‘Quiz’ de l’estiu: què saps sobre la ‘gordofòbia’?

Trobada de dones grasses a la platja d’Ipanema (Brasil) per reivindicar que qualsevol cos és un ‘cos de platja’ / MÍDIA NINJA

“Una societat obsessionada amb les dones primes no està obsessionada amb la seva bellesa, sinó amb la seva obediència” (Naomi Wolf)

Arriba el bon temps i amb aquest una allau de publicitat i un clima emocional col·lectiu d’autoboicot: la ‘gordofòbia’, una constant en la nostra societat de consum, s’exacerba en aquesta època de l’any. Els missatges que rebem sobre com hauria de ser el nostre cos i què podem fer per aconseguir-ho s’intensifiquen amb l’augment de la calor i la disminució de capes de roba.

La ‘gordofòbia’ fa referència al rebuig, conscient o inconscient, a les persones grasses i també és una expressió del preu que la nostra societat fa pagar a totes aquelles persones que no responen al model de bellesa imposat. El terme no té encara el reconeixement científic (ni està normalitzat des d’un punt de vista lingüístic) ni en català ni en castellà, i prové de la importació dels estudis nord-americans sobre la “fatphobia” iniciats als anys noranta. Tot i que lingüísticament el que seria correcte a l’hora de traduir ‘gordofobia’ al català seria ‘obesofòbia’, les autores hem preferit mantenir el concepte ‘gordofòbia’ al llarg de l’article en considerar que les connotacions entre el terme “gorda” i “obesa” no són les mateixes (per exemple, ningú insulta ni deslegitima dient: “Ets obesa”, però sí que es fa dient: “Ets gorda”).

Al nostre context sabem poc sobre l’abast i l’impacte de la ‘gordofòbia’. Però, malgrat la manca d’informació científica que en tenim, sí que sabem, des de l’experiència compartida, que l’aspecte físic –i, en concret, el fet de ser una persona considerada grassa– influeix en la vida, sobretot, de les dones.

El personatge de ‘Fat Monica’, dins la sèrie nord-americana ‘Friends’, interpretat per l’actriu Courtney Cox

La ‘gordofòbia’ es fonamenta en un estereotip: el de les persones grasses. És comú associar-los de manera, gairebé automàtica, una sèrie de característiques, usualment negatives. Les persones grasses són passives, mandroses, descuidades, amb hàbits poc saludables. De fet, la mateixa paraula “gorda” ja no és un terme neutre en la nostra societat, sinó que s’utilitza com a insult i per deslegitimar el seu subjecte. En la ficció, les persones grasses de vegades són personatges entranyables, risibles, però mai éssers complets amb tot el ventall d’inquietuds i desitjables. La característica del paper de la ‘gorda’ en la ficció és ser GORDA. Més enllà de la ficció, però, les dones tendeixen a no tenir presència a l’espai públic, però les dones que no compleixen els cànons de bellesa són encara més invisibilitzades. En la no-ficció (en la informació, com a líders econòmiques, socials o polítiques) les dones grasses són, pràcticament, invisibles.

L’estereotip funciona d’una manera doble: en primer lloc, com un mecanisme d’exclusió social i estigmatització d’un col·lectiu determinat, i, en segon lloc, establint un horitzó de desitjabilitat: el pes i el cos ideal, sovint relacionats amb un cos “saludable”. Aquesta concepció de la salut és falsa i reduccionista: falsa, perquè, tal com apunta i recull la doctora Elisabet Tasa en aquest article, el pes no afecta negativament en algunes malalties (fins i tot en alguns casos és un factor per disminuir-ne el risc), i reduccionista, perquè concep la “salut” com a quelcom d’únicament físic, sense tenir en compte l’efecte que té en la salut i el benestar global/mental sentir-se discriminat o inferior.

El mite de la bellesa ha funcionat com una bombolla que no ha parat de créixer des dels anys setanta. Les fronteres de la normalitat, la ‘gordura’ i el cos ideal no tenen res a veure amb el benestar de la persona, sinó amb una jerarquització social. Realitzen una funció disciplinària: ens fa voler allò que no hauríem acceptat com una imposició. Així, els límits d’allò que considerem gras o pes ideal són mòbils en el temps i en funció de segments socials. De fet, Naomi Wolf el va anomenar ‘El mite de la bellesa’ i ja l’any 1990 va afirmar l’existència d’una economia política de la bellesa: un mite regulador que ha anat endurint-se a Occident amb l’alliberament de les dones dels anys seixanta i setanta. Wolf afirmava que als anys noranta les models eren un 23% més primes que la majoria de les dones, i que de l’any 1966 al 1969 el percentatge d’alumnes que es considerava ‘gordes’ va saltar del 50% al 80%. Avui, l’ideal de bellesa és fora fins i tot de l’abast de les models i les actrius, gràcies a les noves tecnologies de la imatge (aquí podem veure el testimoni d’Imma Cuesta respecte a això). Es tracta d’una bombolla de la bellesa que, per fortuna dels grans sectors econòmics interessats, potser no petarà mai.

Amb quin èxit aquest discurs cala a la societat? L’horitzó de ser desitjable cala, des de ben joves, i de manera diferent en dones que en homes. L’any 2014, més de la meitat de les noies de 17 a 18 anys consideraven que havien de perdre pes a Espanya,  mentre que en el cas dels nois només ho creia un 10,7%. Una dada similar a la que, segons la premsa, publicà un estudi de l’OMS, que afirmava que, si bé un 20% de noies de 15 anys tenien sobrepès, un 43% pensaven que en tenien (un biaix en la percepció que els nois no mostraven).

El prejudici contra les persones grasses també sembla que pot tenir un impacte, a més del conegut d’assetjament i menyspreu. De fet, l’any 2012, ‘International Journal of Obesity’ va publicar un article on s’avaluava l’impacte per a les dones en el seu progrés professional del fet de ser grasses i s’evidenciava una forta discriminació contra l’obesitat en tots els criteris de selecció de feina: en el salari, en el potencial de lideratge i en la probabilitat de seleccionar una candidata obesa per al lloc de treball.

Però no cal anar tan lluny per comprovar la importància de l’aspecte físic en diversos àmbits de visibilitat. La infografia següent mostra com l’edat premia els homes, però penalitza les dones a l’hora de ser tertulianes al sistema comunicatiu català.

La ‘gordofòbia’ i la tendència general de la pressió estètica és el producte perfecte de la sinergia entre el capitalisme postindustrial i el sistema sexe/gènere. Estant el poder econòmic i social en mans dels homes, la pròpia bellesa –i la provisió de plaer masculí– com un camí cap al benestar material i social és, des d’antic, un mandat de gènere per a les dones. En el cas de les dones occidentals contemporànies, l’obsessió per la primesa està relacionada amb la joventut, fent de la bellesa un símbol de la submissió. La mirada crítica de Fatima Mernissi va ser qui ens en va fer adonar. Argumentà que l’harem de les dones occidentals és la talla 38, tot afirmant que “a diferència de l’home musulmà, que estableix la seva dominació mitjançant l’ús de l’espai –excloent la dona de l’arena pública–, l’home occidental manipula el temps i la llum”. Afirma “que una dona és bella només quan aparenta 14 anys” (a ‘L’Harem d’Occident’).

En plena societat de consum i de la imatge, però, aquesta dinàmica sembla que ja no està reservada a les dones. Sempre hi ha una versió millor d’un/a mateix/a que no podem assolir i que ens empeny a consumir per autotransformar-nos. I, ara, la mirada que marca el que és desitjable ja no és només masculina, sinó que és la mirada creada pel mateix mercat, en un moment d’hipervisibilitat, en bona part gràcies a les xarxes socials. La cultura popular de l’èxit entès com la capacitat de convertir-nos en allò que voldríem ser (i que pren forma des de l’autoajuda fins a les dietes, la cirurgia, o a l’Instagram) és profundament conservadora. Com més ens centrem a transformar-nos a nosaltres mateixos per adaptar-nos a la societat, menys aspirem a transformar la societat mateixa (i, per descomptat, l’economia). Per això la ‘gordofòbia’ és tan útil per al capitalisme. En el curt termini, l’assoliment del cos ideal és un sector econòmic d’allò més profitós. Els anuncis de bellesa se situen en tercer lloc per volum de facturació, amb més de 500 milions d’euros, tal com apuntava la campanya “El cos de les dones, un negoci en la publicitat”, de CCOO, i el de les dietes “miracle” generen uns 2.000 milions d’euros cada any a Espanya, concentrats en bona part a l’estiu, tal com apuntava un article de l’any passat a ‘ElDiario.es’. Un estudi realitzat l’any 2016 per l’ONG Setem permetia prendre la mesura de l’ús de productes i tractaments estètics, i en mostrava les pronunciades diferències de gènere.

Però és aquest profit econòmic fruit d’un acte de violència, d’una vulneració de drets? El mateix estudi de Setem incloïa la qüestió de la pressió per tenir una imatge determinada tot relacionant-la amb el consum. I les enquestades que consumien en major mesura aquests productes sí que percebien el que Setem anomenava “violència simbòlica”.

Banalitzar o minimitzar la ‘gordofòbia’ i la cultura de la imatge, treure-la de l’arena política, ens impedeix ser ciutadans i ciutadanes crítiques amb el mateix sistema. En quin moment podem dir que s’estan vulnerant els drets de les persones ‘gordes’? Quan podem afirmar que s’està impedint el nostre desenvolupament lliure com a éssers humans –socials– en pro del benefici econòmic? Quan s’estan legitimant les situacions de violència entre individus? Fins que no entrem la ‘gordofòbia’ a l’agenda no podrem establir quan els drets individuals i col·lectius col·lideixen amb els interessos econòmics.

Afortunadament, des de fa temps s’han alçat diverses veus de denúncia contra la ‘gordofòbia’ que regeix una gran part de les nostres vides. Aquestes iniciatives neixen en gran mesura de la pròpia experiència de qui la pateix, de compartir vivències i comprovar que, com diuen les feministes, “el personal és polític”. Aquestes iniciatives parteixen, a grans trets, de dos enfocaments: un és “adaptatiu” amb el sistema: argumenta que “les gordes també som guapes”, on, per exemple, podem trobar la web ‘WeLoversize’. Conceptes com ‘gordibuena’, ‘fofisanes’, ‘body positives’, ‘curvys’… responen a aquest enfocament amb la intenció de visibilitzar i posar de manifest aspectes que es neguen a les persones grasses (bones, sanes, positives…). Aquestes estratègies, tot i que legítimes i més que comprensibles, són una arma de doble tall, ja que apoderen i visibilitzen la diversitat de cossos, però el missatge de fons / d’arrel segueix sent el mateix: has de ser guapa i has d’agradar als ulls dels altres (homes), però ampliem el concepte / la forquilla d’allò que és bell i, sobretot, que hi hagi un consum al darrere.

El segon enfocament, podem dir que és transformador amb el sistema. Argumenta que “la grassor és un aspecte dins d’una lògica amb la qual volem trencar” (un exemple és la campanya i web ‘StopGordofobia’. Són iniciatives que, contràriament, construeixen l’anàlisi i la resposta, en clau d’opressió patriarcal i capitalista, i queden més invisibilitzades, ja que el mercat no se’n pot beneficiar/apoderar. Aquestes estratègies, tot i que des del punt de vista teòric poden semblar excloents, a la pràctica poden ser viscudes de manera complementària, ja que, tot i ser conscients de l’argumentari polític i que el problema és el sistema, seguim vivint en una societat de la qual necessitem l’”aprovació”.

No arribem a temps per eliminar de cara a aquest estiu la “gordofòbia” de la societat, ni per transformar d’arrel el sistema patriarcal ni capitalista, però segurament sí per recordar que, si ens mirem al mirall i pensem “ui, això no m’agrada!”, “ui, hauria de perdre uns quilos!”, no es tracta d’un pensament atzarós o neutre. I que el problema ens el traslladen a nosaltres, però no és nostre. Així doncs, recordeu –una vegada més, gràcies a les xarxes socials– que, per tenir un cos per anar a la platja, només calen dues coses: 1) Tenir un cos i 2) Anar a la platja.

Un comentari
  • Martí Regué Roig 5 de setembre de 2017 - 11:47

    Molt bon article! Interessant mirada contra el sistema de prims, atlètics i de gimnàs.

    La gordofòbia, igual que el masclisme, és present en petits gestos quotidians i també en d’altres no tan petits com les campanyes publicitàries de les que parleu.

    Crec sincerament que la manera d’arreglar-ho ha de ser des de “baix”, als de dalt no els interessa canviar-ho. Si cadascun/a de nosaltres li resta importància tractant a tots per igual o fins i tot fent discriminació positiva es pot anar canviant la mentalitat social, començant per un petit grup de gent que pot anar-ho escampant poc a poc. Un gest, una mirada, un comentari al respecte fa canviar la perspectiva de la gent.

    Ser-ne conscients que existeix i parlar-ne amb l’entorn és el primer pas per canviar-ho. Fa uns mesos vaig conèixer una noia amb qui parlàvem llargues estones sobre això (i el feminisme i altres coses que no venen al cas) i des de llavors m’he tornat un actor proactiu en defensa d’aquestes petites injustícies del dia a dia.

    Bona feina Maria i Júlia! Endavant i força!

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Associació iQ
Observatori iQ
Web: http://iqobservatori.org
Twitter: @iquotidiana
Facebook: www.facebook.com/InstitutQuotidiana

Feminisme Crític és el tinter i les paraules de l’Associació iQ, que treballa per introduir la perspectiva de gènere en el debat social i polític, tot (re)interpretant-la com un element d'innovació, de democràcia, de justícia i canvi social.

Volem una societat on dones i homes puguin desenvolupar les seves capacitats de forma lliure i equitativa, i on les experiències i les necessitats d'ells i d'elles siguin considerades igual de valuoses.

Les dones que formem part d’iQ i que escrivim en aquest blog estem convençudes que tant la perspectiva de les dones com la mirada igualitària donen les claus d’interpretació del món i són les palanques de canvi que hauran de permetre el trànsit cap a una vida compartida més amable, més feliç. Mans a la lletra!

Coordinació

Maria de la Fuente Vázquez

Cerca al blog