Sostres que transformen

“El  drama que allunya la vida de la vida laboral és l’operació que captura en l’obtenció del salari tota l’activitat que una vida té per desplegar” [Marina Garcés]

A l’antiga Roma, els esclaus rebels es castigaven sota una forca de tres pals. Era l’anomenat ‘tripalium’, un instrument de tortura que, si bé ha desaparegut físicament, continua present a l’arrel d’una paraula molt familiar per a nosaltres: el ‘treball’. Avui hi ha gairebé tantes maneres de viure el treball com projectes en marxa. Hi ha històries de precarietat i d’explotació, històries de subsistència que giren entorn de l’obtenció d’un salari, però també històries de persones que tenen la sort de transformar, des de les seves vides quotidianes, el concepte tradicional de treball per allunyar-se de la visió exclusivament productivista, molt present encara a l’imaginari col·lectiu.

A continuació proposem una ruta per diferents espais que acullen projectes empresarials i iniciatives socials i que disten molt de ser quatre parets. Dins d’aquests sostres, desenes d’emprenedores, de cooperativistes i d’activistes nodreixen els seus llocs de feina amb temps per crear, per compartir i per imaginar de manera col·lectiva. Són els espais de cotreball amb vocació transformadora.

“El coworking o cotreball ha crescut els darrers anys per dues raons: d’una banda, per l’elevat preu dels lloguers, que ha dut la gent a compartir, i de l’altra, per la reducció de la dimensió dels projectes emprenedors, que són cada vegada més petits per ocupar despatxos grans”. Així ho explica Jordi Garcia, expert en cooperativisme del LabCoop i de L’Apòstrof. Segons ell, també hi ha altres raons, menys pragmàtiques, per sortir de casa o d’un despatx aïllat i compartir local: “Treballar en espais que donen importància al contacte i al coneixement mutu, així com a la hibridació de projectes”.

Aquests són els objectius que persegueix un dels espais de cotreball emblemàtics de l’economia solidària a casa nostra: els locals del Grup cooperatiu Ecos, situats al cor de l’Eixample barceloní: als carrers Casp, 43, i Bailèn, 5. “Fer cotreball al Grup Ecos facilita molt la intercooperació, així com la creació de projectes d’innovació social perquè, si no compartíssim local, la voràgine diària no ens deixaria reflexionar sobre àmbits que no són estrictament els que tractem”, explica Solange Hilbert, sòcia de la cooperativa d’advocades Iacta. Iacta és una de la quarantena d’empreses i d’entitats que comparteixen aquests dos locals i que tenen característiques molt diverses: cooperatives d’arquitectes, de sociòlogues, d’economistes, de periodistes (CRÍTIC és una d’aquestes cooperatives), però també emprenedores i expertes en innovació i en participació, associacions de drets humans, de consum responsable i fins i tot una banca ètica, com és Fiare.

Espècies d’espais

Com dèiem, el cotreball és una tendència: cada dia veiem com es multipliquen els espais compartits. Però no tothom els entén i els viu de la mateixa manera. Per a l’arquitecte Carlos Fernández, del local cooperatiu Uikú, del Prat de Llobregat, l’objectiu d’un espai de cotreball com el seu és “treballar fora de casa, en un lloc visible que cobreixi les necessitats de professionals independents, a un cost tan reduït com sigui possible”. Reduir costos és un dels motius que inspiren molts ‘coworkings’ avui. Però, al parer de Jordi Garcia, els espais que només serveixin per socialitzar els costos no aprofiten totes les seves potencialitats. “Un local de cotreball no és només un sostre on compartir taula, cadira i ordinador, sinó que és un lloc amb espais d’usos compartits que generen dinàmiques”, diu el cooperativista. Els espais de cotreball poden tenir racons de relació com les cuines, els sofàs, les sales de reunions o fins i tot la màquina de cafè, i també unes rutes que esperonin les persones a passar per certs llocs. “Aquestes rutes no són casuals, sinó que es poden crear, perquè l’arquitectura també pot servir per compartir projectes”.

Ara bé, l’existència d’un itinerari compartit no és suficient perquè brotin projectes nous. Els espais de cotreball s’han de dinamitzar i han de ser vius. “Cal organitzar activitats conjuntes (formals o informals) perquè les persones es coneguin millor”, apunta el Jordi. Quan això passa, creixen les possibilitats de cooperar. En Carlos, d’Uikú, reforça aquest argument: “Compartir espai ens ha permès fer projectes més grans i interdisciplinaris perquè hem après de camps que no són els que treballem habitualment”.

Però, a més de dinamitzar l’espai, encara hi ha un altre ingredient que afavoreix la innovació social dins els espais de cotreball: el contacte entre projectes de naturalesa molt diferent. La hibridació de punts de vista i d’experiències és una font de creativitat perquè permet que sorgeixin projectes nous mesclant característiques de cadascun dels projectes originals.

Als espais del Grup Ecos, per exemple, no solament s’hi apleguen professionals de moltes disciplines, sinó organitzacions de caràcter divers, com empreses, associacions i moviments socials. “Si a l’espai només hi hagués projectes empresarials, possiblement només es generarien dinàmiques d’intercooperació empresarial, però la convivència amb entitats socials, polítiques i culturals permet que les empreses obrin la mirada i s’impliquin en lluites socials al mateix temps que les activistes imaginin, en alguns casos, vies empresarials per a les seves idees”, argumenta Garcia.

Aquesta mateixa essència es troba al viver de Cal Temerari, un equipament social, cultural i cooperatiu ubicat a Sant Cugat del Vallès. El viver, que ha començat a funcionar a l’octubre passat, acull ara mateix 11 projectes petits. “Es tracta d’un espai de cotreball compartit amb moviments socials, associatius, i col·lectius del municipi com una taverna o un hotel d’entitats”, explica Julià Mestieri, membre i ànima de Cal Temerari. Fer cotreball en aquest espai, però, va més enllà de compartir infraestructura. “El viver vol transformar la ciutat i fer-hi créixer l’economia solidària, ja que avui es fomenta un model econòmic que no compartim els moviments socials”, conclou el Julià. A fi d’estendre els valors cooperatius, Cal Temerari ha signat un acord de col·laboració amb el LabCoop i forma part de la Xarxa de Restauració i Cultura Cooperativa (XAREC).

Trans-forma-r un sostre

Espais lliures, espais vitals, espais verges i espais de somni. O, millor encara, espais recuperats per acollir somnis. Aquest és el ‘leitmotiv’ de Can Fugarolas, un antic concessionari del barri de l’Havana, a Mataró, que està sent recuperat per quatre col·lectius de la ciutat amb l’afany de convertir-lo en “taller de reparacions culturals, socials i sostenibles”. La rehabilitació d’aquesta nau en desús, de 4.000 m², és una fita innovadora que ja ha aconseguit sumar diferents iniciatives socials, culturals i artístiques de la ciutat i que ofereix, entre altres possibilitats, fer cotreball.

Una vocació semblant ha inspirat el projecte Coopolis, al barri barceloní de Sants. Les veïnes del barri tenen l’objectiu de convertir el recinte industrial de Can Batlló en un espai de foment i promoció de l’economia social cooperativa que tindrà, entre altres serveis, un viver de nous projectes.

La recuperació d’espais en desús o d’edificis patrimonials és l’origen de molts espais de cotreball, racons que, en lloc de tancar les portes com les fortaleses, s’obren als barris i a les ciutats. Un cas emblemàtic ens transporta fins a Buenos Aires, a la seu de l’antiga impremta Gaglianone, avui rebatejada com a impremta Chilavert per la seva ubicació al carrer Chilavert de la ciutat. El dia que Horacio Gaglianone va voler vendre una de les últimes màquines del taller gràfic, ara fa més de 15 anys, els nou treballadors del taller es van enfilar sobre una guillotina obsoleta i van cridar: “No te l’emportes”. Avui, la nova impremta Chilavert funciona de manera cooperativa, però a la seva seu no solament hi desfilen els treballadors de la impremta: també hi passegen estudiants de batxillerat nocturn, veïnes que s’acosten al centre cultural i responsables d’un centre de documentació d’empreses recuperades a l’Argentina.

Més a prop, al País Basc, algunes empreses i fàbriques també han convertit els seus locals en laboratoris innovadors. L’origen d’aquesta iniciativa rau en una pregunta: què passaria si col·lectius artístics convisquessin de manera temporal amb treballadors i treballadores de recintes fabrils? La plataforma Disonancias va decidir experimentar-ho i avui els treballadors de nombroses fàbriques basques ja han pogut gaudir de retorns culturals sorprenents. La resposta a la pregunta ha estat tan satisfactòria que fins i tot ha rebut reconeixements internacionals. Paral·lelament, a Bilbao, l’entitat d’innovació social ColaBoraBora ha posat en marxa WikiToki, un espai d’experimentació que agrupa persones interessades en la producció –creadores, treballadores, activistes i investigadores–, en la reproducció –social i relacional– i en la divulgació –formació i exhibició. Un dels reclams d’aquesta iniciativa és la trobada d’una comunitat en l’espai físic, però també en el digital.

Compartir és cedir

Compartir un lloc de treball, com qualsevol forma de convivència, té beneficis, però també costos. “És més fàcil gestionar una organització homogènia que una organització diversa, basada en entitats que tenen cultures organitzatives diferents”, reflexiona el Jordi Garcia. Les cessions de les persones i entitats que practiquen el cotreball poden ser significatives, però també més quotidianes, com reconeix la Solange Hilbert: “Els projectes tenen necessitats diferents i a vegades, per exemple, la necessitat de silenci xoca amb la necessitat de parlar per telèfon de forma continuada”. Una bona dinamització de l’espai ajudarà a llimar les diferències, però l’empatia personal acaba sent l’ingredient clau per fer créixer els vincles i garantir una bona convivència. “Nosaltres ens repartim totes les tasques i de vegades no tothom es pot fer càrrec d’allò que li pertoca. Quan això passa, un altre se n’ha de fer responsable i ser capaç d’empatitzar amb la persona que falla, cosa que no sempre és fàcil”, reconeix el Carlos Fernández.

Com hem vist, no solament es pot transformar amb el tipus de feina que es du a terme, amb el model d’empresa que s’escull o amb el tipus d’organització que es basteix. Escollir un local de treball, o crear-ne un de bell nou, i aprendre a conviure-hi poden ser opcions de transformació social. Compartir i intercooperar des del lloc de feina són eines per fer front a la cultura empresarial hegemònica, tan enganxada a la competitivitat. Cal, però, que omplim de sentit tot allò que passa al nostre lloc de feina perquè la màquina de cafè sigui també un autèntic espai de transformació social.