De la República a les eleccions del 21-D: cinc reflexions contraposades des de l’esquerra

  • Laura Aznar, Sergi Picazo i Laia Soldevila
  • dimarts, 31 octubre 2017

CRÍTIC analitza el moment polític actual amb Joan Manuel Tresserras, Gemma Ubasart, Antoni Gutiérrez-Rubí, Julià de Jòdar i Simona Levi

Temps incerts. Soroll a les xarxes. Molts dubtes. Vivim en una República independent? Vivim en una autonomia intervinguda? És bona idea desplaçar mig Govern català a Bèlgica? S’han de presentar els partits independentistes a les eleccions autonòmiques? Què han de fer les esquerres a partir d’ara? Deixarà seqüeles socials el 155? Moltes preguntes amb respostes difícils. A CRÍTIC apostem per oferir-vos un espai de context per analitzar una setmana d’estrès polític a Catalunya sense presses: des de la declaració independentista votada per Junts pel Sí i la CUP al Parlament fins a la convocatòria d’eleccions autonòmiques del Govern de Rajoy a través del 155 passant pel viatge-exili-denúncia de Carles Puigdemont a Bèlgica. Temps convulsos.

Conversem sobre el moment polític actual amb cinc intel·lectuals referents per a les esquerres en plural a Catalunya: Joan Manuel Tresserras, professor de periodisme a la UAB i exconseller de Cultura per ERC; Gemma Ubasart, professora de polítiques a la UdG i exsecretària general de Podem a Catalunya; Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor en comunicació de diferents governs, entre els quals, el de José Montilla, Julià de Jòdar, escriptor i exdiputat de la CUP, i Simona Levi, activista social contra la corrupció i promotora del Partit X.

Joan Manuel Tresserras: “Veuria bé una candidatura cívica única per la República el 21-D”

Les pressions que ha tingut el Govern català han estat molt grans. Fruit d’això, el president Carles Puigdemont va considerar que calia legitimar-se encara més i per això va vacil·lar el dijous 26 entre la declaració d’independència i unes eleccions autonòmiques. Pot semblar naïf, però jo que he estat en un Govern sé el tipus de pressions que pots rebre com a representant polític i són molt dures. I més en aquest moment polític, on les clavegueres de l’Estat i la guerra bruta han estat treballant intensament. Finalment, Puigdemont va apostar perquè el Parlament votés a favor de la independència però la declaració va ser simbòlica.

El gest del Parlament no ha estat suficient per implementar estructures d’Estat, que sé del cert que en alguns departaments de la Generalitat s’hi ha treballat intensament. La lectura que en faig és que, si ho forcen, demanant a la gent que els protegeixi, això pot acabar molt malament i poden perjudicar molta gent. L’opció, doncs, ha estat defensar la gent i mantenir les bases democràtiques i pacífiques que sostenen el sobiranisme i que han permès un canvi d’hegemonia social cap a aquesta revolta democràtica.

L’Estat espanyol ha convocat eleccions el 21-D perquè no es veu amb cor de mantenir la tutela sobre Catalunya un temps llarg, a part que Europa no ho entendria. El seu càlcul és que l’independentisme es desmoralitzi –amb el desgast de les mobilitzacions, les amenaces als alts càrrecs i l’empresonament dels Jordis. Veig interessant que en aquests comicis s’hi vagi per dir que les urnes no ens fan por. No tots els partits i entitats s’han pronunciat sobre què faran davant l’escenari electoral, però veuria bé una candidatura cívica única per la República. També entendria que els partits s’hi presentessin sols però amb el compromís de declarar la independència i validar l’acord del divendres 27 si tinguessin la majoria de vots. Perquè el 21-D pot ser llegit també com unes eleccions plebiscitàries o un referèndum. Crec que els partits sobiranistes ho saben i no faran res per debilitar el projecte independentista, sinó que, triïn l’opció que triïn, miraran d’enfortir el front. L’alternativa és el franquisme.

L’Estat comença a pensar que les eleccions no són una bona idea i prepararà una campanya potent de terror. Crec que, si el front sobiranista s’endú la majoria dels vots, hauria de començar a implementar els pròxims mesos les mesures que ja preveia el Govern actual, com les polítiques socials previstes o la mateixa Agència Tributària. El PSC, el PP i Ciutadans ja sabem on estaran. Caldrà veure on se situen els Comuns: amb aquestes polítiques socials o amb el front autoritari que ha aplicat el 155.

Gemma Ubasart: “Hem entrat en una fase nova, però hem de tornar a teixir ponts interns de país”

El divendres 27 d’octubre es va arribar al clímax del conflicte: es votava una DUI al Parlament de Catalunya i el Senat donava la conformitat que el Govern activés l’article 155. Totes dues mesures excepcionals, la DUI i el 155, tenien davant grans dificultats de dur-les realment a la pràctica. S’augurava una aplicació difícil: per la possibilitat de desobediència per part de responsables polítics i funcionaris catalans, així com per l’existència d’un cert conflicte social. Però encara semblava més complicat materialitzar una declaració unilateral d’independència que no comptava amb el suport de la majoria de la societat catalana ni de cap reconeixement internacional.

Mai sabrem si l’aplicació ‘light’ de l’article 155 per convocar eleccions en un mes i mig per part de Mariano Rajoy és fruit d’un acord o no. Però és una sortida que permet desescalar el conflicte tal com demanaven les instàncies europees i internacionals exercint pressió sobre l’Executiu espanyol. El 155 o la DUI no comptaven amb un suport majoritari dels i les catalanes: cap dels dos no arriba al 50% en cap enquesta. En canvi, fer unes noves eleccions sí que té un major suport social; més o menys uns dos terços dels catalans hi estan d’acord. Fer eleccions no és la solució del contenciós, però pot situar-nos en un escenari millor.

Per al país, per a les institucions catalanes, i per als membres del Govern i per a la mesa del Parlament, hauria estat millor una convocatòria electoral des de Catalunya. Però les pressions que va rebre Puigdemont (internes i del carrer) no ho van fer possible: era molt complicat per a ell mantenir les files tancades, desmuntar un relat interioritzat per un sector social rellevant al país. Hem arribat al mateix escenari que el que podríem haver arribat dijous pel pitjor camí: la intervenció de les institucions catalanes per part del Govern espanyol. Però ara ja hi som i tots els partits estan disposats a concórrer.

Hem entrat ja en una fase nova. No serà fàcil perquè s’aniran patint els efectes de la judicialització de la política. Però s’augura una etapa amb més política, més distensió, però encara molt lluny d’encarar el problema de fons: el debat territorial/nacional. Existeix, això sí, una necessitat absoluta de tornar a teixir ponts interns i externs com a país, que sobretot en la darrera fase del procés s’han dinamitat. Anem a unes eleccions sense haver fet catarsi del que ha passat en el darrer tram. Els resultats poden ser endimoniats i amb dificultats per a la creació d’un nou Govern. I potser llavors serà el moment per als partits i actors polítics de replantejar estratègies i aliances. Construir un altre escenari per disputar un altre ‘status’ per a Catalunya, amb noves correlacions de forces aquí i a Madrid.

Antoni Gutiérrez-Rubí: “La clau per desbloquejar la situació és que les esquerres cooperin entre elles”

La realitat no són només fets, sinó com s’interpreten els fets. Ara vivim un moment de batalla per definir el marc d’interpretació del que està passant a Catalunya. La realitat no és el BOE ni el DOGC, tot i que també ho és en part. Menystenir la realitat és un error, és el principal parany de la política. Cada actor necessita imposar un relat amb els elements a favor dels seus arguments. Però cal fer un exercici d’humilitat. Cal evitar una lectura unívoca de la realitat. Crec que ha arribat l’hora d’una política responsable. Tots els que tenen càrrecs polítics són per delegació de la sobirania i representen el conjunt de la població, i no només els que els han votat. Hi ha un excés d’interessos. Ens mereixem que els líders polítics ens comencin a parlar de manera adulta. Hem de desterrar l’infantilisme polític.

El conflicte polític actual només es pot resoldre per vies democràtiques: les vies democràtiques són la negociació, el pacte, les urnes, etc. Ho és tot això, no solament una d’aquestes vies. Però la situació actual d’alta tensió hauria d’obligar totes les parts en conflicte a l’autocontenció. Al darrere hi ha un país. Ningú té prou força per imposar-se a l’altre. Cada moviment que es faci condicionarà el proper pas. Cap de les parts en conflicte, tant la institucional com la civil o la legal com la legítima, pot imposar les seves condicions. Però, per avançar en el camí, es necessiten dos elements: 1) una amplíssima majoria, no serveix el 50+1, i a vegades les grans majories reclamen més temps o més arguments; i 2) un procés de validació de les majories, a través del pacte i de les urnes.

El paper de les esquerres és molt important per sortir del carreró sense sortida. Però les esquerres catalanes en plural han de trobar tard o d’hora espais de col·laboració en lloc dels espais de competència actuals. Han de passar de la fase caïnita a la fase col·laborativa. Com més esquerres juntes, millor, ja siguin independentistes o no independentistes. Fins que a Barcelona i a Catalunya no hi hagi majories d’esquerres àmplies i plurals governant, no hi seran a Espanya. I fins que les esquerres no governin a Espanya, la solució del cas català serà complicada. Per desbloquejar aquesta situació, és clau que les esquerres cooperin entre elles.

Julià de Jòdar: “L’independentisme no ha de descartar un pacte de Govern que superi els límits del 48%”

Europa és el terreny de joc i, a mitjà termini, aquest terreny també pot ser modificat pel resultat del conflicte. Més ben dit: aquest conflicte pot acabar modificant les regles del joc a Europa entre estats nació/regions i entre poder/ciutadans. L’aplicació tova (sense renunciar a la repressió juridicopolítica) del 155 n’és un primer exemple: a canvi del seu suport, la UE, a través dels seus agents, imposa moderació a l’Estat. Es podria parlar d’un pacte entre oligarquies –madrilenya, catalana, basca—amb mediació d’aquesta última; la madrilenya ha d’afluixar; la catalana, després de practicar l’absentisme, mou peça amb la marxa de seus socials, però ha de pagar un preu polític; la basca fa de ròtula en l’engranatge de les altres dues. A l’expectativa, la valenciana, amb la possibilitat que un dia s’arribés a confederar amb la catalana (Corredor Mediterrani: no per casualitat sempre posposat per la madrilenya).

De tot plegat, en uns quants anys, hi podria haver a la Península almenys tres estats, més o menys confederats, especialitzats per la divisió del treball internacional, i regits per la UE. L’oligarquia madrilenya n’és la més obcecada, perquè no vol cedir territori; la basca ja és un estat associat; la catalana, a través de la relativa autonomia de l’independentisme, ha descobert que ja li toca d’entrar en el terreny de joc (resurrecció política de la “tercera via” per al 21-D): el seu problema és que les classes mitjanes s’han desplaçat cap a baix, han adquirit poder al carrer, i serà molt difícil de tornar-les a encarrilar.

L’independentisme ha descobert que no podia aconseguir el poder mitjançant un corriment de terres (“de la llei a la llei”). La proclamació d’una República virtual n’és la prova. Espanya s’equivocarà per enèsima vegada si es pensa que la “virtualitat” revela una pèrdua de consciència general, de teixit organitzatiu, o de voluntat de poder, per part de la gent mobilitzada l’1-O. Tot això es podrà comprovar en les eleccions del 21-D, com ja mostren algunes enquestes en dansa. L’independentisme haurà de formular noves estratègies intentant de convertir la República en l’aglutinador de voluntats de transformació que lligui totes les aspiracions de sobirania. En aquest terreny, no es pot descartar, segons els resultats del 21-D, una aliança de Govern que permeti a l’independentisme superar els límits del 48% de vots. Potser les proves de desgast patides pel bloc independentista aquests dos anys últims provocaran el veritable corriment de terres des de dalt (sobirania política) i des de baix (sobiranies socials).

Simona Levi: “El Govern català ha de tenir un pla econòmic perquè el projecte de República pugui activar-se; si no, haurà enviat la població a la massacre”

Un primer punt: qui ens governa? Hi ha dos governs reivindicant la seva legitimitat a Catalunya. La gent hem d’escollir. Un, clarament, s’imposa amb la força, ja no necessitarà fer servir el Tribunal Constitucional per paralitzar totes les lleis creades i aprovades a Catalunya. Ara podrà aplicar polítiques centralitzadores directament. Per l’altra banda, defenso que és més eficient tenir un Govern a l’exili que no pas un Govern a la presó. A més, entenc, pel que Puigdemont ha dit, que és una manera de protegir-se a si mateixos, però també de protegir la població civil, per no obligar-la a defensar les seves institucions físicament i exposar-se a l’evident repressió de l’Estat. Necessitem un Govern que treballi, no que s’immoli. En els últims mesos, l’Executiu català ha encertat en moltes coses, suposo que a vegades seguint un full de ruta i a vegades improvisant. Ara ha arribat el moment que entenguem com planteja governar la República que ha proclamat.

Després hi ha un altre punt: les eleccions. Quan es va fer la declaració d’independència, crec que s’haurien d’haver convocat eleccions en el mateix moment; però, com que no es van convocar, ens les van convocar. Que els partits que van promoure la independència no participessin en les del 21-D seria abandonar una gran part de la població a les mans d’una governança encara més arbitrària. És cert que s’haurà de treballar des d’ara perquè l’Estat digui que té la intenció d’acceptar els resultats. A Espanya, hi ha una falta de garanties democràtiques important en les eleccions. En aquestes circumstàncies, ho hem de tenir encara més en compte.

Vull imaginar que l’Executiu de Puigdemont en aquests dos últims anys ha dissenyat mecanismes i acords de finançament en l’àmbit local i internacional. Si el Govern català no ha ideat aquest pla que pugui ser immediatament operatiu perquè Catalunya sigui sostenible, haurà enviat la població civil a la massacre repressiva. Perquè l’Estat espanyol pot arribar fins a límits desconeguts; no té cap al·licient que el porti a afluixar en aquestes pràctiques. Per què canviar de tàctica, si tot són avantatges? És el mínim esforç amb la màxima rendibilitat electoral, i també suposa una cortina de fum per a qualsevol crim que vulguin seguir perpetrant.

El PP, el PSOE i Ciutadans i —fins i tot Podem, de retruc— tenen una fórmula màgica: com més catalans reprimeixen i com més violentament ho fan, més vots s’enduen. Així han solucionat tots els seus problemes de descomposició. Pensar en la possibilitat que, de sobte, Europa s’alci contra aquestes injustícies és d’una absoluta ingenuïtat. No ho ha fet gairebé mai a menys de tenir, un cop més, clars avantatges econòmics. Com he dit en altres ocasions, crec que a Catalunya necessitem mostrar com més aviat millor un disseny de governança envejable. L’existència d’un model real és l’únic que pot fer front a la repressió a la qual ens enfrontem. Si no ho fa el Govern, ho haurem de fer la gent un cop més, i crec que la gran força que s’ha creat aquí de desig de renovació democràtica ho pot fer possible.

3 comentaris
  • Subscriptor Xavier Boix Roca 1 de novembre de 2017 - 11:45

    Felicitats per l’article!! En aquests moments cal idees clares

  • Gracat 1 de novembre de 2017 - 21:00

    El Gobierno amb l’excusa del 155 va assaltar el Parlament i la Generalitat, Prenen Carrecs, Funcions….. van fer la mateixa funcio que el seu lider, el 36, quan es va Sublevar contra la REPUBLICA i (SEMPRE ERAN ELS”BONS”, beneits i TOT ). Son 10 repres. al Parlament contra 72. Per tant uns LLADRES , Emparats per Ineptes GC+Poli (amb Medalla) i els TRIBUNALS CECS e INTERESSATS, Blocajant a Tothom, Tancant els JORDIS, portant Govern Catala als INCOMPETENTS TRIBUNALS(Gent de Partido) i NO paran atencio a Bankia, Gurtel, Eros i Molts mes VINCULATS a PP ( 380 Membres) + PSOAndaluz Milionari EROS per 4 Caciques.
    Qui li para Atencio a la Poli Secreta amb Operacio Catalunya i altres Estafas dels Estat (Armament, Seg.Social, Prestam BANCS i Autovias i ACS (Castor) …… Tot aixo No hi ha hagut cap Recarrec Ministerial i Tot cau a las Esquenas de la Gent . PP DIMITEIXI i a la Presso amb BONS JUDICIS a Ells i a qui els Subvenciona. EMPRESAS i CACIQUISME del 1800. LLIUREMSE , JA de INEPTES ,INCULTS i LLADRES en Molts Ambits !!*!!

  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 2 de novembre de 2017 - 13:54

    Amigues redactores de l’article,
    Comparteixo plenament les felicitacions que us envia en Xavier Boix i aprofito per fer-les jo mateix. Certament, calen idees clares. En aquest context, la Simona Levi sosté, al meu parer, unes tesis molt aclaridores de com caldria anar actuant davant unes garanties democràtiques espanyoles en estat d’hibernació i el poc original discurs de “no podem fer res fins que a Espanya no hi governin les esquerres” que és com esperar que en Garcia Albiol pronunciï una frase intel·ligent i sense massacrar la llengua.
    Plenament d’acord també en la necessitat de tendir ponts entre independentisme i galàxia comuna, bo i desitjant que la construcció d’aitals infraestructures es faci de forma bilateral i sense deslleialtats amb objectius espuris. (Per cert, sembla que a can Comú/Podem alguns no acaben de tenir una idea gaire clara de l’adversari https://youtu.be/Lr44I5oqbZ8).
    Ara bé, en l’envit del 21-D caldrà començar a afrontar també un debat per fer caure totes les màscares. Les de les dretes, les espanyoles i les domèstiques, i les de les altres dretes, aquelles que usurpen el qualificatiu socialista, també les domèstiques (començant per llur alegre primer secretari) i les forànies. Si es presenta un front republicà, inspirat, per exemple, en el Frente Amplio uruguaià (i que inclouria l’ecosistema comú) que guanya de forma clara el 21-D, es continuarà aplicant la repressió? Ja en coneixem la resposta. El vicepresident del senat espanyol o el púgil regidor badaloní no han tingut inconvenient en afirmar que no hi hauria problema en fer que el conglomerat judicatura-policia-majoria parlamentària espanyola continués en l’aberrant consens repressiu. Ancha es Castilla, ja ho sabem. Aquest hipotètic front ampli com actuaria? Seria prou fort per oposar-s’hi? Es mantindria la unitat davant la repressió?

Deixa el teu comentari