Les cares de la CUP més enllà de David Fernàndez

  • Marc Font / Roger Palà / Sergi Picazo
  • dimarts, 23 juny 2015

CRÍTIC presenta 17 noms que són referents a l'esquerra independentista més enllà dels tres diputats al Parlament

cup2

Foto: Jordi Borràs

La Candidatura d’Unitat Popular decidirà en els pròxims dies els primers llocs de la seva llista en les eleccions catalanes del 27 de setembre. Les enquestes publicades per ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’ i ‘El País’ just abans de les municipals donaven entre 9 i 11 escons a la CUP. L’adéu obligat de David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet obliga a renovar tots els parlamentaris per a una legislatura decisiva. La CUP, malgrat l’important protagonisme mediàtic de Fernàndez, s’ha reivindicat com un partit coral i de lideratges compartits. Però… hi ha relleu? Hi ha quadres suficients per agafar les regnes del partit els pròxims anys? CRÍTIC identifica 17 noms —més enllà dels tres diputats— vinculats a l’esquerra independentista que són avui referents a les CUP. Des del món local fins als passadissos del Parlament. Alguns aniran a la llista en les catalanes, i d’altres inicien ara quatre anys com a regidors i alcaldesses. Des de Ponent fins al Pirineu, passant per Barcelona. Joves i veterans. Vuit dones i nou homes.

Vidal AragonèsVidal Aragonès, un referent metropolità

Advocat del Col·lectiu Ronda i professor associat del dret del treball i de la Seguretat Social a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Vidal Aragonès Chicharro (Cornellà, 1978) encapçala l’oposició municipal a Cornellà de Llobregat com a cap de llista de la confluència Cornellà en Comú – Crida per Cornellà. Sense ser militant de la CUP, Vidal Aragonès és el paradigma de l’estratègia que ha permès a la formació fer forat en municipis metropolitans en les recents eleccions municipals, gràcies a candidatures d’ampli espectre de l’esquerra, an alguns casos (tot i que no en el de Cornellà) agrupades en el paraigua Poble Actiu, que sumava els vots per als consells comarcals i les diputacions provincials. Vidal Aragonès té un paper polític que va més enllà del municipi, com a integrant de la Crida Constituent, l’espai que impulsa la CUP per a les eleccions del 27 de setembre. Implicat en l’activisme local, va ser membre de la Mesa Cívica pels Drets Socials durant els anys noranta i és soci de l’Ateneu Popular de Cornellà. Autor, entre d’altres, del llibre ‘Las transformaciones hacia el socialismo en Venezuela’.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Antonio Baños, el possible cap de llista al Parlament

El periodista i activista Antonio Baños (Barcelona, 1967) va admetre fa algunes setmanes que havia acceptat ser un dels possibles caps de llista de la CUP en les eleccions catalanes. És independent i no forma part de cap dels sectors interns del partit. Això afavoreix que pugui ser escollit com a candidat emulant el perfil equidistant que tenia David Fernàndez. Tot i això, encara res no està decidit. Baños ha destacat els últims anys com a membre de Súmate, entitat de castellanoparlants defensora de la independència. Sempre situat a l’esquerra, afirma haver passat del federalisme a l’independentisme durant el mandat de José María Aznar. Baños té una dilatada carrera en el món del periodisme, on ha treballat a Ràdio Nacional d’Espanya i a COM Ràdio i ha col·laborat amb mitjans com TV3, La Sexta i Cuatro. Ha publicat un parell de llibres sobre economia, però va destacar amb el seu ‘La rebel·lió catalana’.

Primer míting d’Antonio Baños amb la CUP el passat 14 d’abril de 2014:

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Albert Botran, “un comunista com la copa d’un pi”

El nom d’Albert Botran (Molins de Rei, 1984) probablement resulta desconegut per a la majoria de la població catalana. Tanmateix, Botran és el protagonista involuntari d’un dels vídeos més mítics de l’’APM’, on rep una allau d’improperis d’una televident del programa ‘Catalunya opina’, de Canal Català: “Els comunistes ens pendran ‘lo nostro’!”. Més enllà del seu simpàtic moment de glòria televisiva, Botran és un dels cervells més ben moblats de la CUP. Màster en història comparada (segles XVI-XX) per la UAB i Premi Francesc Carreras Candi per la tesina ‘Pensar històricament els Països Catalans’ (2010), és autor d’un dels llibres més complets sobre l’esquerra independentista: ‘Unitat popular: la construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres’ (Edicions El Jonc, 2012). Va ser regidor de la CUP a Molins de Rei i membre del secretariat nacional. De tracte afable i amb bons dots de comunicador, ha exercit en diverses ocasions de portaveu als mitjans de comunicació. Actualment forma part de Poble Lliure, una de les organitzacions de l’esquerra independentista que dóna suport a la CUP. Fa poc, va debutar com a articulista a CRÍTIC responent a l’article del també historiador Xavier Domènech, vinculat al Procés Constituent, sobre la figura de Lerroux.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Josep Manuel Busqueta, economista i pastisser

Durant mesos, Josep Manuel Busqueta (Bellpuig, 1973) va sonar a tot arreu com a possible successor de David Fernàndez. Sembla, però, que finalment no ho serà. Hi sigui o no hi sigui, seguirà sent l’economista de referència per a la CUP. Marxista, membre del Seminari Taifa d’Economia Crítica i, durant uns quants mesos, assessor del Govern d’Hugo Chávez a la Veneçuela bolivariana. Conegut per la seva feina a la seva pastisseria de Bellpuig (li agradava signar les seves col·laboracions a la Directa com a ‘economista i pastisser’), Busqueta no sembla partidari de prioritzar el front institucional. En una entrevista a CRÍTIC al desembre passat, va arribar a afirmar que “no ens cal arribar al Parlament per poder fer una transformació des de dalt cap a baix”. És autor de l’assaig ‘L’hora dels voltors’ (Edicions el Jonc, 2013) i de ‘Conversa entre Pau Llonch i Josep Manel Busqueta. Fre d’emergència’ (Icària, 2014).

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Anna Gabriel, la veu més activista

Si algú representa l’empremta més activista dins la CUP, és probablement Anna Gabriel (Sallent, 1975). Militant de la CGT i membre fundadora del col·lectiu Terra i Llibertat, Gabriel és des del 2012 la coordinadora del grup parlamentari de la CUP-Alternativa d’Esquerres. La presència de la CUP a l’hemicicle català, doncs, no podria entendre’s sense la tasca discreta d’aquesta llicenciada en dret i en educació social, filla d’una família minera del Bages i activista social abans que cap altra cosa. Va ser regidora a Sallent del 2003 al 2011, uns anys en què la CUP va participar del govern local en coalició amb una plataforma veïnal. El llibre ‘Cop de CUP’ (Columna, 2012), de Julià de Jòdar i David Fernàndez, Gabriel opinava això sobre la idoneïtat de presentar-se com a CUP a les autonòmiques: “No hi ha condicions per concórrer com a CUP a les eleccions i no veig que això garanteixi el manteniment del treball de base i l’arrel transformadora del projecte. Una cosa distinta són altres fórmules, és a dir, concórrer a les eleccions a partir de plataformes més àmplies i participades. No podem menystenir la nostra situació real: si dibuixem el futur a través de l’actual militància de la CUP, ens la fotrem”.

Foto: CUP Sant Cugat

Foto: CUP Sant Cugat

Núria Gibert, de l’Alternativa Estel a l’Ajuntament

A Sant Cugat del Vallès, segona ciutat amb la renda ‘per capita’ més alta de Catalunya, la CUP ha assolit 5.561 vots, que l’han convertit en la primera força de l’oposició al consistori que encapçala Mercè Conesa (CiU). Un resultat que avalaria si fa no fa el tòpic que diu que la CUP són els “fills rebels” de Convergència. Al capdavant de la llista de la CUP santcugatenca, però, hi ha una candidata que no respon a aquest perfil: Núria Gibert (Barcelona, 1984). De família treballadora, Gibert va formar-se políticament i intel·lectualment a la UAB, on va cursar estudis de filosofia. La seva trajectòria vital és assimilable a la de molts militants de l’esquerra independentista, a la qual està vinculada des de fa 15 anys. Va ser membre de Maulets i va formar part de la segona generació d’activistes de l’Alternativa Estel, la històrica organització que va revitalitzar les lluites estudiantils al tombant del segle. Fundadora del Casal Popular La Guitza de Sant Cugat, també ha participat en projectes com l’Assemblea Popular per l’Habitatge o les festes majors alternatives, i des del 2008 es va implicar en el projecte de la CUP. Ha treballat en el sector de la cooperació internacional, els serveis editorials i la dinamització cultural. Amb un perfil no alineat amb cap de les grans tendències en el si de la CUP, Gibert té capacitat per generar consens (a Sant Cugat els cupaires s’han presentat en coalició amb el Procés Constituent). Amb ella al capdavant i amb un equip on també destaquen noms com Guim Pros, Ramon Piqué o Ignasi Bea, la CUP ha assolit un resultat històric, esdevenint primera força a la Floresta i segona a la resta de barris amb l’excepció de Mira-sol.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Pau Juvillà, un referent a Ponent

Al seu perfil de Twitter, Pau Juvillà (Lleida, 1973) es defineix de manera enigmàtica com a “biòleg de formació i militant d’idees diverses”. Conclou la seva autobiografia tuitaire reivindicant “sempre l’ampolla mig plena”. Aquest militant de la CUP i del sindicat CGT a Ponent té ja 41 anys i va ser el cap de llista de la Crida per Lleida. A partir d’ara serà regidor en una Paeria on el partit majoritari segueix sent el PSC de l’alcalde Àngel Ros. Prové de les lluites estudiantils i va ser  jutjat per insubmís a la prestació social substitutòria. La Crida a Lleida va aplegar la CUP, alguns militants del Procés Constituent i l’Assemblea de Joves de Lleida. “Nosaltres no volem gestionar la ciutat, sinó transformar-la, i entenem que l’augment de participació de la ciutadania ha d’anar lligat a un procés de transformació social”, va assegurar Juvillà en declaracions a CRÍTIC al mes de maig passat.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

María José Lecha, la veu sindicalista

La regidora de Capgirem Barcelona, María José Lecha (Barcelona, 1957) va liderar l’entrada per primer cop en la història de la CUP a l’Ajuntament de la capital catalana. Incompleix el perfil clàssic del militant cupaire: treballava d’administrativa a l’Hospital de Sant Pau des de fa 39 anys, on ha format part del comitè d’empresa com a representant sindical. El diari ‘El País’, en una sèrie de perfils de nous polítics a Catalunya elaborada pel periodista Cristian Segura, la defineix així: “La pell dura d’organitzar el front laboral, la veu aspra, potser de negociar convenis en passadissos plens de fum de tabac negre, la seguretat de treballar al mateix lloc durant 40 anys”. Tampoc no milita a la CUP formalment, però està cridada a representar un espai important en el futur de l’organització com a portaveu del partit a la capital catalana durant els quatre anys vinents.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Pau Llonch, ‘cop de CUP’ a ritme de ‘hip-hop’

Una de les sorpreses del procés d’elecció de la llista de la CUP per a les properes eleccions catalanes va ser l’autodescartament de Pau Llonch (Sabadell, 1982). Llonch era a la majoria de llistes proposades, però finalment va decidir no anar al Parlament. En una entrevista a CRÍTIC, ja advertia que “institucions com el Parlament són la casa de l’amo” i, per tant, “si un té la temptació d’abandonar tots els altres fronts de lluita, s’adona que acaba sent fagocitat per la pròpia dinàmica institucional”. Segons deia, “la feina de les CUP, en aquesta primera etapa, no era tant entrar a les institucions per canviar-les sinó per visibilitzar un munt de lluites soterrades que nosaltres coneixíem però que no tenien una dimensió massiva”. Músic i activista social, Llonch ha rimat amb At Versaris lluites com l’antiracisme, el moviment dels indignats o la dels treballadors de TMB, entre d’altres. Va formar part del col·lectiu Unitat Popular que va fer el vídeo electoral de la CUP el 2012 i dedica el temps que pot als Tallers de Rap contra el Racisme. Llonch, juntament amb altres companys de generació a Sabadell com Oleguer Presas, va fundar l’any 2000 la revista ‘Ordint la Trama’ i milita al Moviment Popular de Sabadell i a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Sabadell.

Jordi Martí

Foto: Jordi Borràs

Jordi Martí, l’ànima llibertària

El 24-M va convertir-se en un dels dos regidors de la formació a l’Ajuntament de Tarragona, juntament amb Laia Estrada, la cap de llista. Jordi Martí Font (Tarragona, 1969), doctor en filologia catalana de 46 anys, que fins a la seva entrada al consistori exercia de professor de llengua i literatura catalanes a secundària, és un dels referents de la formació al Camp de Tarragona i combina la militància en l’esquerra independentista amb la que té al moviment llibertari, com a afiliat a la CGT. El 2011 ja va anar de número dos a la candidatura de la CUP per a les municipals —que no va obtenir representació— i l’any següent va ser el cap de llista per Tarragona en les eleccions al Parlament, sense aconseguir l’acta de diputat. Activista veterà i membre de l’Ateneu Llibertari de Reus i de l’Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona, Martí és un estudiós del pensament llibertari. La seva tesi doctoral és sobre Josep Llunas, un històric anarquista reusenc del darrer terç del segle XIX.

Foto: CUP Girona

Foto: CUP Girona

Laia Pèlach, la veu de l’oposició a Girona

Cap de llista de la CUP a Girona en les recents eleccions locals, serà la portaveu del grup municipal en el nou mandat. Laia Pèlach (Girona, 1980), educadora social i llicenciada en sociologia, de 35 anys, ja va formar part de la candidatura de la formació en les eleccions de 2011, com a número 5. I va ser a partir d’aleshores quan van fer un pas endavant i va implicar-se més activament en l’assemblea local de la CUP. Integrant de la Xarxa pels Drets Socials de Girona i Salt i de la Xarxa de Dones de la ciutat, també forma part del moviment educatiu, com a membre de l’AMPA de l’escola Eiximenis. El 24-M, la CUP va obtenir quatre regidors a la ciutat, un més que el 2013, però gairebé va doblar els vots, en passar de 2.981 vots (9,28%) a 5.425 (14,94%) i convertir-se en la tercera força de la ciutat. Pèlach va formar tàndem amb Lluc Salellas, cap de llista de la formació a la demarcació de Girona en les eleccions al Parlament de 2012.

Foto: ATTAC

Foto: ATTAC

Eulàlia Reguant, el tercer sector

Eulàlia Reguant (Barcelona, 1979) prové d’una tradició política no vinculada de forma orgànica amb l’esquerra independentista. Va formar part de Justícia i Pau, on va conèixer i treballar ben de prop amb Arcadi Oliveres, i també és sòcia i impulsora del nucli català de Fiare, una de les entitats de finances ètiques amb més projecció. Llicenciada en matemàtiques, actualment treballa a Lafede.cat, antiga Federació Catalana d’ONGD, i té una estreta vinculació amb les entitats del tercer sector social. Tanmateix, Reguant també podria considerar-se part d’una mena de tercer sector pel que fa a la CUP: no s’enquadra en cap de les tradicions històriques de l’esquerra independentista, sovint enfrontades entre si, i ha apostat obertament per treballar en espais de confluència: a Barcelona va ser una de les impulsores del procés de confluència (que finalment no va concretar-se) amb Guanyem. Finalment, en les eleccions municipals del 24 de maig va concórrer com a número 4 a la llista de la CUP – Capgirem Barcelona.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Dolors Sabater, l’alcaldessa activista de totes les causes

Definida pel periodista Xavier Rius Sant com una “dona forta i sensible, que fa com ningú allò que creu”, la nova alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater (Badalona, 1960), té un perfil diametralment oposat al del seu predecessor, Xavier García Albiol. Sense experiència prèvia en cap formació política, persones que la coneixen destaquen d’ella que és “una activista de tota la vida”, implicada en lluites a la ciutat. Va formar part del moviment pacifista i antimilitarista, ha estat membre de les plataformes Badalona Som Tots i Totes i Deixem de Ser Invisibles, de la Comissió de Convivència dels barris de Llefià i de la Salut, ha col·laborat amb l’Associació pro Persones amb Discapacitat Intel·lectual (Aspanin) i ha estat vicepresidenta d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord, entre d’altres. Tot i no formar part de la CUP, va ser proposada per aquesta organització i per Comunistes de Catalunya per encapçalar la confluència Badalona en Comú – Poble Actiu (on també hi havia Podem i el Procés Constituent), a aquesta professora que treballava al barri de Llefià se la veu com una “figura que genera molt de consens” i posseïdora d’un discurs “molt pedagògic, en clau positiva”.

Benet salellasBenet Salellas, l’advocat dels pobres

L’advocat Benet Salellas (Girona, 1977) és una de les figures rellevants de la CUP a les comarques gironines. Fill de l’entranyable Sebastià Salellas, l’enyorat advocat de les causes perdudes, el gran de la nissaga Salellas ha seguit el camí del seu pare, consolidant un bufet especialitzat en la defensa dels més febles. Llicenciat en filologia per la UB i en dret per la UdG, Salellas ha destacat en la defensa dels encausats del Parlament –que va compartir amb el seu amic Jaume Asens, avui regidor de Barcelona en Comú–, així com de múltiples col·lectius i moviments socials: va dur el cas de l’anarquista Núria Pòrtulas, va ser l’advocat del ‘cas Dixan’ i dels independentistes que van ser jutjats per cremar fotos del rei. També va aconseguir que Estrasburg paralitzés el desallotjament del bloc ocupat a Salt per la PAH. Va seguir de prop el desenvolupament de la consulta del 9-N, en ser designat membre de la Comissió de Control de la consulta a proposta de la CUP. La nissaga Salellas s’ha implicat fortament en l’esquerra independentista: el germà de Benet Salellas, el periodista Lluc Salellas, és des del passat 24 de maig regidor de la CUP a Girona i va encapçalar la llista de la formació al Parlament en les eleccions del novembre de 2012.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Gabriela Serra, veterana de les lluites socials

Veterana de totes les lluites. Gabriela Serra, que va treballar com a mestra a la Santa Coloma dels anys setanta, s’ha convertit en una veu referent per al moviment pacifista i solidari català. Perfil independent, però ha participat en mítings de la CUP. Va ser una de les impulsores del manifest de la Crida Constituent. Durant els vuitanta va implicar-se en el moviment contra l’OTAN i va formar part de les Brigades Internacionals de Pau a Guatemala i a El Salvador. Ha estat vinculada a l’ONG Entrepobles i a l’Àgora Nord Sud. Gabriela Serra no seria la primera vegada que es presenta a unes eleccions catalanes. L’any 1984 s’hi va presentar com a número 3 de la llista del Moviment Comunista de Catalunya (MCC). També havia estat cap de llista de l’MCC en les primeres eleccions municipals a Santa Coloma de Gramenet.

David VidalDavid Vidal, el jardiner que ha destapat Innova

D’un a sis regidors. De 1.931 vots a 6.847. De ser la força amb menys representació del consistori a convertir-se en la segona amb més presència, amb només un edil menys que CiU. El salt endavant protagonitzat per la CUP de Reus el 24 de maig va ser espectacular i, en gran part, va arribar gràcies a la feina de David Vidal (Reus, 1980) en denunciar la corrupció al mastodòntic hòlding municipal Innova, en un cas que a hores d’ara ja acumula més de 50 imputats, entre els quals hi ha l’exalcalde socialista Lluís Miquel Pérez, exregidors convergents i antics alts càrrecs de Salut, com Josep Prat, antic màxim dirigent d’Innova. Vidal treballava de jardiner a l’empresa Reus Esport i Lleure, SA –de la qual va convertir-se en delegat sindical de la CGT–, una de les moltes englobades dins del hòlding, abans d’irrompre al consistori. Als 35 anys, Vidal s’ha convertit en el nou cap de l’oposició municipal. També va ser el número 3 per Tarragona de la llista de la CUP per a les darreres eleccions al Parlament.

Foto: CUP Berga

Foto: CUP Berga

Montse Venturós, l’alcaldessa capital

Fins fa pocs mesos atenia el taulell de Casa Madriles, el negoci familiar d’ultramarins i llegums cuits, però des del passat 13 de juny Montse Venturós (Berga, 1985) és l’alcaldessa de Berga, la primera capital de comarca governada per la CUP. Una victòria especialment significativa en una localitat que ha estat definida per la mateixa alcaldessa com “un feu convergent”. Per entendre el bon resultat de la CUP a Berga, és bo llegir aquest article d’Abel Caldera a ‘L’Accent’, on desgrana les característiques de la victòria cupaire al municipi: resulta significatiu, per exemple, que la CUP fos primera força a Santa Eulàlia, un barri construït per allotjar la població immigrada dels anys seixanta i estigmatitzat durant anys, on el PSC havia superat sempre el 50% dels vots. Venturós, que milita al Casal Panxo des de l’any 2000, ha estat vinculada al moviment de recuperació de la memòria històrica, ha participat en moviments de solidaritat amb Txetxènia i també és membre del consell de redacció de ‘L’Accent’. La CUP ha assolit l’alcaldia de Berga en esdevenir la força més votada del municipi, amb 2.248 vots, només 58 paperetes més que CiU. Venturós, que ha descartat un pacte estable amb ERC, governarà en minoria i mirarà d’arribar a acords amb altres formacions. Com a alcaldessa de Berga, cobrarà 1.600 euros, dos cops i mig el salari mínim interprofessional.

Deixa el teu comentari