La guerra del futbol a l’antiga Iugoslàvia

dezindzer_12_09_2009_petit_maracanà

Els ‘Delije’ (ultres) al Petit Maracanà, camp de l’Estrella Roja, el 12 de setembre de 2009 / Dezindzer

Zagreb, maig de 1990. Fa just 26 anys. Una república en descomposició, un país que vol néixer i, entremig, un partit de futbol. La Lliga comunista de Iugoslàvia havia implosionat aquell mateix any en el seu XVI Congrés federal, quan les delegacions eslovena i sèrbia gairebé arriben a les mans. El somni del mariscal Tito d’una república federal socialista no alineada amb cap dels dos grans blocs havia sobreviscut deu anys a la seva mort. Els equilibris federals que s’havien sostingut des que els partisans accediren al poder just després d’acabar la Segona Guerra Mundial ja no servien.

La història és coneguda. Realitats nacionals no resoltes dins d’un estat, el nord (Croàcia i Eslovènia) industrial i productiu, i el sud (Montenegro i Macedònia) rebent més del que aporta. Un niu de greuges i rancúnies centenàries, un vesper que només necessitava algú que el remogués, com va fer Slovodan Milosevic, nacionalista serbi que l’any abans havia accedit a la presidència de la República Autònoma de Sèrbia.

En aquest context arriben les primeres eleccions regionals en trenta anys a Eslovènia  i Croàcia. Eleccions que en la seva segona volta, celebrada el 7 de maig d’aquell 1990, confirmaven la incontestable victòria de la Unió Demòcrata Croata, partit nacionalista partidari de la independència, liderat per Franjo Tudjman. Impossible entendre la història de Iugoslàvia sense la figura d’aquest historiador croat que amb només 19 anys s’uniria a les brigades antifeixistes de Tito, convertit-se quatre anys més tard en el general més jove de l’exèrcit popular de Iugoslàvia.

Un nou estat necessita nous símbols i Tudjman va entendre ràpid el valor de l’esport en la construccio de noves identitats col·lectives. Per aquest motiu va demanar a Tito dirigir des dels despatxos el Partizan de Belgrad, club fundat l’any 1945, el mateix any que ho van ser el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. Mentre el Dinamo es convertiria en el símbol del nacionalisme croat i l’Estrella en el del serbi, Tudjman va crear un Partizan multiètnic, que representava millor que ningú l’esperit d’aquella jove república. L’èxit esportiu no es va fer esperar i aquell equip amb jugadors croats, bosnis, serbis i eslovens, s’emportaria 4 lligues en 5 anys i arribaria a la final de la copa d’Europa de 1966 després de deixar enrere el Manchester United de George Best en una inoblidable eliminatòria.

El Dinamo de Zagreb i el nacionalisme croat

Deia Galeano que una persona pot canviar de parella, de religió o de partit polític, però no pot canviar d’equip de futbol. Aquesta màxima no es compleix amb Franjo Tudjman. Aquell 13 de maig de 1990, ara fa 26 anys, a Zagreb, una setmana després de guanyar les eleccions, Tudjman és un incondicional del Dinamo de Zagreb, un dels grans rivals del Partizan. Ser del Dinamo era ser croat i Tudjman ara era el més croat de tots.

La història del Dinamo també ens sonarà. Un club amb un cert aroma perdedor que se sent com “l’exèrcit desarmat” d’una nació sense estat. Aquell 13 de maig, rep al seu gran rival de la capital, l’Estrella Roja de Belgrad, en la penúltima jornada d’un campionat de lliga que els serbis han guanyat als croats unes setmanes abans. Un partit de tràmit si no fos perquè a finals de segle als Balcans res era un tràmit i menys un partit entre els representants simbòlics del nacionalisme croat i serbi.

Aquella temporada 1989-90, la lliga de Iugoslavia comptava amb una de les millors generacions de jugadors de la història del futbol a l’Europa de l’Est: Mijatovic al Partizan, Boksic, Jarni, Bilic i Stimac al Hadjuk Split o Boban i Suker al Dinamo de Zagreb. Menció a part a aquell equip de l’Estrella Roja que la següent temporada, la 90-91, es proclamaria campió d’Europa a Bari amb jugadors com Prosinecki, Savisevic, Pancev o Sinisa Mihajlovic, que signaria pel campió serbi aquell estiu del 90. Una generació que l’any 1987 s’havia proclamat campiona del món juvenil i que només tres dia abans d’aquell dramàtic partit entre Dinamo i Estrella s’havia classificat per la final de l’europeu sots 21 eliminant Itàlia a domicili.

Rasiermesser Kalle_Dinamo_Zagreb_08_03_2008

Els ‘Bad Blue Boys’ (ultres) del Dinamo de Zagreb, en una foto del 8 de març de 2008 / Rasiermesser Kalle

13 de maig, estadi Maksimir, casa del Dinamo. Els equips comencen a escalfar sobre el camp però l’interès de les càmeres de televisió se centra ràpidament en les grades.  Tres mil ‘Delije’ (ultres de l’Estrella Roja) s’han desplaçat a Zagreb i porten tot el dia jugant al gat i a la rata amb els ‘Bad Blue Boys’ (ultres del Dinamo). Al gol nord, els ultres croats i al gol sud els aficionats serbis liderat per Zelijko Raznatovic, més conegut com a Arkan, i que juntament amb 20 membres dels ‘Delije’ crearien l’11 d’octubre d’aquell mateix 1990, la Guàrdia Serbia Voluntaria (‘Srpska Dobrovoljacka Gard’) més coneguda com els Tigres d’Arkan.

“Matarem a Tudjman” i “Zagreb és Sèrbia” són els crits que entonen el ‘Delije’ mentre comencen a destrossar el gol sud de l’estadi del Dinamo. En aquell moment l’Estrella Roja ja s’ha retirat als vestidors, conscients que no els interessava disputar en aquell ambient un partit de tràmit tenint en compte que sis dies més tard es jugaven el títol de Copa en una final contra l’altre gran equip croat, el Hadjuk Split.

La situació canvia dràsticament quan els ultres serbis accedeixen a la grada superior on es troben aficionats del Dinamo. Les agressions als aficionats croats són qüestió de temps, però la policia iugoslava no fa res per evitar-ho. El capità del Dinamo, Zvodomir Boban, es dirigeix cap al gol sud i recrimina aïradament als agents la seva actitud. Mentretant els ‘Bad Blue Boys’ envaeixen el camp i comença una pluja d’objectes en direcció als ultres serbis. Aquell és el moment en què la policia decideix intervenir i ho fa carregant amb duresa contra l’afició croata.

Boban no és un jugador qualsevol, a diferència de molts dels seus companys de generació que reconeixien sentir-se al marge del conflicte ètnic fins que va començar la guerra, el capità del Dinamo és un reconegut nacionalista croat. Segurament per aquest activisme polític, el capità del Dinamo no pot restar impassible davant les carregues de la policia contra els aficionats del seu equip. Enmig del caos, Boban agafa embranzida i dona un cop de peu al pit d’un dels antidisturbis que colpejava un aficionat del Dinamo. La imatge, captada perfectament per la televisió que emet en directe els incidents, impacta de tal manera en els espectadors que molts consideren que aquell és l’inici simbòlic de la guerra dels Balcans.

El partit no s’arribaria a jugar mai i les autoritats decretarien la victòria de l’Estrella Roja per 0-3, Boban seria sancionat per 6 mesos i acabaria convertint-se en un dels millors migcampistes del anys 90, vivint el moment culminant de la seva carrera capitanejant la selecció de Croàcia a les portes de la final del Mundial del 98. Temps més tard declararia: “Allà estava jo, una cara pública preparada per arriscar la meva vida, la meva carrera professional i tot el que la fama pot comprar, tot per un ideal, per una causa: la causa croata”.

El que fou manager del Liverpool, Bill Shankly, va dir una vegada que hi ha persones que creuen que el futbol és només una qüestió de vida o mort, però que en realitat és molt més important que això. Als Balcans, el futbol era la guerra per altres mitjans.

[BBB vs Delije : Dinamo Zagreb – Crvena Zvezda 13.05.1990 / Versió completa]

4 comentaris
  • Jaume2 15 de maig de 2016 - 12:18

    Gràcies per l’article, però molt superficial quan intenta fer comparacions amb Catalunya:

    – Macedònia (que l’autor fa equivaldre amb regions pobres de l’estat espanyol), es va independitzar durant principis dels 90.

    – Igual ho va fer Montenegro més tard previ referèndum, no crec que es pugui igualar a certes autonomies a l’estat espanyol.

    – Bòsnia també era un país poc industrialitzat (deixant de banda alguna zona) i tanmateix també va fer referèndum i va declarar la independència.

    El fútbol era una conseqüència i una manera de pràcticar gimnàsia pre conflicte armat.

  • Que soy compañero, coño 19 de maig de 2016 - 11:18

    Un cos de l’article prou interessant, fútbol-política-nacionalisme, per a una introducció tan manierista i simplista: ‘nord productiu’ / ‘sud rebent més del que aporta’; demonització de Milosevic, etc. Com costa trobar visions crítiques que aprofundeixin sobre el conflicte a Iugoslàvia!

  • Dardo Gómez Ruiz-Díaz 20 de maig de 2016 - 13:56

    Lo que encuentro a faltar es la acción bélico/destructiva de los grandes medios de comunicación -en especial la TV- que atizaron todos los recursos del odio hasta la barbarie y como siempre mintiendo, mintiendo, mintiendo… En eso, los grandes medios catalanes y madrileños, en general, no están muy lejanos. ;O(

  • Jaume2 21 de maig de 2016 - 21:33

    El que és maniqueu és quan el nacionalisme espanyol intenta fer passar l’independentisme català com una cosa equivalent al que va passar a Iugoslàvia fa 20 anys.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Blog dedicat a històries on el futbol i l'esport en general, en tant que esdeveniments de masses en les societats modernes, resulten ser potencials armes de construcció massiva. Els amplis altaveus mediàtics amb què compta, donat el seu poder de convocatòria, juntament amb els seus valors originals com a esport (respecte al rival, joc en equip, solidaritat amb el company, etc.), no poden si no ser una font de canvi. Qui diu que no es pot barrejar futbol i política? A Futbol Crític defensem que, agradi o no, futbol és política. Així que se n'haurà de parlar.

Blog coordinat per Noel Eduardo, sociòleg de formació, comunicador de professió, apassionat per les històries humanes que hi ha darrera del futbol i l'esport en general. Es defineix com a aprenent de tot. Es guanya la vida en el món de la cultura, secció arts escèniques.

Cerca al blog