Albano Dante Fachin i Àngels Martínez Castells, al seu nou llibre: “Cal construir l’horitzó del 80%”

  • Redacció CRÍTIC
  • dilluns, 19 març 2018

CRÍTIC avança en exclusiva un capítol de l''Informe urgent des dels escons 4 i 5', on els dos exdiputats de Podem reflexionen sobre el futur del procés

Portada del nou llibre d’Albano Dante Fachin i d’Àngels Martínez Castells / CRÍTIC

“Sempre m’han fet molta ràbia —diu Albano Dante Fachin— els polítics que escriuen les seves memòries anys després del seu pas per la política, quan les seves ‘revelacions’ ja no serveixen per a res o per a molt poc. No s’hi val. Cal explicar-se ara”. Àngels Martínez Castells i Albano Dante Fachin, doncs, publiquen aquesta setmana el seu ‘Informe urgent des dels escons 4 i 5’. En unes 150 pàgines els dos exdiputats de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) fan un repàs d’una legislatura d’alt voltatge per donar la seva versió dels fets sobre l’aparició de Podem, la seva complicada relació amb ICV dins CSQP i el seu canvi de rumb davant del procés independentista després de les jornades de l’1-O.

CRÍTIC avança en exclusiva un dels capítols del llibre, on Fachín i Martínez Castells exposen el seu plantejament de futur per a la qüestió independentista. Creuen que “cal oblidar aquell ‘eixamplar les bases de l’independentisme’ i ‘anar als barris a pontificar sobre els avantatges de la nova república'” i, en canvi, reconeixen que “una part important de la societat no es va veure interpel·lada per l’1-O”. Segons la seva conclusió, “a les institucions ha fallat alguna cosa que impedeix construir l’horitzó del 80%”. Per tant, diuen, “se’ns gira feina i no hi ha dreceres. És probable que això sigui una lluita que durarà tota la nostra vida”.

El periodista i activista Albano Dante Fachin reconeix al llibre que en els últims mesos la gent li diu coses molt diferents del que li deia abans del seu canvi de postura respecte a la qüestió independentista. De fet, a l’inici del llibre, exposa alguns dels comentaris que li han fet en els últims temps en persona i a les xarxes socials: “Que bé que t’hagis fet independentista!”; “T’has venut, t’has canviat de bàndol”; “Em feies molta ràbia, però ara et respecto per defensar Catalunya”; “Abans denunciaves la corrupció de CiU, ara els fas el joc”, o “M’agrada molt el canvi que has fet”.” Aquestes són algunes de les coses que em diuen per Twitter o Facebook o quan em paren pel carrer o al metro i, fins i tot, a les sobretaules o fent una cervesa al bar amb els amics. Per alguns, he fet un canvi. Per d’altres, m’he tornat independentista. Uns altres, que si m’he venut i, finalment, alguns diuen que per fi ho he entès. Però què m’ha passat realment?”, diu a les primeres pàgines del seu nou llibre.

El seu particular ‘Informe urgent’ exposa la versió dels fets de Castells i Fachin sobre què ha passat a Catalunya els últims dos anys —més enllà de les anècdotes, revelacions i interioritats dels partits que apareixen al llibre— i proposa una sortida a l’actual “atzucac” del procés independentista. “No hi ha equidistància possible”, explica l’economista Martínez Castells. “Vàrem començar a escriure noves pàgines de la nostra història als col·legis electorals l’1 d’octubre, i les vàrem reblar el 3 d’octubre. O prenem el destí a les nostres mans o seguirem vivint a la deriva de les penombres, en un país de censures i presons, amb corruptes neofranquistes al timó d’un ‘Titanic’ medieval”.

El llibre —autoeditat pels seus autors— comença aquesta mateixa setmana a distribuir-se arreu de Catalunya. “La urgència política que ha motivat aquest informe —explica Albano Dante— ens ha obligat a treballar fora dels canals ‘mainstream’ d’edició i de distribució i per això aquest no serà un llibre amb una gran campanya darrere… Per entendre’ns, és un llibre que no es trobarà a El Corte Inglés!”. Té un preu de 10 euros i també es podrà comprar ‘on line’ a partir de l’última setmana de març.

A continuació, CRÍTIC us ofereix en exclusiva l’últim capítol —els “Horitzons de futur”— de l”Informe urgent des dels escons 4 i 5′.

***

‘Catalunya: horitzons compartits’

“La pregunta està a tot arreu i impregna la societat: I ara, què? Després d’anys de mobilitzacions, després de la batalla parlamentària, després de les detencions, després de la repressió, després del mur del 155 i, sobretot, després de l’1-O, milions de persones a Catalunya ens preguntem: I ara, què?

Cal trobar una resposta i per fer-ho hi ha dues coses que són imprescindibles. La primera: sigui quina sigui la resposta, s’ha de construir col·lectivament. La segona és que s’ha de construir amb l’esperit de l’1-O. A partir d’aquestes dues premisses, cal aturar-se a pensar. Avui, la societat catalana està en plena reconfiguració i qui digui tenir una resposta clara i contundent, s’enganya. O enganya. Al màxim a què podem aspirar en aquest moment és a començar a construir-la, pas a pas i col·lectivament. Per això, lluny de voler donar ‘la resposta’, volem compartir qüestions que sumades a moltes altres poden ser d’utilitat.

“Qui digui tenir una resposta clara s’enganya. Només podem aspirar a començar a construir-la”

Per començar, és imprescindible tenir present que la resposta de l’Estat espanyol davant de qualsevol anhel i aspiració de gran part de la societat catalana es redueix a ‘rendició o rendició’. Els empresonaments, els cops de l’1-O, el 155 i els discursos de Felip de Borbó envien un missatge inacceptable a la societat: Rendiu-vos. ‘No hi ha lloc per a les vostres reivindicacions’. S’imposa la rendició als representants polítics i s’imposa la rendició a la ciutadania que els ha escollit per materialitzar l’anhel de ruptura amb el Règim del 78. És important també no perdre de vista que aquesta insubmissió no és un caprici i que té un punt de partida clar: la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut l’any 2010. Ho explica perfectament en Javier Pérez Royo:

«L’Estatut de Catalunya no és l’Estatut de Catalunya. És l’Estatut del PP per a Catalunya. És l’Estatut que el PP, a través del Tribunal Constitucional, va aconseguir imposar a Catalunya contra la manifestació de voluntat expressament formulada pel Parlament de Catalunya i pactada amb les Corts Generals i contra la manifestació de voluntat del cos electoral de Catalunya expressada en referèndum. (…) A Catalunya s’està exercint el dret a l’autonomia d’una manera mutilada. No com volien exercir-lo els ciutadans i els seus representants democràticament escollits, sinó com se li ha imposat des de fora (…) és el trencament de la Constitució Territorial que va produir aquesta sentència la que explica la magnitud del problema. (…) La sentència del Tribunal Constitucional desautoritza el pacte i desconeix el resultat del referèndum. Ni pacte ni referèndum, sinó el que jo decideixo. (…) Aquesta és la raó per la qual he escrit que la STC 31/2010, formalment va ser una sentència, però materialment va ser un cop d’Estat.»

Des d’aquell 2010, la història s’ha accelerat i en aquest punt ens preguntem com a societat: I ara, què? Després de veure la piconadora aplicada contra l’Estatut, l’absoluta manca de predisposició al diàleg per part de l’Estat, la capacitat per seguir sotmetent les institucions catalanes via 155 i després de veure la capacitat d’infligir patiment i repressió a les persones que intenten representar la voluntat de ruptura amb aquest estat de coses, queda absolutament clar que l’única manera de donar sortida als anhels d’aquesta societat s’ha de basar en allò que cap 155 ni cap presó podrà esborrar: la mateixa voluntat de la gent. Dit d’una altra manera: poden empresonar un líder polític, poden il·legalitzar partits, poden, fins i tot, destruir l’autonomia del Parlament de Catalunya, però mai podran empresonar la dignitat de milions de persones.

Albano Dante Fachin. Foto: JORDI BORRÀS

“A l’1-O, hi érem indepes, no indepes, votants de gairebé tots els partits. La societat va canviar per sempre”

D’aquí ve l’afirmació del principi: Qualsevol futur de progrés democràtic a Catalunya passa pel que va fer la gent l’1-O. I què va passar l’1-O? Tots tenim al cap la violència policial, la determinació radicalment pacífica de la gent i la transversalitat vibrant de milions de persones arreu del territori. Allà hi érem indepes, no indepes, votants de gairebé tots els partits. Mentre els antiavalots s’apropaven amenaçadors, l’antic votant de Convergència buscava seguretat i suport en la militant de Podem, la membre de l’assemblea local de la CUP feia mur amb el regidor d’ERC… Mai havia passat una cosa així. La disrupció és enorme. La societat catalana va canviar per sempre aquell 1 d’octubre. Ho estudiarem durant dècades. Però, més enllà d’això, hi ha dos factors d’aquell 1 d’octubre sobre els quals avui cal posar l’accent. El primer és que sense unes institucions compromeses, l’1-O no hauria estat possible. Per això hi ha gent a la presó, per posar els diners necessaris per a les urnes, per coordinar el dispositiu necessari perquè arribessin a tot arreu, per fer possible el cens, les paperetes, els locals. Això no ho hauríem de passar per alt. Si volem canviar el món, caldrà enfrontar-nos amb estructures molt fèrries que faran tot el possible per esclafar els representants dels anhels de canvi de la ciutadania. Això s’aplica per posar urnes per un referèndum d’autodeterminació, per lluitar contra el deute il·legítim o per remunicipalitzar l’aigua o la recollida d’escombraries a qualsevol municipi del país. El segon factor és la violència de la policia, que va sembrar una llavor nova en el cor de milions de persones: estem disposats a ser tractats amb repressió? Si hi ha alguna divisió que ha quedat per sempre instal·lada a la nostra societat és: democràcia o violència?

Per una banda, tenim institucions compromeses. Per una altra, hi ha l’exercici de radicalitat democràtica des de baix, a peu de carrer, braç a braç. És tenint aquests dos factors com a base que podem avançar com a societat. Avançar com a societat vol dir avançar a partir de consensos enormes, amplis i compartits per amplíssimes capes de la societat. Avui, quan per part del bloc del 155 hi ha un interès clar en aprofundir en el discurs de la fractura social, quan alguns veuen en la fractura efectiva de la societat una manera d’assegurar la seva quota de poder, cal trobar i construir nous horitzons compartits. Cal construir l’horitzó del 80%. I com es fa això?

“El ‘primer la independència i després ja veurem’ mai ha aconseguit una majoria”

Primer mirem com no es construeix un horitzó del 80%. No es construeix dient “primer independència i després ja veurem”. Aquest ha estat un mantra que encara repeteix una part de l’independentisme i que ja ha demostrat els seus límits. La lluita contra el Règim del 78 és enorme i no pot prescindir de la força que dóna saber que lluitem per fer una societat més justa i més igualitària. Si parléssim d’una lluita de 18 mesos —com es volia fer creure—, possiblement hi hauria gent disposada a postergar els seus anhels de justícia i equitat. Ara, però, ja ningú pot negar que som davant d’una lluita llarga. I la lluita per la justícia i la igualtat no pot esperar. I l’evidència és clara: el “primer la independència i després ja veurem” mai ha aconseguit construir una majoria de més de la meitat dels ciutadans de Catalunya. Ni tan sols després de l’1-O.

No es construeix tampoc un horitzó del 80% apel·lant a suposades “majories silencioses”. Malgrat tot l’entramat mediàtic de l’IBEX i la intensa campanya de propaganda enganyosa, el bloc del 155 tampoc mai ha arribat al 50%. La proposta de Ciutadans de voler condecorar la policia que va apallissar la gent l’1-O els invalida per construir un horitzó de majories. Les enquestes són clares: el 81% dels catalans i catalanes rebutja la violència de l’1-O. Si Ciutadans vol representar el 19% que potser sí que creu en la violència com a manera de solucionar conflictes polítics, són ben lliures. Però demostren que no serveixen per construir res de futur. El concepte “M’hauria encantat poder governar Catalunya per aturar el procés” els invalida totalment per construir res.

Per acabar, tampoc és factible construir un gran consens com han proposat els Comuns fins ara. Cal reconèixer el seu discurs de trencar els dos blocs anteriors. Però amb desitjar trencar blocs no n’hi ha prou. Cal prefigurar allò que permeti construir el nou consens i no limitar-se a voler ser l’àrbitre entre els blocs. I per això cal imaginar, cal comprometre’s i cal treballar. El 80% no es construeix fent veure que la realitat no existeix. O s’aposta per la força desfermada l’1-O o se la combat. Aquest és el mapa imposat fins ara. I cal deixar-lo enrere. Però, atenció, aquest és el mapa de què partim i és amb això amb el que hem de construir el futur. Així que, abans d’intentar imaginar com construir aquest horitzó del 80%, cal fer encara una cosa més, cal mirar la nostra societat de cara, sense els filtres i les etiquetes que tantes vegades se’ns han imposat.

Àngels Martínez Castells. Foto: JORDI BORRÀS

“No podem acceptar el discurs que diu que l’independentisme és suprematista, etnicista i excloent”

I partint d’aquests supòsits, creiem que cal fer algunes reflexions per trencar aquelles realitats creades per paralitzar-nos. La primera és: de cap manera podem acceptar el discurs que diu que allò que fins ara s’ha conegut com el “bloc independentista” és suprematista, etnicista, excloent i nacionalista en el sentit reaccionari. Per descomptat que en un moviment de més de 2 milions de persones hi ha absolutament de tot. Però hi ha un factor del qual es parla poc i que cal posar en valor. Avui dia, l’independentisme vist com a moviment de masses és únic al món. Arreu d’Europa i d’Amèrica, els moviments de masses cristal·litzen i es cohesionen al voltant de valors d’odi i d’exclusió. Cal posar-ho en valor i treballar perquè això no continuï sent d’aquesta manera. Tres exemples: l’antieuropeisme de Le Pen, el Brexit o el fenomen Trump s’articulen al voltant de la xenofòbia, el racisme, la por d’allò que és diferent i la crida a unes essències clarament excloents. Per la seva banda, l’independentisme i el sobiranisme majoritari segueixen el camí contrari. El discurs identitari i excloent que mai s’havia d’haver pronunciat i que confrontava els pobles (l’infame «La Catalunya productiva vs. l’Espanya subsidiada») ha anat perdent pes fins a quasi desaparèixer. De fet, un dels seus portaveus, Duran i Lleida, avui forma part del bloc del 155. El greuge fiscal (que és una realitat reconeguda fins i tot per Ciutadans!) no és el centre de la mobilització. I la crítica a la Unió Europea s’articula al voltant del menyspreu que mostra aquesta unió per la democràcia i —atenció— per la seva salvatge política envers els refugiats. Tant de bo els moviments de masses d’arreu tinguessin aquests punts d’articulació.

En segon lloc, no creiem que tots els votants de Ciutadans vulguin condecorar els ‘piolins’. No creiem que tots els seus votants siguin colons ni que tota la gent que viu als pisos i a les cases on penja una bandera espanyola siguin uns fatxes. Qui cregui això o no coneix Catalunya o la vol trencar. Els resultats de Ciutadans i del bloc del 155 en general tenen arrels més profundes. Siguin quines siguin aquestes arrels, és evident que l’independentisme i el sobiranisme, tal com els hem conegut fins ara, haurien de pensar per què un munt de gent pacífica i que s’estima Catalunya de tot cor ha tingut la sensació que no hi havia cap més opció que votar el bloc del 155.

Els Comuns, en les darreres eleccions, van representar una mica menys del 8%. Però algú creu que tota aquesta gent té manca de compromís amb una Catalunya justa i sobirana? Si amb totes les mentides vessades pels mitjans del bloc del 155 hi ha hagut gent que s’ha resistit a caure en el parany, qualsevol que miri a aquest 8% de la població com un obstacle per avançar és, en si mateix, un obstacle per avançar.

D’això està feta Catalunya. Els blocs no representen ni de lluny la realitat d’una societat rica i complexa, per més que els dirigents dels partits intentin fer-se’n els abanderats. És inevitable. La seva existència depèn de mantenir uns blocs desunits. Però la societat catalana és molt més i l’1-O ho va demostrar. Per això, el futur s’ha de construir sota la llum de l’1-O. Un 1-O on la gent va actuar coordinada, solidària i valenta, més enllà d’unes etiquetes que han mort i que cal enterrar perquè ja fan pudor. Sabem que allà, a la porta de les escoles, hi va haver gent que el 21-D va acabar votant partits del 155. És possible això? Pot ser que algú que estava defensant escoles l’1-O hagi acabat votant partits no independentistes? Naturalment, no sols ho indiquen les dades, sinó que l’1-O era molt més que la DUI. Era també l’essència dels valors republicans. I per a molts, compartits a un costat i l’altre de l’Ebre.

Però anem més enllà. Arribats a aquest punt, algú podria posar sobre la taula un fet innegable: Una part important de la societat no es va veure interpel·lada per l’1-O. Hi ha gent que no va anar a votar perquè no ho sentia com a seu i, fins a cert punt, ho veia com una amenaça. O com una inutilitat, en el millor dels casos. Però aquesta part de la població ha de ser entesa i respectada a la llum de l’1-O. Com dèiem abans, hi ha una dada important que cal tenir al cap i a la qual se li dóna poca importància: el 81% dels catalans i catalanes, que, segons l’enquesta, rebutja la violència de la policia l’1-O. En aquest percentatge hi ha votants del bloc del 155. Molts. Persones que, fins i tot estant en desacord amb l’1-O, no poden tolerar aquelles imatges, aquella violència. Aquí hi ha alguna cosa que ens pot ajudar a construir l’horitzó del 80%.

Més enllà dels impulsors dels blocs, cal reivindicar un sentit comú enorme, transversal i poderós que considera que no és admissible dirimir els conflictes polítics a bastonades. Doncs bé, l’1-O va quedar demostrat que l’única resposta capaç de donar l’Estat és aquesta: violència i repressió.

Aquesta és la seva enorme i clamorosa debilitat. L’estaca està ben corcada. Segur que tomba. I com l’estirem? Mirem cap endavant, mirem tot el que tenim i mirem tot el que ens falta. Tenim una societat enormement mobilitzada. Al poder això li fa por. Arrimadas i Iceta, frívolament, parlen dels “grups de WhatsApp que es trenquen”. Davant d’això hem de reivindicar una societat on es debat de política a la feina, a les aules, al bar, a les sobretaules… i als grups de WhatsApp. Que aquests grups estiguin plens de política mai pot ser dolent, com ens volen fer creure alguns. Al contrari, mai més hauríem de retornar a aquella època on, mentre ens ocupàvem cada un de les nostres coses, deixàvem la política a mans d’uns pocs que durant dècades ens han saquejat. Tenim l’experiència valenta i emancipadora de l’1-O, on vam aprendre moltes coses. Tenim una consciència enormement estesa que les coses no poden continuar per aquest camí. Tenim, en definitiva, un tresor enorme disponible per canviar el món.

Bancada de CSQP al Parlament amb Gemma Lienas, Albano Dante i Joan Coscubiela / JORDI BORRÀS

“Ens falten coses: ens falta equitat, cultura, salut, ecologia, feminisme… per ser el 80%”

Però ens falten coses. Ens falta equitat, ens falta justícia, ens falta cultura, ens falta salut, ens falta ecologia, ens falta feminisme. Sense tot això, no hi ha horitzó del 80% possible per construir. Impossible combatre als qui volen una Catalunya fracturada sense posar al centre allò que la fractura de debò. Atenció, abans de continuar, no val això dels “problemes reals de la gent”. No val contraposar aquests problemes reals amb el problema real que suposa un Estat que impedeix als catalans i a les catalanes —per la violència— expressar-se i decidir lliurement. Tot forma part del mateix problema. I aquest és el moll de l’os: tot indica que l’única manera de construir l’horitzó del 80% implica defensar tots els anhels d’igualtat amb les mateixes eines que vam defensar les urnes: amb valentia, des de la pluralitat, amb desobediència pacífica i, com dèiem al principi, amb uns representants a les nostres institucions que estiguin a l’altura de tot això.

En el moment del tancament d’aquest informe, sembla que s’està desbrossant la conformació de Govern post-21D. Tots plegats seguirem atentament allò que passi. Però sempre recordarem què ens adverteix Josep Fontana:

«En aquest moment en què sembla propera la fallida d’una època de democràcia tramposa, el futur és incert (…) No es pot aventurar com acabaran els conflictes que avui tenim plantejats, per bé que sembla difícil que unes solucions que satisfacin les demandes de canvis profunds de la nostra societat puguin venir de la gestió d’uns partits (…) Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle. (…) que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir sent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desa aments, seguirà persistint en el futur.»

Al marge del que facin el Parlament i el Govern, caldrà demostrar allò que tantes vegades s’ha repetit: que és la gent la que empeny els partits i els governs. I cap on cal empènyer? Creiem que la continuïtat de la lluita engegada pel poble de Catalunya implica afirmar-se en els valors de la tríada republicana: llibertat, igualtat i fraternitat. És una tríada que té al seu centre la igualtat. Cal que la gent empenyi cap a l’equitat, que la lluita del poble català aprofundeixi en el seu objectiu de construir una societat més justa i menys desigual. Llibertat, igualtat, fraternitat. La llibertat de decidir, l’equitat nascuda de decidir en favor de la majoria i la fraternitat de saber que els valors que ens mouen a Catalunya són valors que, per si mateixos, ajuden i il·luminen a tot el món.

Creiem que cal oblidar aquell “eixamplar les bases de l’independentisme”, cal oblidar “anar als barris” a pontificar sobre els avantatges de la nova república. La nova república que somien molts independentistes és més igualitària. I s’ha fet moltíssima feina per part de moltes organitzacions per posar aquest horitzó sobre la taula. Però a les institucions ha fallat alguna cosa que impedeix construir l’horitzó del 80%.

No tenim cap recança en assumir que el govern de JxSí amb el suport de la CUP —dintre de les enormes limitacions i dels importants errors comesos— es va comprometre amb una demanda ciutadana: fer un referèndum. Es van comprometre tant que alguns dels seus membres són a la presó, altres a l’exili i un munt més objecte de la persecució policial i judicial. Ens pot agradar més o menys, però uns governants estan sent perseguits per desafiar l”statu quo’. Independentistes o no, som molts i moltes els que sabem que cal un canvi profund. Tant els independentistes com els no independentistes hem de tenir clar que qualsevol que desafiï el Règim del 78 pot acabar davant un jutge i a la presó.

Però, de la mateixa manera que admetem això, cal dir que el mateix govern de JxSí ha actuat en més d’una ocasió en contra dels valors republicans que haurien de permetre construir l’horitzó que ens pot unir com a societat. Ja podem «anar als barris» per proclamar les meravelles de la república en potència mentre el Parlament legisla contra el valor central del republicanisme: la igualtat. Els pressupostos de JxSí podien fer molt més per l’equitat del que feien. Les reformes del sistema fiscal van ser un atac a l’equitat, tombar l’ILP d’educació va ser un atac frontal a l’equitat, etc. És molt difícil —per no dir impossible— construir aquest horitzó del 80% girant l’esquena a la desigualtat. Caldrà seguir pensant sense valors jeràrquics, en horitzontal, en femení i col·lectivament.

Creiem que hi ha futur en unes institucions que facin de l’equitat la seva bandera. El nostre Parlament i el nostre govern van tenir la valentia de fer possibles les urnes, cal també ser prou valents per lluitar per una Catalunya més igualitària. Insistim: lluitar per una societat més justa desfermarà també pressions enormes. Caldrà valentia al Parlament, caldrà valentia al Palau de la Generalitat i —atenció— caldrà valentia als ajuntaments.

Desfermar una lluita per la igualtat sense precedents ens pot fer avançar molt. En equitat i també en fraternitat i sororitat. Com s’ho farà la caverna mediàtica de l’IBEX per criminalitzar davant l’opinió pública espanyola uns dirigents que a Catalunya s’enfronten a l’Estat (que a més de violent és profundament injust) per impedir que la gent a Catalunya passi fred? Què dirà Ciutadans quan el Govern, sota mandat del Parlament, planti cara a l’estructura que fa possible que hi hagi nens que passen fred a casa? L’Estat espanyol no té democràcia per oferir i per tant tampoc té justícia. Com combatran la unió que pot generar el combat contra la injustícia? Aquesta batalla pot convertir el terriblement trist “a por ellos” en un “como ellos” i que, en germanor, la lluita dels catalans i les catalanes sigui la lluita de tots els que no estem disposats a acceptar que cap nen passi fred perquè els seus pares no tenen diners mentre Endesa (una d’aquelles empreses “que abandonen Catalunya”) guanya milions.

“Se’ns gira feina i no hi ha dreceres. És probable que això sigui una lluita que durarà tota la nostra vida”

Creiem que hi ha futur en una ciutadania implicada en la defensa de la igualtat amb la mateixa determinació amb què l’1-O va defensar les urnes. L’establishment polític, econòmic i de l’administració, sense dubte, reaccionarà contra aquests intents d’aprofundir en l’equitat. Ja ho hem viscut: el TC tombant lleis del Parlament que (de vegades massa tímidament) lluiten contra la desigualtat, el finançament deficient per part de l’Estat o les martingales amb un sostre de dèficit que ofeguen les autonomies, l’infame article 135 —made in PPSOE— o l’igualment infame Llei Montoro faran impossible, en molts casos, l’aprofundiment en la igualtat. Doncs bé, allà, defensant cada pas que facin les institucions cap a l’equitat, allà ha de ser-hi la gent. Amb la determinació, la valentia, la rebel·lia i de la desobediència a la injustícia que ens va unir a tots i totes.

Creiem que hi ha futur en un teixit social fort, que posi en mans de la gent que es mobilitza eines de treball, de reflexió, de difusió i d’ajuda mútua. Cal enfortir i construir mitjans de comunicació independents, de la gent, per combatre la mentida. Caldrà construir economia cooperativa per donar les respostes que no dóna la rapinya de l’IBEX. Caldrà organització per parlar, per moure’s, per informar, per dialogar, per convèncer, per aprendre.

Se’ns gira molta feina i no hi ha dreceres per aconseguir els objectius. És molt probable que el que tenim al davant sigui una lluita que durarà tota la nostra vida. Com la que van fer generacions que ens van precedir i que ens varen ensenyar a no defallir. Potser algú, després de veure que les estratègies a 18 mesos no donen resultats, té la temptació de tornar a casa, emprenyat, resignat o desil·lusionat. Pot passar. Però pot passar que no. Pot passar que a aquesta generació de catalans i catalanes també ens toqui assumir que si ser demòcrata vol dir alguna cosa, és que sempre hi ha a l’horitzó un món millor. I que no tenim permís per rendir-nos.

Aquest és un text del nou llibre publicat per Albano Dante Fachin i Àngels Martínez Castells, exdiputats de Catalunya Sí que es Pot.
Un comentari
  • Subscriptor Arnau M.V 21 de març de 2018 - 15:35

    Per mi, construir república es resumeix en desobeir i construir. I veure-ho així em divideix el vot (sense sentir-me però gens incoherent al respecte). Crec que qui ha construit, experimentat i inventat més en una direcció republicà han estat els Comuns a Barcelona. Però qui ha plantejat un desafiament desobedient més radical al règim del 78 ha estat l’independentisme. En lo personal, és resol fàcil votant diferent a cada elecció. Però en lo col.lectiu, hi ha molt camí constituient per fer. De moment, la lamentable actitud d’ERC amb el tema del trambia no ajuda gaire..

Deixa el teu comentari