrica a Tànger, al Marroc. Segons el seu web, en aquesta factoria es produeix el vestuari que ven Iturri, tot i que la companyia també compta amb nombrosos proveïdors. CRÍTIC ha intentat confirmar que la roba que Iturri ven a la Generalitat es fabrica efectivament a la planta marroquina, però la companyia ha declinat respondre les preguntes. Iturri compta amb l'SA8000, una certificació voluntària atorgada per l'organització estatunidenca Social Accountability International (SAI) que en principi estableix les condicions mínimes per garantir un ambient de treball segur i saludable i la llibertat d'associació i negociació col·lectiva, a banda d'establir un topall a la jornada laboral, certificar un salari digne i ratificar que no s'hi dóna treball forçat o infantil.
Martina Hooper: «El poder de compra del sector públic té una gran influència en les decisions que prenen les grans marques del sector, perquè hi ha en joc aproximadament un 20% de la seva facturació en alguns casos»
En resum, teòricament acredita que les companyies que en disposen respecten les convencions laborals de l'OIT. Ara bé, no és una garantia absoluta. El 24 d'abril del 2013 va esfondrar-se l'edifici Rana Plaza, un sinistre que va provocar la mort de 1.134 persones. L'immoble, ubicat a Dacca, la capital de Bangladesh, acollia diversos tallers tèxtils que fabricaven per a grans marques internacionals i unes setmanes abans del sinistre havia rebut, precisament, el certificat SA8000. «La Campanya Roba Neta internacional va pressionar les marques que produïen al Rana Plaza perquè contribuïssin al Fons de Compensació per a les víctimes i les seves famílies. L’abril d’aquest any, per al segon aniversari de la tragèdia, es van acabar de recaptar els 30 milions de dòlars que necessitava el Fons», recorda Laura Muixí, responsable de la CRN a Catalunya.
El Corte Inglés era una de les companyies que comptava amb proveïdors al Rana Plaza. CRÍTIC ha demanat quina va ser la seva aportació al fons de compensació a les víctimes del sinistre, però la companyia no ha contestat. Acumula gairebé 1,4 milions en contractes de productes tèxtils amb la Generalitat i el seu sector públic en productes com vestuari per als «funcionaris de vigilància dels centres penitenciaris», vestuari per al Cos d'Agents Rurals o vestuari divers per als Mossos d'Esquadra, entre el qual n'hi ha d'específic per a la Brigada Mòbil (Brimo), els antiavalots del cos.
En resposta a CRÍTIC, el grup de grans magatzems assegura que «tots els nostres proveïdors han d'acceptar i complir el codi de conducta BSCI (Business Social Compliance Initiative)», una iniciativa de les empreses que fixa com a referència les convencions fonamentals de l'OIT. Ara bé, són les mateixes companyies adherides les encarregades de controlar el compliment del certificat i de decidir quines empreses fan les auditories externes, sense que hi hagi un sistema de verificació autènticament independent. El grup també disposa d'uns «principis d'actuació» en què hi ha un codi ètic basat en els 10 principis del Pacte Mundial de les Nacions Unides per a les empreses, i assegura que fa auditories als seus proveïdors. «Les auditories socials fan inspeccions molt limitades per part d’auditors estrangers al país, i el seu informe només inclou el que la direcció hàbilment els ha volgut mostrar. En les visites a les fàbriques rarament es parla amb representants dels treballadors i les treballadores sense control o coacció de la direcció», matisa Laura Muixí.
Empleades «aïllades i invisibilitzades»
El 2011, una investigació de SETEM i la Campanya Roba Neta va posar de manifest les condicions de treball precàries que patien les treballadores en tallers tèxtils de Tànger (Marroc) que proveeixen grans marques internacionals, com Inditex, Mango o el mateix El Corte Inglés. En una entrevista elaborada per aquest reportatge, Fatima Lamah, treballadora del tèxtil, activista i presidenta de l'associació Attawasoul de Tànger, explica que a la ciutat s'estan «duent a terme alguns canvis urbanístics» per mantenir la «seva força industrial» amb la creació de nous polígons als afores que mantenen les obreres «aïllades i invisibilitzades».
«Al Marroc, moltes treballadores del tèxtil no estan donades d'alta a la seguretat social i cobren les hores extres al mateix preu que les normals»
Lamah relata que les condicions laborals del sector, en què gairebé tots els llocs de treball estan copats per dones, no han millorat els últims anys. Es mantenen els salaris baixos, les hores extres «es cobren al mateix preu que les hores normals», en molts casos les «obreres no estem donades d'alta a la seguretat social», fet que les deixa sense cobertura mèdica ni baixa per malaltia, i quan hi ha acomiadaments les indemnitzacions són «miserables o inexistents». La presidenta d'Attawasoul exposa que reclamen el «compliment de la llei», ja que «la majoria d'empreses no respecta el salari mínim», i també volen un «pagament just de les hores extres». Fatima Lamah també denuncia els problemes que tenen les treballadores per organitzar-se: «És habitual que quan les treballadores se sindiquen i comencen a fer demandes laborals, les acomiadin».
Més enllà d'Iturri i El Corte Inglés, la resta de contractistes analitzats o bé fabriquen íntegrament a l'Estat espanyol o bé no han ofert informació sobre si compten amb algun tipus de certificació quant a les seves condicions laborals. L'excepció és Urvina —240.000 euros en adjudicacions—, que assegura estar adherida als 10 principis del Pacte Mundial de les Nacions Unides, «on s'acredita el compliment de les mesures de RSC [responsabilitat social corporativa] durant tota la seva cadena de valor». No hi ha, però, una avaluació independent del seu compliment.
Experiències en positiu
Des del 2011, la Generalitat compta amb l'OSACP, dedicada a «establir les directius de la contractació pública dels departaments de la Generalitat i del seu sector públic, supervisar-ne i avaluar-ne l'execució, i dirigir l'aplicació dels mitjans electrònics en aquell àmbit». Teresa Pitarch, la seva directora, assegura a CRÍTIC que «una de les principals polítiques que es van definir en el minut 0 de la seva creació és impulsar els aspectes socials a través de la contractació». Una de les accions dutes a terme per l'OSACP ha estat la revisió de la Guia per a la inclusió de Clàusules Socials en els contractes de la Generalitat, que bàsicament se centra en qüestions com «la inclusió de col·lectius de difícil inserció» i la «garantia dels drets laborals» dels treballadors de l'empresa. Com a recomanacions, hi apareixen dues clàusules en què s'apunta que l'adjudicatària «vetllarà perquè en l’execució del contracte tots els productes que s’utilitzin provinguin d’empreses que compleixin amb les normes internacionals aprovades per l’OIT». Pitarch, però, reconeix la incapacitat actual de la Generalitat per garantir el compliment d'aquests estàndards. I és que si no se sap la traçabilitat d'un producte, no es pot afirmar que ha estat fabricat en unes condicions justes.
Malgrat que encara són una excepció, a poc a poc han sorgit experiències de compra pública socialment responsable (CPSR). Alguns exemples apareixien recollits en un dossier elaborat pel Projecte Landmark, una iniciativa desenvolupada del 2011 al 2014 i que pretenia «redirigir les compres i contractacions de les administracions públiques europees cap a productes i serveis produïts amb unes condicions laborals justes i dignes». Dataport, una entitat pública propietat dels estats federals alemanys de Bremen, Hamburg, Mecklemburg-Pomerània Occidental, Baixa Saxònia i Schleswig-Holstein, va obrir un concurs el 2013 per adjudicar la compra de material informàtic i serveis d'internet. La licitació ascendia a 70 milions d'euros i donava pes a la «proposta social» de l'empresa, que havia de detallar com complia les convencions fonamentals i altres recomanacions de l'OIT. Aquest apartat va representar el 10% de la puntuació de l'aspecte qualitatiu del concurs —l'altre aspecte a jutjar era la proposta econòmica.
També el 2013, l'Ajuntament de la ciutat danesa de Kolding va obrir un concurs per proveir-se de productes tèxtils i serveis de bugaderia. El contracte tenia un import d'uns 500.000 euros i en el concurs s'exigia als licitadors que presentessin una declaració que expliqués com havien elaborat i posat en pràctica un sistema de verificació de les normes socials dins la seva cadena de subministrament. El que es volia és que aquest sistema de gestió pogués garantir la traçabilitat de la cadena —un aspecte que la Generalitat no coneix—, l'aplicació dels criteris ètics en aquesta i la monitorització i auditoria d'aquestes exigències. Els aspectes ètics i mediambientals suposaven el 10% de la puntuació del concurs, i l'objectiu del consistori danès era «garantir que els productes subministrats a l'ajuntament es produeixen, processen i finalitzen respectant les condicions que estableixen les convencions de l'ONU, els convenis de l'OIT i la legislació laboral al lloc de producció».
Sense exigir certificacions ètiques
Per a Laura Muixí, «cal que les administracions públiques s'interessin més pel compliment dels drets laborals de les persones que treballen a les fàbriques de roba i es prenguin més seriosament l'important paper que poden tenir per canviar aquesta situació». A l'hora de la veritat, de moment, els organismes de compra de l'Administració catalana no exigeixen als contractistes tenir una certificació com l'SA8000 ni tampoc l'aval de la Fair Wear Foundation (FWF). Sorgida el 1999, engloba més de 80 empreses i 120 marques i té el seu propi codi, sistema de verificació i control, de manera que quan una companyia rep el seu certificat o etiqueta social s'assegura als compradors que la roba ha estat fabricada en condicions dignes.
La Universitat de Barcelona és la primera institució pública dels Països Catalans, i de l'Estat espanyol, que s'ha adherit a Electronics Watch
L'alternativa passa per adherir-se a iniciatives com Electronics Watch, en el cas de les institucions, o la Fair Wear Foundation, en el cas de les empreses. Alba Trepat, responsable d'afiliacions a Electronics Watch a Catalunya, afirma que «la majoria d’organismes públics tenen compromisos de compra socialment responsable però els falten mitjans per verificar les condicions laborals en la producció. Electronics Watch els ofereix un servei de monitoratge a les fàbriques format per grups de defensa de drets laborals locals i sense ànim de lucre». De moment, hi ha deu institucions públiques afiliades l'organització, una de les quals és la Universitat de Barcelona (UB), l'única de l'Estat espanyol que s'hi ha adherit. Ho va anunciar el 5 d'octubre, i la seva incorporació a la iniciativa suposarà incorporar «clàusules en els seus contractes de compra de béns electrònics amb vista a reforçar la transparència en la cadena de subministrament», entre altres qüestions.
Potencial «enorme» per incidir en les condicions de treball
En canvi, la Generalitat no s'ha afiliat a cap iniciativa d'aquest tipus. En paraules de Teresa Pitarch, sumar-se a Electronics Watch és «més dificultós amb el sistema de compra que tenim». La directora de l'OSACP afegeix que «primer hauríem de fer una feina de detecció i situació real del que s'està comprant i de quin tipus de compra fem, i impulsar-ho no crec que fos el problema». L'Administració autonòmica sí que ha format part, juntament amb la Diputació de Barcelona i l'ajuntament de la ciutat, d'un grup de treball de compra pública socialment responsable impulsat per SETEM Catalunya. «El grup és un espai de reflexió i de confluència sobre com avançar amb les clàusules socials. Si bé l’aspecte ambiental està més consolidat en les pràctiques de compra d’aquestes administracions, en el que fa referència a les condicions de treball en la fabricació encara hi ha força recorregut a fer», comenta Alba Trepat.
Trepat conclou que les «administracions públiques tenen un poder de pressió a les grans empreses que no tenim les persones consumidores i haurien d'exercir un paper exemplar a l'hora de comprar d'una manera socialment i mediambientalment responsable». Martina Hooper es mostra confiada que si Electronics Watch té èxit hi haurà canvis importants en el sector. «Hi ha molta competència entre les marques per guanyar contractes públics, cosa que significa que el poder de compra combinat dels afiliats a Electronics Watch té un potencial enorme per incidir en les condicions de treball dels fabricants», sentencia.