Entrevista a Mei Wu
Té divuit anys i és estudiant de Direcció d’Empreses en pràctiques a la fàbrica Wistron Corporation Zhongshan. Per la seva seguretat, el nom de la noia és fals i no publiquem la seva fotografia.
Quantes hores treballes i com és la feina?
Treballo des de les vuit del matí fins a les vuit del vespre. L’horari normal és fins a les 18 h, però treballem hores extres gairebé diàriament. Tinc una hora de descans per dinar i una per sopar i mengem a la fàbrica. Treballo dreta tot el dia i és molt cansat. Hem de demanar permís fins i tot per anar al lavabo. Treballo de dilluns a dissabte, però tinc sort perquè no he de treballar a la nit, com sí que els passa a molts dels altres estudiants. La feina és molt dura i no aprenem res, tot i que se suposa que les pràctiques han d'estar relacionades amb els nostres estudis. Però l'escola diu que hem de completar aquestes pràctiques. Normalment podem anar a casa a visitar les nostres famílies durant l'estiu, però ara hem de treballar a la fàbrica, de manera que només podem tornar a casa un cop l'any.
Quant guanyes i quines despeses cobreixes?
Guanyo al voltant de 3.000 iuans amb les hores extres. Faig servir els diners per pagar el menjar, l'aigua i l'electricitat. Els interns no paguem lloguer i tenim un descompte en el preu del menjar. També faig servir el sou per pagar l'escola. Els meus pares no podrien permetre’s enviar-me a l'escola si no fos així.
Hi ha mesures de seguretat previstes en el teu lloc de treball? Se us permet sindicar-vos?
Hem aconseguit una mica de formació, però no gaire. Ningú ens ha dit res sobre els nostres drets i no en sabem res ni d’assegurances ni de sindicats.
Entrevista a Fatima Lamah
Treballadora del tèxtil, activista i presidenta de l’associació Attawassoul de Tànger.
«El salari mínim professional no es respecta a la majoria de les empreses tèxtils del Marroc»
Tànger és una ciutat industrial que concentra des de fa anys un important volum de fàbriques estrangeres —sobretot del sector tèxtil— atretes per la laxa legislació marroquina, que els permet produir a baix cost i així ampliar el seu marge de beneficis. Consideres que aquesta pràctica empresarial és encara habitual avui dia?
Absolutament. De fet, està en auge. Des de finals dels vuitanta, el Marroc s’ha considerat un important centre de costura i confecció d’Espanya i de gran part d’Europa. A les zones industrials de Rabat, Tànger i Casablanca es fabrica roba per a moltes de les empreses tèxtils transnacionals. Actualment, hi ha altres importants centres de producció del tèxtil al sud-est asiàtic, però la fast fashion imposada per les transnacionals afavoreix els centres de producció més propers, i les laxes legislacions laborals del Marroc la converteixen en un centre de producció encara interessant per a les transnacionals. A més, cal destacar que en aquests moments a Tànger s’estan duent a terme alguns canvis urbanístics que pretenen mantenir la seva força industrial (creant nous polígons als afores que mantenen les obreres aïllades i invisibilitzades i ampliant els sectors industrials més enllà del tèxtil) i alhora reservar el centre de la ciutat per al turisme. Tot enfocat perquè s’enriqueixin uns quants mentre que les treballadores es mantenen explotades.
Hem parlat de legislacions laxes, però quines són exactament les condicions laborals de les treballadores del tèxtil a Tànger, aquelles que fan la roba que després comprem a Europa?
La indústria tèxtil és una de les més assenyalades pel que fa a les condicions laborals, tot i que no és l’única en què el personal treballa en condicions d’explotació. Al Marroc, el problema no és tan sols que la llei no vetlli per les obreres: en alguns casos hi ha lleis que ens protegeixen, però no serveixen de res si els patrons se les salten i tenen completa impunitat. Pel que fa a les condicions més generalitzades, cal destacar els salaris baixos i el fet que les hores extres —que sovint estem obligades a fer per la pressió dels terminis d’entrega— es cobren al mateix preu que les hores normals. D’altra banda, hem detectat molts casos en què les obreres no estem donades d’alta a la seguretat social i això després suposa no tenir cobertura mèdica ni baixa per malaltia, per exemple. Per no parlar de les miserables o inexistents indemnitzacions quan es produeixen acomiadaments. A més, el dia a dia a la fàbrica és dur: treballem sota pressió, no ens deixen anar al lavabo fins a l’hora de dinar (ni tan sols a les dones embarassades), hem de menjar al carrer, etc.
Davant de totes aquestes qüestions, quines són les principals reclamacions?
En molts casos, reclamem el compliment de la llei, només això. Per exemple, el salari mínim professional no es respecta a la majoria de les empreses: els sous estipulats són baixos però encara ho són més quan estan per sota d’aquest llindar. D’altra banda, la majoria dels patrons no paguen la seguretat social, ens treuen del sou de les treballadores la part que hauria d’anar a pagar la seguretat social però no la paguen. Conseqüentment, ens deixen sense cobertura mèdica i sense baixes per malaltia. Una altra reivindicació imprescindible, tenint en compte la facilitat amb què ens poden fer fora de la feina (sovint per qüestions que no tenen res a veure amb la nostra tasca, com ara el fet d’intentar organitzar-nos entre nosaltres o fins i tot per rebutjar insinuacions dels comandaments superiors, que assetgen moltes dones mentre treballen) és la reclamació d’indemnitzacions per acomiadament. També demanem el pagament just de les hores extres (que fem habitualment, com a mínim una o dues hores de més) que s’haurien de pagar un 25% més del que es paguen les hores normals, i això no passa mai. A més, el fet de fer hores extres suposa altres problemes per a les treballadores que han d’anar a buscar els seus fills o filles a l’escola i arriben tard perquè s’han hagut de quedar a la fàbrica. A vegades demanem coses molt senzilles: per exemple, tenir un menjador on poder dinar al migdia. Però ni això és fàcil d’aconseguir.
Us obliguen a fer hores extres perquè hi ha molta feina i molt poc marge per fer-la?
Sí, els terminis que imposen els intermediaris o les mateixes empreses són molt justos i estem obligades a treballar molt de pressa i moltes hores. Tot i així, a vegades ni tan sols amb aquest esforç no s’arriba i llavors entren en joc els tallers clandestins, on les condicions són encara molt pitjors. En la clandestinitat sabem que treballen menors de setze anys, quan segons la llei del Marroc seria prohibit.
Parles de problemes a l’hora d’organitzar-vos, però al Marroc en teoria hi ha llibertat sindical.
Una cosa és la llei i una altra la pràctica. És habitual que quan els treballadors o treballadores se sindicalitzen i comencen a fer demandes laborals els acomiadin de la fàbrica. De fet, els patrons prefereixen contractar dones perquè normalment, per qüestions de com hem estat educades, acceptem unes condicions laborals indignes més fàcilment i sense protestar. O al menys així ha estat durant molts anys.
Precisament, l’objectiu de la vostra associació Attawassoul és donar suport a les treballadores i articular lluites obreres.
Sí. Attawassoul va néixer com una associació per a dones obreres, però amb els temps els homes s’hi van sumar i van ser benvinguts. El nostre objectiu és organitzar les treballadores perquè unides reivindiquin els seus drets laborals. Durant anys, Attawassoul ha tingut un paper molt important a Tànger i ha organitzat mobilitzacions, ha promogut la constitució de sindicats, ha assessorat les lluites de moltes obreres de fàbriques diferents, etc.
També oferiu formació per a les treballadores.
Un dels pilars de les nostres activitats sens dubte és la formació, que considerem un element bàsic. Moltes obreres no han anat a l’escola i tots els coneixements que puguin aprendre són importants per facilitar les seves lluites. Aquí hem impartit formacions en idiomes, informàtica i sobretot en drets laborals i consciència de gènere. Aquests espais formatius alhora han servit com a espais de trobada on els obrers i les obreres han pogut compartir situacions de vulneració de drets laborals i articular lluites diverses. D’aquí va néixer una altra línia de treball de l’associació: l’assessorament per constituir consells d’obrers, que es reuneixen els dissabtes i serveixen per organitzar les lluites dels treballadors i treballadores.
Heu fet molta feina durant aquests anys, però els fets ocorreguts la primavera del 2014 van marcar un abans i un després a Attawassoul, oi?
Malauradament sí. L’Associació va viure una època de gran creixement, va arribar a tenir dos seus des d’on fèiem formació i seguiment de nombrosos casos. Llavors els patrons van començar a veure que Attawassoul representava un perill per a ells. El 28 d’abril de l’any passat vam liderar una seguda on van participar unes 300 obreres. Després d’aquesta acció, Wafae Charaf, una de les dones (en aquest cas, estudiant de dret) que col·laborava molt activament va ser segrestada durant dues hores. Al juny vam organitzar una altra seguda, però ja s’havia iniciat un procés d’acusació en contra de Wafae i de Boubker Elkhamlichi (un dels activistes fundadors i ànima de l’associació) per acusacions falses, i finalment la Wafae va ser condemnada a dos anys de presó i Boubker a un any de suspensió. Ella segueix lluitant des de la presó i nosaltres tenim el seu cas ben present, i li oferim tot el suport que se’ns permet.
Quines conseqüències ha tingut per a l’associació aquest empresonament injust?
El procés ha estat molt dur per a les persones directament implicades, però també ha suposat un cop per a tota l’organització i per a tota la lluita obrera en general, ja que moltes de les dones que s’havien apropat a Attawassoul van agafar por i se’n van allunyar. Tot i així, els consells obrers han seguit funcionant i i hem pogut anar fent seguiment de les lluites a les fàbriques. Ara només mantenim un local i ens trobem en un moment de redefinició de les línies de treball per seguir lluitant pels drets laborals de les persones treballadores, malgrat les dificultats.
Tot i les dificultats que esteu vivint, com has dit abans, seguiu mobilitzant-vos. Ens pots explicar alguna lluita activa en aquests moments?
Un dels casos que actualment segueix obert és el de les obreres de Manufacturing, que porten dos anys de lluita. El procés ha estat molt llarg: quan el patró va començar a vulnerar els drets laborals de les treballadores, elles van començar a reaccionar, a organitzar-se i a fer segudes. Després va tancar la fàbrica i elles van exigir un acomiadament en condicions justes, ja que algunes feia més de vint anys que treballaven allà. Poc després algunes van acceptar les condicions que els oferia el patró, però 55 obreres ho van rebutjar, van portar el cas a judici i van guanyar. El problema és que mai no s’ha arribat a executar la sentència dictaminada i a dia d’avui encara no han cobrat. Per aquest motiu, dues treballadores porten vuit mesos dormint a la porta de la fàbrica, al port de Tànger, demanant que es faci justícia i s’executi la sentència que van dictaminar els tribunals. Estem molt orgulloses d’elles, de la seva valentia; cap lluita anterior ha resistit durant tant de temps. El patró ha estat fent pressió i ha pagat gent que s’acosta a increpar-les i fer-les fora a la nit... Però elles resisteixen.
Què es pot fer a escala internacional per col·laborar en aquestes lluites?
És important que les empreses sentin la pressió de consumidors i consumidores informades i preocupades per la vulneració de drets laborals al tèxtil. Si la gent sap el que està passant i les empreses se senten pressionades, podem esperar algun canvi.