L’1-O des de les esquerres: cinc reflexions contraposades

  • Laura Aznar / @LauraAzLlu
  • dilluns, 2 octubre 2017

Les esquerres estan dividides entre els partidaris de la DUI i els que pensen que cal pactar amb l'Estat un altre referèndum

El referèndum celebrat l’1 d’octubre i la brutal resposta de l’Estat han obert un nou escenari d’incertesa. Des de les esquerres, hi ha visions diverses respecte a això: des dels que consideren que la votació va significar l’inici de la República catalana fins als que opinen que només va ser una gran mobilització. CRÍTIC recull les diferents postures, amb els testimonis de la diputada de Catalunya Sí que es Pot Àngels Martínez Castells; d’Argelia Queralt, professora de dret constitucional; de l’economista Josep Manel Busqueta; de Liz Castro, escriptora i membre de l’ANC, i del periodista Guillem Martínez.

Àngels Martínez Castells: “Crec que amb la DUI hi ha més optimisme que no pas intel·ligència”

Foto: JORDI BORRÀS

“Vaig sentir un gran orgull de poble i, a la vegada, l’horror de constatar que hi ha gent que encara està a les cavernes. Va ser el dia dels grans contrastos: d’una banda, l’alegria de veure el comportament de la gent que s’autoorganitzava, que no es rendia, que va demostrar valentia i que va posar-se dempeus com a poble. D’altra banda, l’onada de maldat, de fúria, de ràbia i d’una violència que ens era totalment aliena i que tenia l’objectiu de mantenir-nos súbdits, sense protestar i acatant les imposicions no raonades de la no-política. Es va veure que, darrere la força bruta, hi ha aquella Espanya que havia hivernat però que sempre ha estat latent des del temps del franquisme. Una de les contradiccions que cal destacar és que, durant tot aquest procés, les dones han estat cabdals, però hi vaig trobar a faltar l’explicació de la situació per part d’una dona política, que ens aportés el punt de vista de les cures, del feminisme, de la baixada de testosterona. Per contra, sí vaig veure que les dones, com sempre, vam ser víctimes no només de la repressió, sinó també del masclisme. La violència masclista estava a l’ordre del dia i anava unida amb la violència policial; aquesta és una de les altres qüestions que s’han de remarcar.

Jo espero que la valoració del Govern català i les respostes que donem tots estiguin a l’altura de la dignitat i la valentia de la gent als carrers. Personalment, sempre he dit que crec en un Estat federal i no en descarto un de confederal. Sóc republicana, però no sóc independentista. Sempre he pensat que la gent que volem el millor per a tots els pobles ens podríem entendre i hi va haver moltíssimes persones de tot l’Estat que van sentir profunda vergonya de l’actuació que es feia teòricament en nom seu per mantenir una falsa unitat. Ara, no sé si després del que va passar l’1 d’octubre és possible l’entesa.

La reflexió que faig és que hi ha gent molt bona i valenta que defensa la declaració unilateral d’independència, però crec que aquí hi ha més l’optimisme de la voluntat que no pas la intel·ligència que et porta al pessimisme, que això no és tan fàcil d’aconseguir. Jo per ara m’inclino més, encara que només sigui per compensar, a aportar els arguments pessimistes i contrarestar eufòries. Hi ha tantes coses que estan lligades des de fa tants anys que s’hauria de fer molt ben fet. Cal rellegir el que ha passat en la història i tenir totes les dades per poder actuar. Però també dic que, si un trencament ens ha de portar a no viure situacions com les de diumenge mai més, que no dubtin que jo estaré amb la gent que eviti aquestes situacions. Votaré amb consciència”.

Josep Manel Busqueta: “L’1 d’octubre assistíem a la fundació d’una república gestada al carrer”

Foto: JORDI BORRÀS

“La sensació és ambivalent: d’una banda, de ràbia continguda en veure com es desplegava tot el que representa la violència d’un Estat que no ha abandonat les formes del franquisme, i de l’altra, una reacció d’entusiasme davant un poble organitzat des de baix que, de manera autogestionada, fa front a la repressió. És molt diferent haver arribat a la celebració del referèndum de manera pactada i institucionalitzada de com s’ha fet, que s’ha posat en marxa a partir de les mans, dels cors i de les ments de les persones del Principat. Un cop desplegat aquest poder constituent, difícilment pot tenir aturador.

La repressió de l’Estat espanyol s’ha fet present sempre que ha estat necessari i de la forma desproporcionada que es va fer. L’hem vist actuar en moments de vagues generals o en el conflicte basc, tallant de soca-rel les llibertats democràtiques. Segurament en el cas català, una mobilització de la naturalesa de l’1-O no s’havia donat en les darreres dècades i potser moltes de les persones que defensaven els col·legis no eren conscients de l’Estat que tenen davant, i això també és un fet pedagògic. Molta gent va descobrir com la repressió i la força policial és un argument en mans de l’Estat espanyol, que no té cap escrúpol a utilitzar-lo.

L’1 d’octubre assistíem a la fundació d’una república gestada al carrer. El resultat obtingut és clar, i ara l’únic que cal és que l’empari la llei que ja està aprovada al Parlament. El procés està esgotat, s’ha acabat i el que s’ha de fer ara és la declaració unilateral d’independència. Ja no hi ha marxa enrere i del que es tracta és de batallar molt fort per la construcció d’aquesta república. Podria ser una ‘rara avis’ en l’àmbit europeu i representar una espurna de canvi en un context molt més dominat pel conservadorisme i per l’extrema dreta que no pas per la visió progressista i transformadora que en aquests moments sembla que impera en la societat catalana”.

Guillem Martínez: “Qualificar l’1-O de referèndum vinculant és tenir una idea de democràcia molt reduïda”

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La consulta es pot interpretar com una protesta col·lectiva que va ser sobrepassada per una violència espectacular però improductiva i desorganitzada, que no s’entén, tenint en compte que es tractava de professionals de la violència. També crec que una part dels dirigents d’una part de la gent que es va mobilitzar preveia aquesta reacció i va jugar amb ella, perquè era l’únic escenari que legitimava, no sols el que va passar l’1 d’octubre, sinó tot el que ve d’ara endavant. A més, aquesta violència va ser absurda i desmesurada, perquè no era tan política com humana; és a dir, des de la manifestació on hi va ser present el rei a Barcelona [després dels atemptats terroristes a la Rambla], tot es va començar a escalfar molt i penso que les actuacions de diumenge es poden llegir més com a escalfament que com a tàctica.

Interpreto que hi ha una part de la societat molt gran que vol un canvi de relacions amb l’Estat, simplement, i que és impossible que l’Estat assumeixi cap tipus de diàleg de canvi. Tanmateix, no es pot qualificar de referèndum de cap manera; va ser una votació popular, un acte de protesta èpic, però qualificar-ho de referèndum vinculant vol dir tenir una idea de democràcia molt reduïda. No em quadra que hi participessin més de dos milions de persones: no hi va haver cap control, no es va poder votar a tot arreu… I, si l’objectiu és construir un Estat democràtic, no pot sortir amb una idea de democràcia petita i vertebrada per menys de la meitat de la població. Això seria d’un espanyolisme terrible.

Si tirem enrere, el 2011 va haver-hi el setge al Parlament i el Govern català va quedar tan desautoritzat com diumenge l’espanyol. Després d’això, va sorgir un procés que ja té 5 anys i que bàsicament ha consistit a fer el mateix que es fa a Madrid políticament: austeritat i postdemocràcia. Però, malgrat tot, ha passat una cosa molt bèstia a Catalunya, que és que la gent ha cregut en el Govern quan segueix fent les mateixes polítiques de degradació social. Per tant, no sé si hi va haver desbordament al carrer o obediència al Govern. Si s’ha arribat fins aquí, no penso que hagi estat per pressió popular, sinó per problemes interns del procés, que no podia tenir més pantalles. I per primer cop en aquests cinc anys el Govern no va ser ambigu: va desobeir. Crec que una part del Govern volia fer de la convocatòria del referèndum la construcció d’un objecte per negociar, i ho ha aconseguit. Penso que ara és el moment de fer un referèndum real; hi ha molta gent a l’Estat que el vol. Com es fa, no ho sé, però ara tenen una eina per fer-ho, per primer cop tenen un objecte per negociar. L’1 d’octubre ho ha canviat tot”.

Liz Castro: “Tenim prou legitimitat per declarar la independència”

Foto: LIZ CASTRO

“L’ambient als col·legis era de calma, de tranquil·litat, i teníem la sensació que estàvem fent una cosa molt gran amb tota la força de l’Estat en contra. No m’ha sorprès la reacció de la gent, però m’ha impressionat molt com s’ha fet de manera democràtica i pacífica mentre la policia espanyola ha volgut intimidar, dient que havien de parar una cosa il·legal. Però, si realment era així, per què no van arrestar la gent? Per què van portar 60 guàrdies civils en un poble de 150 persones? No va ser per requisar urnes: va ser per fer mal i per fer por. I han fracassat: la violència no ha pogut acabar amb la determinació democràtica dels catalans.

Rajoy va dir: “Ens han obligat a fer coses que no volíem”. No m’ho crec, que no ho volguessin fer. El que va dir diumenge el president espanyol té molt a veure amb una dona que pateix violència masclista, i no sóc la primera a dir-ho. M’ha sorprès, la veritat, que en ple segle XXI un Estat que es fa dir democràtic pugui reaccionar amb aquesta brutalitat policial davant un poble que vol votar. Sabíem que hi havia aquesta possibilitat, però jo personalment no em creia que davant un poble pacífic, amb les mans a l’aire i cantant, exercirien aquesta violència tan lletja. Un periodista estranger em deia que no havia vist mai policies pegant a bombers. Va ser al·lucinant també per a ells. Hauria de sorprendre qualsevol que es pensés que Espanya era una democràcia.

Ara hem de donar tot el suport al Govern i al Parlament perquè es faci efectiva la voluntat del poble. Hi ha una majoria parlamentària independentista, s’ha fet un referèndum, la gent ha votat i ha guanyat el ‘sí’. Hem d’exigir que es compleixi el que ens han promès. Hem de mantenir la pressió i el suport perquè es declari la independència i crec que, amb els resultats sobre la taula, tenim prou legitimitat per fer aquest pas”.

Argelia Queralt: “La DUI deixaria la meitat de la ciutadania fora del nou marc català”

Foto: ARGELIA QUERALT

“Ho vaig viure tot amb molta tristesa. Sóc de les persones que havien defensat un referèndum legal i pactat, però vaig decidir no anar a votar després de l’aprovació al Parlament de les dues lleis el 6 de setembre. Crec que això ja suposava una ruptura amb l’Estat, perquè volia dir que no complirien l’ordenament constitucional, i això ha provocat una fractura a la societat. No és un problema d’independència sí o no; l’opció independentista és totalment legítima, però l’1-O ha estat una fugida endavant. Ja fa molt temps que no hi ha diàleg entre els dos governs, i, mentre el de l’Estat sempre diu que no, la Generalitat fa molts mesos que va decidir unilateralment que se celebraria aquest ‘referèndum’, que jo crec que va ser una altra cosa, però un referèndum no. Va ser una mobilització enorme, i Rajoy hauria de veure que hi ha una base proindependentista prou important –sense que en sapiguem una xifra exacta– per donar una solució política. Això no pot estar sempre al carrer, perquè petarà.

La resposta policial que hi va haver va ser del tot desproporcionada, però també dic que els Mossos d’Esquadra es van equivocar. Haurien d’haver estat els interlocutors de les persones que eren a les escoles i haurien d’haver pactat amb la gent organitzada. No haurien d’haver fet el paper passiu que van fer, perquè van donar màniga ampla als altres cossos a actuar. A més, la funció dels Mossos ha quedat absolutament deslegitimada i serà molt difícil defensar que la Generalitat continuï tenint competències sobre les forces de seguretat a Catalunya quan arribi el debat sobre el canvi constitucional. S’haurà de recordar que, en general, fan les coses bé, però diumenge no van complir com a policia i això segur que tindrà unes conseqüències polítiques i jurídiques.

La DUI em sembla una absoluta irresponsabilitat. És cert que compleix la Llei del referèndum que es va aprovar al Parlament, però implicaria deixar la meitat de la ciutadania fora del nou marc català. I ens acabaríem trobant amb el mateix problema que ja tenim dins l’Estat espanyol. Jo crec que l’1-O era una qüestió d’independència i no de democràcia, però Rajoy va ficar en safata d’or parlar només de democràcia. Jo ara mateix ho veig molt negre. No m’estranyaria que l’Estat optés per l’article 155, perquè voldrà defensar-se i, per a fer-ho, pot implementar una sèrie de mesures per preservar el seu poder i la seva integritat territorial. La situació és crítica, i per això és necessari que Rajoy i Puigdemont parin i vegin quines han estat i quines poden ser les conseqüències d’aquest ‘y yo más'”.

8 comentaris
  • Subscriptor Arnau M.V 3 d'octubre de 2017 - 2:00

    dos tesis sobredimensionades i per tant inexactes:

    1- La població recolza l’austeritat perquè el govern ens ha venut la moto indepe. Si fos així i ens están colant “austeritat i postdemocràcia”, quina és l’explicació per totes les lleis progressistes del Parlament tombades pel poder judicial estatal? Deixar dades al marge per quadrar un argument sembla més cosa de polítics que de periodistes.

    2- Si els mossos havien d’haber actuat com a interlocutors (cosa que si van fer a molts llocs), hauria canviat alguna cosa? La funció dels mossos queda “absolutament deslegitimada” per no haber pactat que? què la gent marxes a casa? Vaja, que fàcil és construir qualsevol argument si no es basa en premises reals. Es pot defensar que la DIU no és la millor opció sense recorrer a la demagogia, no?

  • Subscriptor Arnau M.V 3 d'octubre de 2017 - 2:07

    Perdoneu l’agror, però en aquests dies tan delicats, forçar els arguments o inventar premises per tenir més o menys raó és també una forma de microviolència. Escoltar al que pensa diferent? Si, ara més que mai. Callar-se davant argumentacions que divideixen artificialment? No, ara menys que mai, almenys entre les esquerres. El que necessitem és pensament estratègic respirat, creativitat i molta escolta, incloent no trencar els ponts entre els Comuns i el bloc independentista.

  • Subscriptor Manel Ballester 3 d'octubre de 2017 - 15:08

    Sóc un dels que, el 2012, federalista fins en aquell moment (entenent-ho com a estat d’estats), va dir prou, fins aquí i no més enllà. Des d’un segle i mig, pel cap baix, s’havia intentat des de Catalunya “regenerar” en tots els sentits una Espanya que, un cop i un altre, i la majoria de vegades per la sola força bruta, acabava amb tot plegat a canonades, afusellaments i presons. Així no anàvem enlloc.
    Hi anem ara? No ho sé, però és que no sap ningú; ningú pot endevinar què passarà perquè no depèn de “cap força conscientment i/o políticament organitzada”. A partir del 2012, per suposat no pas sobre el no-res i propiciat de manera bàsica per la mateixa Espanya política Una de sempre, que de fet vol dir en especial Madrid, es va disparar un “monstre” més o menys independentista (amb molt de barreja i algunes confusions a dins, sóc disposat a consedir-ho) que al llarg d’aquests cinc anys s’ha anat fent cada cop més gran i, sobretot, cada cop més imparable. I ha anat agafant velocitat. Perquè, alhora, anava incorporant gent i gent sobre la marxa, més i més decebuts i emprenyats amb “Madrid”. Un “Madrid” (em refereixo al poder polític i fàctic) que no ha, en essència, canviat, només cal veure les declaracions d’algú tan destacat en l’esquerra més progre, com Alberto Garzón, parlant ‘d’aberración’ pel que fa a la independència de Catalunya.
    És veritat, caldria una mica de “cap fred” en aquests moments i avaluar molt i molt bé les conqüències de tot el que es pugui esdevenir; també per la nostra banda. Però, és possible? El “monstre” s’ha fet tan gran i ha agafat tanta velocitat que és probable que, sigui el penya-segat el destí final o l’inici de la república, no hi hagi manera d’aturar-lo: de ben segur, qui ho intentés, seria esclafat pel mateix moviment. I qualsevol dels dos destins té les seves possibilitats reals de ser realitat.
    Per acabar-ho d’adobar, l’actuació esparteriana de “Madrid” va acabar de legitimar un referèndum que no les tenia totes, les legitimacions…, per obra i gràcia de Madrid altre cop.
    Ara ja no és cosa que hi pugui haver una vaga o una “desafecció”, el que hi està havent ara mateix és una insurrecció. Per veure, si disposa de tot el necessari per tenir èxit.
    Per cert, per la part independentista, es podia haver triat alguna veu una mica més “discursiva” que la Liz Castro que, amb tot el respecte per a ella, és d’un argumentari força limitat.

  • Subscriptor obarba 3 d'octubre de 2017 - 21:50

    Agraeixo reflexions amb un punt de pausa i lluny del curtplacisme. Interessant sentir reflexions que els grans mitjans no permeten que aflorin. Sempre escolto amb interès en Guillem Martínez tot i no estar-hi al 100% d’acord. Tot i la brutalitat de l’aparell de l’Estat convé estar alerta i no fer seguidisme de tot el que ens intenten enxufar des dels poders fàctics, també de Catalunya.

  • Subscriptor Bastida 4 d'octubre de 2017 - 0:05

    No sé què passa, però quan arriba l’ocasió d’afrontar el canvi sempre hi ha el grup, habitualment vinculat a la “gauche divine”, que troba l’excusa habitual per ajornar-lo. No fos cas que amb tanta “precipitació” no ho féssim bé!
    Arribarem a sospitar que potser el que volen és que no canviï res per continuar predicant el canvi.

  • Subscriptor Hemidactylus 4 d'octubre de 2017 - 16:12

    Grans analistes i visionaris com Guillem Martínez, que diuen que el procés no existeix primer, després que existeix però només per interessos dels poderosos, després de que bé, que sí que hi ha molta gent al carrer que ho recolza i que se la juga, però que els polítics mai aniran en sèrio, i després de detencions, reacció autoritària de l’estat i >800 ferits per fer un referèndum, no canvia de discurs.
    En Guillem Martínez jo no sé què té de progressista o d’esquerres. Però aquí el tenim, a tot arreu, amb el seu punt de vista cínic i polemista que li dóna de menjar, culpant a la part dèbil eternament de totes les seves mancances, amb bestieses com:
    “una part dels dirigents d’una part de la gent que es va mobilitzar preveia aquesta reacció i va jugar amb ella, perquè era l’únic escenari que legitimava, no sols el que va passar l’1 d’octubre, sinó tot el que ve d’ara endavant”.
    És a dir, primer desempoderar a la gent: la gent es veu que actua perquè “té dirigents”. Molt d’esquerres això (ironia), i fals. Segon, és un argument estil “tu el que vols és que et pegui i et surti un blau perquè em puguis denunciar”, vas “jugar amb les pallisses que et vaig donar” obviant la il·lusió que ens hagués fet a tots els indepes no haver de passar un atac de nervis per anar a votar sí… i finalment tercer, dir que l’únic que podria legitimar el que ve d’ara endavant és la violència que hem rebut (que per més inri, resulta que segons ell no ho fa, tampoc!).
    La resta del seu relat té altres moments que provoquen gairebé hipnosi, és la veu intel·lectualoide de l’estat opressor, el negrer que li exigeix a l’esclau que demostri ser millor que l’amo si vol ser tractat com a igual, un tio que porta guanyant-se les garrofes tractant-nos als indepes de borregos des de fa tants anys com dura el seu estimat no-procés. És molt trist llegir coses així després del diumenge, em recorda TAAANT als escrits d’intel·lectuals de la Vanguàrdia després de repressió de protestes antibolonya, vagues, 15M, etc…

    • Subscriptor Guillem Galera i Léger 4 d'octubre de 2017 - 22:40

      A certa edat comença a fer llàstima insistir en ferbi actuar com a “enfant terrible”. Al nostre país n’hi ha una pila. I de llinatge nostrat. En Salvador Sostres a l’extrema dreta, l’inqualificable Ramon de España ubicat en un univers de narcisisme onanista, el fill d’en Sagarra amb unes cròniques de malcriat que no ha fotut brot en sa vida, i l’aital Martinez, franctirador des d’una esquerra inconcreta i imprecisa, menyspreador habitual que se situa sempre “au-dessus de la mêlée”, i que suscita en alguns una fascinació incomprensible

  • Subscriptor Bayfor 11 d'octubre de 2017 - 23:29

    Trobo a faltar alguna anàlisi sobre l’abast de la trencadissa interna que s’està consolidant a Catalunya en termes de cohesió nacional i fins i tot d’identitat (de la cohesió social sembla que ja ens podem anar oblidant). No parlo tant de blocs clarament diferenciats sinó de la distància tan gran que cada cop més hi ha entre el bloc independentista per una banda, que se sent més i més reforçat, i després tota una amalgama molt variada i contradictòria de gent que cada vegada més es va distanciant de l’anterior. D’aquesta amalgama la majoria seguirà enquadrada en el que habitualment se li diu anòmia i per tant d’aquests s’espera que no facin nosa. D’altres poden acabar molt decebuts i fins i tot alguns (no sabem si molts o pocs) passaran a engrossir les files del grup anterior, perquè les seves posicions federalistes i internacionalistes serà molt difícil que avancin en aquest moment de reforçament de l’Espanya més reconcentrada, però tampoc combreguen amb el model dels independentistes catalans (malgrat que han donat el callo aquests dies mobilitzant-se abans, durant i després de l’anomenat referèndum, per defensar les llibertats, els drets i la dignitat de les persones com calia fer). I després queden els espanyolistes més convençuts que s’han descrit prou bé en les radiografies d’en Jordi Borràs i Carles Vinyes. Amb tot aquest material humà suposo que s’intentarà construir el futur de Catalunya, però no tinc molt clar quina mena de societat en sortirà. Per a mi aquest és el problema que he observat que ha anat creixent des de que fa temps es va desfermar l’eufòria nacionalista circumscrita a les qüestions territorials i d’identitat, que ha afectat per igual tant a molta gent de Catalunya com a molta gent d’Espanya, i al final el debat sobre els models de societat se n’han anat en orris. Penso que finalment les classes populars seran les que més perdran, al igual que ha passat a Europa, on ja veiem quines tendències imperen darrerament.

Deixa el teu comentari