Violència contra les dones: anar més enllà de les dades oficials

No es moren: les maten.

24 d’octubre. En plena nit, en un poblet de Pontevedra, un home espera que la seva exdona arribi a casa i l’apunyala, per a després donar-se a la fuga. Aquella era una relació ja acabada des de feia mesos i, pel que sembla, l’home la preferia morta que vivint sense ell. Només unes hores després, al fer-se de dia, una altra dona ha estat assassinada a mans de la seva parella a Fuengirola, Màlaga, i ell ha estat detingut allà mateix, a la casa on la matava.

23 d’Octubre. Una noia era degollada pel seu excompany en un carrer de Santa Cruz de Tenerife, i ben bé al davant de la impotència i els crits de la seva mare. D’aquest cas en sabem que tenia, no només tres criatures (que ara tenen una mare morta i un pare assassí) sinó també tres denúncies posades davant la policia. La Justícia havia decidit no atorgar l’ordre de protecció per a la noia al dictaminar que el risc d’agressió no era greu, tot i que la noia havia acabat amb la relació perquè “no suportava la seva gelosia”, i sabent que l’agressor ja comptava amb denúncies per maltractament a una parella anterior.

Aquest és el relat habitual que s’amaga rere les dades. I les dades, fredes, ens diuen que els assassinats de dones a mans d’homes –i especialment a mans d’homes que se les haurien d’haver estimat– és una constant.

Patim, com una pluja fina d’allò més fúnebre, casos i més casos d’assassinats de dones, un torrent que sembla no tenir fi. No rebem informació del gruix de la violència, que és enorme i habitualment invisible: el que rebem a través de les notícies dels mitjans de comunicació és només el cop més extrem, el de les mortes. Sabem, però, que al darrere d’aquests assassinats hi ha centenars de dones que viuen malvivint.

Durant aquest 2015, la informació oficial del Ministeri de l’Interior -recollida fins al 23 d’octubre i que no inclou, per tant, cap dels casos abans relatats-, comptabilitza 37 dones que han estat assassinades per les seves parelles, exparelles o relacions d’intimitat, i quatre casos més que es troben en investigació.

Vagi d’entrada que de les 37 dones 23 són espanyoles, i que dels 37 assassins 27 també ho són; i així ens estalviem arguments racistes sobre que la violència de gènere ara ja és només qüestió de la immigració.

No està de més apuntar també que 6 dels assassinats s’han produït a Catalunya, que es situa a dalt de tot del rànquing autonòmic només superada per Andalusia.

Vagi també d’entrada que, de les 37, vint eren menors de 40 anys: i així esborrem també els arguments que es refugien en la idea que la desigualtat de gènere és una cosa superada, i que aquella violència i aquella desigualtat és la pròpia de l’educació franquista, i per tant ja no es troba ni es trobarà en les “noves” generacions crescudes en democràcia.

No és això el que està passant. La violència cap a les dones ens acompanya com una ombra, i taca totes les edats, tots els grups i classes socials, totes les procedències, tots els racons de Catalunya, d’Espanya i del món.

Anant més enllà de les dades policials

El recull que elabora Feminicidio.net assegura que a dia 7 d’octubre (les relatades anteriorment, per tant, tampoc hi figuren), acumulàvem 72 persones assassinades a Espanya durant aquest 2015 per raó de gènere o pel fet de ser dones, sent majoria evidentment els feminicidis íntims o familiars. El cert és que continuem prevenint a les dones i a les nenes de caminar soles pel carrer, especialment de nit, fomentant la limitació de la seva llibertat de moviments i creant un substrat de por en la seva quotidianitat, quan la gran majoria d’agressions es produeixen per part d’un home proper amb qui s’estableix un lligam d’amor o de confiança.

Des de l’any 2003 cap aquí: més de 800 dones assassinades

Així doncs: aquest any tenim 72 nous assassins. Cal destacar el fet que dels 37 assassins de  l’estadística oficial, 15 van intentar suïcidar-se després, i onze d’ells ho van aconseguir. Aquesta desesperació parla de la incapacitat d’aquests homes per a sobreviure a la llibertat femenina. Incapaços de tolerar que se’ls deixi. De gestionar la ràbia. O la gelosia. Homes que no aconsegueixen fer-se càrrec de la pròpia vida. Que no saben “sentir-se homes” sense oprimir una dona. Homes, definitivament, addictes al seu rol de gènere.

Necessitem urgentment treball feminista amb els nostres homes. I amb les nostres dones. Perquè l’altra cara de la moneda són aquestes 37 (o 72) dones. Centenars són les que portem ja acumulades en els últims anys. Des de l’any 2003 cap aquí: més de 800 dones assassinades.

Dones amb por

Dones que han viscut amb por, amb la por terrible de sentir-te lligada a una persona que et fa mal. Perquè abans de l’assassinat normalment hi ha els cops. Les males paraules. El menyspreu. La dependència. Abans de l’assassinat hi ha una dona que no pot sortir d’aquella casa, ja sigui perquè no té on anar, perquè no té el control dels diners, perquè està amenaçada amb el benestar dels seus fills, perquè està devastada per dins i creu que mereix aquells cops, perquè té el gènere clavat i creu que els crits de gelosia són amor, o per mil i un motius diversos que la deixen enganxada i potser muda.

A aquesta situació, la societat –el sector públic en el seu nom–, hi respon amb campanyes que semblen ignorar la impotència que pot arribar a generar la violència; campanyes que resen: “Dona, denuncia”, perquè si no l’ha denunciat com volíeu que hi féssim res, oi?: si no l’ha denunciat, és culpa seva.

Potser en lloc d’això, hauríem de començar a canviar els missatges públics, polítics, socials, educatius i mediàtics per a situar el pes de les campanyes en els agressors i no en les víctimes. No és ella que l’ha de denunciar, és ell que no l’ha de matar. Cal augmentar la pressió social sobre els comportaments violents: aquests s’han de tornar insuportables a ulls de tothom.

En segon lloc, caldria que la denúncia fos un acte amb una resposta immediata i radical. I és que el moment de la denúncia implica un augment de la vulnerabilitat: pot extremar la violència. Així doncs, hauríem de garantir que denunciar derivi en una protecció efectiva. I tot i que la llei diu que la protecció de les víctimes pot incloure mesures penals, civils i d’assistència social, incloses mesures privatives de llibertat o atribucions sobre l’ús de l’habitatge, aquestes acostumen a no donar-se, fins al punt que en els jutjats de Barcelona es troben denegant el 73% de les ordres de protecció sol·licitades.

Després d’un estiu sagnant com el que hem passat, ha sortit a la llum l’infrafinançament de les lleis espanyola i catalana contra les violències de gènere, així com l’alarma sobre l’augment d’ordres de protecció que acaben sent denegades. I és que protegir significa diners: i per a destinar-hi diners, cal situar el valor de la vida de les dones en una agenda política de primer ordre.

I finalment, seria crucial vetllar per a que el sistema judicial sigui el primer a valorar la vida de les dones i no revictimitzi ni inseguritzi les víctimes: no ens queda lluny el cas d’Augusto Morales, el jutge que el passat 24 d’Octubre afirmava que “ruixar-la amb gasolina no implicava voler matar-la”. El cas és el d’un home de Bullas, Múrcia, que  trencant la condemna que l’obligava a mantenir-se lluny de la seva exdona, havia intentat matar-la ruixant-la amb gasolina, i no ho va aconseguir perquè l’encenedor només va espurnejar i no va treure flama. La formació i la sensibilitat dels i les professionals hauria d’estar garantida: més que això: la irresponsabilitat i el masclisme institucional hauria de tenir conseqüències severes.

Violència més enllà de l’assassinat

Dit això, i pel que fa al gruix de violència que s’amaga rere la pluja fina de les mortes, recordar que aquesta és immensa. Preguntades en el marc de la Macroencuesta sobre Violencia de Género 2015, un 13% de les espanyoles reconeixen haver patit violència física o sexual alguna vegada. Una de cada quatre han patit violència psicològica i control emocional. Un 13% ha sentit por de la seva parella i un 11% ha patit violència econòmica. Alhora, aquí i ara, un 3% afirmen haver patit violència física o sexual per part de la parella actual, i un 2% l’han patida en l’últim any: l’està patint.

Si aquests percentatges els volguéssim extrapolar al conjunt de la població, parlaríem de més de set-centes mil dones que, arreu d’Espanya, patirien agressions físiques o sexuals per part de les seves parelles actuals, i gairebé tres milions de dones afirmarien haver patit agressions físiques o sexuals al llarg de la vida. Evidentment aquesta xifra és una aproximació, doncs només és un trasllat directe del percentatge de l’enquesta. Però ens fa pensar en l’abast de la violència de la que estem parlant, del problema sistèmic al que estem fent front.

Un 13% de les espanyoles reconeixen haver patit violència física o sexual alguna vegada. Una de cada quatre han patit violència psicològica.

Si ens agafem a les dades catalanes, tenim l’Enquesta de violència masclista del Departament d’Interior de l’any 2010, de la que desitgem i necessitem la reedició, que assegura que el 26,6% de les catalanes ha estat objecte, com a mínim, d’una agressió masclista d’especial gravetat al llarg de la seva vida. Les agressions masclistes greus inclouen violacions, intents de violació, tocaments sexuals amb violència física o amenaces, agressions físiques i amenaces de mort, o l’assetjament psicològic sever. Aquest tràngol forma part de la vida i de la pell, doncs, d’una de cada quatre de les dones catalanes.

A tot això: per demanar que aquest tema passi a ser qüestió d’Estat, per demanar que homes i dones, serveis públics i dirigents polítics, prenguin part en favor de l’eradicació d’aquesta xacra, es prepara per al dia 7 de novembre una manifestació, que promet ser extraordinària, que durà dones i homes feministes d’arreu de l’Estat a trobar-se als carrers de Madrid i dir que prou. Que no suportem més mortes, ni més violències. Que “nos queremos vivas”, com crida l’eslògan. Més informació al web de la Marxa Estatal contra les Violències Masclistes.