Onze sèries amb sentit crític per devorar aquest estiu

  • Toni de la Torre / @tonidelatorre
  • divendres, 22 juliol 2016

Entre les propostes trobareu títols de David Simon, el creador de 'The wire', o de Ken Loach i sèries que qüestionen el sistema judicial o el sistema penitenciari i d'altres que mostren les conseqüències de la vida a l'atur

Has acabat la darrera sèrie que seguies i no saps en quina capbussar-te ara? T’interessen les històries amb contingut polític i crítica social? Si la resposta a les dues preguntes és ‘sí’, llegeix fins al final aquest article. Toni de la Torre, expert en sèries i crític en diversos mitjans des de fa més d’una dècada, ha preparat una acurada selecció d’11 títols actuals i històrics ideals per devorar aquest estiu. Des de ‘Mr. Robot’ fins a ‘Black mirror’ passant per ‘Oz’ o ‘The promise’. De la Torre és autor de diversos llibres sobre la matèria, com ‘Series de culto’ (Timun Mas).

1. ‘Show me a hero’

És l’últim treball de David Simon, el creador de ‘The wire‘ (si no l’heu vista, hauríeu de començar per aquí). Es tracta d’una minisèrie que dramatitza el conflicte que va viure la ciutat de Yonkers, a l’estat de Nova York, a final dels anys vuitanta. Durant 40 anys, el Govern havia concentrat a l’oest de la ciutat els projectes d’habitatge protegit associats a rendes baixes, amb una població majoritàriament negra i llatina, mentre que a l’est hi havia famílies blanques amb rendes de classe mitjana-alta. Les xifres de 1988 ho diuen tot: un 98% de l’habitatge públic estava situat a l’oest, on vivien un 81% dels grups minoritaris. Aquell any, un jutge del Tribunal Suprem considera el cas de Yonkers un exemple de segregació i ordena la construcció d’habitatges socials a l’est, iniciant així un conflicte del qual el protagonista de la història, un aspirant a alcalde interpretat per Oscar Isaac, en voldrà treure profit electoral.

La minisèrie, basada en un llibre de Lisa Belkin, dirigida per Paul Haggis i amb una banda sonora carregada de temes de Bruce Springsteen, retrata les actituds d’individus i de col·lectius davant la barreja de classes socials i, més enllà del cas concret de Yonkers, fa que l’espectador reflexioni sobre la distribució socioeconòmica dominant a les ciutats modernes. Si us interessa la feina de David Simon, també podeu donar un cop d’ull a ‘Treme’, ‘Generation kill’, ‘The corner’ i ‘Homicide’.

2. ‘Boys from the Blackstuff’

Les xifres de l’atur van tocar sostre al Regne Unit l’any 1982, en un context de recessió econòmica i de polítiques d’austeritat impulsades pel Govern de Margaret Thatcher: aquell any es va arribar als tres milions d’aturats (un de cada vuit britànics). Al mateix temps es va estrenar a la BBC la minisèrie ‘Boys from the Blackstuff’, que s’havia estat gestant abans però que va acabar debutant en un moment crucial, tocant el nervi d’una part molt rellevant de la població (tant, que es va emetre al segon canal i després es va reemetre al primer).

La ficció, creada per Alan Bleasdale, seguia cinc personatges que servien per explicar conseqüències diferents de la vida a l’atur: frustració psicològica, tensions familiars, pèrdua d’identitat vinculada a la professió i desesperació per descobrir-se dependent del subsidi de l’Estat. El decadent escenari del Liverpool industrial reflecteix la situació econòmica del país, mentre que el guió captura la impotència de la classe treballadora, particularment a través del personatge de Yosser (interpretat per l’actor Bernard Hill), que es va acabar convertint en una icona col·lectiva de l’època.

3. ‘The promise’

Peter Kosminsky és, dels guionistes actuals, l’hereu principal del moviment del realisme social britànic que es va iniciar als anys seixanta (com veurem més endavant). La seva carrera destaca per una constància a l’hora d’abordar qüestions que no es tracten habitualment en les ficcions televisives. Ha treballat fonamentalment fent ‘TV-movies’ (de les quals no podeu deixar escapar ‘The Government inspector’, sobre el cas de David Kelly, que va interpretar Mark Rylance). El seu primer treball serial va ser ‘The promise’, en què es va atrevir a tocar el tema del conflicte entre Israel i Palestina.

El projecte es va començar a gestar a la BBC, on va quedar discretament aparcat, cosa que va obligar Peter Kosminsky a portar-lo a Channel 4, que en els últims anys està donant sortida a aquest tipus de ficcions més arriscades. La minisèrie està basada en entrevistes a exsoldats britànics que van estar destinats a Palestina en acabar la Segona Guerra Mundial i descriu la seva visió de l’inici del conflicte, que es va connectant amb l’actualitat a través del personatge de la néta d’un d’aquests soldats, interpretada per Claire Foy. El mecanisme per unir el passat i el present és molt artificiós, però és efectiu per construir el discurs que ‘The promise’ vol traslladar a l’audiència. Com calia esperar, la seva emissió va ser molt polèmica.

4. ‘Horící ker (Burning bush)’

El sacrifici de Jan Palach, un estudiant que es cala foc a si mateix com a acte de protesta contra l’ocupació soviètica de Txecoslovàquia, l’any 1969, és el punt de partida d’aquesta minisèrie, la primera producció original d’HBO Europe (divisió del canal per cable nord-americà que opera principalment als països de l’est del continent). Ell no és el protagonista de la història, sinó el detonant que posa en marxa tot un seguit de reaccions polítiques, amb el Govern soviètic difonent una versió interessada del suïcidi i els estudiants volent convertir Jan Palach en un heroi de la seva causa.

La protagonista real de la sèrie és l’advocada del noi, interpretada per Tatiana Pauhofová, i la seva mare, que la interpreta Jaroslava Pokorná, però sobretot el context d’una societat trista, sense esperança, oprimida en una grisor que la directora polonesa Agnieszka Holland retrata amb sobrietat i contenció (ho fa des de l’experiència pròpia, ja que va viure a Praga en aquella època). Encara que explorant una situació concreta, la minisèrie aborda temes universals com la lluita per la llibertat, l’activisme polític i els governs repressors.

‘Horící ker’ va tenir una molt bona rebuda al seu país (de fet, una versió editada en forma de pel·lícula es va presentar com a candidata als Oscar per la República Txeca, en la categoria de film de parla no anglesa, l’any 2013, però va ser desqualificada per haver-se emès abans a la televisió), i HBO Europe ha continuat produint altres ficcions també molt interessants. Una de les més recents és ‘Wataha’ (The border), del 2014, que està darrerament d’actualitat, ja que toca el tema dels refugiats de zones de guerra que intenten entrar a la Unió Europea.

5. ‘La commune’

És la resposta a un problema que molts països europeus encara tenen pendent de resoldre: la creació de suburbis a la perifèria de les grans ciutats on s’aparta el sector més vulnerable de la societat, un espai on es deixen créixer els problemes derivats de la pobresa i de la immigració. ‘La commune’ es va estrenar el 2007, dos anys després dels disturbis de París que van ocupar portades de la premsa internacional, amb imatges de desenes de cotxes cremant. Deveu recordar que l’origen d’aquests fets va ser la mort de dos joves musulmans quan s’escapaven de la policia en una vila francesa (tristament, aquests fets ressonen avui amb les notícies que ens arriben des dels Estats Units).

El guionista Abdel Raouf Dafri, cocreador de la sèrie ‘Braquo’ i guionista de la pel·lícula ‘Un prophète’, va decidir crear una minisèrie per mostrar com és la vida en una d’aquestes viles. A través de la història d’un personatge que hi torna després de 20 anys tancat a la presó, ens mostra la realitat de la vida al gueto, marcada per l’atur, el tràfic de drogues i la pressió policial, que s’uneixen a conflictes religiosos i a la intenció del Govern d’enderrocar els edificis més antics i, així, fer neteja dels elements del barri considerats més perillosos. Amb aquest teló de fons, l’eix de la sèrie és l’enfrontament entre el protagonista i un vell amic de la infantesa, ara amb una posició de lideratge a la comunitat. Al repartiment destaquen Francis Renaud (‘Braquo’), Tahar Rahim (‘The last panthers’) i l’espanyola Ángela Molina.

6. ‘Days of hope’

Tornem al Regne Unit, però ara per abordar un clàssic. ‘Days of hope’ va ser una minisèrie creada per tres noms clau del moviment del realisme social britànic: Ken Loach com a director, Jim Allen com a guionista i Tony Garnett com a productor. Tots tres havien generat tot tipus de ficcions separats i junts abans, però sempre drames inclosos en programes d’antologia. La popularitat de les sèries els va portar a dur la seva manera d’entendre la ficció televisiva a aquest territori i, en certa manera, ‘Days of hope’ es pot veure com un revers de les minisèries històriques de l’època, com ‘The Forsyte saga’. Com moltes d’aquestes ficcions, estava protagonitzada per una família; però, en comptes de ser aristocràtica (i, per tant, aspiracional), era de classe treballadora.

Estrenada el 1975, seguia les vides dels seus membres a través de quatre moments concrets, la Primera Guerra Mundial, la vaga dels miners de 1921, l’elecció del primer Govern laborista el 1924 i la vaga general de 1926. L’estil documental amb què Ken Loach va filmar la història va ser molt criticat en el seu moment, ja que es va argumentar que l’audiència tenia dret a poder distingir entre la ficció i la realitat. En realitat, el problema eren els paral·lelismes que el guió feia entre el passat i el present (amb les vagues de 1972 i de 1974). ‘Days of hope’ és un exemple clau d’un tipus de ficció marcadament ideològica i transparent en els seus objectius que entenia la televisió com un mitjà per transmetre un discurs.

7. ‘Oz’

Hi ha realitats en les quals les sèries de televisió han evitat entrar durant dècades. La vida a la presó n’és un exemple evident: les sèries policíaques han mostrat, durant anys, com els protagonistes atrapen els criminals i els envien a la presó, creant una sensació de confort i de seguretat en l’audiència. Però què passa a les presons? Actualment ja és més comú veure sèries ambientades en aquest entorn; però, quan ‘Oz’ ho va fer, era excepcional. La sèrie, creada per Tom Fontana, va endinsar l’espectador en les dinàmiques entre els diversos presoners d’un centre que, juntament amb els guàrdies i l’equip administratiu, configuren un microcosmos propi que volia reflectir a petita escala els conflictes de la societat nord-americana, posant especial èmfasi en el tema racial.

Al mateix temps, ‘Oz’ qüestiona la validesa del sistema penitenciari i es pregunta si és factible un projecte que ajudi els presos a redimir-se d’uns actes criminals que la sèrie va exposant puntualment en forma de ‘flashback’, de manera que l’audiència va entrant lentament en el passat de personatges que inicialment rebutja. Abans d’’Oz’, que va ser el primer drama de llarga durada d’HBO, només la ‘TV-movie’ ‘Scum’ havia estat tan explícita abordant aquests temes, que tenen com a protagonistes individus marginals i sovint són incòmodes per a l’espectador.

8. ‘The night of / Criminal justice’

Relacionada amb la sèrie anterior, actualment hi ha una bona col·lecció de sèries que assenyalen que el sistema judicial no és tan perfecte com tradicionalment han reflectit les ficcions. Hi ha escletxes, prejudicis i, en casos concrets, impunitat per cometre injustícies greus. Una de les primeres sèries a mostrar la imperfecció del sistema judicial va ser la sèrie d’advocats ‘The defenders’, creada per Reginald Rose el 1961 i que va tenir casos molt controvertits en la seva època (i encara avui) com l’avortament. Des d’aleshores hi ha hagut altres sèries que han mostrat aquests defectes del sistema. La més recent és ‘The night of’, una sèrie estrenada aquest estiu a HBO i que presenta el cas d’un noi nord-americà d’origen pakistanès que, per un seguit d’errors fortuïts i males decisions, acaba sent acusat d’assassinat. En realitat, la sèrie és un ‘remake’ de la britànica ‘Criminal justice’, creada per Peter Moffat i amb una història pràcticament idèntica.

La nova versió introdueix el tema del prejudici racial, que als Estats Units també s’ha tocat en altres sèries recentment, com ara ‘American crime’. Entrant en el docudrama, ‘Making a murderer’ ha explorat igualment com el sistema pot acabar amb un innocent tancat a la presó. De britàniques val la pena donar un cop d’ull a ‘Accused’, una creació de Jimmy McGovern que presenta en cada episodi un personatge que està a punt de ser jutjat per un motiu (no sempre just) que es descobreix durant l’episodi. Jimmy McGovern és un altre guionista prolífic en ficcions que tenen com a objectiu fer un comentari social. Només cal que doneu una ullada a ‘Common’, on carrega contra la llei, vigent al Regne Unit, que permet presentar càrrecs criminals contra persones involucrades en un crim encara que no l’hagin comès.

9. ‘Mr. Robot’

La impunitat amb la qual actuen les grans corporacions i els seus alts càrrecs executius és el tema central de ‘Mr. Robot’, una sèrie que no dubta a traslladar a l’audiència un missatge clar i nítid: desperteu-vos, feu alguna cosa. El seu protagonista és un ‘hacker’ alienat pel món actual i amb dificultats per socialitzar-se que és reclutat per una organització d’activistes molt similar a Anonymous. El seu primer objectiu: atacar una gran corporació financera i eliminar totes les dades, fent caure el sistema econòmic (o com ells en diuen: fer un ‘reset’ que permeti als endeutats i als hipotecats començar de nou).

Els personatges de ‘Mr. Robot’ volen crear un món millor i, en el procés, connecten amb una audiència que pot compartir íntegrament o parcialment el seu ideari antisistema però que molt probablement veu reflectida amb encert la sensació, molt estesa, que les grans companyies han sortit indemnes de la crisi econòmica del 2008, mentre que els ciutadans ho han pagat amb mesures d’austeritat. Aquesta frustració crida al caos que vol provocar ‘Mr. Robot’, a l’atac a un sistema injust i a l’intent de sacsejar una societat que la sèrie mostra absorbida en el seu estil de vida consumista. El fet que el protagonista sigui ‘hacker’ permet a la sèrie tocar altres temes actuals com ara la vigilància governamental o el dret a la privacitat, de manera que personatges com Edward Snowden o el ‘cas WikiLeaks’ planen constantment per la sèrie, malgrat no haver-n’hi cap menció directa.

La inclusió de declaracions de polítics com Barack Obama, manipulades perquè encaixin amb la trama de la sèrie, serveix per acabar d’instal·lar una sensació de realisme que contraresta una proposta estètica molt enlluernadora i singular (és, juntament amb ‘Utopia’, una de les sèries amb més personalitat en aquest sentit, fent un ús molt creatiu de la banda sonora i dels jocs de colors i llums de cada pla). Sense pretendre trobar solucions senzilles, ‘Mr. Robot’ assenyala l’arrel del problema i fa que ens preguntem: què pensem fer per canviar-ho?

10. ‘The prisoner’

La ciència-ficció ha estimulat sovint l’esperit crític dels espectadors. Només cal recordar que Rod Serling va decidir fer ‘La dimensió desconeguda’ perquè a través de la ficció de gènere podia tractar a la televisió qüestions que d’una altra manera no passarien per les tisores de la censura (en aquella època, exercida pels anunciants). Entre les múltiples sèries que ha donat el gènere, una de les més punyents probablement és ‘The prisoner’, estrenada el 1967 i protagonitzada per Patrick McGoohan (que havia protagonitzat la sèrie d’espies ‘Danger man’, que té una lleugera connexió narrativa amb la nova sèrie). Ell interpreta un personatge que vol abandonar la seva vida com a espia i acaba en un poble de característiques orwellianes que està dissenyat per doblegar la seva voluntat.

Es tracta d’un lloc on tothom té número, en lloc de nom, i on les normes s’han de complir de forma rigorosa… i d’on no es pot escapar. El protagonista ni tan sols té clar contra qui s’ha d’enfrontar, ja que el màxim dirigent de ‘The Village’ canvia en cada episodi. La sèrie, que va ser creada pel mateix Patrick McGoohan, construeix així una al·legoria sobre els sistemes totalitaris que volen eliminar l’individu esborrant la seva identitat en un col·lectiu de normes clares i inexplicades on el més important és obeir i no qüestionar.

11. ‘Black mirror’

Segur que ja te l’han recomanat més d’una, de dues i de tres vegades. Doncs fes-los cas. ‘Black mirror’ és una de les sèries més punyents que s’han fet recentment i un exemple perfecte de l’habilitat de la ciència-ficció per reflectir la societat en la qual vivim d’una manera aterridorament eficaç. Estructurada en format d’antologia, cada episodi de ‘Black mirror’ narra una història independent, normalment relacionada amb l’ús de les noves tecnologies i dels mitjans de comunicació, nexe temàtic que serveix per unir les diferents entregues. La clau de ‘Black mirror’ és que no imagina mons llunyans, sinó realitats que aparenten ser molt properes en el temps i que tenen una relació immediata amb tendències de la societat actual.

Cada història arrenca amb una situació relativament factible actualment i va allunyant-se, endinsant-se en territoris retorçats que projecten el futur que ens espera si continuem per aquest camí. L’addicció a les xarxes socials, la banalitat del discurs polític actual o l’explotació de les misèries humanes als ‘reality shows’ són algunes de les idees que apunta la sèrie. ‘Black mirror’ barreja especulació i sàtira, un gènere que Charlie Brooker ja havia desenvolupat en ficcions prèvies com ‘Dead set’ o el documental ‘How TV ruined your life’. D’aquesta manera, la sèrie esdevé un mirall que ens retorna una imatge grotesca i incòmoda, un malson del qual, de moment, podem sortir quan acaba cada episodi.

2 comentaris
  • Subscriptor Marián 22 de juliol de 2016 - 16:58

    Fa molt que segueixo a Toni de la Torre i les seves recomanacions coincideixen amb els meus gustos.
    Felicitats per l’article i per la col·laboració amb aquest magnífic diari digital.

  • Subscriptor alvaro porro gonzález 5 d'agost de 2016 - 1:41

    Gràcies Toni pel article tan complert. Molt bona idea parlar de series Critic. Afegiria The Corner i Treme de David Simon.

Deixa el teu comentari