La CUP: de l’agitació a ser la clau del Govern a Catalunya

  • Aitor Álvarez
  • dilluns, 5 octubre 2015

Els temps històrics s'acceleren. Però CRÍTIC s'ho pren amb calma. Ens donem temps per explicar què demana ara la CUP —per què i per fer què— i d'on ve aquest partit de l'esquerra independentista i anticapitalista

Antonio Baños i Eulàlia Reguant, entre altres nous diputats de la CUP durant la nit electoral / ORIOL CLAVERA / CUP

Antonio Baños i Eulàlia Reguant, entre altres nous diputats de la CUP durant la nit electoral / ORIOL CLAVERA / CUP

La CUP ha arribat al moment més compromès i transcendental de la seva història. Així ho reconeixen dins mateix del partit. La Candidatura d’Unitat Popular, tal com avui la coneixem i de la qual parlen mitjans d’arreu del món, va ‘néixer’ a Vinaròs una tarda d’abril de l’any 2000. Un grup de joves dels Països Catalans es van trobar al poble “cruïlla dels Països Catalans”, a la comarca del Baix Maestrat, del País Valencià, per establir les bases de l’enèsim procés d’unitat independentista. El Procés de Vinarós. Aquell moviment polític que intentava refundar-se fa 15 anys després d’alguns intents previs va transformar-se la nit del diumenge 27-S en 10 diputats al Parlament i 336.376 vots al carrer. L’esquerra independentista ha més que triplicat els seus resultats en les eleccions catalanes. Un resultat mai vist que els col·loca en una situació decisiva per ser l’única clau possible del futur Govern de la Generalitat: han de decidir si donen o no suport a un Govern de Junts pel Sí, és a dir, de Convergència i d’ERC. Els temps històrics, com diria August Gil Matamala, s’han accelerat.

CRÍTIC, però, s’ho pren amb calma. Ens donem temps per explicar i pensar què demana ara la CUP —per què i per fer què— i d’on ve aquest partit de l’esquerra independentista i anticapitalista.

Les negociacions tot just acaben de començar, i la CUP ja ha revelat les seves intencions: reclama un procés constituent, que impliqui desobeir lleis que considerin “injustes”, construir un paquet de mesures contra la situació de pobresa i d’atur a Catalunya i, mentrestant, intentar sumar vots a l’independentisme —de gent propera al “sí” que vingui del federalisme— fins que es torni a votar sobre la independència. El partit ha denunciat pressions per part de mitjans i partits per votar a favor de la investidura. Divendres passat van anunciar que no tornarien a parlar de les negociacions amb els mitjans de comunicació fins després de la conferència política que celebraran dijous vinent, 8 d’octubre.

El moment actual

El ja exdiputat David Fernàndez va dir en la seva primera roda de premsa al Parlament un dimarts 4 de desembre de 2012: “Hem vingut a atabalar la dreta i estressar l’esquerra. No a complementar les forces ja existents”. La CUP ha passat d’atabalar i estressar el Parlament a tenir a la seva mà com es desenvoluparà el procés d’ara endavant. De la CUP depèn que Artur Mas sigui president o no –diuen i rediuen que no ho pensen permetre–, però també el to del procés i el programa econòmic i social que vol aplicar Junts pel Sí.

L’objectiu de la CUP és fer virar cap a l’esquerra el camí cap a la independència i pressionar Mas, Junqueras i companyia perquè acceptin una part de les mesures que du al programa electoral. Aquests últims dies han marcat una condició mínima per posar-se d’acord amb Junts pel Sí: un pla de xoc que la CUP ha defensat durant tota la campanya electoral fins a cansar-se’n: “Zero desnonaments, tres àpats el dia per a tothom i zero corrupció”, deia Antonio Baños en cada míting. La CUP no vol, en paraules del mateix candidat, “una Catalunya independent amb gent dormint al carrer”.

“No investirem Mas, però tampoc farem descarrilar el procés”, han dit els candidats de la CUP per activa i per passiva, entre l’11 i el 27 de setembre. L’equilibri no serà fàcil i dins la formació admeten que mai s’havien trobat davant una tessitura tan transcendental. Donar o no suport a un Govern amb alta presència de Convergència és un tema que genera debat entre les bases militants de l’esquerra independentista i anticapitalista. L’exdiputat i a partir d’ara home important del partit, Quim Arrufat, en una entrevista amb CRÍTIC, resumeix així la situació actual: “És el primer gran repte que assumeix la CUP en tota la seva vida; és la primera vegada que haurem de prendre grans decisions”. Tot i això, el número cinc de la CUP i membre del partit des dels inicis, Albert Botran, recorda que l’esquerra independentista ha tingut, al seu entendre, “moments més complicats que aquest, com, per exemple, als anys noranta, quan l’independentisme estava sota mínims”.

Proposta de la CUP: el procés constituent

Anna Gabriel, entrevistada per CRÍTIC / JORDI BORRÀS

Anna Gabriel, entrevistada per CRÍTIC / JORDI BORRÀS

Un cop assumit que no s’ha guanyat el plebiscit que la CUP i Junts pel Sí plantejaven i que, per tant, no es pot fer una declaració unilateral d’independència, l’objectiu, ara, és engegar un procés constituent. I això què vol dir? Doncs desobeir l’Estat en algunes lleis que la CUP considera injustes, des d’un Govern autonòmic portat al límit que, en realitat, “no exerceixi de govern autonòmic”, segons diu la nova diputada Anna Gabriel, i ho faci com a “Govern sobirà”.

Per començar, la CUP defensa una declaració del Parlament, el dia que es constitueixi, en què Catalunya es proclami sobirana davant la legalitat espanyola.

La número dos de la CUP assegura a CRÍTIC que es tracta d’articular una “legalitat nova i obrir tot un debat popular que plantegi que, des d’ara mateix, la gent d’aquest país té coses a dir sobre tot allò que afecti les seves vides”. Segons Gabriel, el procés constituent ha d’estar “complementat amb un pla de xoc i amb desconnexions amb l’Estat”, que es materialitzin a “fer prevaldre” totes les lleis que surtin del Parlament, “independentment que hi hagi un Tribunal Constitucional que les suspengui o no”. Un exemple: prohibir els desnonaments a Catalunya, mantenir vigent el decret de pobresa energètica —suspès pel TC— o desobeir la LOMQE, coneguda per a ‘llei Wert’.

Tot i això, Gabriel admet que, malgrat la proposta de desobediència de la CUP, “seguirem sent autonòmics en algunes coses, perquè hi ha estructures que no existeixen”. Per exemple, una Hisenda pròpia amb una Agència Tributària Catalana potent o un banc públic català.

I tot això, per aconseguir què?

Doncs per “sumar més vots al projecte independentista”, segons coincideixen a dir a CRÍTIC tant Anna Gabriel, com Quim Arrufat, com Albert Botran. Precisament per a Gabriel, “hi ha tota una bossa de vots que encara no s’ha expressat”, i per això considera “clau activar les mesures del pla de xoc, per convèncer des de la pràctica”. Sense dir-ho explícitament, parlen dels votants de candidatures de confluències d’esquerres com Catalunya Sí que es Pot o la candidatura municipal Barcelona en Comú. És a dir, que la CUP vol “començar a demostrar amb fets”, diu Gabriel, des d’un Govern autonòmic, però desobedient i molt social, que “amb la independència s’albira un país on val la pena viure-hi”.

I aquesta serà l’aposta de la formació durant les negociacions amb Junts pel Sí que tot just comencen. L’objectiu final: tornar a votar i veure, llavors sí, si la independència és majoritària, “si s’ha eixamplat”, en paraules de Botran.

I per què Mas no ha de liderar tot això?

Segons la CUP, perquè aquesta vessant social del nou Govern pugui ser una realitat, el fins ara president i líder de Convergència, Artur Mas, no la pot liderar, perquè representa, en paraules de Gabriel, el “passat autonòmic, retallador i privatitzador” que el partit d’esquerres vol superar i modificar. Ara bé, segons explica Quim Arrufat, una cosa és “que no passi tot al voltant de Mas” i l’altra que l’encara president de la Generalitat desaparegui del mapa. Per tant, la CUP sí que està oberta a incloure Mas dins el projecte, però no com a president. Arrufat avisa els qui critiquen la CUP per no facilitar que Mas sigui president: “Estem molt tranquils i molt acostumats”.

La CUP té alternativa a Mas?

Anna Gabriel llançava la proposta, en una entrevista dijous a Catalunya Ràdio, d’articular una “presidència coral”, que es repartís en quatre figures en representació de totes les sensibilitats de l’independentisme i “així es trauria tensió a la figura del president”. Albert Botran explica que això permetria fer palès “el caràcter col·lectiu” del procés sobiranista i, així, “no confondre en identificar-lo amb una persona”.

Ara bé, el convergent Josep Rull es va encarregar de rebutjar aquesta proposta, el mateix dijous a la nit, al programa ‘.Cat’, de TV3, perquè “l’Estatut ho impedeix” i caldria reformar per la via exprés la Llei de la presidència de la Generalitat.

Qui negocia amb Junts pel Sí?

Segons Quim Arrufat, és un equip d’unes vuit persones, que inclouen els tres exdiputats de la CUP —el mateix Arrufat, David Fernàndez i Isabel Vallet— i també Anna Gabriel juntament amb alguns dels diputats entrants i també membres del Secretariat Nacional. Arrufat defensa que els tres exdiputats “hi han de ser” perquè “coneixen els altres actors amb qui negociaran” i perquè han vist “moltes coses, com, per exemple, com Convergència maltractava Esquerra i es passava pel folro els acords de legislatura”.

Diputats del passat i del futur?

Antonio Baños, candidat de la CUP, en un acte a Terrassa. / ORIOL CLAVERA

Antonio Baños, candidat de la CUP, en un acte a Terrassa. / ORIOL CLAVERA

Una de les normes de la Candidatura d’Unitat Popular és que els diputats no poden ocupar l’escó durant més d’una legislatura. Per tant, David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet no seguiran com a representants a la cambra catalana. D’ara endavant seran 10 persones noves, la meitat independents, encapçalades per Antonio Baños, que és un dels qui no tenen carnet de la CUP (tal com passava amb David Fernàndez), i Anna Gabriel, exregidora de Sallent, fins ara coordinadora del grup parlamentari de la CUP i militant des del 2002. De fet, molts dins i fora del partit situen Gabriel com el cervell de la CUP, la persona que marca el to i el discurs en l’actualitat.

Què faran els exdiputats?

A banda d’ajudar en la transició als diputats entrants, segons explica Arrufat a CRÍTIC, tots tres exdiputats faran altres tasques dins el partit. David Fernàndez centrarà la seva feina en l’articulació del discurs polític i de la comunicació amb l’exterior; Isabel Vallet oferirà suport jurídic a municipis en què governa la CUP, sobretot pel que fa a contractacions públiques, mentre que Quim Arrufat es dedicarà a les relacions internacionals del partit, ja que parla set idiomes i té experiència professional en aquest àmbit.

“Els tres diputats sortints ens quedem a treballar dins de la CUP aquests primers cinc, sis mesos, perquè seria il·lògic que no poséssim la feina que hem fet al Parlament al servei del partit” per fer el traspàs als nous parlamentaris, explica un d’aquests tres exrepresentants de la formació a la cambra catalana, Quim Arrufat.

Tots tres seguiran cobrant el sou estàndard dels treballadors de la CUP: uns 1.400 euros. És la mateixa quantitat que ingressen els parlamentaris cupaires, ja que la diferència entre els 1.400 euros i els aproximadament 4.500 euros que pot cobrar un diputat van a parar a les arques del partit.

Com que els diputats de la CUP no poden repetir legislatura, el partit els reserva aquests mesos de transició. “Perquè ajudem els nous diputats i per no deixar-nos tirats”, diu Arrufat. I és que els diputats al Parlament no tenen dret a atur i per això la CUP garanteix als parlamentaris sortints uns quants mesos de sou i cotització fins que, com a mínim, tinguin dret a aquesta prestació d’atur (si és que no troben feina abans).

Amb aquest sistema, Arrufat defensa que es vol intentar “que la gent que ha fet de parlamentària de la CUP no quedi tirada, però, alhora, tampoc emmagatzemar càrrecs dins el partit”. Segons l’exrepresentant al Parlament, “ser diputat durant tres anys pot fer deixar una vida laboral que a vegades no es pot recuperar”.

En la transició dels nous 10 diputats hi tindrà un paper fonamental Anna Gabriel, que ha coordinat el grup parlamentari durant els últims tres anys i ara entra com a representant de la CUP a la cambra catalana.

Una història plena d’espines

Per què la CUP s’ha convertit en el partit que decidirà el to del procés sobiranista? Albert Botran, ara diputat, historiador i autor del llibre ‘Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres’, defensa que és “gràcies a l’encert d’haver persistit en una proposta encertada, en el moment que s’ha agreujat el debat per la situació de la crisi capitalista i el dret a l’autodeterminació”. Però arribar fins aquí ha estat un camí d’espines.

La CUP neix, com a tal, l’any 2000 en una assemblea a Vinaròs, però la seva història està directament relacionada amb tots els moviments de l’esquerra independentista, que segueixen avui al costat del partit i que els historiadors consideren que van començar amb la fundació del PSAN el 1968. Tot això ho explica amb profunditat el llibre justament escrit per David Fernàndez i Julià de Jòdar l’any 2012 sota el títol ‘Cop de CUP’. Allà explicaven que ara que la sigla estan en boca de tothom era un bon moment per “mirar enrere per poder seguir endavant”. Cal rebobinar per avançar.

El 1977, una coalició de partits d’extrema esquerra i independentistes amb un nom molt semblant al de la CUP, Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS), es presenta a les eleccions catalanes però només aconsegueix 12.000 vots.

El moviment evoluciona durant els vuitanta, però queda tocat per l’acció armada de Terra Lliure i per les escissions a l’esquerra independentista. L’MDT es trenca, apareixen candidatures com Catalunya Lliure –només 19.000 vots en unes europees. Als noranta, la situació encara va a pitjor i, a més a més, tot plegat coincideix amb un creixement imparable d’ERC, primer amb Colom i Rahola, i després amb Carod-Rovira i Puigcercós.

Però, enmig de la tempesta, uns quants centenars de militants segueixen resistint, sobretot en nuclis com Sabadell, Salt, Manresa, Valls i Sant Pere de Ribes. I es comença a forjar una nova generació de joves activistes que coincideix amb el moviment antiglobalització, segons explica Albert Botran. D’aquí sorgeix la nova CUP, que trenca amb les dinàmiques tradicionals dels partits i se situa en l’assemblearisme, el moviment ‘okupa’ i, més endavant, simpatitza —potser a última hora— també amb el Moviment del 15-M.

No surt del no-res. Creen organitzacions noves com ara Endavant, Maulets o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans —i posteriorment, Arran—, s’estableixen en casals i ateneus populars, impulsen festivals com ara el Rebrot –amb una mística musical liderada per bandes com ara els valencians Obrint Pas– i llancen mitjans de comunicació afins com ‘L’Accent’. Hi ajuden referents com l’UM9 de Ribes i la CUPA d’Arbúcies. Aquell conjunt de trobades de l’anomenat Procés de Vinaròs, segons el llibre ‘Cop de CUP’, va establir les bases d’un procés de “cohesió d’estratègia i d’organització”, ja que fins aleshores cada CUP anava pel seu compte.

Prendre la decisió de presentar-se al Parlament va costar, com a mínim, vuit anys. El primer cop que se sotmet a discussió va ser al març del 2004 en una assemblea celebrada a Vic. Es va rebutjar. I es va seguir rebutjant fins a la històrica assemblea de Molins de Rei, que va aprovar a l’octubre de 2012 el salt a l’arena nacional amb un 77% de vots a favor. L’únic precedent en què la CUP s’havia presentat a unes eleccions al Principat van ser les europees del 2004. I el resultat va ser un desastre: 6.200 vots a tot el país. Aleshores, la CUP només tenia set regidors propis.

Els bons resultats en les municipals del 2007 —amb 34 candidatures pròpies i 20 regidors— i sobretot en les del 2011 –amb 75 llistes pròpies i 86 edils— van facilitar la decisió de presentar-se a les catalanes. Després de molts debats interns i d’entrar amb força als ajuntaments catalans el 2011, la CUP es presenta per primer cop a unes eleccions catalanes, les del 2012, i aconsegueix tres escons.

Després arribarien les municipals del maig, en què van aconseguir alcaldies com Berga o Badalona (dins de la coalició Guanyem Badalona en Comú) i van augmentar fins a 358 regidors, cosa que va els va suposar ser la quarta força catalana en edils. Finalment, ha arribat el 27-S, en què la CUP s’ha convertit en la clau del nou Govern català.

5 comentaris
  • Subscriptor Sílvia Panadés i Benoliel 5 d'octubre de 2015 - 20:45

    Gràcies per l’històric!!! Per les noves incorporacions com jo ens resulta força enriquidor saber els origens

  • Subscriptor M. Xosé González Fontela 6 d'octubre de 2015 - 6:43

    Em preocupa, i molt, no llegir res sobre sanitat pública universal, privatitzar-la és el gran compromís de CDC.

  • Pulmon 6 d'octubre de 2015 - 13:51

    Bona feina. Només afegir el nom del Col·lectiu Obrer i Popular de Ripollet, juntament amb els de l’UM9 i la CUPA, com sempre assenyala l’exdiputat David Fernàndez en parlar dels origens i bressols de tot plegat.

  • gallineta 8 d'octubre de 2015 - 15:39

    A partir d’avui tot ha de ser transparent o per defecte gravat i filmat, ja que si al final anem a noves eleccions (no ho crec, el Sanchez esta nerviós com jo, ¡pobret!) cal tindre clar qui és qui en tot aquest procés. Trobo indispensable la llum sobre tot això. Quina Catalunya volem la de la foscor, la d’això és massa pels pobrets ignorants que ens han votat?, o la que volem?. Fa massa temps que esperem i mentrestant, ens demanen, als nostres joves, diners de lloguers, tiren a terra lleis, polítiques de desnonaments, autoritzen als insults als catalans, i a sobre fan a Europa apol·logia de la unitat i nosaltres discutint ¿queeee? ¿el sexe dels angels? LLUM LLUM LLUM Es important que tot quedi filmat ja que si es trenquen les negociacions hem de actuar amb coneixement de causa.

  • perico239 10 d'octubre de 2015 - 13:49

    ja tinc 80 anyets i tinc dues frases fetes.

    Veien algunes cares com l’anna dic = gent jove pa tou
    I n’hi ha un altre fruit del anys = entre poc i massa, ens i jugem molt i cap de la cup
    està encausat, i de l’abraçada el 9 N que s’he n’ha fet

Deixa el teu comentari