La Mostra: per què un festival de cinema només de pel·lícules fetes per dones?

Fotograma de la pel·lícula ‘Hooligan Sparrow’, de la directora xinesa Nanfu Wang, que es podrà veure en la Mostra d’enguany / FILMOWEB

La Mostra Internacional de Films de Dones compleix 25 edicions. Un quart de segle que volem celebrar i que bé es mereix una mirada sobre què ha significat al llarg de tots aquests anys. També és una bona ocasió per tornar-se a fer la pregunta que plantejaven les seves directores, Marta Selva i Anna Solà, a ’10 años de la Muestra Internacional de Filmes de Mujeres de Barcelona. La empresa de sus talentos’ (Ed. Paidós, 2002): per què un festival de cinema només de pel·lícules fetes per dones?

Per a qui, a hores d’ara, encara no ho sàpiga, hem de dir que la Mostra va més enllà d’un esdeveniment puntual. És una iniciativa de la cooperativa Drac Màgic que articula un seguit d’activitats, fonamentalment d’exhibició, però també de divulgació, de formació i de reflexió sobre les contribucions de les dones cineastes a la creació audiovisual en general. Manllevant l’expressió de Violeta Kovacsics, podem dir que és un espai per “posar llums als marges”, per reivindicar que el cine de dones és, en definitiva, el cine.

Durant aquests anys, la Mostra s’ha desplegat amb la complicitat de diversos agents i espais de la ciutat, com la Filmoteca, el CCCB, la Casa Amèrica, els cinemes Girona, La Bonne… i alhora ha apostat també per cercar la proximitat als barris amb les ja consolidades sessions a l’aire lliure del “Cinema fora de lloc”. S’hi han projectat centenars de pel·lícules, altrament difícils de veure, recollides ara en un arxiu consultable ‘online’ i s’hi han impulsat projectes tan interessants com el tradicional “El vídeo del minut”, i els més recents “Manifestos fílmics feministes” i “Pioneres del cine llatinoamericà”. Tot això ha expandit la Mostra en temps, espais i registres fins a esdevenir un espai estable, i únic, de reflexió a la ciutat de Barcelona.

Tornant a la pregunta inicial, per què un festival de cinema només de pel·lícules fetes per dones, el primer argument té a veure amb el context: durant l’any 2016, la Federació de Cineclubs de Catalunya afirma que, de les 66 pel·lícules catalanes estrenades en sales (llargmetratges, documentals i ficcions), tan sols 10 van ser dirigides només per dones. Aquest fenomen afecta també els àmbits de prestigi. Segons l’últim estudi de ‘Women in independent film’, als festivals d’alt nivell dels EUA s’han projectat el 2016 i el 2017 tres vegades més pel·lícules de ficció dirigides per homes que per dones i el doble en el cas de documentals. Pel que fa al sector a Catalunya, l’any 2012, segons el segon Informe de l’Observatori Cultural del Gènere, la proporció de dones que van dirigir, escriure o produir en solitari vorejà el 10%.

Aquest fet té les seves conseqüències: una altra recerca, aquest cop del Center for the Study of Women in Television and Film, de la Universitat de San Diego, assenyala que l’any 2016, en les pel·lícules dirigides o escrites per, com a mínim, una dona, els personatges femenins són protagonistes en un 57%, mentre que, en les pel·lícules exclusivament dirigides i/o escrites per homes, els personatges femenins no superen un 18% dels papers protagonistes.

Aquesta immensa desigualtat té l’agreujant que, en l’àmbit educatiu, tant dones com homes accedeixen als estudis de cinema de manera força paritària en algunes categories (muntatge, so, producció), si bé es reprodueix la tendència a una majoria de nois en l’especialització de direcció i guió, i una majoria de noies en la de direcció artística.

Així, tot i que segurament estarem d’acord que, per tal de normalitzar la presència de les dones en els circuits d’exhibició cinematogràfica, cal treballar per a la seva incorporació en la programació regular dels festivals i sales comercials nacionals i internacionals, la situació dramàtica que presenten les dades ens dóna arguments de pes per sostenir plataformes que visibilitzin de forma exclusiva les produccions audiovisuals fetes per dones, posant periòdicament de manifest la desigualtat existent en aquest àmbit i donant-hi espais per a la seva presentació pública.

No obstant això, la Mostra Internacional de Films de Dones no és només fer visible l’invisible, impulsar la presència de les dones en l’àmbit cinematogràfic (que també). En aquest punt, ens tornem a preguntar per què és important, doncs, un festival de pel·lícules fetes per dones. I la resposta és contundent: per comunitat, per genealogia i per la potència transformadora d’unes pràctiques fílmiques feministes.

Espai de reflexió i de trobada

Logotip de la commemoració del 25è aniversari de la Mostra

La Mostra ha sigut, fins i tot des de la gestació de la seva idea, un projecte arrelat al moviment feminista de la ciutat; no en va, comença a agafar forma a partir d’un viatge d’exploració que les directores realitzen a Mont-real amb les responsables de l’emblemàtica laSal, Edicions de les Dones, considerada la primera editorial feminista de l’Estat i de la qual s’està celebrant el 40è aniversari de la seva fundació aquest any. Més enllà d’aquesta referència, Ca la Dona, la llibreria Pròleg, Duoda o La Bonne, així com altres institucions i iniciatives fonamentals per a la creació i l’enfortiment de comunitats que reflexionen sobre les aportacions de les dones a la cultura, han acompanyat i han estat còmplices de la Mostra i de les seves formes de fer al llarg dels anys.

Així, amb el seu caminar, la Mostra s’ha anat construint també com a espai de relacions significatives entre dones, com a articuladora del contínuum genealògic i com a impulsora de l’exhibició i la reflexió sobre les pràctiques fílmiques feministes, generant moments de trobada en els quals pensar, col·lectivament a l’entorn dels “reptes estètics, narratius i temàtics promoguts per les dones creadores en l’audiovisual” i que, amb les seves pràctiques, desafien els models hegemònics de representació.

No se m’acut millor manera de celebrar-ho que participar del seguit de programacions que durant el mes de juny ompliran la Filmoteca de Catalunya i les places de la ciutat, i, entre les moltes i remarcables activitats, destaca la presència de Laura Mulvey, 23 anys després, per rellegir amb Giulia Colaizzi ‘Plaer visual i cinema narratiu’, text fundacional per a la crítica cinematogràfica feminista.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Associació iQ
Observatori iQ
Web: http://iqobservatori.org
Twitter: @iquotidiana
Facebook: www.facebook.com/InstitutQuotidiana

Feminisme Crític és el tinter i les paraules de l’Associació iQ, que treballa per introduir la perspectiva de gènere en el debat social i polític, tot (re)interpretant-la com un element d'innovació, de democràcia, de justícia i canvi social.

Volem una societat on dones i homes puguin desenvolupar les seves capacitats de forma lliure i equitativa, i on les experiències i les necessitats d'ells i d'elles siguin considerades igual de valuoses.

Les dones que formem part d’iQ i que escrivim en aquest blog estem convençudes que tant la perspectiva de les dones com la mirada igualitària donen les claus d’interpretació del món i són les palanques de canvi que hauran de permetre el trànsit cap a una vida compartida més amable, més feliç. Mans a la lletra!

Coordinació

Maria de la Fuente Vázquez

Cerca al blog