19/01/2016 | 00:05
Carles Puigdemont es va convertir just avui fa 10 dies en el president de la Generalitat. El seu bagatge polític consta de quatre anys i mig de gestió al capdavant de l’Ajuntament de Girona i nou anys com a diputat de CiU al Parlament. Anteriorment, l’actual president del Govern català havia estat periodista i havia llançat projectes en el món de la comunicació. Quin és el llegat professional i polític dels seus últims 20 anys a Girona?
Per què serà recordat l’alcalde Puigdemont?
Gairebé tothom consultat per CRÍTIC a Girona coincideix a destacar dos projectes del mandat Puigdemont: el rodatge de la sèrie de televisió ‘Joc de Trons’ i la inversió en la col·lecció Santos Torroella. Més enllà d’aquestes dues iniciatives, costa destacar alguna idea, algun projecte, alguna aportació que hagi deixat petjada a la ciutat.
Precisament la seva excessiva presència al Parlament en els nou anys que ha estat diputat és una de les crítiques més habituals que ha rebut dels seus conciutadans, que han remarcat la seva absència en el dia a dia dels barris, així com troben mancances en polítiques socials, mentre li retreuen que s’hagi centrat molt en l’aparador turístic.
Un empresari cultural… a mitges
Una de les primeres crítiques que ja se li han fet des de diversos àmbits al nou president de la Generalitat és que com a empresari ha tirat endavant projectes propis però sempre ha comptat amb importants ajudes públiques. Ell es va defensar d’aquestes crítiques durant uns quants minuts a preguntes de la periodista Mònica Terribas en l’entrevista de Catalunya Ràdio i TV3. L’empresa Intracatalònia –editora inicial de l’Agència Catalana de Notícies–, la revista en anglès ‘Catalonia Today’ i el projecte Poliblocs –que va impulsar juntament amb Saül Gordillo, ara director de Catalunya Ràdio– van rebre, segons un recompte fet per ‘El Confidencial’, gairebé 500.000 euros en subvencions entre el 2004 i el 2011. Tanmateix, cal especificar que la totalitat d’aquestes ajudes van atorgar-se durant els governs tripartits del PSC, ERC i ICV-EUiA. Els seus coneguts el defineixen amb bondat com un «tastaolletes», que en alguns casos el porta a deixar projectes a mitges que s’ha encarregat de llançar.
Relacions dolentes amb Unió
Si per alguna cosa ha destacat des del principi Puigdemont, és per la seva resignació davant l’existència d’Unió. L’animadversió sembla mútua. Es tracta d’una manca de ‘feeling’ amb la marca o amb la ideologia, no amb les persones. Puigdemont va fer el salt de la gestió privada a la política després que el que havia de ser candidat a l’alcaldia de Girona, Carles Mascort, i la seva família, rebessin amenaces de mort. Des de l’entorn de Convergència sempre s’ha insinuat que alguns sectors d’Unió Democràtica podrien ser al darrere per la voluntat de posar al capdavant d’una llista de capital de demarcació algun democratacristià.
A mitjan 2006, Unió forçava la maquinària també perquè Puigdemont no arribés a ser cap de llista. Proposava Albert Riera. Es dóna la circumstància que quatre anys després Riera abandonaria Unió i s’alinearia amb Puigdemont: l’alcalde el va nomenar el seu gerent, la seva mà dreta, qui ha controlat l’Ajuntament mentre el batlle era absent. Per intentar col·locar Riera de número 1, Unió va ser el primer a revelar que Puigdemont vivia a Sant Julià de Ramis, un municipi veí de la capital gironina. Posteriorment, també donaria difusió a una acusació per impagament d’impostos per part de l’ara president de la Generalitat. Malgrat tot, tant Puigdemont com Unió han hagut de fer una Societat de Socors Mutu durant els darrers anys. Per als regidors d’Unió ha estat tan estreta que s’han passat tots a Demòcrates de Catalunya, l’escissió independentista dels adversaris de Duran i Lleida.
La col·lecció Santos Torroella
Per al regidor de la CUP a Girona Lluc Salellas, el «projecte estrella» de Puigdemont és «la col·lecció Santos Torroella». «És una inversió que ens hipoteca la resta d’inversions fins al 2019», assegura Salellas. Una idea en la qual coincideix també la portaveu del PSC, Sílvia Paneque, que afirma que «només cal mirar el pressupost per veure que no són només els gairebé 4 milions que costa; són les inversions que s’han de fer». Calcula que només aquest any s’hi hauran d’afegir 800.000 euros més per adequar algun dels espais per exhibir-la.
«Santos Torroella va acumular durant la seva vida una de les col·leccions d’art contemporani més importants, que inclou originals de Miró, Dalí, Tàpies, Picasso, Frida Kahlo i d’altres artistes reputats. A banda de la col·lecció, aquest crític d’art també té una important biblioteca i arxiu personal, que es conserva íntegra en un magatzem del carrer de Balmes de Barcelona», relatava la nota oficial. La realitat és que «ni el món de la cultura de Girona», ni «cap expert» han coincidit a veure aquesta pinacoteca com un gran referent que potenciï la resta de la xarxa de museus de Girona o el patrimoni local, segons asseguren els cupaires i els socialistes. «És el seu projecte personal», rebla Salellas. Precisament la CUP va viure la seva primera i única deserció quan va caldre el vot d’un regidor per tirar endavant la compra: Carles Bonaventura va passar al grup de no adscrits després de donar suport a l’adquisició. Posteriorment aniria a la darrera llista municipal de CiU, encapçalada per Puigdemont.
Polèmica pel cànon de l’aigua
L’alcalde Puigdemont va explicar que el pagament de la col·lecció es faria en set anys. Per això es va utilitzar el cànon de l’aigua com a sistema de finançament. I aquesta mesura va obrir dos fronts polítics rellevants. D’una banda, la plataforma Aigua és Vida va deixar clar què passava amb els 3,75 milions que els socis privats (La Caixa, Aqualia i Agbar) aportaven als ajuntaments a través de l’empresa d’aigües (Agissa) en concepte de cànon extraordinari per la pròrroga del servei de subministrament d’aigua i que l’Ajuntament els va fer servir per a la compra. Amb independència que el destí d’aquest cànon extraordinari fos per adquirir obres d’art, segons la plataforma, l’alcalde destacava que l’Ajuntament no s’havia endeutat, però ometia que eren els ciutadans que retornarien el deute.
Investigació a l’empresa d’aigües
Arran de la polèmica sobre el cànon, el focus es va centrar en la gestió de l’empresa mixta d’aigües de Girona i va provocar que s’obrís una investigació interna. La comissió d’investigació dels comptes d’Agissa la van demanar els grups municipals d’ICV, de la CUP i del PSC en el ple d’octubre, després que una auditoria encarregada per l’Ajuntament l’any 2012 posés de manifest que en els comptes hi havia anomalies no justificades. Qui més va posar el crit al cel va ser el portaveu d’ICV, Joan Olòriz, que va detallar que s’havien detectat casos com ara un préstec de 31.000 euros per a inversions que no s’havia destinat a aquesta finalitat.
El Vol Gastronòmic
El Vol Espai Gastronòmic va arribar a la capital gironina el 25 de juliol de 2014 i des de gairebé el primer dia va ser protagonista de diverses polèmiques relacionades amb la seva gestió, el seu cost econòmic o el retard –de més de dos mesos– en la seva retirada. Un projecte privat que va comptar amb important suport públic per part de l’Ajuntament i que hi va restar 428 dies, dels quals 60 ho va fer de manera il·legal, tenint en compte que ja havia finalitzat el contracte d’ocupació d’espai públic que havia firmat amb l’Ajuntament. Van haver de passar més de dos mesos i una possible sanció econòmica –que el consistori encara està estudiant– perquè finalment el Vol abandonés definitivament la ciutat de Girona.
Un socialdemòcrata en qüestió
Carles Puigdemont ha estat retratat com un convergent amb inquietuds socials. «Jo no estic d’acord amb aquest retrat», afirma la portaveu socialista, Sílvia Paneque. «Quan algú es defineix com a socialdemòcrata, s’ha de contraposar en les polítiques que porta a terme, i el que ha fet Puigdemont no té res a veure amb la socialdemocràcia», afirma la líder del PSC. Posa com a exemples l’augment de la denegació de les beques de menjador o que hagi votat en contra de totes les propostes per augmentar els llibres de text o les ajudes al material escolar. De fet, mentre al ple s’han arribat a debatre 23 mocions sobre el procés independentista, Puigdemont va vetar dues vegades amb el seu vot de qualitat que es pogués parlar sobre el bloc ocupat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Salt. La plataforma acabaria aconseguint que es frenessin els desnonaments hipotecaris.
Zones blaves d’aparcament
La gestió de les zones blaves d’aparcament és una de les faltes més rellevants en la imatge social que sempre ha volgut transmetre Carles Puigdemont. Poc després d’arribar a l’alcaldia, convocava un concurs per a la gestió dels estacionaments. Fins llavors, Mifas, una reconeguda entitat social gironina, gestionava els aparcaments de pagament a la ciutat i, a més, reunia una sòlida experiència en altres municipis gironins. L’Ajuntament de Girona va justificar fa dos anys que Mifas havia guanyat l’apartat tècnic, però que l’oferta de l’empresa madrilenya Setex era millor econòmicament. La decisió de no prorrogar el contracte de la gestió de les zones blaves a Setex i municipalitzar el servei des del gener és la confirmació de l’error que va cometre l’Ajuntament de Girona en treure-li la concessió a Mifas, que va posar en perill fins i tot la pervivència de l’entitat.
La gestió estranya de Fira de Girona
Durant la campanya electoral de 2007, el candidat de CiU Carles Puigdemont va suggerir que la Fira de Girona hauria de buscar un emplaçament nou. La seva aposta era negociar amb l’Estat per alliberar l’espai de l’estació de mercaderies, a l’accés sud de la ciutat, i construir un gran palau firal que substituís l’actual, que quedaria convertit en un pavelló suplementari de l’Auditori Palau de Congressos. La realitat de la gestió va portar Puigdemont a destituir la directora de la Fira de Girona, Anna Albar, per posteriorment contractar una nova gestora que acabaria plegant al cap de pocs mesos per qüestions personals. Des de llavors la Fira, que havia de ser un gran referent econòmic, va quedar gestionada pels tècnics de la casa sense tenir una direcció clara. Al darrere, des de l’oposició sempre s’ha denunciat la supervisió constant d’un dels seus padrins polítics, Josep Maria Matamala, que té una empresa d’organització de fires. L’última proposta de Puigdemont va ser el nomenament de la seva exregidora de Promoció Econòmica, Coral·lí Cunyat, com a directora de la Fira.
Acumulació de càrrecs
Des que va aterrar a l’alcaldia de Girona fins que n’ha sortit, Puigdemont ho ha compaginat amb altres càrrecs polítics. Aquesta va ser una de les crítiques més insistents de l’anterior cap de llista socialista, Pia Bosch, que sempre advertia en públic i en privat que Puigdemont pretenia ser conseller. De fet, Puigdemont ha estat parlamentari i regidor al consistori tant a l’oposició com al govern. A més, en els darrers temps ha estat membre de l’Associació de Municipis per la Independència, que va arribar a presidir a l’estiu passat.
Carles Puigdemont deixa, a més, en l’apartat de deures, diferents infraestructures i equipaments que haurà d’impulsar com a president de la Generalitat. Des de l’hospital Trueta fins a l’aeroport de Girona i el seu baixador de l’alta velocitat passant per l’estació d’autobusos, que ha arribat a presentar fins a dues vegades, i de la qual només es coneixen els dissenys. El temps acabarà ubicant el llegat de gestió del president Puigdemont.
