Els 20 llibres amb sentit crític que ens van canviar la vida

  • Marc Font, Roger Palà, Sergi Picazo i Joan Vila i Triadú
  • dijous, 21 abril 2016

Obres bàsiques de Naomi Klein, de Serge Latouche o d'Eduardo Galeano comparteixen prestageria virtual al costat de Josep Fontana, de Montserrat Roig o de Lluís Maria Xirinacs

Aquests són els 20 llibres que ens van canviar la vida i la forma de pensar. Obres bàsiques de Naomi Klein, de Serge Latouche o d’Eduardo Galeano comparteixen prestatgeria virtual al costat de Josep Fontana, de Montserrat Roig o de Lluís Maria Xirinacs. Aquesta és la llibreria particular que CRÍTIC s’enduria a una illa deserta per aquest Sant Jordi. Recomanacions d’ara i de sempre fetes amb sentit crític.

La selecció, firmada pels periodistes de CRÍTIC Marc Font, Roger Palà, Sergi Picazo i Joan Vila i Triadú, és personal i intransferible. Sobretot, creiem, són llibres que van revolucionar intel·lectualment la generació nascuda entre els anys setanta i vuitanta. No hi són tots els que hi haurien de ser; però tots els que hi apareixen han estat bàsics per a la nostra formació com a periodistes i persones amb sentit crític.

La majoria de recomanacions, segurament a causa de la nostra edat, són llibres publicats en els últims 20 o 30 anys. Probablement, els lectors més joves i els lectors més veterans hauríeu escollit altres obres de referència. La majoria de recomanacions, segurament a causa de la nostra professió periodística i de l’interès per la política, són llibres molt polítics i econòmics. Probablement, els lectors amb altres professions o militàncies tindreu altres obres de referència en camps diferents. Per això, per créixer i enriquir-nos col·lectivament i cooperativament, us demanem un favor: que ens proposeu i recomaneu els llibres que us han canviat la vida i que us han donat eines per créixer intel·lectualment. Podeu publicar els vostres suggeriments utilitzant la secció de Comentaris de l’article. Gràcies!

Aquests són, doncs, 20 dels llibres d’assaig que ens van canviar la vida.

Ordenats alfabèticament pel cognom de l’autor o autora.

Che‘Che Guevara. Una vida revolucionaria’, Jon Lee Anderson (Anagrama, 2006)

Segurament la millor biografia d’un mite que ha marcat diverses generacions de revolucionaris i d’activistes. Jon Lee Anderson, redactor d’un dels referents del periodisme narratiu com és  ‘The New Yorker’, va dedicar cinc anys de la seva vida a escriure una obra monumental, de 750 pàgines. Per fer-ho, va investigar en nou països, va consultar 220 llibres, va tenir accés a arxius del Govern cubà i va comptar amb la col·laboració d’Aleida March, la viuda del guerriller. Lluny de ser hagiogràfic, el volum recull tots els clarobscurs del personatge i no amaga que va ordenar execucions sumaríssimes ni les seves diferències amb Fidel Castro. En tot cas, és un llibre imprescindible per entendre l’inici de la Revolució Cubana i els convulsos anys seixanta de la Guerra Freda.

Cartes des de la presó‘Cartes de la presó’, Núria Cadenas (3i4, 1990)

Independentista des de ben petita, aquesta barcelonina, ara resident a València, va viure en la seva pròpia carn la repressió policial contra el moviment d’alliberament nacional català: va ser detinguda amb només 18 anys i en va passar gairebé sis en diverses presons espanyoles. Fruit d’aquella experiència, va publicar a l’editorial d’Eliseu Climent 3i4 ‘Cartes de la presó’, on recollia algunes de les notes que havia enviat des de dins als seus familiars, sobretot a l’àvia. Llegides 26 anys després, les seves reflexions —tant les personals com les col·lectives— tenen encara tota la vigència. Cadenas va escriure ‘a posteriori’ una crònica més completa d’aquell període, ‘Memòries de presó’, i ja més recentment ha publicat una biografia sobre Ovidi Montllor i una guia lúdica del País Valencià, a més d’altres obres de no-ficció, que l’han consolidat com a escriptora compromesa i amb visió completa del país.

chomsky‘Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios’, Noam Chomsky i Ignacio Ramonet (Icaria, 1995)

Un autèntic pamflet contra la manipulació, la censura i els silencis dels grans mitjans de comunicació. La versió en castellà del llibret de Noam Chomsky —professor de semiòtica i activista— i d’Ignacio Ramonet —que va ser director de ‘Le Monde Diplomatique’— publicada a mitjan anys noranta per Icaria ja va per la 27a edició. No és, probablement, el llibre més profund i complex sobre el sistema de mitjans de comunicació, però sí un dels més contundents, crítics i fàcils de llegir per a tots els públics. Chomsky i Ramonet resumeixen en unes quantes pàgines el Model Propaganda dels mitjans de comunicació en una suposada democràcia en un règim de llibertat d’expressió a través de la concentració de mitjans que acaben depenent d’uns quants interessos econòmics i polítics. L’obra desgrana uns quants exemples per entendre com funcionen els mecanismes de persuasió actuals dels mitjans de comunicació.

la ciudad mentirosa‘La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del Modelo Barcelona’, Manuel Delgado (Los Libros de la Catarata, 2007)

Totes les tesis de l’antropòleg Manuel Delgado sobre la ciutat, el ‘Model Barcelona’ i la crítica a la gentrificació, la desigualtat i la pèrdua del carrer, compilades en un llibre manifest de 215 pàgines. “Aquest llibre és una carta d’amor, impacient i exagerada, a Barcelona. Un amor no correspost, doncs, ella l’amada ha acabat als braços d’un altre que no l’estimava ni la mereixia”. Aquest llibre, escrit el 2007, després del Fòrum de les Cultures i gairebé 30 anys de govern del PSC i d’ICV-EUiA a la ciutat, és una crítica radical i de fons a una Barcelona que, segons Delgado, “és l’escenari d’un frau i d’un fracàs”. El frau del ‘Model Barcelona’ és degut a “l’obsessió de polítics i urbanistes per apostar per la promoció immobiliària, comercial i turística de la ciutat”; i el fracàs és degut a una Barcelona que “s’aixeca cega davant les misèries que acull, sordmuda davant les exclusions que genera sense parar”. Aquell retrat brutal i tràgic d’una Barcelona amagada i silenciada que va fer Delgado és encara avui plenament vàlid 10 anys després.

silvia-federicicaliban-y-la-bruja-‘Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria’, Silvia Federici (Traficantes de Sueños, 2004)

‘Calibán y la bruja’ presenta, segons diu l’autora feminista Silvia Federici al prefaci de l’obra, “les principals línies d’un projecte d’investigació sobre les dones en la «transició» del feudalisme al capitalisme” que va començar a mitjan anys setanta per esbrinar les raons de fons de l’explotació social i econòmica de les dones a Occident. Federici explica que va voler fer el llibre arran dels debats que van acompanyar el desenvolupament del Moviment Feminista als Estats Units per la qüestió de “les arrels de l’opressió de les dones i les estratègies polítiques que el mateix moviment feminista havia d’adoptar en la lluita pel seu alliberament”. El llibre es pot llegir en PDF en obert a Internet.

Por-el-bien-del-imperio‘Por el bien del imperio’, Josep Fontana (Pasado y Presente, 2011)

L’obra magna de Josep Fontana, ‘Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945’, aborda sense contemplacions ni mitges tintes la història del món, sobretot d’Occident, des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins als nostres dies passant per la Guerra Freda, la caiguda del Bloc Soviètic, la descolonització de l’Àfrica i de l’Àsia i el triomf del neoliberalisme econòmic. El llibre mostra una visió crítica de la història contemporània i les promeses de democràcia, llibertat i igualtat fetes per les potències occidentals després del 1945. El llibre, de gairebé 1.000 pàgines amb milers de dades històriques, comença als camps de concentració nazis i acaba amb la crisi econòmica actual al Nord i les lluites per la terra i contra la fam del Sud. Un llibre obligatori a la tauleta de nit de qualsevol estudiant. Fontana (Barcelona, 1931) és un mestre d’historiadors, deixeble de Jaume Vicens Vives molt influenciat per Pierre Vilar, i un dels historiadors marxistes més influents en l’actualitat. Fontana, com en aquesta entrevista a CRÍTIC, sempre acostuma a citar Marc Bloch per reivindicar que “els historiadors havien d’estar implicats en els problemes de la seva gent i del seu temps”.

200px-Nosaltres_els_valencians‘Nosaltres els valencians’, Joan Fuster (Edicions 62, 1962)

El llibre de referència de Joan Fuster, que va canviar per sempre el valencianisme i el catalanisme, incorporant el concepte Països Catalans en l’imaginari col·lectiu. Fuster traça en aquest llibre una panoràmica temporal i territorial de l’economia, la política, la història, la llengua i la demografia del País Valencià. A partir de la publicació d’aquesta obra, publicada el mateix any que un altre dels seus llibres de referència, ‘Qüestió de noms’, Fuster esdevindria l’assagista valencià més important després de la Guerra Civil. En aquests llibres, Fuster disseca la realitat valenciana de l’època i proposa un relat alternatiu, a partir de la idea d’aprofundir en la proposta dels Països Catalans. L’obra fusteriana va tenir i té un gran impacte en l’esquerra i en el valencianisme.

13633-MLA128047846_3103-F‘Las venas abiertas de América Latina’, Eduardo Galeano (Siglo XXI, 2003)

La Bíblia sobre l’Amèrica Llatina. Una història brutal i tràgica de la despossessió del Sud a les mans dels governs i de les empreses transnacionals dels Estats Units i d’Europa. L’obra més coneguda del periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano analitza críticament la història de l’Amèrica Llatina des del saqueig colonial espanyol i portuguès fins a l’Amèrica Llatina del segle XX. La primera edició es va publicar l’any 1971. Anys després, en edicions posteriors, Galeano va haver d’explicar per experiència pròpia les conseqüències devastadores de les dictadures de Xile, de l’Argentina, de l’Uruguai, del Paraguai i del Brasil durant els anys setanta. De fet, poca gent sap que el llibre s’acaba d’escriure al seu exili de Calella. El seu llibre va ser censurat durant anys, precisament, a l’Amèrica Llatina.

Un dels millors passatges del llibre, sempre barrejant dades i una narració literària, desconstrueix el constant saqueig dels recursos naturals de la regió: “La historia del subdesarrollo de América Latina integra la historia del desarrollo del capitalismo mundial. Nuestra derrota estuvo siempre implícita en la victoria ajena; nuestra riqueza ha generado siempre nuestra pobreza para alimentar la prosperidad de otros: los imperios y sus caporales nativos. En la alquimia colonial y neocolonial, el oro se transfigura en chatarra, y los alimentos se convirtieron en veneno”.

Informe Lugano.preview‘Informe Lugano’, Susan George (Icaria, 1999)

Susan George, que avui té ja 80 anys, és una veterana economista, filòsofa i activista referent del moviment antiglobalització dels anys 2000. La nord-americana nacionalitzada francesa, exdirigent de Greenpeace França i d’ATTAC, va destacar per la publicació d’‘Informe Lugano. Cómo preservar el capitalismo en el siglo XXI’ (1999). Aquell llibre va marcar una generació d’activistes. Vázquez Montalbán anomenava el llibre com “el subversiu ‘Informe Lugano'”. Tant que George va escriure un ‘Informe Lugano II’ (2012) per actualitzar-se als resultats del capitalisme financer salvatge que va predir a finals dels anys noranta. Aquest assaig ficció revela un hipotètic informe elaborat pels grans poders capitalistes que descriu amb infinitat de dades i xifres els perills que amenacen l’economia de mercat neoliberal globalitzada i explica l’estratègia que segueixen per prolongar la seva hegemonia.

Eben‘Eben’, Ryszard Kapuscinski (Empúries, 2006)

Si un periodista ha retratat de manera humana el continent africà en el darrer mig segle, aquest és Ryszard Kapuscinski. Corresponsal durant dècades de l’agència polonesa de notícies, segurament ‘Eben’ va marcar el seu zenit narratiu. Publicat originalment el 1998 i un autèntic ‘long seller’ en castellà (a Anagrama acumula 23 edicions), el llibre permet apropar-se a una realitat allunyada dels estereotips, els llocs comuns i les presses del periodisme de consum ràpid. Ghana, Uganda o Ruanda són només alguns dels molts escenaris d’una obra referent del periodisme narratiu i que, sovint, s’ha convertit en la porta d’entrada a la resta de la recomanable producció de Kapuscinski, mort el 2007. ‘El Sha’, ‘El Emperador’ o ‘El Imperio’ en són només una mostra. Però la gran herència d”Eben’ són els centenars —potser milers— de joves periodistes que en algun moment han passat per l’Àfrica clarament marcats per l’empremta del polonès.

doctirna del xoc‘La doctrina del Xoc’. Naomi Klein (Empúries, 2007)

‘La doctrina del Xoc. L’auge del capitalisme del desastre’, de la periodista i economista Naomi Klein, és un llibre que s’ha convertit en una eina fonamental per evitar que ens prenguin el pèl amb l’estratègia del “There is no alternative”. Però el capitalisme sempre pot guanyar encara els pocs espais que li queden per guanyar. L’activista canadenca explica en aquesta obra fonamental que durant dècades Milton Friedman i els seus seguidors van dur a terme sempre la mateixa estratègia: esperar que es produeixi un estat de crisi, o un estat de xoc, o un trauma col·lectiu, i després, mentre els ciutadans ens recuperem del trauma, ho aprofitaven per fer coses que no podien fer en un sistema normal, democràtic i d’estabilitat, per exemple, vendre al sector privat el que queda dels serveis públics o eliminar despesa social… Klein en posa molts exemples: els Estats Units després de l’11-S, el Sud-est asiàtic després del tsunami, l’Iraq després de la invasió, el Xile de Pinochet, Rússia després de la caiguda del comunisme… Hi pot haver el risc que ens apliquin una doctrina de xoc aprofitant el moment de crisi econòmica, social, de valors i de trauma col·lectiu?

20110304_1230sobrevivir_desarrollo_portada‘Sobrevivir al desarrollo’, Serge Latouche (Icaria, 2009)

Una crítica al capitalisme, però també al comunisme. Les teories del decreixement han aconseguit una enorme difusió gràcies a la pedagogia feta pel francès Serge Laotuche en obres com ‘Sobrevivir al desarrollo’ (Icaria, 2007) o el ‘Petit tractat del decreixement serè’ (3i4, 2009). Latouche, professor emèrit d’economia a la Universitat de París-Sud, denuncia la impossibilitat d’un creixement infinit en un món finit com la Terra i fa una crítica radical al desenvolupisme als països del Nord (incloent-hi la denúncia de la invenció del terme subdesenvolupament per part dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial). Proposa desconstruir el nostre imaginari econòmic, no per fer cap retorn a l’edat mitjana, sinó per reflexionar sobre les alternatives al desenvolupament sobre la base del creixement continu.

316sotaelsignedeldracp‘Sota el signe del drac’, Maria-Mercè Marçal (Proa, 2004)

Tres voltes rebel —dona, de classe baixa i de nació oprimida—, Maria-Mercè Marçal va destacar en la seva vessant de poeta, traductora i també activista. Va participar activament en la política (a l’Assemblea de Catalunya i militant al PSAN i a Nacionalistes d’Esquerra) i en el moviment feminista. Amb el pas dels anys, alguns dels seus versos, publicats en llibres com ‘Cau de llunes’ (Proa, 1977) o ‘Bruixa de dol’ (Llibres del Mall, 1977-1979), han esdevingut icònics. ‘Sota el signe del drac’ és un recull d’articles i conferències d’assaig literari i de pensament a cura de Mercè Ibarz, publicat pòstumament a la mort de l’autora. Per a Marçal, el drac era el símbol de tot allò que resta exclòs.

El subdesarrollo social de España.indd‘El subdesarrollo social de España’, Vicenç Navarro (Anagrama, 2006)

L’obra més coneguda i popular del catedràtic de ciències polítiques Vicenç Navarro és ‘El subdesarrollo social de España’.  Aquell llibre va servir per resumir els centenars de dades que un pedagògic Navarro porta dècades explicant i denunciant en articles, en conferències i en les seves classes a la Universitat Pompeu Fabra i la Johns Hopkins dels Estats Units. La tesi central de l’obra és que “els grans dèficits de l’Estat del benestar a Espanya —i, en conseqüència, a Catalunya— es basen en causes com el poder de classe i el poder de gènere”, sobretot després de 40 anys de dictadura franquista. L’obra denuncia, amb dades oficials d’indicadors socials, econòmics i relacionats amb salut i educació, com la dictadura de Franco “va ser una dictadura de classe, presentant un domini de classe que es va reproduir en les institucions de la democràcia com ara la monarquia, l’Església, el món empresarial, la banca o les caixes”. Finalment, l’estudi de Navarro analitza l’impacte de l’auge del neoliberalisme econòmic i del procés de desmantellament de l’Estat del benestar viscut des dels anys vuitanta a Europa i als Estats Units i, posteriorment, a l’Estat espanyol.

9788498921779‘La limpieza étnica de Palestina’, Ilan Pappé (Crítica, 2008)

L’historiador israelià Illan Pappé, exprofessor de la Universitat de Haifa i ara a la Universitat d’Exeter (Regne Unit), va haver d’autoexiliar-se d’Israel per les constants pressions i amenaces de mort que rebia al seu propi país. Un dels motius va ser la publicació del llibre ‘La limpieza étnica de Palestina’ com a manera de culminar els seus estudis sobre el tema. Pappé (Haifa, 1954) explica al llibre que el que els israelians coneixen per “Guerra de la Independència” de 1948, per als palestins és la “Nakba”, la ‘Catàstrofe’. Les conclusions de Pappé són que durant els primers anys de construcció de l’Estat d’Israel es va produir un dels processos de neteja ètnica més amplis i dramàtics del nostre temps: prop d’un milió de palestins van ser obligats a emigrar, abandonant les seves terres, els seus béns i les seves cases. L’historiador israelià denuncia matances de civils com la de Deir Yassin i els centenars de pobles que van ser destruïts deliberadament per l’exèrcit.

9788484324225‘La gran transición. Rusia, 1985-2002’, Rafael Poch-de-Feliu (Crítica, 2003)

El periodista barceloní va viure de primera mà l’esfondrament final de la Unió Soviètica i el caòtic pas cap a un capitalisme salvatge de la Rússia presidida primer per Borís Ieltsin i des del 1999 per Vladímir Putin. Corresponsal de ‘La Vanguardia’ a Moscou entre el 1988 i el 2002, Poch radiografia les raons que expliquen la caiguda de l’imperi soviètic i els (molts) errors comesos en una transició econòmica i política marcada per la corrupció i la cleptomania a gran escala. Com gairebé sempre, el conjunt de la població va ser la principal víctima d’un procés marcat per la inestabilitat fins a l’arribada al poder de Putin, encara avui factòtum rus. Tretze anys després de la seva publicació, el llibre encara és útil per entendre l’origen de moltes de les decisions de la Rússia d’ara.

catalans-camps-nazis‘Els catalans als camps nazis’, Montserrat Roig (Edicions 62, 1977)

El millor exemple de la pràctica periodística de Montserrat Roig és aquest llibre impactant, que va esdevenir un document essencial per saber de l’experiència dels republicans en els camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. Publicat el 1977, recull testimonis als quals Roig va poder accedir —amb un valuós annex documental amb noms de deportats— i elabora per primer cop un relat esfereïdor d’una història silenciada. El text va aconseguir trencar el silenci imposat pel franquisme sobre aquesta qüestió, i ho fa des del punt de vista d’un periodisme posicionat i compromès amb l’antifeixisme. Un al·legat en favor de la memòria.

mujer en guerra‘Mujer en guerra. Más masters da la vida’, Maruja Torres (Planeta, 1999)

Maruja Torres vestida de gitana per fer un reportatge d’infiltració. Maruja Torres creuant ‘check points’ a Beirut com a corresponsal de guerra. Maruja Torres escrivint la seva columna a ‘El País’. I… Maruja Torres comprant-se unes calces amb les accions de Prisa quan va dimitir. Cadascú té la seva Maruja Torres. Un dels seus llibres més populars va ser ‘Mujer en guerra. Más masters da la vida’ on la noia del Raval relata la seva autobiografia plena d’anècdotes per anar explicant (o autoexplicant-se) totes les etapes de la seva vida de periodista i d’escriptora. Una carta li va obrir les portes del periodisme; les primeres entrevistes a personatges de la faràndula i, és clar, els seus records de les vivències com a corresponsal de guerra al Líban, a Israel i a Haití. Va treballar molts anys de periodista en revistes com ‘Fotogramas’, ‘Por Favor’, ‘TeleXpres’, ‘Cambio 16’ i, sobretot, al diari ‘El País’ com a reportera i columnista.

9789877190052‘Las islas del tesoro’, Nicholas Shaxson (Tezontle, 2014)

“Els paradisos fiscals són la raó més important per la qual les persones i els països pobres continuen sent pobres”. En plena tempesta dels ‘Panama Papers’, l’obra de Shaxson és gairebé una lectura obligada si es vol entendre a fons què són, com funcionen i quines conseqüències tenen els paradisos fiscals. Documentat i amb un discurs absolutament allunyat de la legitimació dels centres ‘offshore’ que fan mediàtics economistes nostrats, l’autor posa el focus en els Estats Units i en el Regne Unit. A banda d’un recorregut històric, el periodista i membre de l’ONG Tax Justice Network situa la ‘City’ londinenca com a epicentre d’un entramat mundial que castiga especialment els països del Sud.

la-trai-cio-dels-li-ders-85359‘La traïció dels líders’, Lluís Maria Xirinacs (Llibres del Segle, 1993-1997)

La trilogia de memòries de Lluís Maria Xirinacs va ser durant molts anys el relat crític de referència sobre la Transició, en un moment en què aquesta només es qüestionava des de l’independentisme d’esquerres. L’obra va ser publicada entre els anys 1993 i 1997 i Xirinacs hi reflexionava sobre el paper dels polítics durant el darrer franquisme, fent especial èmfasi en les renúncies de dirigents de l’esquerra i del catalanisme que van derivar en la restauració monàrquica i la Constitució del 78 (a la qual es va oposar com a senador des de la cambra alta). Durant molt temps va estar esgotada. Ara es pot descarregar íntegrament en aquest enllaç gràcies a la feina feta per la Fundació Randa i pel Centre d’Estudis Joan Bardina.

8 comentaris
  • Subscriptor Ramon Arnabat Mata 21 d'abril de 2016 - 10:41

    Tots els llibres son altament recomanables, però si n’heu de triar un us recomano el de Josep Fontana: Por el bien del imperio, per saber com hem arribat fins aquí.

  • Subscriptor Maria L. Sciascia 21 d'abril de 2016 - 16:29

    Es pot fer una llista dels que passem dels 70 ?

    • Sergi Picazo 21 d'abril de 2016 - 16:30

      Sí, va, Maria, recomana’ns els llibres que et van marcar!!!

      ;-)

      Sergi!

      • Subscriptor Maria L. Sciascia 22 d'abril de 2016 - 12:27

        Gracie
        Dels llibres que recomaneu d’en Fontana i la Klein ,que son dos grans mestres, hi estic totalment d’acord. D’en Poch no cal ni dir-ho. La resta, o no la conec o no m’han interessat massa.
        Com que crec que la consciencia crítica a traves dels llibres suposa recorrer un laberint que cadascú fa a la seva manera, us cito autors que em varen fer d’Ariadna.

        Leonardo Sciascia, que em va sorprendre amb El archivo de Egipto, i em va fer rellegir La Isla del tesoro de R.Louis Stevenson, ( ell la llegia cada estiu) i molts altres.
        J. Conrad, expert en ànimes, ,mar, i en colonitzacions belgues.
        I passant al pensament ,Montaigne.
        I passant a política Hanna Arendt.
        I passant a Sociología P. Bourdieu.

  • Subscriptor Xavier Diez Rodríguez 21 d'abril de 2016 - 21:02

    Grans llibres. M’honora saber que mes de la meitat dels volums me’ls he llegit de fa temps. I els altres, me’n penedeixo de no haver-ho fet abans.

  • Subscriptor Roger Vilalta Quintana 22 d'abril de 2016 - 12:13

    A banda d’alguns dels que heu inclòs vosaltres, aquí van d’altres que ara mateix recordo que m’han deixat petja i considero imprescindibles:

    “A sang freda” del Capote. Les primeres planes amb la descripció física (i emocional) del voltants de Holcomb són brillantíssimes i més que vitals per al relat posterior dels fets (allò del transcendental context).

    “Eichmann a Jerusalem” de la Hannah Arendt, una absoluta lliçó de reporterisme judicial (i molt, molt i molt més).

    “Gomorra” d’en Saviano. A banda de tot el relat minuciós que fa del món de la Camorra, especialment de com la canalla s’hi veu abocada, les xifres inicials que aporta sobre aquesta economia paralel•la són per fer-te caure d’esquena.

    “Vida i destí” de Vasili Grossman, una obra descomunal que conté, segurament, dos dels fragments literaris més bestials que he llegit en tota la meva vida: la carta de comiat que Vitia rep de la mare des de la localitat ucraïnesa on els nazis hi estan fent neteja étnica (la mare li arriba anunciar fins i tot el punt kilomètric exacte on trobarà la fossa on haurà d’anar-la a plorar); i la seqüència llarguíssima, terrible i delicada alhora, del camí d’una dona acompanyada d’un crio des del tren fins a la cambra de gas amb la descripció minut a minut, segon a segon, de la vida que s’escapa (recordo com plorava al tren mentre el llegia…)

    Després d’aquest clímax Grossman, tot sembla que ha d’anar de baixada (emocionalment parlant, seguríssim). Però destaco també en assaig, “Senyors i vassalls del segle XXI” de l’Antoni Segura; “Auge y caída de los imperios” del Paul Kennedy. També, l’imprescindible -repeteixo, imprescindible- recull d’articles-assaigs a “La ciudad de las desapariciones” del psicogeògraf o psicourbanista Iain Sinclair, escrits des de mitjans dels 70 fins a les Olimpíades de Londres sobre la degeneració urbanística (i de valors) d’aquesta ciutat. Afegim-hi també el “Temps líquids” de Bauman, i obres de Saskia Sassen, de Sennett, de Santiago Alba Rico… i de tants i tants més que sé que estic oblidant miserablement.

    • Subscriptor Maria L. Sciascia 22 d'abril de 2016 - 14:22

      Molt d’acord amb el teu fil .

  • Subscriptor Bastida 22 d'abril de 2016 - 14:29

    El corazón late a la izquierda, d ‘Oscar Lafontaine. Una auténtica delicia que llegida en moments de dubte i/o desànim, és capaç d’aportar els elements necessaris i les eines precises per mantenir i aprofundir tot allò que has pogut elaborar de manera natural i, que si no fos per aquesta mena de reforços positius, seria facil engegar a pastar fang.
    Mentre l’oficialitat publicada et parla de pragmatisme i possibilita, el politic alemany et blinda intel-lectualment per evitar que tu, persona normal i corrent, aconsegueixis superar aquesta mena d’esculls.

Deixa el teu comentari