8 imatges que ens expliquen la fi del món

  • Joan Carbonell (amb el suport del CCCB)
  • dimecres, 7 març 2018
  • Comenta
  • General

Benvinguts a l’antropocè. Bé, en realitat ja hi esteu ficats des de fa temps. L’antropocè sou vosaltres, el vostre consum, la vostra manera de relacionar-vos amb la resta del planeta. L’antropocè és una nova edat geològica i l’ésser humà l’única espècie capaç de forçar un canvi d’aquesta magnitud. L’extracció i el consum de combustibles fòssils, la creació de radioactivitat humana o el creixement exponencial de la població han generat transformacions geològiques irreversibles. L’escalfament global n’és la conseqüència més coneguda, però la nostra petjada potent es troba a tot arreu: la població humana creix exponencialment, hem canviat la composició química de l’atmosfera, hem desviat el curs natural de 88% dels rius, hem transformat muntanyes i costes, en 40 anys s’ha extingit la meitat d’espècies de fauna silvestre…

José Luis de Vicente, comissari de l’exposició “Després de la fi del món”, que es pot visitar fins al 29 d’abril al CCCB, ens explica un exemple esfereïdor per entendre l’antropocè: “La presència d’ossos de pollastre domèstic al subsòl a qualsevol punt del planeta serà un dels senyals que permetran als geòlegs del futur identificar les restes de la nostra època”.

Però no tots els éssers humans són igual de responsables d’induir aquest profund canvi geològic. Autors com Jason W. Moore i Donna Haraway són crítics amb el concepte ‘antropocè’ i proposen anomenar-lo ‘capitalocè’, una manera de fer èmfasi en la indubtable responsabilitat del sistema capitalista en aquest canvi d’era.

No hi ha futur possible si seguim cremant les reserves de combustible fòssil. No hi ha futur sense la descarbonització. El full de ruta de la cimera de París així ho planteja. Davant d’això sorgeixen diferents propostes: el decreixement, la confiança en la innovació científica, una relació simbiòtica amb la natura…; tot està obert i tenim pressa.

A “Després de la fi del món” ens plantegen vuit espais impactants per reflexionar sobre aquest punt d’inflexió on ens trobem com a espècie i com a planeta. El filòsof Timothy Morton ens guia al llarg de l’exposició com a ministre del futur, representant d’éssers que encara no existeixen, dels nostres fantasmes del futur. El seguim:

Pensa’t com un planeta

Inauguració / Foto: © CCCB – Vicente Zambrano

Entrem a l’exposició per un espai fosc amb un discurs projectat lentament…  “El cinquanta per cent de l’ADN del teu cos no és ADN humà. Pensa en el que això implica. Vol dir que ets un ecosistema complex, com un bosc o un pantà. Existeixes com les meduses a l’oceà: la terra entra i surt de dins teu amb cada respiració. Així que, quan parles del teu planeta, estàs parlant del teu cos. I recorda-ho: una febre et pot matar.” L’escriptor de ciència-ficció Kim Stanley Robinson ens parla del que som realment, del que no volem veure: no som quelcom d’allunyat de la natura: som planeta. La divisió entre natura i cultura és falsa. “Prova d’aguantar-te la respiració durant un minut. Després tot serà diferent”.

Vista general

Port d’Anvers / Foto: Cortesia de Benjamin Grant. Satellite imagery © DigitalGlobe, Inc

Benjamin Grant ens proposa fer un ‘zoom out’ de la nostra vida humana. Mirar des de dalt el nostre impacte en el planeta és indispensable per entendre la dimensió de la nostra petjada. ‘Vista general’ consisteix en una sèrie de fotografies de grans espais del planeta on s’observa com l’ésser humà redefineix la terra segons les seves necessitats. Són imatges d’una racionalitat tètrica, ferides obertes d’extracció, d’urbanisme, de grans obres d’enginyeria. Com vivim, com viatgem, què mengem; tot funciona a partir d’arquitectures que contrasten radicalment amb el seu entorn “natural”.

Desteixit

Unravelled, 2017 / Foto: © Unknown Fields Division (Liam Young+Kate Davies)

La indústria tèxtil, i concretament la de la moda, és una de les més globalitzades del planeta. Les modes, cada cop més ràpides i barates, serveixen per lubricar aquesta maquinària global: camps de cotó, fàbriques de teixits, tallers de tintats, fabricació de les peces de roba i embarcament cap al Primer Món. Unknow Fields Division ens proposa seguir una dona índia que passeja, talment com una desfilada de moda, per tot el procés productiu. La noia vesteix una tela daurada elaborada per l’últim artesà del seu país capaç de produir aquest teixit. ‘Desteixit’ vol produir-nos un xoc en fer interactuar el treball artesà, en via de desaparició, amb la desmesura de la indústria serialitzada del ‘prêt-à-porter’.

Estat del Mar 9: proclamació

Sea State 9: proclamation / Foto: © Charles Lim

Singapur és una ciutat estat sobirana que, des de la seva independència l’any 1965, ha aconseguit guanyar un 30% més de territori nacional. No ha fet una guerra als països veïns, sinó al mar. Aquest augment prové de guanyar terres al seu mar territorial. Singapur és un territori sobirà capaç de transformar-se constantment de manera literal. L’artista Charles Lim reflexiona en aquest espai sobre la capacitat de Singapur de transformar la mar en terra, l’inexistent en allò existent i tangible. Es tracta, per tant, d’una espècie de territori ‘ciborg’ que creix a cop de geoenginyeria i que ens fa reflexionar sobre la naturalesa arbitrària de la idea de nació.

‘Win><Win, tots hi guanyem’

Win><Win / Foto: © CCCB – Martí E. Berenguer

Les meduses són éssers que ens produeixen repulsió i al mateix temps una forta curiositat. Són una espècie invertebrada sense cervell ni ulls que existeix molt abans que els dinosaures, des de fa 670 milions d’anys aproximadament. Les meduses són (si es pot considerar que elles mateixes “siguin” alguna cosa) passives, però segueixen flotant inexorablement segle rere segle, era rere era. La instal·lació de teatre documental ‘Win><Win, tots hi guanyem’, de Rimini Protokoll, ens confronta a nosaltres com a ‘Homo sapiens’ envers la medusa. Qui sobreviurà a qui? Tot el que sembla perjudicial per al nostre ecosistema sembla positiu per a elles: l’escalfament global o la sobreexplotació pesquera.

Mitigació del xoc

Mitigation of Shock, 2017 / Foto: © Superflux

Seguim el recorregut de l’exposició i trobem una porta blanca d’apartament. L’obrim i entrem a un petit pis amb altes temperatures i amb una lluminositat càlida. Es tracta d’un habitatge del futur on més de la meitat de la seva superfície es dedica a l’agricultura interior intensiva i altament tecnificada per poder extreure’n aliments. Aquesta és la provocativa proposta de ‘Superflux’ per a un futur no tan llunyà. Quan l’escalfament global ens porti a una hipotètica crisi alimentària global, haurem de buscar noves formes d’aconseguir els nutrients necessaris per poder sobreviure.

Aerocè

Aerocene / Foto: © Tomás Saraceno Studio

‘Aerocè’ explora la idea d’una manera de viure i de viatjar sense consumir combustibles fòssils. Aquest projecte d’exploració artística i científica, ideat per Tomás Saraceno, ens presenta una tecnologia que aconsegueix flotar a l’aire sense necessitat d’heli, ni de combustibles. Els raigs del Sol escalfen els globus d’aire i aquests s’eleven cap al cel. El 2015 es va aconseguir enlairar passatgers a partir d’aquestes estructures i es va establir un nou rècord mundial de vol realitzat només amb energia solar. ‘Aerocè’ ens vol proposar una nova relació amb l’atmosfera del nostre planeta.

Clínica de Salut Ambiental

Natalie Jeremijenko at work for CCCB Beta Station; Guillermo Santomà’s studio, L’Hospitalet de Llobregat / Foto: Claudia PM Santibáñez © CCCB 2017

La Clínica de Salut Ambiental és un espai multidisciplinari que pretén promoure el redisseny de la nostra relació com a humans amb els sistemes naturals. L’artista i enginyera Natalie Jeremijenko n’és la impulsora i ho veu com el principal repte científic del segle XXI. Es tracta d’un projecte real amb la implicació de científics de diferents àrees, del CCCB i de l’Ajuntament de Barcelona. L’objectiu següent és crear clíniques de salut ambiental en diferents barris perquè els veïns entenguin i facin seves les polítiques climàtiques. Un exemple seria mitigar els efectes negatius de l’escalfament global a partir de l’increment del verd. Al barri del Poblenou ja n’estan desenvolupant un prototip.

Una altra fi del món és possible?

És realment innovadora la manera com aquesta exposició ens fa veure la crisi climàtica que estem protagonitzant i vivint. No és fàcil explicar una llarga crisi que s’escapa de la nostra percepció temporal. Els discursos del ministre del futur, Timothy Morton, i la seva ‘dark ecology’ ens sacsegen i ens fan qüestionar el nostre antropocentrisme. Des del seu punt de vista, l’ecologia tradicional planeja la crisi ambiental des d’una mirada massa humana, sense tenir en compte l’existència d’altres formes de vida i objectes. “Després de la fi del món” ens mostra una realitat aspra i dura que com a visitant se’t revela. Un desvetllament traumàtic que no deixa de ser estranyament confortable perquè ens retorna com a espècie a la casella de sortida. Ens situa dins la natura i ens dóna un bany d’humilitat.

Malgrat aquest paper revulsiu de l’exposició, potser hi manquen propostes crítiques. Propostes que apuntin als responsables actuals. Malgrat que estiguem parlant d’una escala temporal molt àmplia, el capitalisme i la industrialització han estat els principals responsables de l’escalfament global. En aquest sentit, l’exposició fa poques referències al capitalisme. Tal com els pensadors Slavoj Zizek i Frederic Jameson plantegen, “sembla més fàcil imaginar la ‘fi del món’ que un canvi molt més modest en la manera de producció, com si el capitalisme liberal fos allò ‘real’ que d’alguna manera sobreviurà, fins i tot després d’una catàstrofe ecològica global”. “Després de la fi del món” n’és un exemple: els plantejaments i les propostes de l’exposició donen per fet que el futur serà capitalista. Un exemple és l’apartament granja de Superflux, en el qual no ens queda clar si es tracta d’una metàfora distòpica o d’una proposta real. Sembla evident que del canvi climàtic no ens en salvarem, però ens podem imaginar com seria aquesta complexa producció d’aliments en una economia col·lectivitzada? I si ens atrevim a pensar com seria la fi del món sense capitalisme?

Més enllà de les parets de l’exposició, a Barcelona també hi podeu trobar espais i col·lectius que viuen i experimenten contra les causes i els efectes de la crisi ambiental. Només creuant el carrer on hi ha el CCCB, trobeu el BioBui(L)t – Espai Txema, un projecte d’arquitectura sostenible que pretén involucrar la ciutadania en un procés d’aprenentatge continu. Anant cap a Collserola, allà on acaba la ciutat, trobem Can Masdeu, una masia autogestionada amb una intensa activitat pràctica i teòrica, amb horts autogestionats, bancs de llavors i amb un projecte de vida que lluita contra el capitalisme i la crisi climàtica des de planejaments comunitaris.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Espai Crític és una secció on CRÍTIC produeix continguts amb fonts de tercers. Aquestes fonts d'ingressos ens permeten reforçar el projecte i explorar temes d'interès per a la nostra comunitat. La presentació del contingut deixa clar com s'ha encarregat i produït, i també qui l'ha finançat, especificant-ho al costat de la signatura i al peu de l'article.

Tots els continguts publicats a 'Espai Crític' són produïts per la redacció de CRÍTIC a partir de criteris periodístics i s'adequen als criteris del codi ètic comercial de la cooperativa.

A Espai Crític hi trobareu recomanacions i continguts d'interès per a la 'comunitat crítica'. És un espai obert a propostes, idees i reflexions, amb el suport de 'partners' i col·laboradors que contribueixen a fer possible el projecte de CRÍTIC.

Cerca al blog