Els homes i les dones d’Artur Mas per controlar el nou Partit Demòcrata Català

Convergència afronta el seu procés de refundació en plena crisi electoral, dividida en mitja dotzena de sectors, amb la ruptura amb Unió encara recent, assetjada per l’ombra de la corrupció i amb un lideratge en qüestió després que Artur Mas fos apartat de la presidència per la CUP. Enmig de la tempesta, l’expresident busca pilotar la metamorfosi de CDC en el flamant Partit Demòcrata Català, amb l’objectiu que tot segueixi sota control i no s’esdevingui un gran terrabastall. Ho farà gràcies a un nou nucli dur, un nou ‘pinyol’ convergent. Tot i això, el nou partit no solament heretarà –com recorden constantment els seus adversaris– les seus embargades de CDC. També els profunds traumes producte del pas al costat d’Artur Mas, que planarà sobre tot el procés de refundació.

És per això que la nova Convergència, més enllà dels múltiples sectors en pugna, està dividida en dues faccions molt marcades. Fonts del Govern de Junts pel Sí expliquen a CRÍTIC que pel Palau de la Generalitat corre la idea que hi ha un sector d’alts funcionaris i d’alts càrrecs que s’han guanyat el sobrenom de ‘Good Bye Lenin’. ‘Good Bye Lenin’ és una coneguda pel·lícula en què una ciutadana del Berlín Oriental entra en coma poc abans de la caiguda del Mur. Quan es desperta, temps després, els seus familiars es conjuren per fer-li creure que la Unió Soviètica encara existeix, amb l’objectiu d’evitar-li un xoc letal posttraumàtic. El sector ‘Good Bye Lenin’ de CDC, segons aquestes fonts, serien aquells ‘masistes’ irredempts que voldrien que el pas al costat de l’expresident mai no s’hagués esdevingut, partidaris de no fer cap més concessió a la CUP i de mostrar-se més bel·ligerants amb ERC. Enfront d’això, hi hauria els qui voldrien passar pàgina, apostar pel lideratge del president Puigdemont i tirar endavant els compromisos de Junts pel Sí.

Mas està decidit a reservar-se un paper dirigent en el nou Partit Demòcrata Català. Sap que el seu lideratge difícilment serà qüestionat per les bases convergents, i més després de la imputació per la consulta del 9-N. Però, més enllà de canvis com són la incorporació dels conceptes “independència” i “república” en l’ideari del partit, el congrés fundacional del nou Partit Demòcrata ha definit una estructura molt similar a la proposada per la direcció actual: un tàndem presidencial que tindria –sobre el paper– funcions representatives, i una direcció executiva d’11 membres amb un coordinador que vindria a fer les funcions de l’antic secretari general del partit. Mas ja ha anunciat que té intenció de postular-se a la presidència, fent tàndem amb la vicepresidenta de la Generalitat, Neus Munté. No és una dirigent que provingui del nucli dur del president –prové de l’ala socialdemòcrata del partit i és militant de la UGT–, però la seva tria té dues virtuts: pot acontentar aquest corrent, en el qual es troben líders com el conseller de Territori, Josep Rull. 

Voldrà tenir Mas un paper merament representatiu? L’expresident no ha dit mai de forma contundent que no es tornaria a presentar a unes eleccions catalanes. Per no desaparèixer de la primera línia, manté una presència mediàtica constant amb entrevistes a la ràdio i a la televisió. Per aconseguir els seus objectius, compta amb una sèrie d’homes i de dones fidels d’entre els més fidels. El nou ‘pinyol’ convergent entorn de Mas. No tots són a la primera fila. Sovint no són rostres mediàtics. Molts no ocuparan càrrecs dirigents en el nou PDC. Però són el sector dur del ‘masisme’. L’acord del 9 de gener, que va suposar el pas al costat de Mas i la presidència de Puigdemont, els va generar una enorme incomoditat. Conserven una gran influència política tant al partit com al Govern, i plantaran batalla davant de l’impuls dels més renovadors.

El ‘masisme’ més fidel està ben situat a l’Executiu amb els consellers Jordi Baiget i Meritxell Borràs. Però tan o més importants són les figures en segona línia, com Jordi Vilajoana –l’home que controla l’aixeta de la publicitat–, Joan Vidal de Ciurana, antic cap de gabinet i ara secretari del Govern, o Joan Maria Piqué, excap de premsa del President, ara recol·locat al capdavant del programa Xammar. Al Parlament, el ‘masisme’ compta amb diputats com el mateix Jordi Turull, un dels coordinadors del grup parlamentari de Junts pel Sí, l’exconsellera Irene Rigau, ara com a diputada, o Jordi Cuminal, responsable de comunicació de CDC. Al front de Madrid hi haurà el sempre fidel Quico Homs. I en l’entorn ideològic, figures clau com Josep Martí Blanch o el sempre present David Madí.

Francesc Homs, el més fidel al president Mas

Homs s’ha situat sempre com un dels homes més fidels a Mas. Exportaveu en els seus dos governs, exconseller de Presidència i antic negociador de l’Estatut d’autonomia com a enviat convergent, Homs es va arriscar posant-se de cap de llista de Democràcia i Llibertat al Congrés quan totes les enquestes preveien un daltabaix del partit, que es presentava separadament d’ERC per primer cop després del 27-S. Quico Homs va obtenir el pitjor percentatge de vot de la història de Convergència al Congrés: el 13,9%. Molt lluny del 30% que obtenien en les bones èpoques del “peix al cove”. El partit més important dels últims 40 anys a Catalunya és cinquena força en llocs com la província de Barcelona o les ciutats de Barcelona o de Tarragona. Els seus magres resultats fan difícil que tingui possibilitats de creixement polític en el si de la nova formació. Tot i això –si hi ha legislatura i no es convoquen terceres eleccions–, durant els quatre anys vinents serà l’home del Partit Demòcrata a Madrid i el principal portaveu del centredreta nacionalista català al Congrés. Segons expliquen fonts pròximes a CDC, Homs “sempre ha negat tenir aspiracions i sosté que el seu futur corre en paral·lel al de Mas”.

Jordi Baiget, el lampista del ‘masisme’ a la conselleria d’Empresa

Jordi Baiget es va formar a les joventuts del partit i a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), sindicat estudiantil sempre pròxim als postulats de Convergència. Baiget ha anat guanyant pes amb el pas dels anys després d’haver realitzat una intensa tasca fora dels focus, fent feina tècnica i sovint desagraïda. L’actual conseller d’Empresa ha ocupat càrrecs de ‘lampista’ en diferents òrgans del partit des dels anys noranta i en especial des de l’ascens de Mas, de qui és persona de la màxima confiança. Des del novembre de 2003, Baiget ha estat coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts i el 2011 també va ser nomenat director general de Coordinació Interdepartamental, càrrec que va ocupar durant la IX legislatura de la Generalitat. En la legislatura anterior i abans de ser nomenat conseller va ser secretari del Govern, càrrec d’especial rellevància en l’estructura de l’Executiu.

Meritxell Borràs, la vella Convergència al Govern de Junts pel Sí

L’actual consellera de Governació i Relacions Institucionals és un dels pesos pesants del ‘masisme’ dins del Govern actual. Filla d’un fundador del partit, Jacint Borràs, va crear la secció local de la JNC a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1981. Llicenciada en farmàcia per la UB i màster en gestió empresarial per la mateixa universitat, ha treballat als laboratoris Menarini durant set anys i dos més als laboratoris Almirall, però des dels anys noranta ha fet àmplia carrera política al partit. En l’àmbit municipal va ser regidora de l’Hospitalet durant quatre mandats i compaginant-ho amb la seva activitat com a diputada al Parlament, on ocupa un escó des del 1995. Borràs va ser durant els últims temps la mà dreta de Jordi Turull a la cambra catalana i ha assumit temes delicats com la representació de Convergència en la comissió sobre la corrupció.

Jordi Vilajoana, un gat vell gestionant la publicitat institucional

Jordi Vilajoana (Barcelona, 1949) ho ha fet pràcticament tot en la política catalana. Vilajoana ha estat president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (l’òrgan de govern de TV3 i de Catalunya Ràdio), conseller de Cultura, diputat al Congrés espanyol –va arribar a ser vicepresident de la cambra– i senador per designació autonòmica. Aquest gat vell de CDC, de tracte afable i amic personal d’Artur Mas, segueix tenint un paper rellevant en el si del Govern de Carles Puigdemont. Si fins al passat 27-S Vilajoana era el secretari de general de Presidència, ara ostenta les funcions de secretari de Difusió i Atenció Ciutadana. O el que és el mateix: és la persona que té l’última paraula en tot el que fa referència a la publicitat institucional en els mitjans de comunicació. Una sucosa partida que durant l’any 2015 va elevar-se fins als 30 milions d’euros.

Joan Maria Piqué, l’escuder fidel de les ulleres de pasta

La imatge de Joan Maria Piqué (Tarragona, 1976), amb les seves inconfusibles ulleres de pasta blanca, s’ha fet popular durant els últims anys com a ombra d’Artur Mas. Piqué, periodista polític bregat en mitjans com l”Avui’, ‘La Gaceta de los Negocios’ o el ‘Diari de Tarragona’, va fer el pas a la comunicació política l’any 2008 com a cap de premsa de Mas. Designat en els moments més durs de la travessia del desert de l’oposició quan l’anterior cap de premsa Oriol Llop se’n va anar a Esade, Piqué va passar a ser el cap del gabinet de premsa del president després de la victòria del novembre de 2010 (així en glossava la figura el també periodista i amic Jaume Clotet, avui també al Govern de Junts pel Sí). El cert és que la seva relació amb els periodistes de les seccions de política de la premsa catalana ha estat sempre polèmica i especial: Piqué, fins i tot, ha protagonitzat alguns episodis tempestuosos a Twitter per les seves opinions polítiques. El pas al costat de Mas va suposar també un pas al costat de Piqué, però ràpidament el nou Govern de Junts pel Sí el va recol·locar ara com a director del Programa Internacional i de Relacions Públiques Eugeni Xammar, dependent del Departament de Presidència.

Joan Vidal de Ciurana, l’antic cap de gabinet de Mas i secretari del Govern de Puigdemont

Joan Vidal de Ciurana, cap de gabinet d’Artur Mas des de l’any 2010 i home de la seva màxima confiança, va ser nomenat secretari del Govern de Carles Puigdemont al gener passat en substitució de Jordi Baiget, un altre pes pesant ‘masista’ que ocupa ara el càrrec de conseller d’Empresa. Vidal ja va ser nomenat al febrer del 2013 director de Coordinació Interdepartamental del Departament de Presidència, i ha format part de l’entorn més immediat de Mas durant els últims anys. En la campanya electoral de Junts pel Sí, Vidal de Ciurana es va encarregar de la redacció de bona part del programa electoral. Vidal va ser director gerent d’Òmnium Cultural sota la presidència de Jordi Porta.

Jordi Turull, la màxima expressió de l’aparell

Jordi Turull compleix al peu de la lletra la definició del perfecte home de partit, un soldat al servei de la causa convergent. Amb el pas del temps ha anat guanyant la confiança de Mas, que li ha encomanat la dura feina de gestionar el dia a dia del grup parlamentari de Junts pel Sí, així com la feina bruta de les negociacions amb la CUP, de les quals va ser un dels màxims protagonistes juntament amb Josep Rull i Lluís Coromines. Durant els anys de l’estada a l’oposició de CiU, va ser un dels diputats més agressius i durs contra el Govern del PSC, d’ERC i d’ICV-EUiA, sobretot en l’època de José Montilla. Un dels episodis més coneguts va ser la seva investigació i denúncia dels informes del Govern tripartit de dubtosa utilitat. Ell mateix va anunciar que no competiria per la secretaria general del nou Partit Demòcrata davant l’impuls dels ‘joves’ Marta Pascal i David Bonvehí, però seguirà mantenint el seu pes com a home fort dels convergents al Parlament de Catalunya.

Jordi Cuminal, de liderar les joventuts a dirigir la comunicació de Convergència

Jordi Cuminal, bregat durant anys al capdavant de la JNC, ha tingut en els últims temps un paper principal en el disseny de la política de comunicació de Convergència. En deixar la secretaria general de les joventuts convergents, Cuminal va ser nomenat secretari de comunicació del partit, càrrec que ostentaria fins al 2011. Després de la victòria de CiU l’any 2010 va ser nomenat director general de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, càrrec que va deixar al juny de 2015 per centrar-se en el disseny de la campanya de Junts pel Sí, de la qual va ser responsable de premsa i comunicació. És un perfil jove, intel·ligent i molt ben valorat dins i fora de Convergència, i fins i tot per part de la premsa. La confiança de Mas li va valer per ocupar un bon lloc a les llistes de Junts pel Sí. També ha estat cap de campanya de Democràcia i Llibertat per a les eleccions del 20-D i del 26-J. El seu paper futur pot haver quedat tocat després del “motí” de les bases convergents davant la proposta de noms de la formació que ell mateix va ser l’encarregat de defensar en el congrés de refundació. Tot i això, hauria de ser un dels noms importants del futur Partit Demòcrata en els pròxims anys.

Irene Rigau, l’exconsellera imputada pel 9-N

La gestió d’Irene Rigau (Banyoles, 1951) al capdavant de la conselleria d’Educació durant el Govern d’Artur Mas va ser àmpliament contestada des de l’àmbit educatiu, sobretot pels sindicats d’ensenyament a causa de les retallades patides per l’escola pública, pel fet de defensar els concerts per a escoles que segreguen nens i nenes i per la manca de convocatòries de places de mestres. Tanmateix, més enllà d’això, Rigau passarà a la història per haver estat imputada juntament amb el president i l’exconsellera de Governació Joana Ortega per haver pres part en l’organització del 9-N. El fet que Rigau conservi l’acta de diputada és especialment transcendental per a l’esdevenir judicial d’aquesta causa, ja que la seva condició d’aforada permet que el cas sigui jutjat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i no per la justícia ordinària. Cal tenir en compte que ni Mas ni Ortega no conserven acta de diputat. Rigau és una representant de la vella guàrdia convergent. Va ser consellera de Benestar en el darrer Govern de Jordi Pujol i és diputada des del 2003. També ha presidit el consell nacional del partit.

Josep Martí Blanch, l’assot liberal desacomplexat

‘Ets de dretes i no ho saps’. Així es titulava el llibre que Josep Martí Blanch (l’Ametlla de Mar, 1970) va publicar l’any 2008, i que resumeix les bases del pensament d’aquest representant del sector més liberal de Convergència, partidari de plantar cara a l’esquerra en el combat ideològic de forma desacomplexada. Martí Blanch havia estat pròxim a Josep Piqué i al sector catalanista del PP, i de fet va ser director de la subdelegació del Govern a Tarragona entre el 1996 i el 1998, durant el Govern de José María Aznar, i el 2011 va passar a fer-se càrrec de la Secretaria de Comunicació del Govern. L’entrada d’ERC a l’Executiu després de les eleccions del 27-S va fer implantejable la seva continuïtat. Des del mes de març passat ha engegat una nova agència de comunicació, Forwards, que es dedica a l’assessorament en matèria de comunicació corporativa, i també ha destacat com a articulista a ‘El Periódico de Catalunya’, on s’ha mostrat molt crític amb l’acord entre Convergència i la CUP. Tot i estar fora del Govern i no tenir cap càrrec al partit, Martí Blanch té un paper rellevant en la configuració del relat i del discurs de la nova Convergència.

David Madí, l’ideòleg del combat intel·lectual contra l’esquerra

Quan parlem dels homes de Mas, no podem oblidar David Madí. L’exsecretari de Comunicació del Govern durant la darrera etapa de Jordi Pujol segueix tenint fil directe amb el president. L’objectiu de Madí sempre ha estat el mateix: que Convergència fos un partit ideològicament prou sòlid per guanyar el combat intel·lectual i de poder a les esquerres a Catalunya. Unes esquerres que Madí sempre ha menyspreat, des dels temps de ‘Democràcia a sang freda’ (2008). Màxim valedor d’Artur Mas durant la travessia del desert a l’oposició, Madí és un independentista de primera hora –va prendre part en la Crida a la Solidaritat, on va conèixer Jordi Sànchez, actual president de l’ANC– i va ser estrateg del relat convergent durant el tardopujolisme, al capdavant de la secretaria de comunicació i de la direcció de campanyes del partit. Va acompanyar Mas com a home fort en termes de relat i de comunicació durant els set anys d’oposició al Parlament. Oficialment, va retirar-se de la política després del retorn de CiU al Govern l’any 2010. Des de llavors, es dedica a acumular càrrecs a l’empresa privada: Deloitte, consultoria que veu incrementar substancialment la seva contractació per part de la Generalitat; membre del consell assessor d’Endesa a Catalunya; vicepresident de la certificadora Applus; conseller president de Clippers, dedicada a la gestió de drets musicals… N’hi ha moltes més. Que Madí no s’ha retirat de la política, ho certifica el seu paper actiu en el cúmul de conspiracions que va desembocar en la candidatura de Junts pel Sí. A Madí també se l’ha vist –discretament– al congrés fundacional del Partit Demòcrata. En deixava constància el periodista de ‘La Vanguardia’ Quico Sallés en aquest tuit.

En Madí mtxa després d'un emotiu enterrament d @ConvergenciaCAT pic.twitter.com/Mk3yuBC9RD

— Quico Sallés (@QuicoSalles) July 8, 2016