Qui són i d’on vénen els diputats del nucli dur de Puigdemont a Junts per Catalunya

  • Marc Font / @marcfontribas
  • diumenge, 4 febrer 2018

CRÍTIC radiografia la llista del president i detalla els noms que tindran un paper clau en les negociacions amb ERC i la CUP

El grup parlamentari de Junts per Catalunya reunit per enllestir els últims detalls de la sessió constitutiva del Parlament, el 17 de gener passat / JUNTS PER CATALUNYA

Construïda a tota velocitat en molt pocs dies, la candidatura de Junts per Catalunya (JxCat) va ser un èxit electoral. Els gairebé 950.000 vots rebuts en les eleccions del 21 de desembre li van permetre acumular 34 diputats, una xifra que no preveia cap enquesta. Malgrat quedar per darrere de Ciutadans, la llista encapçalada per Carles Puigdemont va superar per 12.000 vots i dos escons ERC i es va convertir en la primera força d’un independentisme que, en conjunt, va aconseguir mantenir la majoria absoluta a l’hemicicle. En aquest article, CRÍTIC radiografia a fons la llista del president i detalla els perfils de vuit diputats que formen part de l’anomenat ‘nucli dur’ de Puigdemont. Tots ells no són encara gaire coneguts pel gran públic, però poden tenir un paper cabdal en la legislatura actual.

Tant el nom de la candidatura com l’aposta pels independents buscaven reforçar el missatge que JxCat recollia en gran part l’herència de Junts pel Sí, la coalició que CDC, ERC i altres formacions més petites havien constituït per a les eleccions del 27 de setembre de 2015. En aquest sentit, JxCat va configurar una llista molt personalista, amb un líder indiscutible, que desbordava el seu partit —el PDeCAT, hereu de l’antiga Convergència— i arribava a bona part dels sectors del sobiranisme ‘mainstream’. Amb tots aquests ingredients, els 34 diputats que té la formació al Parlament configuren un bon retrat de què és, o pretén ser, Junts per Catalunya.

L’antiga CDC perd pes, però hi segueix ben present

La majoria dels parlamentaris (20) són independents, si bé n’hi ha 14 que han passat per CDC i/o el PDeCAT, alguns dels quals amb una trajectòria de dècades en la formació fundada per Jordi Pujol i que posteriorment va liderar Artur Mas. Els casos més coneguts són els dels exconsellers Jordi Turull i Josep Rull. El tercer exponent, amb anys de bagatge tant en càrrecs electes com orgànics, era Joaquim Forn, però el conseller d’Interior destituït pel 155 i empresonat a Estremera va renunciar fa alguns dies a l’acta de diputat. També van fer-ho els exconsellers de Cultura, Lluís Puig —militant del PDeCAT, però que no havia passat per Convergència—, i d’Ensenyament, la independent Clara Ponsatí.

La decisió de Forn ha provocat l’entrada al Parlament d’Antoni Morral, antic alcalde de Cerdanyola del Vallès per ICV i un dels tres únics casos entre els diputats ‘juntistes’ amb una militància destacada en una formació que no fos l’antiga CDC o el PDeCAT. Els altres són el cap de llista per Tarragona, Eusebi Campdepadrós, que va militar a ERC, i Teresa Pallarès, número dos a la mateixa demarcació i que va ser regidora del PSC a Reus i subdelegada del Govern espanyol a Tarragona durant la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero. La cúpula actual del PDeCAT va tenir una participació secundària tant en la configuració de la candidatura com en el disseny de la campanya, un element que hauria generat certes tensions, verbalitzades implícitament per la coordinadora general de la formació, Marta Pascal. A la dirigent se li atribueix una relació “distant” amb Puigdemont i amb el seu nucli de màxima confiança, format per persones com Elsa Artadi.

El retrat robot: home, de 50 anys i sense militància prèvia a CDC

La mitjana d’edat dels diputats de JxCat se situa al voltant dels 50 anys i la majoria (21 de 34) són homes. Només vuit tenien experiència prèvia com a diputats, si bé n’hi ha uns quants que coneixen perfectament els engranatges d’una institució com és el Parlament. Puigdemont, per exemple, va fer-se militant de CDC el 1983 i és diputat des del 2006. Josep Rull, que va ser conseller de Territori i Sostenibilitat en la part final de la legislatura passada, ocupa un escó des de fa més de dues dècades, mentre que Jordi Turull, el darrer conseller de Presidència, ho fa des del 2004. L’etern alcalde de Besalú, Lluís Guinó, s’asseu al Parlament des del 2010 i ha arribat a ser vicepresident de la Mesa, mentre que l’alcalde de Valls, Albert Batet, va començar a ser diputat el 2012. Van estrenar-s’hi en la legislatura passada l’independent Josep Maria Forné, que va ser cap de llista de JxSí a Lleida el 2015 i va repetir el 21-D amb JxCat, i els alcaldes de Mollerussa, Marc Solsona, i de Ripoll, Jordi Munell.

Onze dels parlamentaris tenen experiència com a regidors. Per començar, Puigdemont va ser alcalde de Girona durant quatre anys i mig (2011-2016) i, a més a més dels esmentats Lluís Guinó, Albert Batet, Marc Solsona i Jordi Munell, entre els diputats també hi ha la successora de Puigdemont a l’alcaldia de Girona, Marta Madrenas, i Antoni Morral, un dels fundadors d’ICV i que va ser al capdavant del govern de Cerdanyola entre el 2003 i el 2009. El darrer a sumar-se a la llista és Ferran Roquer, el substitut de Lluís Puig com a diputat. Roquer és alcalde de Borrassà des del 2003 i president del Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Militant del PDeCAT, prèviament havia tingut una llarga trajectòria a CDC.

Entre els que no tenen una experiència com a càrrecs electes hi ha perfils molt diversos, en alguns casos amb una trajectòria important en institucions públiques. En aquesta situació s’hi troben Laura Borràs, que ha dirigit durant els darrers cinc anys la Institució de les Lletres Catalanes; Lluís Font, que ha presidit el Consell Escolar de Catalunya, o Montserrat Macià, que dirigia l’Institut d’Estudis Ilerdencs i abans havia fet el mateix amb el Museu de Lleida. També hi ha periodistes, com Eduard Pujol, Josep Riera, Francesc de Dalmases o l’aranesa Anna Geli, que havia estat esquiadora professional; professors universitaris, com els gironins Gemma Geis i Narcís Clara, o l’antic director general de l’Orfeó Lleidatà, Xavier Quinquillà.

Segons la declaració de béns que han de fer tots els diputats, podem destacar que a Carles Puigdemont li queden més de 100.000 euros per amortitzar la hipoteca que va contractar per comprar la casa que té des del 2003; que Lluís Font va rebre per herència 18 propietats immobiliàries el 2014 -12 habitatges i sis locals- tot i que no són seves al 100%, i que li resten per pagar més de 150.000 euros d’una hipoteca; que Jordi Munells és un gran aficionat als cotxes i en té cinc, tots de segona mà, dels quals tres tenen la categoria de clàssics; o que Josep Maria Forné, que disposa de 185.000 euros en comptes corrents i dipòsits bancaris, 25.000 euros en accions i béns anàlegs, 25.000 euros en plans de pensions i 100.000 euros més en altres béns mobiliaris, com poden ser fons d’inversió o títols públics. També crida l’atenció el cas d’Anna Tarrés. L’exseleccionadora espanyola de natació sincronitzada disposa de 223.000 euros dipositats en una societat d’inversió de capital variable, és a dir, una sicav. Es tracta d’un instrument d’inversió molt freqüent en les grans fortunes, ja que tot just tributa a l’1% pels rendiments obtinguts. Tarrés ha assegurat a ‘eldiario.es‘ que els diners que hi té invertits provenen de la indemnització que va cobrar en ser acomiadada el 2012 de la Federació Espanyola de Natació.

El president Carles Puigdemont durant l’acte de Junts per Catalunya a Brussel·les al desembre passat. Foto: Laura Pous / ACN

Més enllà d’aquest retrat general, CRÍTIC ofereix els perfils d’alguns diputats que formen part de l’anomenat ‘nucli dur’ de Puigdemont i poden tenir un paper cabdal en la legislatura actual, però que encara no són gaire coneguts pel gran públic. És a dir, que no han estat membres del darrer consell executiu ni han tingut una trajectòria mediàtica tan constant els darrers anys com Jordi Sànchez, el número dos per Barcelona de JxCat i que fins abans del 21-D presidia l’ANC. Sànchez, precisament, va ser escollit fa alguns dies president del grup parlamentari de la formació, mentre que Elsa Artadi en serà la portaveu; Eduard Pujol, portaveu adjunt, i Albert Batet, Lluís Guinó, Josep Maria Forné i Gemma Geis també són adjunts del grup. De tots, només Batet i Guinó són militants del PDeCAT.

Elsa Artadi, l’estrella emergent del liberalisme català

Abans de la convocatòria de les eleccions del 21 de desembre, Elsa Artadi (Barcelona, 1976) era una figura pràcticament desconeguda pel gran públic i amb una escassa presència als mitjans. Pocs mesos després, s’ha convertit en una de les dirigents de referència de JxCat, se la situa al nucli del pinyol de confiança més proper a Carles Puigdemont i, fins i tot, diverses veus l’assenyalen com a candidata a la presidència de la Generalitat si, finalment, la justícia espanyola impedeix a l’antic alcalde de Girona continuar al capdavant de l’Executiu català. Però qui és Elsa Artadi? A 41 anys, la seva elecció com a diputada li ha permès estrenar-se com a càrrec electe —mai abans s’havia presentat a uns comicis—, però ja acumula una certa experiència al Govern, on va aterrar el 2011 com a assessora d’Andreu Mas-Colell, aleshores conseller d’Economia. Prèviament, Artadi s’havia forjat una sòlida trajectòria acadèmica i professional com a economista d’una marcada tendència liberal. Tot i que es presenta com a independent, i és cert que pràcticament mai no ha fet vida de partit, va arribar a ser dirigent del PDeCAT i abans s’havia anat vinculant a CDC i havia participat en actes de la formació.

Llicenciada a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), va cursar un màster al mateix centre abans d’aterrar als Estats Units per fer un altre màster a Harvard. Va aconseguir-ho gràcies a una beca de La Caixa. Posteriorment també hi va fer el doctorat i va acabar impartint classes a Harvard. Paral·lelament a l’etapa nord-americana, va arrencar la seva trajectòria professional com a assessora del Fòrum Econòmic Mundial, que cada any se celebra a Davos (Suïssa). Ja fora de Harvard, va treballar per al Banc Mundial, tant a Casablanca (Marroc) com a Washington (Estats Units), i va tornar a l’acadèmia per exercir de professora d’economia a la Universitat Bocconi de Milà entre el 2006 i el 2010, a més de ser professora visitant de la UPF i de la Graduate School of Economics, l’escola de negocis fundada per Andreu Mas-Colell. Estretament vinculada a Xavier Sala-i-Martín, durant aquells anys va realitzar diversos informes amb el popular economista i professor de la Universitat de Colúmbia. En la seva etapa com a estudiant a la UPF, va encarregar-se de traduir-li al castellà l’obra ‘Apunts de creixement econòmic‘.

A partir d’aquí comença la trajectòria institucional d’Artadi. L’arribada a la presidència d’Artur Mas dóna pas un Govern que es defineix com a ‘business friendly’ i executa nombroses retallades. I Mas-Colell la fitxa com a assessora d’Economia. En aquella etapa també va participar en el desenvolupament de la proposta de pacte fiscal de Mas, que va topar amb el rebuig del Congrés i el Govern espanyols. Com Mas, Artadi va evolucionar progressivament cap a l’independentisme, que ara professa sense embuts. En la legislatura següent, es va convertir en la directora general de Jocs i Tributs de la Generalitat i com a tal va ser una de les impulsores de la Grossa de Cap d’Any, cosa que li permet protagonitzar les primeres entrevistes a mitjans. Al final del mandat, va ascendir a secretària d’Hisenda. El relleu de Mas per Puigdemont li va suposar un nou ascens, ja que va ser nomenada coordinadora general de Coordinació Interdepartamental, un dels càrrecs clau del ‘sottogoverno’. Tot i l’aplicació del 155, Artadi no va ser cessada del càrrec fins que ha pres possessió com a diputada.

Des d’aquesta posició, Artadi va esdevenir una de les persones de confiança de Puigdemont, alhora que inicialment mantenia el vincle amb Mas, fins al punt que va encarregar-se de la primera ponència ideològica del PDeCAT. Inicialment integrant de la direcció de la formació hereva de CDC, Artadi va dimitir arran del règim d’incompatibilitats aprovat per les bases del partit i mesos més tard —abans de les eleccions del 21-D— va estripar el seu carnet. A partir d’aquí, Puigdemont la va convertir en la cap de campanya de JxCat i en la número 10 per Barcelona de la candidatura. I, ara sí, va abandonar el perfil baix per agafar un enorme protagonisme durant la campanya, tant en els mítings com amb els mitjans, que li van dedicar nombrosos perfils. L’associació Llibergència, òbviament liberal i sorgida de persones vinculades a l’antiga CDC, ha afirmat sentir-se “molt còmoda” amb Artadi.

Eduard Pujol, l’exdirector de Rac 1 amb una trajectòria lligada a Jordi Basté

De director de Rac 1, l’emissora més escoltada de Catalunya, a diputat al Parlament de Catalunya. En poques setmanes, la vida d’Eduard Pujol (Martorell, 1969) ha canviat radicalment, deixant aparcat el periodisme per fer el salt a la política institucional. Pujol és un dels exemples més paradigmàtics de la candidatura ‘legitimista’ que va construir Carles Puigdemont, amb la restitució de l’anomenat “Govern legítim” com a principal esquer electoral. Independent —ha afirmat que els darrers anys havia votat tant Convergència com ERC—, va rebre la proposta d’integrar-se en la llista de Junts per Catalunya un dimarts de novembre i dos dies més tard la va acceptar, segons ha confessat, mogut per la intuïció. La seva trajectòria periodística no pot deslligar-se de la Jordi Basté, el director d”El món a Rac 1′, de qui va ser número dos de l’esportiu ‘No ho diguis a ningú’, durant quatre anys (2000-2004) a Catalunya Ràdio. Posteriorment va dirigir durant quatre anys i mig Barça TV i al juliol del 2010 va assumir la direcció de continguts de l’emissora del Grup Godó, ja amb Basté com a veu més referencial. Dos anys més tard en va ser nomenat director.

Pujol, que era el número vuit de la llista per Barcelona de la formació, no va tenir un rol precisament menor durant la campanya, sinó que va convertir-se en el portaveu de JxCat, un factor que li va donar un fort protagonisme tant als mítings com als mitjans. Amb un perfil menys tecnòcrata que Artadi, era un dels encarregats d’animar el públic assistent als actes, tant amb proclames patriòtiques com amb crítiques furibundes al bloc del 155. Un cop celebrades les eleccions, el seu paper no ha decaigut, sinó que s’ha confirmat com una de les persones que tindran un paper clau dins la formació. De fet, juntament amb Elsa Artadi, ha fet diverses visites a Brussel·les per reunir-se amb Puigdemont després que JxCat es convertís en la principal força independentista. Alguns mitjans l’han situat en la terna d’hipotètics presidenciables si Puigdemont no pot ser investit, però de moment el seu missatge és clar: l’objectiu és “restituir” el polític gironí.

Laura Borràs, l’aposta per la cultura

El vespre del dilluns 4 de desembre, Laura Borràs era l’única de les cinc primeres persones de la llista de JxCat a Barcelona que podia ser físicament a l’edifici Imagina, on la candidatura va iniciar la campanya per al 21-D. Carles Puigdemont i Clara Ponsatí eren a Bèlgica, on segueixen; Jordi Sànchez ja estava tancat a la presó de Soto del Real, i Jordi Turull tot just acabava d’abandonar la d’Estremera després d’abonar la fiança. La dada indica fins a quin punt Borràs ha agafat pes a JxCat. També és independent i mai abans no s’havia integrat en una candidatura electoral, però en el seu cas sí que coneix l’Administració per dins, ja que durant els darrers cinc anys ha estat la directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), un organisme autònom que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat. Professora de literatura de la UB i amb una àmplia obra publicada, Borràs considera la ILC una “institució d’Estat“. Independentista de fa anys, va explicar a ‘Públic’ que la proposta d’integrar-se en la llista la hi va fer el mateix Puigdemont en un viatge a Brussel·les al novembre: “No podia dir que no quan el Govern està repartit entre la presó i Brussel·les”. Per la seva trajectòria, està cridada a tenir un rol important en l’àmbit de la Cultura i ja ha reivindicat fer-hi una major aposta pública.

Aurora Madaula, historiadora i promotora de la llista unitària per al 21-D

Aquesta historiadora de 39 anys és una altra de les figures independents que mai fins ara no havien fet el salt a la política institucional i que constitueixen el nucli dur de la llista articulada per Carles Puigdemont. Madaula era una de les promotores de la llista unitària de l’independentisme per a les eleccions del 21 de desembre. La iniciativa, que va ser refusada tant per ERC com per la CUP, comptava amb persones de ‘l’entorn’ de Puigdemont i, per tant, no va ser una sorpresa que persones com Madaula, Francesc de Dalmases o l’exalcalde ecosocialista de Cerdanyola Toni Morral s’incorporessin finalment a la llista de JxCat. La proposta tenia un programa de mínims molt clar: rebuig al 155, validació dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre i restitució del “Govern legítim de Catalunya”.

Bregada als mitjans com a tertuliana, Madaula també va adquirir força protagonisme durant la campanya electoral, participant en debats i com a ponent habitual en nombrosos actes. En una entrevista a ‘La Jornada’ prèvia al 21-D, va marcar distàncies amb el PDeCAT, fonamentalment per subratllar la independència de la candidatura. Força activa a Twitter, on s’ha mostrat molt crítica amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, abans de convertir-se en diputada Madaula exercia d’investigadora del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC), adscrit a la Càtedra Josep Termes de la UB. Va doctorar-se al juliol amb una tesi sobre el nacionalisme basc a l’exili.

Francesc de Dalmases, un cooperant al Parlament

Com Madaula, Francesc de Dalmases (Barcelona, 1970) és un altre dels promotors de la Llista Unitària 1 d’Octubre i com a tal va defensar abans de l’articulació de Junts per Catalunya la restitució de Carles Puigdemont com a “president legítim”. El número 16 per Barcelona de la formació és un altre dels independents que s’han situat en el nucli proper al cap de Govern cessat per l’aplicació del 155. De Dalmases va ser un dels integrants de la direcció del Pacte Nacional pel Referèndum i té una llarga trajectòria professional en el camp de la cooperació i del periodisme. Director de les revistes ‘ONGC‘ i ‘Catalan International View, forma part del Consell de la Cooperació de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Com a expatriat ha treballat en països com l’Afganistan, el Pakistan, Kosovo, Bòsnia, Mèxic, Guatemala o el Marroc, entre d’altres. També és patró de la Fundació CATMón.

Quim Torra, president efímer d’Òmnium, editor i hiperactivista

Antic treballador de la multinacional d’assegurances Winterthur —actualment integrada a Axa—, Quim Torra (Blanes, 1962) ha estat molt actiu a les xarxes, on ha protagonitzat polèmiques arran d’alguns comentaris sobre Espanya i “els espanyols”, també ha escrit diversos llibres i multitud d’articles. Advocat i editor d’A Contravent, segell que ha recuperat referents del periodisme català del primer terç del segle XX, ha tingut un paper destacat en les dues principals entitats sobiranistes, l’ANC i Òmnium, i ha ocupat diversos càrrecs governamentals. En concret, ha estat membre de la comissió permanent de l’ANC i durant unes quantes setmanes va formar part del seu secretariat. També va rellevar Muriel Casals a la presidència d’Òmnium Cultural abans que, mesos més tard, arribés al càrrec Jordi Cuixart.

Com a vicepresident de l’entitat va ser una de les (moltes) persones que van participar en les converses que acabarien en la formació de Junts pel Sí. En concret, se li atribueix la idea de fer una llista sense polítics, que en el seu moment va tenir una forta oposició de Mas. Torra també ha ocupat càrrecs governamentals. Durant l’alcaldia de Xavier Trias, va convertir-se en el director d’El Born Centre de Cultura, però va ser cessat amb l’arribada de Barcelona en Comú al govern. Posteriorment, al març del 2016 el Govern de Puigdemont va situar-lo com a director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, posició que perdria arran de l’aplicació del 155. Tot i que fins ara no havia tingut cap càrrec electe, Torra no és un nouvingut a la política. Situat històricament a l’òrbita del sector sobiranista de l’antiga Unió, durant un quant temps va passar per Reagrupament, el corrent —i posteriorment partit— impulsat per l’exconseller de Governació d’ERC Joan Carretero. I abans del 21-D també havia defensat una “llista única en defensa de la República”.

Albert Batet, l’esperit orgànic de l’antiga CDC

Tot i que els independents van acaparar bona part del protagonisme durant la campanya electoral de JxCat, la candidatura també comptava amb persones amb una llarga trajectòria a CDC i tradicionalment molt ben connectades amb l’aparell convergent. Un dels exemples més evidents és el d’Albert Batet, alcalde de Valls des del 2008. De 38 anys, el número tres per Tarragona és diputat des del 2012 —any en què va encapçalar la candidatura de CiU a la demarcació— i suma tres lustres com a regidor al consistori de la capital de l’Alt Camp, on va encarregar-se de les carteres d’Urbanisme o d’Hisenda abans de rellevar Dolors Batalla a l’alcaldia. També ha estat diputat provincial i president del Patronat de Turisme del Camp de TarragonaDiversos mitjans el situen en el nucli dur de Carles Puigdemont i en el dirigent clau de Tarragona, tot i que no va encapçalar la llista, que va liderar l’exmilitant d’ERC Eusebi Campdepadrós. Inicialment escollit per integrar l’executiva del PDeCAT, al març de l’any passat va abandonar la direcció del partit pel règim d’incompatibilitats.

Fonts del seu municipi consultades per CRÍTIC el situen com un representant arquetípic de l’aparell de partit, fet que l’ha portat a tenir bones relacions en el seu moment amb Oriol Pujol i Artur Mas —va iniciar la campanya per a les eleccions municipals del 2015 al costat de l’aleshores president de la Generalitat i actualment amb Puigdemont. Tot i que va formar part des de l’inici de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), on també hi havia Puigdemont com a alcalde de Girona, seria també exponent del dirigent convergent que va fer la transició a l’independentisme fa alguns anys. De fet, el 2011 la seva abstenció va ser clau per impedir que tirés endavant una moció que demanava penjar l’estelada al balcó de l’Ajuntament de Valls durant la diada de l’11 de setembre.

Lluís Guinó, íntim de Puigdemont i ‘comte’ de Besalú

Encara que els seus noms no apareguin aquests dies a les informacions sobre els components del nucli dur de Carles Puigdemont, no es pot menystenir la presència de diversos alcaldes amb una llarga trajectòria a l’antiga CDC. Albert Batet n’és un exemple, però més allunyats dels focus també hi ha Marc Solsona (de 41 anys), regidor de Mollerussa des del 1999 i alcalde a partir del 2010; Jordi Munell (52 anys), amb tres dècades de militància a CDC i alcalde de Ripoll des del 2011, i Lluís Guinó (48 anys), que suma més de dos decennis a l’alcaldia de Besalú (Garrotxa), a banda de ser diputat des del 2010. A Guinó se li atribueix una gran amistat amb Puigdemont, a banda d’una estreta connexió amb la territorial gironina del PDeCAT, la formació de la qual va ser dirigent durant algunes setmanes fins que va dimitir pel règim d’incompatibilitats, com Artadi i Batet.

Al Parlament, ha passat per les comissions d’Interior i de Justícia, entre d’altres, i durant la part final de la legislatura passada va ser vicepresident de la Mesa, en substitució d’un històric com Lluís Maria Corominas. A escala municipal, algunes veus d’altres formacions l’acusen de tenir un punt autoritari. El seu cas és molt particular. Va arribar a l’alcaldia en les eleccions del 1995, amb tot just 26 anys, i des d’aleshores no ha tingut pràcticament oposició, fins al punt que en bona part dels comicis, com els dos darrers —els del 2011 i 2015—, només ha concorregut la llista convergent, que òbviament acapara els 11 regidors del ple.


Aclariment: en la primera versió de l’article, publicada el passat 4 de febrer, es feia esment en el perfil de la diputada Aurora Madaula del fet que mantenia una relació sentimental amb una persona destacada del món del PDeCAT. Vam considerar la informació com a periodísticament rellevant quan realment no hauria d’haver estat així. En aquest article expliquem perquè aquest esment resultava inadequat i hem decidit retirar-lo del text.

3 comentaris
  • Subscriptor Jordi Bordes Castells 5 de febrer de 2018 - 10:40

    Molt oportuna aquesta radiografia. Ajuda a clarificar apostes en aquestes hores de govern “executiu” al costat del “legítim.” Laura Borràs ja sonava com a substituta de Santi Vila, fa cosa d’un any. Llavors, semblaa una quimera; ara, té visos de realitat. Bona part del sector, segur, la rebria amb els braços oberts.

  • Subscriptor Fabian Nevado 5 de febrer de 2018 - 13:04

    Interesant: com arriba nova gent a la politica que per el moment, fa poca. Quand es fa un perfil, s´engandeix pero en l´actuació del dia a dia no sabem quim es el seu taranan. Es necessari un govern, tot està molt parat i serà dificil restablir el ja perdut politicament parlan.

  • Subscriptor Josep Maria Camps Collet 5 de febrer de 2018 - 14:22

    Bona i necessària feina per conèixer el perfil d’aquest invent quasipersonal que és Junts per Catalunya. S’hi podria afegir en Josep Costa, fitxatge que potser no està al nucli dur de la cosa però que, amb el seu perfil acadèmic i el seu lloc a la mesa del Parlament, podria tenir força paper en les pròximes setmanes. Tot i que, amb la piconadora madrilenya a ple rendiment i amb ben pocs escrúpols jurídics, també pot ser que no tingui gens de marge.

Deixa el teu comentari