Bojos pel turisme amb el caos a les portes

  • Joan Buades / @adrar09
  • dilluns, 31 juliol 2017

El 2015, 3 de cada 10 turistes internacionals, uns 350 milions, van elegir la Mediterrània per fer-hi vacances

/ HELENA OLCINA

Sincerament, hi ha un no-tema colossal en un no-lloc crucial de la geopolítica mundial que farà empal·lidir l’actual crisi de refugiats i les guerres periòdiques al Llevant. Corre pressa: arremolinem-nos-hi. El turisme i el canvi climàtic van de la mà i canviaran per sempre la geografia humana, política, econòmica del nostre país i del Mediterrani.

1

La Mediterrània és una de les zones zero de l’apocalipsi climàtica que es congria durant el segle XXI. Si no actuem assenyadament, els científics del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per la sigla en anglès) de l’ONU preveuen que a finals de segle les temperatures mitjanes del planeta podrien incrementar-se de 3,4 graus centígrads respecte a les darreries del segle XX. A la Mediterrània, el pic podria assolir els 5,4 graus. Això significaria que l’escalfament de la conca seria superior al dels darrers 10.000 anys. Les pujades no seran uniformes: a la segona meitat de la centúria i a la Mediterrània oriental, patirem més. Les pluges minvaran i es tornaran més intenses i destructives.

Segons l’Organització Mundial del Turisme, el 2030 hi haurà 500 milions de turistes al Mediterrani

Lluny de tot catastrofisme tronat, sabem que la sequera que va començar el 1998 al Llevant i que encara dura és la pitjor patida en els passats 900 anys a causa de l’explosió de les emissions de carboni durant l’era industrial. El nivell del mar pujarà força més que els 25 centímetres anunciats per l’IPCC, potser un metre, perquè aquest oblida l’impacte de la fosa de l’Àrtic, així com de l’Antàrtida. La dada és interessant perquè un de cada tres habitants de la conca viu al litoral. Egipte, l’estat més poblat de la Mediterrània, té ara mateix un 40% de la seva gent vivint vora mar. A la vegada, el desert creixerà. De fet, el Sàhara tendirà a expandir-se cap a les zones mitjanes i nòrdiques de la nostra mar. La Mediterrània temperada que hem conegut s’està acabant a un ritme vertiginós.

2

El Mare Nostrum continua sent la gran piscina del món per a un turisme que no cessa de créixer al marge de tot seny ambiental. De fet, només les guerres i el terrorisme alenteixen l’aposta cega de tots els governs riberencs pel turisme massiu. El 2015, 3 de cada 10 turistes internacionals, uns 350 milions, van elegir la Mediterrània per fer-hi vacances. Segons l’Organització Mundial del Turisme, seran 500 milions el 2030 que s’allotjaran, sobretot, als Països Catalans, a França, a Espanya, a Itàlia, a Croàcia i a Grècia.

Aquesta història d’èxit, tanmateix, amenaça de col·lapsar-se en les dècades vinents per falta d’atenció a dos factors que es retroalimenten: la progressiva saharització de les principals zones balneàries i la dilapidació del poc cabal d’aigua potable disponible per part de la insostenible massa de turistes. Ja notem com estan desapareixent les quatre estacions que hem conegut en favor d’un estiu inacabable i d’un hivern suau i breu. El Banc Mundial dóna per fet que Berlín o Londres tindran un clima mediterrani, mentre que Barcelona o Roma patiran la calor de l’Ouezzane i de la Nicòsia d’avui.

A la Mediterrània vivien 250 milions d’habitants el 1950 i serem 600 milions el 2025

L’augment del nivell del mar submergirà una part de les platges i obligarà a desplaçar força gent a ciutats com Beirut o Barcelona. Paral·lelament, la demanda turística dispara el consum d’aigua tant per a ús residencial com de serveis (des de golfs fins a marines i parcs aquàtics). Cada turista gasta almenys el doble d’aigua que un natiu en un context on un terç de la població de la conca (sempre a la riba sud i del Llevant) pateix estrès hídric. Si el nivell de demanda d’aquest bé comú essencial ja és impossible de satisfer en regions riques com les Balears o la costa sud de Turquia, quin futur turístic poden esperar estats com Xipre, el Marroc, Egipte o Tunísia? El caos climàtic galopant i el col·lapse de les reserves d’aigua estan posant calendari a la fi del turisme litoral a la Mediterrània.

3

Aquest desgavell ambiental inèdit té un factor de risc acrescut en societats amb ràpid creixement demogràfic i amb baixa cohesió i benestar comunitaris. Les crisis se suporten molt pitjor en contextos d’extrema precarietat. A la Mediterrània vivien 250 milions d’habitants el 1950 i serem 600 milions el 2025. Hi ha tres estats amb una desigualtat social explosiva que tenen molts números per viure situacions de violència extrema quan les condicions de vida es tornin insuportables: Tunísia, Turquia i el Marroc. Entre tots tres reuneixen prop d’una quarta part de la població de la conca. Si no aprenem res del que està passant sota la superfície de l’“actualitat”, el futur de totes tres societats pot emmirallar-se en la catàstrofe siriana. Ara sabem que la guerra va tenir molt a veure amb el desplaçament d’un milió de camperols cap a les ciutats en condicions infrahumanes a causa de la terrible sequera que assola el país des del 1998, així com per la desafortunada insistència del règim d’Al-Assad a apostar per la producció d’un cotó que xucla les poques reserves d’aigua disponibles.

Cada turista gasta almenys el doble d’aigua que un natiu en un context geogràfic que pateix estrès hídric

Harald Welzer, potser el psicòleg social més punyent d’avui, ens recorda que no són les condicions objectives d’una situació les que decideixen com ens comportem, sinó com nosaltres les percebem i interpretem. L’eclipsi del “tema” canvi climàtic en els grans mitjans i en l’agenda de força moviments socials i la falta de subjecte polític autònom de l’espai “Mediterrània” requereixen, per això, una revisió radical abans que es faci massa tard i topem, de ple, amb l’impensable.


[Aquest reportatge està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa.]

Un comentari
  • Subscriptor Arnau M.V 31 de juliol de 2017 - 23:35

    100% d’acord. Afegiria que una política de soberanía alimentària, entesa com un sector estratègic i substitutiu del turisme -idea que fa quatre dies era una utopia hippie-, s’obre pas com a alternativa i com a sinèrgia que “resol” varies problemàtiques alhora. I ni la Generalitat ni l’Ajuntament de Bcn ni l’AMB semblen posar-se les piles.

Deixa el teu comentari